Òscar Andreu, humorista i escriptor. Publicada el 10/01/2014
És que no et sé dir, hi ha coses que estan a prop de la realitat i coses que no tant. Estic molt satisfet de fer de funambulista entre la realitat i la ficció. El barri té una importància brutal, com li passa a tothom suposo. A mida que jugues i agafes les peces per reconstruir el barri —i vas deixant forats, perquè un escriptor ha de respectar al lector i ha de deixar forats, la qüestió és com col·locar els forats— vas veient que és real. És tan real com que està escrit. Molts cops em semblen més reals les coses escrites que coses tangibles. He sentit més realitat i m’he sentit més connectat amb determinats versos i capítols d’alguns autors més que amb qualsevol reunió o entrega de premis. L’entrega de premis m’ha semblat una posada en escena tan real, un teatre amb tantes màscares, que em semblava completament irreal. En canvi llegint un poema de Valente o Ángel González he sentit una fiblada de realitat i un llamp que no he sentit en altres situacions. Així que no gestiono molt bé el tema de realitat i la ficció. Crec que necessitaré un segon llibre per explicar això.
Sergi Belbel, dramaturg. Publicada el 31/10/2013
Sempre penso que en l’acte de la creació, hi ha un punt de supèrbia, jugues a ser déu, tens ganes de ficar-te al misteri de la creació. Ha d’haver-hi un punt d’inconsciència , o de vanitat. Després pots ser la persona més humil del món, però en el moment de la creació... Realment, qui sóc jo per dir-te a tu què has de fer amb la teva vida? Però clar, jo m’he de creure que tinc una facultat, que realment puc fer aquestes coses. El fet d’escriure pel teatre dóna un punt d’humilitat, ja que no ets l’únic. Venen uns actors que es fan seva la teva obra, un director que la interpreta... Deixa de ser teva.
Jordi Sierra i Fabra, escriptor. Publicada el 23/012014
Jo dormo 8 hores al dia, escric 8 i en visc 8. Quan faig un llibre em foto música a tota pastilla, escric, canto, ric... A casa tinc uns 30.000 discos. És una feina molt solitària. Ara vinc d’una platja. Que tu diràs: joder quin tio, al Carib al gener! Doncs hi he estat sol, i tancat pencant. Perquè aquí no puc pensar, tinc entrevistes, reunions i mil històries. Sempre me’n vaig a un lloc a estar sol i pensar. Ni internet ni polles, i tampoc diaris ni televisió. A treballar, a pensar. De maig a setembre no viatjo mai, em tanco a Vallirana - a una casa que tinc a la muntanya - i faig un llibre darrere l’altre, tinc una disciplina brutal. Jo visc igual al meu món que al dels llibres, sempre estic amb la parabòlica activada, si agafo el diari d’avui, d’un sol diari te’n puc treure tres novel·les. El meu món és una barreja de realitat i ficció. Si agafo el diari i veig que ha passat alguna cosa al Camerun, doncs me’n vaig al Camerun.
Jordi Galceran, dramaturg. Publicada el 29/10/2014
Cada autor t’explicaria un procés diferent, però l’important és arribar al final, cadascú amb el seu camí. Jo començo a escriure. Quan tinc una idea que crec que pot funcionar, començo ja amb el diàleg. Molts cops a la pàgina 20 veig que això no dóna per una obra de teatre, i ho abandono. El més difícil d’aquest ofici és trobar una bona idea, dedico el 80% del meu temps a pensar sobre què puc escriure. Després el fet d’escriure és més ràpid, més d’ofici. És un misteri. Jo llegeixo diaris, miro pel·lícules, llegeixo obres de teatre... De vegades, sumes coses d’aquí i d’allà, les ajuntes i es connecten... La creativitat té molt a veure amb trobar punts de contacte entre coses que semblen molt allunyades. Hi ha un joc boníssim que és una caixa on van sortint dibuixos, i amb cada dibuix que et surt tens un element més per anar creant una història. Doncs la creativitat és una mica això, trobar la connexió entre coses que en principi no estaven connectades. Amb l’humor també funciona de manera similar. El que ens fa riure és la sorpresa, la cosa inesperada. Em deixo endur per l’atzar. Això també prové del joc, i és molt important. Quan començo a escriure no sé on vaig, deixo que la història em sorprengui. Si m’avorreixo, busco un gir dramàtic. És com al joc, si de cop fas una aposta molt arriscada pots guanyar o però, però segur que passarà alguna cosa. Doncs és això, jo busco textos sorprenents, que també han estat sorprenents per mi mentre els escrivia.
Jaume Subirana, antòleg poètic. Publicada el 02/06/2015
Contra el que diu el tòpic, la poesia està molt més a prop nostre del que pensem, i la gent, en moments importants de la seva vida (enamorament, naixement, casament, mort), tot i no ser lectors de poesia quan volen dir coses importants amb paraules ben dites hi recorren. I crec que és la millor manera de reivindicar el gènere, ressaltar aquesta idea de que ens agrada la poesia per als moments importants de les nostres vides. És una manera de fer córrer aquests poemes (n’hi ha de millors i de pitjors, com a tot arreu), buscar els millors i ajuntar-los.
Jordi Casanovas, dramaturg. Publicada el 18/06/2015
Sempre que escric intento anar descobrint coses dels personatges i les situacions a mesura que avanço. Tinc poques coses premeditades, però sí que reescric molt, i he de descobrir per que vaig escriure aquesta frase o aquella. El que era molt important a l’estructura d’Idiota, i el seu motor, són els enigmes que hi ha. El fet de posar a prova un personatge de manera constant amb enigmes i que vagin progressant amb dificultat és molt important. A més a més, el públic pot jugar a l’enigma, hi ha alguns que són molt fàcils i el públic troba difícils i a l’inrevés, alguns on el personatge s’encalla i el públic ha trobat la solució fàcilment. Aleshores vas alternant, i el públic es troba en situació de superioritat o de feblesa depenent del moment. Aquest joc sí que ha estat deliberat, i he anat tensant la corda. El públic és el tercer personatge i no deixo de ser jo, alguns d’aquests enigmes els he hagut de buscar i jo no els hauria sabut resoldre. Aquesta ha estat la part més pensada.
Andreu Martín, escritor. Publicada el 20/03/2015
La meva infància té anècdotes que poden il·lustrar que jo ja estava encarrilat cap a on he anat. Abans d’això et diria que més que fascinació pels baixos fons (que sona ampul·lós) et parlaria de la passió per la transgressió. Quan escrivim l’atracament perfecte, l’assassinat perfecte o ens identifiquem amb el dolent estem fent una mica de transgressió. La meva dona, que és psicòloga, quan li pregunten si no l’angoixa viure amb un tio que es passa el dia pensant assassinats, coartades i la manera de fer desaparèixer els cadàvers, ella sempre diu que està bé que ho escrigui, perquè si ho escric no ho faré.
Jenn Díaz, escriptora. Publicada el 20/11/2015
En el meu cas, ni he viscut guerres ni sóc orfe ni tinc grans drames. Tampoc he viatjat, perquè escriure vol dir tirar endavant amb pocs diners. Aleshores, no he viscut res que sembli molt apassionant per ser novel·lat, ni de la xunga d’abans ni de la bona d’ara. Però a mi m’interessa la quotidianitat, els conflictes familiars i el dia a dia. En situacions dramàtiques això s’accentua, però el simple fet de veure créixer un nen ja em sembla molt interessant. I per això no cal viatjar ni viure guerres. A mi m’interessa la psicologia dels personatges, i per això només cal estar atent. És igual el context perquè la ment humana és tan complexa que no cal afegir-hi gaire coses més.
Paco Camarasa, llibreter. Publicada el 1/09/2015
Estem una mica decebuts, el problema de vendes fa que no arribis bé a final de mes però vaja, com tanta gent, nosaltres mai hem estat mileuristes. Ningú obre una llibreria per fer-se ric, a no ser que posis una cadena. La Casa del Llibre és de Planeta, després hi ha El Corte Inglés, l’FNAC i l’Abacus, que ja no es una cooperativa sinó una multinacional. Sempre hi ha dues maneres de veure-ho, per l’altra banda també estem contents. Nosaltres hem procurat ser els millors llibreters possibles, hem fet la nostra part, i hem intentat tractar bé al client i fer que se senti a gust. El futur de les llibreries passa per convèncer a la gent que no es vota només el dia 27 de setembre. Amb els actes de consum votem cada dia, sempre. A Barcelona cada cop hi ha menys afluència als mercats perquè tots comprem al súper. I el mercat és un lloc d’intercanvi, no només un lloc de consum. Al supermercat no hi ha cap mena d’interacció. Les llibreries estan pensades per als ciutadans, no per als consumidors.
Laura Huerga, editora. Publicada el 29/09/2016
Nosaltres el que volem és apropar literatura en altres llengües (preferiblement no anglosaxona) i donar-la en català als nostres lectors. No busquem seguir un fil literari concret, ni per països ni per estils. Volem literatura que provoqui i interpel·li. I la Svetlana era perfecta, representa al complet el que volem. A més a més, després ens guanya el Nobel! Doncs perfecte, això ens dóna credibilitat a nosaltres, publicar un Nobel et posa a l’aparador, això està clar. Per a mi és un orgull, perquè el Nobel de l’Svetlana m’ha permès publicar ara una trilogia d’un africà, Ngugi wa Thiong’o (segur que ho he pronunciat malament!). És una autobiografia en tres volums de la seva vida a Kenia marcada, com a tots els països africans, pel colonialisme.
Martí Sales, escriptor. Publicada el 15/09/2016
Vaig començat a escriure molt jovenet – no molt jovenet, molt petitó –, iva ser entre els 20 i els 25 quan vaig començar a escriure els poemes del primer llibre. Llegint molt, investigant molt, amb col·legues que també llegien i escrivien molt (érem la quadrilla de l’Eduard Escoffet, el Josep Pedrals i el Gerard Altaió), i recordo que tot era una espècie de combat. Cadascú amb les seves curiositats i creuades vam acabar elaborant aquest pensament, que tampoc és nou. Hi ha molta penya que es pren l’escriptura d’aquesta manera. Anàvem veient que la manera que teníem de treballar i les nostres influències eren un procés molt conscient. No era aquella cosa terapèutica d’escriure [canvia el to de veu per ridiculitzar] perquè em sento malament i amb l’escriptura superaré això perquè és l’expressió dels meus sentiments més profunds. No. Per nosaltres l’escriptura té a veure amb un procés de treball i investigació que connecta amb els surrealistes, amb corrents actuals i amb el pensament i la ciència. L’escriptura com a camp de batalla, no com a lloc d’expressió sinó com un continent.
Iolanda Batallé, editora. Publicada el 21/05/2016
D’aquesta màquina que no para, del que representa el Sant Jordi aquest dissabte, en som corresponsables tots. Tots. El problema és que hi ha algunes persones que creuen que estan per sobre del bé i del mal, que ells ho fan tot de puta mare. Si els lectors del món ens uníssim i no ens ho empasséssim tot i no compréssim algunes merdes que publiquen algunes editorials, si sortíssim tots a comprar Si això és un home del Primo Levi, els editors haurien de fer una altra cosa. Però la gent no surt al carrer buscant comprar Primo Levi, a la gent li treuen el tenista de torn, l’escaladora o el pastisser (amb tot el respecte pels tenistes, els escaladors, i els pastissers), i vinga a comprar, a llegir les seves vides. Està molt bé, però això no és literatura ni és el que per a mi hauria de ser una editorial. Dit això, totes les persones que hi ha aquí fora [assenyala a les oficines de fora el despatx] i jo mateixa hem de cobrar un sou a final de mes. I com que la gent no surt a crits a comprar Primo Levi ni la Svetlana Aleksiévitx, una editorial que no viu d’herències ha de trobar un equilibri.
Vicenç Pagès, escriptor 10/06/2016
La funció de la crítica... [fa un silenci llarg mentre pensa] És un text argumentatiu, del gènere de la opinió. Una persona fa un text a partir d’un fet concret (un disc, una obra de teatre, un llibre) que ha de tenir una mínima qualitat literària, perquè qui no sap fer un text periodístic difícilment podrà jutjar un text literari. No demostra res, i això ha de quedar clar. Un text argumentatiu ha d’argumentar, però mai podrà demostrar res. Té molts tons diferents i pot ser acadèmica, espacarrada, divertida, petulant... És un dels pocs recursos que hi ha per compensar el mercat. Actualment, per jutjar la qualitat d’una obra s’utilitza molt el mercat: “ja porten 5 edicions, se n’han venut més de 50.000 exemplars...”. Això sembla un argument irrefutable. És sòlid, però no irrefutable, i per això tu pots escriure un text argumentatiu i persuasiu que vagi cap a una altra banda. La crítica és sana, orientativa.
Roc Casagran, escriptor. Publicada el 10/06/2016
Els autors que vivim a l’any 2016 i al món contemporani retratem el que hi ha al carrer quan parlem de la realitat. Quan vaig acabar la meva novel·la vaig veure que Manuel de Pedrolo n’havia escrit una que es deia Un amor fora ciutat que retratava la vida dels homosexuals a Barcelona els anys 60’ i ell està fent un retrat d’aquella època. Ara no ens serveix com a retrat contemporani, però sí com a retrat històric. I els que ens dediquem al món de la cultura crec que ens toca retratar allò que tenim al nostre voltant per deixar-ne constància. És normal que els autors que no vivim tancats en una torre d’ivori i ens socialitzem de manera normal retratem el que veiem.
Dolors Miquel, poeta. Publicada el 20/05/2017
Jo penso que és molt millor no escriure llibres. Perquè no suposa cap patiment. Aleshores sí que és un treball escriure. Quan la gent diu que escriure és un treball jo dic “Sí, per la gent que viu d’això...”. A veure que també està molt bé escriure. Com les pel·lícules de diumenge a la tarda que t’entretenen i ja està. Però després no te’n recordes mai més. No t’han tocat, no t’han fet vibrar. Està bé també aquest tipus de literatura. Per a mi, això sí que és un treball, però la resta... jo penso que l’art no surt de la felicitat. És que és de lògica, si tu estàs bé i ple, que vols fer? Ets com Déu. Déu reposa. Déu no escriu (riu).
Francesc Serés, escriptor. Publicada el 08/11/2016
Primer penses què no pots fer, les parts de la literatura on jo mai arribaré, en el meu cas la poesia és un d’aquests espais: sóc horrorós. O en les distàncies llargues, també m’hi moc malament, la mitja distància de 30 pàgines és la meva. I em trobo còmode parlant amb la gent. Potser diuen: el Serés no té imaginació. Doncs pot ser! No passa res, jo intento fer una cosa que no estigui feta per competir amb altres branques del saber, i de la mateixa manera que la ciència no busca dues vegades la teoria de la relativitat, tampoc tindria sentit que jo ara em posés a fer (amb totes els respectes pels que ho fan) una novel·la sentimental sobre la Guerra Civil Espanyola. Per què? Si n’hi ha 300! I igualment, no escriuré res millor que Incerta Glòria. No faré un llibre millor que aquest, no he viscut aquesta guerra, no té sentit. Segurament, aquesta és la part més complicada de la literatura.
Edició: Oriol Soler
Fotografies: Adrià Calvo, Albert Gomis i Marc Saludes