El vestíbul de l’Estació del Nord acull el premi Tísner de creació de jocs en català, dirigit a alumnes de 5è i 6è de primària d’arreu del país. És diumenge al matí i el sol no sortirà en tot el matí, però sembla ser que la il·lusió, abans dels tretze anys, no es deixa intimidar pels dies grisos. La Plataforma per la Llengua organitza per segona vegada aquest certamen d’activisme lingüístic, que pretén impulsar la normalització del català a les joguines —l’ús del català al sector és encara una clara assignatura pendent, amb una presència inferior al 10%— i fer que els nens passin una bona estona jugant amb l’idioma. Els preparatius anticipen un acte de molts quirats: escenari ben decorat amb una imponent pantalla de fons, els jocs exposats de forma impecable i el personal de la Plataforma vigilant al mil·límetre tots els detalls (so, col·locació de les càmeres de televisió, entrada dels nens per una porta diferent a la resta …).
A tres quarts d’hora del començament de l’acte, només els autoritzats per l’organització poden ser a l’interior del vestíbul. Fora, al carrer, els protagonistes:
Dos nens es fan una selfie amb el ‘camera stick’ de la “Gopro” al photocall instal·lat per l’ocasió. M’apropo a ells i em comenten que són de Reus, de l’escola Rosa Sensat i que es presenten al Tísner amb el seu ‘Parxís Vertebrat’. “I què, guanyareu?”, replico. “I tant”, baladregen alhora. Miro de reüll la llista de guanyadors que m’han donat, veig que no hi són i els anticipo subtilment “l’enorme nivell del concurs d’aquest any i la quantitat d’escoles participants”. A la vora del ‘fotoreclam’, la Plataforma per la Llengua reparteix publicitat i ven samarretes. Una mare recrimina a la seva filla que s’emporti tants fullets. “Són gratis mama!”.
Entro dins i contemplo —donat que hi ha nombrosos cartells de “prohibit tocar”— les creacions de les trenta-vuit escoles participants. L’originalitat i la qualitat plàstica són bastant generals però centro l’atenció en “Lo parlar del Delta de l’Ebre”, un joc per entendre les particularitats del vocabulari ebrenc, i en “Fugida de Mart”, consistent en utilitzar la llengua oral per lluitar contra uns monstres enginyosos de Mart. Fins i tot, la voràgine política actual ha arribat a les aules de primària, l’escola El Rodonell de Corçà (Baix Empordà) va presentar “El Parlament”, una espècie de “trivial” sobre aspectes culturals, sociopolítics i lingüístics de Catalunya. M’acosto al joc, primera pregunta: Quantes comunitats autònomes té Catalunya? a) 25; b) 36; c) 47. Caldrà repassar la lliçó, professors inclosos. Ja fa estona que les portes són obertes, els assistents passegen, fan una ullada als projectes presentats i, alguns, veient el nivell, treuen les primeres conclusions: “No ens mengem un rosco avui”, li comenta una dona a la seva parella.
En pocs minuts, l’actor Roger de Gràcia conduirà l’espectacle dalt l’escenari, la majoria d’escoles ja han arribat. Conec el veredicte del jurat, format pel lingüista i enigmista Màrius Serra, el periodista Salvador Alsius, l'expert en jocs Oriol Comas, l’editor Joaquim Dorca i la representant de l'executiva de l’àmbit de jocs i joguines de la Plataforma per la Llengua, Isabel Romano, de manera que m’apropo als guanyadors: l’escola Projecte de Barcelona, amb “Fugida de Mart” (primer premi); l'escola Antón Busquets, de Calders (Moianès), amb “On són les paraules?” (segon premi); i l'escola Francesc Cambó, de Verges (Baix Empordà) amb el “Paraules boges" (tercer premi).
Els alumnes de la Francesc Cambó són els més matinadors, tot i les dues hores de camí ja són a punt, impacients i lluint la samarreta groga de la Plataforma per la Llengua amb el lema “Juguem en Català”. Els saludo i al cap d’una estona els hi comento que sóc periodista. “Em gravaràs? Sortirem per TV3? Vull sortir per la tele…”, em contesta un d’ells immediatament. Suposo que el convenço al fer-li veure que no tinc cap càmera i, per tant, no puc satisfer els seus desitjos mediàtics. “Qui és l’actor?”, és la següent qüestió, referint-se, intueixo, a Roger de Gràcia. Tot seguit, els seus companys em rodegen i m’expliquen que el “Paraules Boges” va sorgir després d’un procés de creació “fusionat” entre tota la classe i “molt divertit”.
“Vam participar al concurs perquè ja ens havia apuntat la professora”, reconeix amb una sinceritat transparent un dels integrants de l’escola Anton Busquets i Punset. “I qui es va inventar el joc?”, pregunto. “La professora”, contesta un despistat que no ha sentit bé la pregunta. “NOOOO!” s’afanya a desmentir la resta al uníson. “Vam fer quatre grups i vam votar el joc que ens agradava més. No sé si guanyarem, però com a mínim veurem en Cesk Freixas”.
Per últim, l’escola Projecte, revalida el premi de l’any anterior. “Fugida de Mart” és el seu joc, em parlen d’herois amb habilitats especials que han de desafiar als mostres de Mart amb la llengua catalana. Com? Construint frases de tantes paraules com calgui. Per exemple, si són set mots i la frase té sentit i concordança, s’acaba amb un monstre de nivell set. L’Eric és l’ideòleg, encara que la seva idea inicial concebia “Fugida de Mart” com un joc de taulell, no de cartes com va acabar sent. Tant se val, sorprenentment tenen clar que les cartes són garantia de victòria: “Només n’hem vist dos o tres de cartes, segur que ens va bé”. Per inquietant que em sembli la seva lògica, s’enduran el primer guardó, que inclou una sortida al Delta de l’Ebre per a realitzar esports d’aventura de franc. Abans de marxar em pregunten: “Ets el jutge?”.
Tot i començar amb certa fredor, a causa d’un guió inicial excessivament dens i institucional, l’entrega de premis agafa ritme a mesura que s’apropa el moment de conèixer els guanyadors. L’espectacle és realment de qualitat televisiva, amb un escenari concebut com a plató, uns continguts audiovisuals incorporats harmònicament al show del doctor Möt i Roger de Gràcia i una audiència ben atenta a tot el que succeeix.
El presentador proposa al públic que encertin que vol dir la paraula ebrenca “lo sofratge”:
a) Sofregit
b) Formatge
c) Safareig
d) Un ós/os (tant se val si animal o peça de l’esquelet).
Cap de les anteriors, “és la part posterior de la cama, oposada al genoll”.
Indico a l’Adrià, el fotògraf de Verbàlia, on són els tres vencedors del segon premi Tísner de creació de jocs. Sense que es noti molt, ell s’hi apropa i retrata les seves reaccions prèvies a l’èxtasi: resar – o com a mínim fer el gest-; creuar els dits, esbufegar. Cal reconèixer que aquest espòiler de saber qui guanyarà fa més interessant l’entrega. Es reparteix la sort i la majoria dels cinc-cents assistents a la gala marxen, que no deixa de ser diumenge al migdia i hi ha gana, i el concert d’en Cesk Freixas només el gaudim alguns.
És hora de fer balanç i la representant de l'executiva de l’àmbit de jocs i joguines de la Plataforma per la Llengua, Isabel Romano, està satisfeta perquè s’ha passat de tretze a trenta-vuit participants i ens detalla una mica més l’objectiu dels Tísner: “És una eina que pot facilitar l’aprenentatge, creiem que a l’escola es vincula massa el català amb l’oficialitat i, per tant, l’avorriment. En canvi, el castellà sí que té associat components de lleure (pel·lícules, teatre, televisió...) i volem trencar amb això”. També és motiu de satisfacció entre l’organització el gran repartiment dels premis entre els diferents territoris de parla catalana, circumstància inesperada pel jurat, que va valorar els projectes de forma anònima.
Text: Nacho González.
Fotos: Adrià Calvo.