Des de 2013 fins ara a Verbàlia hem fet 159 entrevistes a 157 persones diferents (el crucigramista Jordi Fortuny i el periodista Rafael Vallbona han estat entrevistat en dues ocasions), amb perfils de tot tipus i professions diverses. Les entrevistes han tractat infinitat de temes diversos i variats, sempre relacionats amb la cultura i la comunicació, i han tingut un fil conductor que les ha cohesionades a totes: el joc. Diferents professionals del ram del joc han reflexionat i intercanviat les seves opinions sobre aquest meravellós món. Des de creadors i editors de jocs, fins a jugadors professionals, passant per mestres, educadors, periodistes, botiguers o simplement especialistes en la matèria. Tots ells relacionats amb el joc d’una manera o altre. De totes aquestes entrevistes hem fet una selecció de les millors reflexions, frases, referències i discursos. Els trobareu amb el nom de qui les ha dit i la data en què es va publicar l’entrevista per tenir una mica de context. Ara que aquest portal encara la recta final de la seva existència, us proposem girar la vista enrere per rememorar els millors moments.
Ernest Benach. President del Parlament de Catalunya (2003-2010). Publicada el 20/03/2014
El joc com a element educatiu també s’ha anat perdent amb el temps. Avui els mòbils han anat petant el joc tradicional, i és una llàstima, perquè té un component de socialització importantíssim. Quan jo era cap i anàvem de campaments, pensar els jocs als que jugaríem era un dels moments més importants. És una llàstima que no s’aprofiti més, crec que té a veure amb el confort i no entrar a les situacions de risc que comentàvem abans. El joc en l’educació és molt, molt important. La música és un element aglutinador, es canta poc, i cantar provoca cohesió, és una cosa elemental.
Perepau Llistosella. Creador de jocs i mestre. Publicada el 24/04/2014
El joc és completament psicològic. Si ho mires des del punt de vista del per què fem les coses, el joc dóna moltes pistes en aquest sentit. Tant quan és de raonament, com quan és abstracte com quan implica emocions. Això es veu a l’hora del pati amb els nens: veus quin paper juga cadascun, qui està enfadat amb qui, la nena que no juga amb nens... Hi ha molts tipus de jocs, però l’efecte psicològic és decisiu. Recordo la final d’escacs entre Fischer i Karpov, i era com un thriller psicològic, tenia un pes molt rellevant. Ser mestre i psicòleg ha estat una troballa, a saber què faig d’aquí dos o tres anys. No ha estat res provocat, he anat fent. Jo volia ser astrònom, volia anar a la lluna!
Miquel Sesé. Creador de passatemps. Publicada el 15/05/2014
La base del joc és guanyar. Hi ha la cosa lúdica i familiar, el joc de taula té molta acollida a països nòrdics com Alemanya o Suècia. Diuen que com que fa mal temps, les tardes són fredes i es fa fosc aviat, les famílies juguen per entretenir-se mentre estan recloses a casa. En canvi aquí, amb els canvis d’hora que fem anant en contra del sol, aquesta dèria pel joc de taula està oblidada. A més a més, els jocs electrònics, la informàtica i les consoles li han fet molt mal al joc de taula. A banda de la qüestió social, es juga per guanyar. No conec ningú enlloc que jugui per perdre. Jugar és la hòstia, però si a més guanyes, ja és el no va a més. Crec que provoca un punt a la teva vida molt important de satisfacció. Guanyar. Tots els equips juguen per guanyar, si no, no es farien equips, ni res.
Oriol Ripoll. Especialista en jocs. Publicada el 22/01/2015
El primer element important és que mentre jugues t’ho passes bé. Aleshores és la millor manera d’educar-te: t’ho passes bé, gaudeixes molt, superes reptes i a més a més resulta que t’estàs educant, estàs aprenent. Aconseguir això és l’ideal de qualsevol educador. El joc des de sempre és una eina molt poderosa, tots els pobles de la història en qualsevol moment històric han defensat que els nens s’han d’educar jugant, que hem d’aprendre mentre juguem. Però hi ha un pas que va molt més enllà, perquè el joc et permet descobrir-te a tu mateix a través del teu comportament quan jugues. Al final, jugues tal i com ets. I si ets un marrullero jugaràs molt marrullerament, i si ets molt reservat també jugaràs així. D’aquesta manera, el joc ens permet fer una introspectiva de quines són les nostres competències, la nostra manera d’actuar i de fer les coses. I el tercer gran factor és que el joc és un enorme laboratori d’assaig. Per provar el que vulguis! És com aquells programes que diuen: “tinc un amic que...” i resulta que aquest amic ets tu mateix. Tu jugues i pots provar coses que si perds, t’equivoques o no funciona no passa res.
Oriol Comas. Especialista en jocs. Publicada el 10/05/2015
Jo crec que ens oblidem de jugar. Si anem persona a persona, tots jugàvem de petits. Després anem creixent i la majoria de gent (el meu cas és diferent) a mesura que es va fent gran té més ocupacions. De petit només has de créixer, enfadar-te amb els pares, anar a l’escola i jugar. El que passa és que a mesura que et fas gran se’t va obrint un ampli ventall de possibilitats: els nens persegueixen nenes, les nenes persegueixen nens, comença la vida nocturna, les discoteques, el cinema, els amics... Mil coses que pots fer, i el dia només té 24 hores. Deixem de jugar perquè a la nostra família el joc ja no era habitual. Jo recordo jugar a casa moltes tardes, i no només quan plovia. Abans el joc tenia menys competència, no hi havia tantes coses a fer, ara és diferent. Un altre handicap és que jugar requereix un petit aprenentatge, i això ens fa mandra. Llegir regles no agrada a ningú. Les regles de l’ordinador no les llegeix ningú! Tenim motos i cotxes i no tenim ni idea de com funcionen, només sabem com fer-los anar. Amb el joc passa el mateix, perquè has d’obrir la capsa, llegir les regles i aplicar-les. És més cansat que anar al cinema, però molt més barat. Un joc val 20 euros i el pots amortitzar milers de vegades i el cine val 10 euros i hi vas un cop, i a sobre has de resar perquè la pel·lícula valgui la pena...
Pak Gallego. Jugador, creador i editor de jocs. Publicada el 15/01/2016
Si ens comparem amb França, Alemanya i Polònia sí que tenim una manca de cultura. Aquí creiem que només juguen els nens, i que quan ets gran has de deixar de jugar. Per sort, això està canviant força i cada cop hi ha més fires de jocs que van obrint el ventall de públic. Tot i això, les tirades són petites i hi ha menys botigues. El mercat d’Espanya de jocs està focalitzat en treure coses que funcionen fora. A Espanya hi ha tres grans editorials que bàsicament busquen què ha triomfat fora, van a Essen, agafen els jocs que han quedat més ben puntuats, els tradueixen i els venen. I si vas a les botigues d’aquí ho veus, bàsicament tenen llicències. És més fàcil vendre edicions de Joc de Trons, Star Wars o qualsevol altra temàtica que sigui mediàtica i asseguri una bona tirada. Hi ha títols com el Catán o el Carcassone que són clàssics i que funcionen gràcies al boca a boca. El Catán quan va sortir segur que venia poquíssim. Cal anar traient coses. Jo intento treure títols d’autors espanyols i catalans, aquest any n’hem tret cinc. De cara l’any vinent en seran més, el mercat s’ha d’anar creant i cal anar a totes les fires a ensenyar el que tens. Evidentment cal sortir fora, Europa és més complexa que Estats Units pel tema dels idiomes, però nosaltres ja intentem fer jocs que no depenguin de la llengua i només haguem de traduir el reglament, les instruccions. I de moment ens està funcionant.
Josep Maria Allué. Creador, dissenyador, editor i especialista de jocs. Publicada el 18/02/2016
A l’hora de crear un joc cal distingir entre que funcioni i te’l publifiquin, perquè és com a la cuina, si fas una recepta que és la bomba però trigues sis hores a fer-la, cap restaurant la voldrà fer... Perquè un joc funcioni ha de transmetre. Clàssicament es diu que el joc es fa partint d’una dinàmica, i hi ha tot un argot en aquest aspecte. També a partir d’una història o un material. Jo, de debò, crec que és a partir d’una sensació, que l’autor s’ha de sentir involucrat en una bombolla de realitat. Per ser publicat – cosa que vaig entendre anant de fira en fira – ha de tenir el que jo anomeno ‘l’efecte oh!’. Cal trobar aquest efecte, cal fer que la gent se’n recordi, del teu joc. Però tampoc et pots passar, perquè si fas marcianades ningú ho entendrà. Cal trobar l’encaix de l’esquema mental del jugador i el punt distintiu que farà que el recordi.
Josep Maria Joan i Rosa. Ànima del Museu del Joguet de Catalunya de Figueres. Publicada el 16/06/2016
Jo crec que al món on vivim el pitjor que pot passar és que algú deixi de jugar. Evidentment cal adaptar els jocs al teu temps, quan vaig néixer als 40 jugava al Carrer Ample de Figueres, ara seria un suïcidi. Allà jugàvem nens i nenes que havíem nascut després de la guerra, i recordo que durant tres anys no van néixer nens... Però estava bé jugar amb amics, i això s’ha perdut una mica. Crec que, com a mínim, les famílies haurien de fer esforços per jugar. Jo recordo tardes meravelloses jugant a la Mona, un joc de cartes. Dic aquest joc però n’hi ha molts més, és molt recomanable jugar, és una manera de mantenir-se jove.
Núria Canela. Directora de l’escola de música Pausa. Publicada el 23/09/2016
Les coses sempre entren millor si hi ha un joc pel mig, sobretot quan s’és petit. Bé, i amb els grans també. Si aprens jugant, aprendràs molt millor. Això és evident. Però no hem de confondre que no tot és jugar, que pots jugar molt però també has d’aprendre que a la vida s’ha de tenir disciplina, constància, etc. Si tu tens la curiositat i jugues jo crec que arribes a entendre tot això. Perquè aquesta mateixa curiositat et portarà a dir: “Si vull això, ho he de fer, perquè si no, no arribaré a allò que m’està agradant tant i que m’ho passo tan bé fent-ho”. Si només em quedo donant les voltes a les cadires per seure, potser mai arribaré a aconseguir un coneixement musical i seré incapaç d’escoltar música o poder entendre aquella música. Si inicies l’ensenyança jugant, segurament tindràs gent que t’aguantarà molts anys. Aquí, a l’escola tenim gent que vénen des dels 3 anys i ara en tenen 20, i no són músics, però els agrada el que estan fent. Perquè ja han fet aquest pas i estan tocant. I això és el que els hi agrada. Però si tu jugues amb les coses, estàs fent el primer pas. Perquè jugant crees curiositat i interès per les coses.
Valentí Díaz. Propietari del Bar lúdic Queimada. Publicada el 13/01/2017
Jugar per a mi és tenir una relació amb la gent, sense utilitzar la tecnologia, i interactuant i jugant amb els companys com quan érem nens. És una forma brutal de conèixer gent sense saber-ne res abans. Trencar, pràcticament amb totes les barreres. Jo abans de tenir el bar la gent que coneixia era la del carrer, etc. Però, aquí, en el moment en què t’asseus a taula per jugar amb gent i comences a parlar hi ha una interrelació tan gran que quan s’acaba el joc acabes coneixent la seva vida, d’on ve, què fa, etc. I això habitualment no es fa. En canvi aquí tot és molt més real, molt més sincer, molt més directe. I per a mi, jugar, és interactuar amb l’experiència i amb les ganes de fer alguna cosa diferent amb la gent que et trobes, sigui coneguda o no. I si són coneguts ja ni t’ho explico. Perquè surten bromes, etc. I aquí ens ho trobem cada dos per tres.
Alfred Garcia. Copropietari de la botiga JugarXJugar. Publicada el 25/05/2017
En català encara hi ha un percentatge molt baix de jocs. Un 10% si arriba. Però cada vegada hi ha una mica més d’interès a treure els títols en català. Fins i tot empreses de fora de Catalunya. Comencen a tenir en compte el català a l’hora de treure un joc. Poc i en casos molt comptats, però n’hi ha. Jo crec que aquí hem començat una mica tard en aquesta indústria. França i Alemanya ens porten molt avantatge. Però sí que és cert que fa 10 anys, en castellà sortien unes 10 novetats a l’any. Avui en surten entre 150 i 200. És una bogeria. Ha crescut molt això. Estan sortint moltíssimes editorials petites. Amb el tema del Verkami, el Crownfunding, i tot això... Hi ha molta gent que s’atreveix a autoeditar. Perquè companyies grans ara mateix, aquí, n’hi ha quatre o cinc, i són grans amb els termes d’aquí. Si les compares amb la indústria de fora, de grans n’hi ha 3. Però, n’estan sortint moltes de petites. Aquests últims anys ha pujat molt el nivell de gent que juga. S’està obrint aquesta idea que es pot jugar a qualsevol edat. A vegades parlant amb gent del món del joc surt la idea que l’època de la crisi, en què la gent no sortia tant, va poder beneficiar la indústria del joc. Perquè al final un joc és una forma d’oci que és econòmica. S’amortitzen molt.
Edició: Pau Franch
Fotografies: Adrià Calvo, Albert Gomis i Marc Saludes