Ja s’ha fet de nit a la ciutat de Jaisalmer, i segueix fent calor. Aquesta ciutat, construïda al voltant d’una enorme fortalesa edificada el segle XI i que té el desert del Thar com a jardí particular, és coneguda a tota l’Índia com la ciutat daurada. Totes les cases de la fortalesa són d’un color groc que sembla robat de la sorra del desert, i que porta segles aguantant tempestes de sorra, saquejos de diferents imperis i fins i tot l’abandonament absolut. A Jaisalmer sembla que ens pugui sorprendre Indiana Jones en qualsevol moment, sortint com un boig d’algun dels carrerons de la fortalesa buscant alguna de les seves arques perdudes. És una ciutat molt petita, d’uns 700.000 habitants, fet inusual en un país on qualsevol ciutat mínimament important compta els seus habitants per milions.
La frontera amb el Pakistan està a menys de 100 quilòmetres de la ciutat, i aquesta zona de l’oest de l’estat de Rajasthan va ser una de les que va viure les dobles migracions massives en sentits oposats, quan l’Índia va aconseguir alliberar-se de la colonització anglesa i va començar una crua guerra civil que enfrontava els hindús i els musulmans. La solució és coneguda per tothom: un estat musulmà per als musulmans (Pakistan) i un estat hinduista per als hindús (Índia). Avui en dia les relacions entre els dos països són més fluides després d’anys d’amenaces nuclears i de continus disturbis a la frontera del nord, on hi ha l’estat de Caixmir que pertany a l’Índia però té majoria de població musulmana. Tot i que el conflicte ja té una latència molt moderada, a Jaisalmer els músics de carrer que toquen l’acordió a canvi d’algunes rupies encara canten cançons desolades d’un amor impossible entre una noia hindú i un noi paquistanès que es van veure separats per una frontera que mai van acabar d’entendre.
Dins la fortalesa de la ciutat daurada, protegits per una muralla de 35 metres d’alçada, els carrerons de Jaisalmer evoquen l’ambient d’un poblet on tothom es coneix i es saluda, on la gent fa vida al carrer i els venedors ambulants criden l’atenció amb diferent efusivitat als vianants, una efusivitat que és directament proporcional al seu color de pell, que delata el nivell adquisitiu dels que caminen pels carrers intentant suportar la xafogor i suant per parts del cos que ningú sap que poden suar. Els carrers són prou estrets perquè hi hagi conflicte d’interessos quan hi ha encreuaments (per posar un exemple) entre una moto, una família de quatre persones i una vaca. Per sort algú va tenir la deferència de no deixar entrar cotxes a la fortalesa, i queden tots arrenglerats a l’entrada, com si es tractés del pàrquing d’un centre comercial o un aeroport.
Tots els dies, quan el sol cau i la calor concedeix una treva de mínims, un grup de nens s’asseu sobre un gran bloc de marbre emplaçat en un lloc que podríem identificar com la plaça del poble. En aquest espai rectangular s’hi fa vida, hi ha comerços oberts fins ben entrada la nit i la gent passeja sense presses. L’únic destorb és el soroll de les obres que s’estan fent per millorar el clavegueram del carrer del costat, que acaben de començar i que duraran tota la nit, l’únic moment en el que els obrers poden treballar sense un sol asfixiant. Els nens seuen en rotllana al voltant d’un taulell. L’endemà al matí han d’anar a l’escola, però sembla que ningú els pugui privar del seu petit privilegi diari de sortir al carrer i jugar una estona junts, com es fa a qualsevol poble després de sopar. Remarquen que són amics, però no companys d’escola. Es coneixen del poble, del carrer. A la plaça hi ha sis motos de gran cilindrada aparcades desordenadament, una llibreria que tot i haver-se fet de nit continua oberta (la majoria de llibres foranis són de Paulo Coelho, traduïts a l’anglès) i quatre vaques que descansen ajagudes, alienes a tot el que passa al seu voltant, com si no tinguessin mes ocupació que continuar esperant que no passi res. D’un dels balcons d’aquesta plaça penja un cartell del restaurant La Pizzeta, que té la voluntat de ser un refugi per aquells turistes amb el paladar incendiat per les espècies picants que tots els indis fan servir indiscriminadament per condimentar els seus àpats. Hi ha set nens que juguen, i és fàcil veure quin rol té cada un dins una partida que s’ha repetit fins a la sacietat, com qualsevol ritual col·lectiu on tothom sap quin és el seu paper. Són nens d’una edat indefinida entre els 9 i els 14 anys, de bona casta, delatats per la roba occidental que vesteixen;: texans, camises de quadres i ulleres ben graduades. Juguen al Carrom Board, un joc popular que captiva a milions de persones a Índia, Pakistan, Nepal, Bangladesh i Sri Lanka.
El nivell de popularitat va fer que l’any 1988 es fundés la Carrom International Federation a la ciutat de Chennai (antigament batejada com a Madràs), ubicada al sud-est de l’Índia. Els nens sorpresos per la curiositat que ha picat a quatre turistes que deambulaven per la ciutat, expliquen de què va la partida. El funcionalment del joc és similar al del billar, ja que consisteix en colpejar amb els dits una fitxa plana de color blanc per tal de colar la resta de cilindres als forats que hi ha a les quatre cantonades del tauler. Les fitxes tenen un diàmetre de tres centímetres, i el tauler és un gran quadrat de fusta de 75 centímetres per cada costat. A part de l’sticker, que és l’equivalent a la bola blanca del billar i serveix per empènyer les altres boles als forats, hi ha 19 peces de tres colors diferents: 18 de les peces són de color marró, els carrom man, de fusta, i n’hi ha nou d’un color més clar i nou d’un color més fosc, fàcilment distingibles. Després hi ha la peça vermella, la més important del joc, the Queen. Aquesta fitxa dóna punts extra a qui aconsegueixi ficar-la dins un dels forats i, posteriorment, cobrir-la al mateix forat amb una fitxa seva. Per guanyar la partida és necessari que la reina ja no sigui sobre el tauler, de manera que els dos oponents voldran introduir-la com abans millor, tenint en compte la reina no pot ser la primera de les fitxes ficades als forats.
L’objectiu del joc és senzill: introduir les teves carrom man i la Queen als teus forats abans que els teus oponents. Si aconsegueixes introduir una de les teves fitxes al forat continues tirant, si no n’encertes cap o fas caure una fitxa del teu oponent per error, perds el torn. Tot i que sovint es juga en equip, el tauler està dissenyat per a dues persones, ja que cada jugador té una línia dibuixada al tauler (paral·lela a la línia que delimita la seva part del quadrat) des d’on haurà de situar l’sticker per fer punteria cap a les altres peces.
És usual que el joc, popular en trobades familiars i reunions d’amics, multipliqui els seus participants i hi hagi equips de dues o tres persones que es van intercanviant els torns per donar un cop de dits a l’sticker. L’Índia és un país amb molta tradició juganera, i els estudis consideren que els escacs tal i com els coneixem avui van néixer al subcontinent asiàtic. Segons el prestigiós historiador dels escacs Harold Murray, l’anàlisi filològica del nom connecta amb la paraula xaturanga, que designava les quatre principals divisions de l’exèrcit indi (carros, elefants, cavalleria i infanteria), i es situa aquesta associació cap al segle V aC. Els jocs de cartes i els jocs de taula formen part de la quotidianitat de l’Índia, i és usual veure adults reunits a peu de carrer, buscant una ombra benèvola per fer una partida de cartes, o utilitzant un tauler artesà improvisat al terra de qualsevol botiga. No obstant, a moltes zones de l’Índia el joc preferit dels nens és fer volar l’estel. Al nord del país els estels són barats, fàcils de construir a casa i tenen un al·licient a part de fer-los volar: tallar el fil dels altres estels. El fil dels estels està recobert amb pols de vidre, de manera que al entrar en contacte amb un altre estel, un dels dos fils trenca l’altre i un dels estels cau fins al terra fent giragonses a l’aire. En aquest moment, tots els nens que estan jugant correran a buscar l’estel caigut, i qui arribi primer tindrà potestat per quedar-se’l. A moltes zones del nord de la Índia els estels formen part del cel de la ciutat i decoren de manera gairebé permanent el paisatge.
A Jaisalmer fa estona que és de nit i les successives partides al Carrom sembla que tenen hora de caducitat. L’endemà hi ha escola i a les deu de la nit toca anar desfilant cap a casa. La partida es reprendrà l’endemà i l’altre i l’altre, sense fi, i en aquesta petita plaça envoltada de cases daurades on fa una xafogor insuportable tornarà a començar la partida. És un joc, un moment del dia i un petit grup de nens que representen el tarannà d’un país tan gran que és un subcontinent, on tothora hi haurà algú jugant.
Text i fotografies: Oriol Soler