Cinc recursos naturals, pedres, ovelles, argila, fusta i blat, distribuïts en dinou parcel·les hexagonals que es poden col·locar aleatòriament pel tauler. Amb aquesta premissa senzilla va néixer el 1995 “Els colons de Catan”, que va camí de ser un clàssic dels jocs d’estratègia i ja ha venut més de 20 milions de còpies des del seu llançament. Els jugadors han d’establir la colònia més exitosa a l’illa inventada de Catan, un objectiu que requereix tacticisme, competitivitat, habilitat, agressivitat de negociació i una bona gestió de recursos escassos. Aquesta combinació de competències ha cridat l’atenció dels grans bancs d’inversió de Wall Street, com JP Morgan o Morgan Stanley, que inclouen una partida al Catan en les entrevistes de selecció de personal. L’avantsala del voraç i mitificat món dels negocis.
Però més enllà de les noves maniobres dels departaments de recursos humans de Wall Street, l’èxit del Catan és molt rellevant per un altre motiu. És el primer joc d’estil alemany, també coneguts com a Eurogames, que arrasa al mercat global. Traduït ja a més de trenta llengües, s’ha consolidat com a ‘best-seller’ i ha servit com a impuls d’altres jocs de la mateixa família. Els Eurogames són jocs d’estratègia caracteritzats pel seu bon disseny, intel·lectualment exigents i amb unes regles no gaire enrevessades.
La història de Klaus Teuber, el creador del Catan, és d’aquelles amb ànima hollywoodienca. Klaus era un tècnic dental infeliç que treballava a uns laboratoris de la ciutat industrial de Darmstadt, a Alemanya. Creava, literalment, jocs de taula al garatge durant el seu temps lliure. Tot i haver guanyat tres cops el prestigiós premi “Spiel des Jahres” (Joc de l’Any), que cerca premiar “l’excel·lència en el disseny de jocs i promoure els de més qualitat al mercat alemany” i suposa un estímul comercial important, els jocs no li permetien dedicar-s’hi exclusivament. L’any 1995, amb el Catan, va rebre el seu quart “Spiel des Jahres” i, paral·lelament, va experimentar un creixement de vendes inimaginable. Primer a Alemanya i després arreu del món, sobretot els Estats Units. De fet, a l’Estat espanyol es calcula que s’han venut gairebé un milió d’exemplars d’ “Els colons de Catan”.
Només quatre anys més tard, el 1999, Klaus Teuber va poder deixar la feina al laboratori dental i centrar-se en la creació de jocs de taula. La seva dona i dos dels seus tres fills també treballen al ‘món Catan’. Al conegut documental “Going Cardboard”, sobre l’adopció de jocs de taula d’estil germànic als Estats Units, Teuber reconeix estar encara descol·locat pel grau d’èxit de la seva creació, “inimaginable”, diu, “només feia jocs per evadir-me, crear el meu propi món que m’allunyés dels problemes a la feina”.
Quan es celebren convencions de jocs, Klaus Teuber és rebut com una estrella del rock, entre la cridòria, les abraçades i les fotografies dels aficionats al Catan. Tímid i amb un mig somriure signa les capses, els autògrafs i aguanta els flaixos. Està orgullós de la faceta social del joc. A l’agost del 2013, nou-centes vint-i-dues persones van batre un record Guinness, per la quantitat de gent jugant a un joc de taula alhora, al reunir-se a un arxipèlag del Pacífic a jugar al Catan: “El Catan va obrir la porta per a que els consumidors reconsiderin els jocs de taula com una experiència de joc social”, treu pit Teuber.
El joc i la política
L’Edgar Rovira és un politòleg que exerceix al món de la comunicació política. A més, és un dels editors de Cercle Gerrymandering, un web d’anàlisi polític. El terme gerrymandering és poc utilitzat als mitjans de comunicació tradicionals de casa nostra, però es refereix a un concepte molt fàcil d’entendre i que ens és familiar: l’acció de manipular districtes electorals per obtenir avantatges electorals. Per a l’Edgar, la tasca principal de qui governa és “la gestió d’uns recursos limitats en un escenari amb múltiples actors i interessos”. Una definició que perfectament podria encaixar en qualsevol manual de joc d’estratègia, com el Catan. De fet, les al·lusions als jocs per referir-se a qüestions de la vida política són constants: “Només sóc un peó en una partida d’escacs” (Santiago Vidal, 14/10/2014); “La partida de Catalunya i Espanya es juga a Europa i al món” (Artur Mas, 25/11/2015 a Catalunya Ràdio); “És fascinant la capacitat de Ciutadans de situar-se a qualsevol part del tauler polític” (Pablo Iglesias, 20/11/2015 a La Tuerka).
En l’àmbit més acadèmic, un dels camps forts de la ciència política i l’economia és la coneguda ‘Teoria dels Jocs’, de John Nash, sobre l’estudi de les decisions. Amb poques paraules, la teoria analitza situacions en que més d’un individu vol tenir èxit, però alhora ha de tenir en compte que farà la resta de competidors. És evident, doncs, que els jocs d’estratègia i la política comparteixen trets bàsics encara que no existeixi una vinculació plenament conscient. Per a Xavier Peytibi, consultor polític a Ideograma i impulsor d’iniciatives com beers&politics, l’estratègia sempre intervé en la política, amb més o menys encert, però és “indispensable” per exercir la comunicació política. Rovira i Peytibi pertanyen al món dels anomenats ‘spin doctors’, assessors d’alts càrrecs, sobretot polítics, que en els últims anys han despertat una notable atenció mediàtica: des de sèries com The West Wing, House of Cards o Borgen, fins al programa de Toni Aira a Catalunya Ràdio. Es vincula l’alt grau de professionalització dels spin doctors amb la presidència de Richard Nixon als Estats Units, a finals dels seixanta, arran dels avenços tècnics de la televisió, la multiplicació de mitjans de comunicació i l’augment de periodistes acreditats a la Casa Blanca.
Discursos mil·limètrics, com el d’Obama al rebre el Nobel de la Pau al 2009, o l’evidència de que les formacions polítiques treballen amb amplis estudis sociològics per modelar el seu missatge electoral, han contribuït al descrèdit de la política per la seva excessiva marquetinguització. “La professionalització és cada cop més alta, òbviament, però no ho és tant o no ho és sempre”, reflexiona Xavier Peytibi, que reconeix les dificultats d’assessorar a formacions polítiques: “En campanya electoral normalment ens topem amb una dicotomia: com aprofitar el que algunes persones saben del seu propi partit amb els coneixements de comunicació i estratègia que els externs els hi podem oferir”. L’Edgar Rovira reforça la desmitificació de la comunicació política: “Aquesta percepció que tot està mesurat fins l’últim detall és errònia. Hi ha molta improvisació, molt canvi d’últim moment que gairebé mai està motivat per l’anàlisi de dades. Que més voldríem...En general, quan es prepara una estratègia, els polítics cometen l’errada de no mirar les dades, o no fer-ho amb tant detall com caldria”.
Una altra crítica recurrent de la societat, també emesa des dels mitjans de comunicació, és la baixa qualitat de les campanyes electorals, amb una manca de propostes concretes i un discurs basat en l’atac a l’opositor. Sense anar més lluny, el passat dissabte 28 de novembre, El Mundo titulava el seu editorial "Los ciudadanos merecen una campaña con propuestas y sin frivolidades" i assenyalava que “saturar l’elector, fins a confondre’l amb un mer espectador d’un interminable bucle de varietats, no contribueix ni a dignificar les campanyes ni a oferir la informació que necessita el ciutadà per decidir el vot”. Xavier Peytibi atribueix el nivell de les campanyes a les presses, al resum constant en deu grans idees, la frase de trenta segons o el tweet que algú pugui llegir: “Ens movem en un món cada cop més mediatitzat i ràpid, on ens arriben moltes informacions i no aconsegueixen impactar a la ciutadania, ja acostumada a aquests missatges continus”. Per a Edgar Rovira resulta paradoxal que els propis mitjans es queixin quan en són els causants: “Els seus missatges busquen la brevetat i l’impacte, però això no vol dir que les campanyes siguin de poca qualitat. En tot cas, la cobertura mediàtica d’aquestes ho és”.
Les eleccions generals: l’última partida del 2015
Rajoy ha comentat un partit del Reial Madrid a la ràdio (clatellot al seu fill inclòs), el mateix Rajoy i Pedro Sánchez han dinat a casa de Bertín Osborne, Albert Rivera ha conduit karts amb Pablo Motos i ha visitat el plató de Maria Teresa Campos, mentre que Soraya Sáenz de Santamaria ha volat en globus aerostàtic amb Jesús Calleja. Tot això en només els deu dies anteriors al teòric inici de campanya. Sobreexposició arriscada. A programes del cor, d’esports, d’aventures...Conscients d’estar davant dels comicis més igualats de la història de l’Estat espanyol, tots els partits s’han llançat a la batalla mediàtica. Amb alguna excepció coneguda, la negativa de Mariano Rajoy a participar als debats d’El País, on no hi va assistir cap representant del PP, i Atresmedia, on serà la seva vicepresidenta qui ocupi el seu lloc. Tampoc Pedro Sánchez va voler que l’entrevistés Ana Pastor a ‘El Objetivo’. “Els partits de la nova política busquen l’exposició màxima, mentre que el PP i el PSOE seleccionen, convençuts de que no tota els afavoreix. Els hi convé un escenari on sembli que els únics amb possibilitats reals de guanyar són ells”, reflexiona Edgar Rovira. L’editor de Gerrymanderings albira les Generals com una lluita pel centre electoral entre el PP, que ven “experiència i feina feta”, el PSOE, “com l’alternativa d’esquerres amb experiència”, i Ciutadans, “que pretén guanyar el relat de la nova política sense espantar els moderats”. Pel que fa a Podemos, sosté Rovira, “sembla que s’haurà de conformar en expandir al màxim l’espai d’esquerres des d’IU fins a desencantats del PSOE”.
A Catalunya, la negativa de la CUP a investir Artur Mas després del debat de Manresa ha posat en evidència la complexitat de la negociació per tirar endavant el procés de desconnexió amb l’Estat. No tan sols en el nom del candidat a la presidència, sinó també en aspectes programàtics com les privatitzacions. “És difícil jutjar sense conèixer les interioritats de la negociació, però des de fora sembla que estem davant l’escenari que era previsible”, creu Edgar Rovira, a qui sorprèn que s’hagi tractat a la CUP com un partit tradicional, ignorant les particularitats de la seva estructura i la seva manera de funcionar. També Francesc-Marc Álvaro, periodista i biògraf de Jordi Pujol, va criticar l’estratègia “paternalista” de Convergència amb la formació anticapitalista “pensant que els estovarien”. En tot cas, negociació paralitzada a l’espera que algú mogui fitxa. I no serà fins després de la partida de les generals.
JOCS NÍTIDAMENT POLÍTICS
L’auge de la política provocat per la crisi econòmica, territorial i de representativitat que viu l’Estat espanyol també ha afectat als jocs de taula. Sense gaires recursos i a través de campanyes de crowdfunding, han aparegut al mercat nous passatemps, que a partir de la crítica satírica de la societat s’han fet un forat notable en el món del joc.
D€mocracia està basat en la “marca Espanya”, segons diuen els seus propis creadors, i cada jugador assumeix el rol d’un polític de renom en una democràcia bipartidista. L’objectiu és arribar a ser el President del Govern sense haver de dimitir, no només superant a l’oposició sinó també als propis companys de formació, que tenen exactament el mateix propòsit. Per ser poderós, es pot canviar la línia editorial d’un diari, comprar jutges, fer campanyes d’imatge per augmentar la popularitat o inaugurar infraestructures. Tàctiques transversals. Mentir, manipular, el que calgui per arribar a Moncloa. També es pot adoptar el paper d’un partit minoritari per mirar de desgastar les dues grans formacions i aconseguir ser dels dos més votats.
Corruptopolis versa més sobre la pròpia cultura de la corrupció a l’Estat i els seus múltiples casos: Gürtel, Bárcenas, Filesa, EREs d’Andalusia, Malaya, Palau o Palma Arena. El va idear una jove de 22 anys, estudiant de Disseny Industrial, i també utilitza l’argument sarcàstic de “marca Espanya” per posar en valor la seva creació. Fins i tot el britànic The Guardian es va fer ressò de l’aparició de D€mocracia i Corruptopolis.
La versió plenament catalana és “La Puta i la Ramoneta”, un joc de cartes de ficció política. Hi ha tres jugadors: l’independentista, que vol sumar punts per consumar la secessió; l’espanyolista, que vol restar-li punts a Catalunya; i l’autonomista, que cerca l’empat per a que tot continuï igual. L’objectiu dels seus joves creadors, l’empresa Catalan Games, és “criticar la hipocresia de la política espanyola”.
Text: Nacho González
Fotografies 3 i 4: El País i Catalan Games.