Des de 2013 fins ara a Verbàlia hem fet 159 entrevistes a 157 persones diferents (el crucigramista Jordi Fortuny i el periodista Rafael Vallbona han estat entrevistat en dues ocasions), amb perfils de tot tipus i professions diverses. Hi ha temes que han tingut un gran protagonisme durant aquests anys: el joc, les paraules, la literatura i també el periodisme. Han passat per aquí molts professionals de la comunicació que han fet multitud de reflexions sobre els mitjans, la seva relació amb els poders polítics i financers, el vincle amb els seus propietaris i la praxi periodística. A Verbàlia hem entrevistat persones que han estat alts càrrecs de grans altaveus mediàtics i periodistes de trinxera que encara avui trepitgen carrer i s’embruten les mans. De totes aquestes entrevistes hem fet una selecció de les millors reflexions, frases, referències i discursos. Els trobareu amb el nom de qui les ha dit i la data en què es va publicar l’entrevista per tenir una mica de context. Ara que aquest portal encara la recta final de la seva existència, us proposem girar la vista enrere per rememorar els millors moments.
Antoni Bassas, periodista. Publicada el 18/10/2013
En certa manera, les noves plataformes tecnològiques amb les que treballem i treballarem no sempre tenen un disseny periodístic. Twitter, o Internet, no es va pensar per periodistes, i ho fem servir. Igual hauríem de fusionar les carreres d’informàtica i periodisme per trobar els mitjans pensats pel periodisme. Però tampoc el paper es va pensar pel periodisme així que... Bah, és igual. Jo crec que en aquests moments la gent demana veritats, responsabilitats. Més que el canvi tecnològic o el ritme de producció, la gent demana de nosaltres una actitud. Que quan obri un diari vegi la realitat, i n’expliqui les causes. En aquests moments, al món, amb les paraules no n’hi ha prou, la gent vol fets. John Sobrino deia que al món hi ha un dèficit de veritats, i cada vegada més la gent n’és conscient. Els indignats, el procés sobiranista en són exemples. La gent vol actituds dels governants, dels empresaris, dels funcionaris. Dels periodistes.
Pepa Fernández, directora de No es un día cualquiera de RNE. Publicada el 28/11/2013
Hi ha una frase molt bona que la diu sempre un mestre de la ràdio, el Julio César Iglesias, que és que un programa no dura perquè sigui bo, sinó que és bo perquè dura. La ràdio és una cursa de fons, i les coses s’ha d’estabilitzar, a la gent li agrada molt el deja vu, tenir un professional que coneix a una hora concreta. Hi ha un factor de repetició i hàbit important. Les apostes que triomfen són les que es fan a llarg termini, a molt llarg termini. Radio Nacional és una emissora pública, i cada vegada que hi ha un canvi de govern o algun canvi dins del mateix govern, canvia del director. Jo en 15 anys he vist 9 o 10 directors. I clar, a un li agrades, a l’altre no, un t’adora, l’altre no et pot ni veure... I quan s’ha mantingut durant 5 anys una programació estable hem guanyat molta audiència. Va arribar un director que ho va canviar tot excepte a mi, que em quedava un any de contracte, i aquest canvi va ser desastrós, tot i que jo crec que els professionals que treballen en aquesta ràdio són molt bons.
Xavier Bosch, escriptor. Ex director de l’Avui i ex cap de programes de Rac1. Publicada el 04/12/2014
Diria que periodisme i poder són dues cantonades d’un mateix món, però depèn del nivell de la feina que faci el periodista. Un periodista de la secció de política o de la secció d’economia té un contacte amb el poder polític i econòmic molt estret, fins i tot et diria que massa estret. El director d’un diari també té contacte amb el poder polític, el financer i a més a més amb el poder que tenen els propietaris dels mitjans. El que hem de fer nosaltres és tan senzill com explicar allò que passa, la nostra tasca social, la nostra necessitat social és explicar als nostres conciutadans allò que passa. A partir d’aquí, ja sabem que hi ha uns peus forçats que ens impedeixen explicar-ho tot. Nosaltres hem de maldar per no rendir-nos i explicar el màxim possible peti qui peti: els anunciants, els propietaris, els consellers...
Jordi Robirosa, periodista esportiu de TV3. Publicada el 02/10/2014
El periodisme esportiu, malauradament, està mal vist. Tenim mala sort, arriba a moltíssima gent però està mal vist. A això hi han col·laborat activament molts periodistes esportius, que han convertit el periodisme esportiu en un circ absurd. Aleshores, jo dels meus veterans he après poc. He agafat com a referència els americans, el tipus d’entonació que empro (que és una miqueta impostada) s’assembla molt a la dels americans. Jo faig allò que ells diuen play by play. Utilitzo una frase curta, perquè després entri el Solozábal, però amb una entonació potent. El llenguatge televisiu ha de ser curt, concret i intens. I jo procuro seguir aquestes tres bases.
Rafael Vallbona, periodista. Publicada el 06/07/2015
Crec que reivindicar la figura del Josep Maria Huertas Clavería és reivindicar el bon periodisme, que malauradament és una praxi en vies d’extinció. Qui decideix el que diuen els mitjans ja no són ni les redaccions ni les direccions, és aquell entramat de notes de premsa, dircoms i patrocinadors. Els diaris tenen les seccions tancades abans de saber què ha passat, és molt complicat que entrin notícies de fora de l’establishment. El Huertas tenia els seus defectes com tothom, però crec que era un excel·lent periodista perquè era una persona honesta. Mai no enganyava ni venia motos sense rodes. Podies estar d’acord o no amb la seva interpretació del món, però era allò. Mai va voler que sota la seva firma sortís una cosa que ell no creia. Això és raonable i lloable, i hauria de ser lògic en un moment en que la cultura digital permet la creació d’un mitjà. Estic una mica fart de llegir diaris perquè només hi veus la vara de comandament del pensament únic. I el Huertas en això no hi creia.
Mònica Terribas, directora d’El Matí de Catalunya Ràdio i ex directora de TV3. Publicada el 29/04/2015
Mira, hi ha una qüestió que a la vida serveix per la feina de direcció i per la feina que exerceixo ara (un tanc amb el 60% de pes del que aporta Catalunya Ràdio), i és que la qüestió no és qui pressiona, la qüestió és com assumeixes la pressió. Com respons a la pressió. De pressions n’hi ha de tot tipus. Ara pot passar un senyor que es queixi que el seu grup social mai té espai als mitjans, després tens Creu Roja o Càritas, però també els del barri més petit de Barcelona que diran que fas més cas als de Collblanc que a ells. Un altre tipus és la pressió de societat civil organitzada, on entren totes les institucions imaginables. I després hi ha el poder executiu, legislatiu i judicial. I l’econòmic. La qüestió no és qui fa la pressió, perquè tots pressionen. Cal saber quan tenen raó i quan no. La idea que només pressiona l’aparell polític és falsa, aquí pressiona tothom! Tothom vol existir mediàticament, aleshores la pressió també et pot venir per les xarxes: et poden dir que ets un venut al poder, que ets casta... La pressió no només arriba per trucades telefòniques.
Francesc Escribano, president de la productora Minoria Absoluta i ex director de TV3. Publicada el 16/05/2015
Externalitzar les produccions és l’únic model que funciona. La televisió s’ha de fer així, no hi ha cap televisió al món (excepte algun país centralitzat com Corea del Nord) on tot es produeixi internament. És absurd. Les televisions són grans empreses, són aparadors de continguts. Aleshores, les televisions han de fer continguts com a empresa, la BBC internament produeix els seus informatius, però el gruix del seu contingut el fan les productores independents. És molt similar a un teatre: pots tenir un teatre nacional amb una companyia estable, però si vols varietat i que entri gent jove a treballar has de tenir produccions independents. Aleshores, el que hem de valorar és si la proporció entre la producció independent i la interna és prou justa i encertada.
Marina Espasa, crítica literària, coordinadora de Barcelona ciutat de literatura. Publicada el 17/03/2016
No tinc gaire contacte amb crítics literaris. I no hauria d’existir gens, aquí existeix molt perquè vivim en un lloc petit i ens veiem molt i els coneixem tots massa. Quan coneixes a tothom és més complicat dir el que penses, no saps si realment et diuen la veritat... Per exemple, el Ponç Puigdevall d’El País no el coneix massa gent i viu a part del món literari, ningú el coneix i jo confio totalment en el seu criteri. Si coneixes massa els escriptors et sap greu fer una mala crítica. I als grans diaris es pressiona molt als crítics, i més si algú ha tret llibre a l’editorial que és propietat del mateix grup de comunicació que el diari. Jo sempre parlo als alumnes d’escriptura d’alguns referents, com l’Armand Obiols, que va ser amant de la Rodoreda durant molts anys. Tenia molta mala llet, era molt àcid i molt culte. Hi ha escriptors que han sigut molt bons crítics, no crec que no es pugui ser escriptor i crític alhora, no ho crec gens. Hi ha molts exemples de grans autors que són escriptors i crítics alhora, com el Martin Amis, Nabokov, Henry James... Tots, quan fan de crítics, donen consells semblants els uns als altres, com no ser massa cruels, o no perdre el temps fent crítiques dolentes de llibres dolents. Recomanen parlar amb entusiasme de grans llibres. No crec que no hagi d’existir la mala crítica, perquè també és necessària, però em sembla un bon consell.
Toni Orensanz, periodista freelance. Publicada el 10/03/2016
No ho sé. Sempre tinc aquesta por de que algú es queixi de que hi ha massa ‘jo’, o que aquest ‘jo’ no sigui creïble. Crec que és pràctica, fa anys que faig columnes d’opinió i escric en primera persona. La gent em deia que en primera persona era molt creïble, i no li he donat massa voltes tampoc, intento ser honest i posar-hi alguns elements de la meva vida privada que ajuden a dibuixar-me com a personatge. Però des d’un punt de vista literari sé que em podria construir millor, però no vull ser un personatge literari, o almenys no vull ser EL personatge literari. Amb el Javier Cercas, per exemple, el seu ‘jo’ és massa potent. Eclipsa la història. M’agradaria pensar que el meu ‘jo’ està al servei de la història sense ser-ne el personatge principal. I a El Impostor, que és un llibre que m’encanta i davant del qual em trec el barret, crec que de vegades sembla més protagonista el Cercas que l’Enric Marco. Jo espero que tothom vegi que el protagonista és el Nazi de Siurana, no jo.
Ramon Besa, periodista esportiu de El País. Publicada el 27/10/2016
Entre els 70’ i 80’, la majoria de diaris no admetien més del 40% de publicitat, perquè creien que un diari no havia de tenir més anuncis que informació. Algú els hi va dir: “vostès estan molt equivocats, si destinen més espai a publicitat podran pagar més als redactors i hauran d’omplir menys pàgines, per tant menys feina”. Com no hi havíem caigut? Més tard van tornar a venir els mateixos senyors, i van dir: “vostès han de donar productes que suposin un valor afegit als lectors. Llibres, discos... I admetre més publicitat. Seran més poderosos i vendran més diaris”. També es va fer això. Deu anys més tard, ve un paio d’una escola de negocis i diu: “vostès a El País són uns esnobs, han de vendre roba, neveres, què és aquest acomplexament de vendre només llibres i discos?”. Què ha passat ara? No arribem al 30% de publicitat, i el negoci se n’ha anat a la merda. I els periodistes? Cotxe, pis, segona residència, famosos. Som còmplices. Ningú es va queixar, cap comitè es va queixar. Per què? Ens ha anat de puta mare, hem viscut una edat d’or. Donem la culpa a les tecnologies, les noves generacions, als amos de les empreses. Però som còmplices. I tornar a l’essència també és això: estalviar per haver de comprar un cotxe, demanar un préstec al banc, demanar diners a la teva família per passar el cap de setmana. I voler escriure bé, voler anar on no va ningú, conèixer gent. Ara què fem? A la redacció tancats, i a fer tuits, comptar seguidors i jugar al famoseig. La popularitat és molt fàcil d’aconseguir, el prestigi és molt complicat. Periodista o personatge? Aquí és on estem ara. Venent mantes, xumets, anoracs, entrades... I fent la pilota al club perquè no ens retirin els patrocinis. Tot això s’ha de reinventar. Fa uns dies em van entrevistar uns nois joves a La Sotana, un programa on et fots un got de ratafia i passes una estona collonuda. Però i això què? No en vius de La Sotana! És una iniciativa molt bona, però no vius. Cal reinventar-ho tot, i pensar primer amb el periodisme i després amb la pela.
Catalina Gayà, periodista. Autora del llibre El Mar es tu espejo, sobre les tripulacions abandonades al Mediterrani. Publicada el 14/03/2017
Jo estic a SomAtents, un col·lectiu d’acció periodística. És meravellós perquè entén l’acció periodística com el que hauria de ser: una activitat intel·lectual de gent implicada que creu en la transformació social. I el més important: suma diferents generacions. Suma. No imposa, ni resta, ni treu. Aleshores, en un món com la comunicació, que ha donat una gran volta els darrers deu anys, aquestes dues mirades són necessàries. A la meva generació que rondem els 40 anys, podem explicar la mirada periodística, el camp periodístic i l’ètica periodística. I a generació que té vint-i-pocs anys ajuda a mirar d’altres maneres i arribar a la gent d’altres maneres. Parlo de camp periodístic i no de camp mediàtic, perquè el camp periodístic té unes normes determinades. Però no cal oblidar que escrivim perquè ens llegeixin, jo si puc arribar a vuit milions de persones, millor que a set, per tant no podem abandonar els canals per arribar a la gent. SomAtents està fent coses molt interessants a Barcelona, i la ciutat no s’està adonant de la potència del col·lectiu, és un col·lectiu que a qualsevol altra ciutat tindria més impacte. Barcelona sempre es mira el melic, és una ciutat que creu que ja està tot fet.
Edició: Oriol Soler
Fotografies: Adrià Calvo, Marc Saludes, Albert Gomis