Les paraules ‘joc’ i ‘jugar’ tenen, respectivament, 11 i 6 entrades al diccionari online de l’IEC. La multitud de possibilitats interpretatives que presenten aquests dos termes es va veure reflectida al DAU Barcelona durant la segona edició d’aquest festival de jocs de taula que es va fer a l’Espai Fabra i Coats els dies 14 i 15 de desembre. Les possibilitats camaleòniques del joc van permetre una barreja conceptual, estètica i fins i tot ideològica d’interessos contraposats, cosmovisions diverses i objectius antagònics, tot dins una nau industrial que va ser construïda als anys 10’ del segle passat i que el 2009 va culminar la seva reforma per convertir-se en un espai de suport a la creació artística. Durant el DAU el complex industrial, encara amb alguns vidres trencats en finestres dels pisos més alts i un cert aire d’abandonament en algunes naus, es va dividir en tres grans espais que, malgrat tenir el seu nom propi (Fàbrica de Creació, Espai G, Espai Josep Bota) anomenarem joc comercial, joc experimental i joc genuí.
L’espai principal és el que anomenarem joc comercial. És el recinte on les grans marques dedicades al joc de taula tenen una sèrie de taules organitzades en rengleres horitzontals on s’ofereix la possibilitat de provar les novetats juganeres d’enguany. La botiga de la sortida fa pensar en un macroanunci a les portes de la temporada de Nadal, un aparador immens per fer jugar als compradors potencials i convèncer-los de passar per caixa després de fer de tastaolletes entre els múltiples possibilitats juganeres. Com a tot festival, a l’entrada els visitants tenen una taula amb infinitat de quaderns, fulls i fulletons per agafar informació sobre qualsevol dels jocs que podran provar. El quadernet oficial del DAU, a banda d’una carta de benvinguda del tinent d’alcalde de cultura, creativitat coneixement i innovació (quanta feina té aquest home), no és més que un catàleg de jocs semblant als que fullegen i encerclen amb fervor i il·lusió la majoria de nens abans de fer la carta als reis.
Amb aquest panorama semblem abocats a posar totes les empreses dedicades a la indústria del joc al mateix sac. No obstant, parlant amb alguns dels membres de l’organització i de les diverses empreses és fàcil constatar que el món del joc no està regit per idees homogènies i comunes per a tots els actors que en formen part. El primer que ho demostra és Joaquim Dorca, editor de Devir. En Joaquim, periodista de formació, creu necessari que tots els professionals de la indústria del joc, una indústria encara petita a Catalunya, hagin estat jugadors abans, i que tinguin una vocació ferma. Articula un discurs coherent sobre el perquè del joc com a eina d’entreteniment, sense més horitzons:
-Com més ens apropem al sud d’Europa més tendim a relacionar el joc amb les criatures i les apostes. A Espanya i Catalunya es juga poc perquè no hem aconseguit conciliar la vida familiar amb la vida laboral. El problema és que les famílies no passen estones juntes, no que no hi hagi voluntat de jugar. Espanya és un dels països d’Europa on es venen més videojocs, però els videojocs representen donar de menjar a les oques, no són presencials. El joc presencial és un camp d’experimentació de tot: emocions i gestió de la vida real. T’enfrontes amb el fet de guanyar i perdre, i això suposa una eina d’aprenentatge importantíssima, i no només pels infants, també per a la gent adulta.
Mentre parlo amb el Joaquim apareix en escena per primera vegada Mr Banks. És un home que va vestit amb esmòquing i té uns aires de gentleman anglès complementats amb un barret digne d’il·lusionista i un bastó de marquès que podria haver sortit del basar xinès de la cantonada. Enmig de la conversa amb l’editor de Devir, Mr Banks, que es convertirà sense saber-ho en l’emblema representatiu d’aquest espai comercial, fa un parell de comentaris on ens diu que som uns pobres, fa apologia de la seva riquesa desmesurada i ens posa un parell de bitllets falsos a les mans. Amb el convenciment d’anar-lo a buscar quan acabi amb en Joaquim, em torno a centrar en la indústria del joc .
Dorca explica que seria important tenir més atenció per part dels mitjans, i insta a les empreses a transmetre aquest discurs de defensa del joc com una obra d’autor i un instrument útil a nivell social, cultural i pedagògic. El problema, diu, és que no totes les empreses dedicades a la indústria del joc creuen en aquest com una eina educativa, pedagògica o com una representació artística, sinó que simplement pretenen que un número de persones passin per caixa per aconseguir un número de diners en un compte corrent. Tot i que no em vol dir noms, perquè sospito que alguns poden estar als cartells de les taules del costat, es queixa de que hi ha empreses que ‘venen jocs com si fossin coixinets’.
El recinte es va omplint a mesura que avança el matí i les taules cada cop tenen més gent al voltant que llegeix un llibre d’instruccions, llança daus a l’aire i mou fitxes dins un tauler. Quan vaig saber que havia de cobrir un festival de jocs de taula no tenia clar quin tipus de públic atrauria l’esdeveniment, si hi hauria molta canalla, famílies, gent jove o un públic molt segmentat semblant al del Saló del Manga, amb gent disfressada, cabells tenyits i samarretes estranyes. De moment les famílies guanyen per golejada dins aquest espai del joc comercial, i hi ha una munió de nens engrescats amb aquest oceà de possibilitats lúdiques que van d’un joc a l’altre amb els ulls molt oberts i la il·lusió gravada a la cara. El ventall de personatges estrafolaris es redueix a un home amb els cabells verds, que més tard descobriré que es diu Friedmann Friese i és l’autor del joc Alta Tensión, un joc que al catàleg oficial del DAU pregunta als compradors: ‘Us interessa guanyar diners amb l’electricitat? És una idea excel·lent, no us sembla?’. Efectivament és una gran idea, la mateixa que van tenir les grans empreses elèctriques espanyoles just una setmana després del DAU, on anunciaven una pujada de l’11% de les tarifes.
Pels altaveus es sent una veu de showman que parla de diners, rics i pobres. El tinc localitzat i vaig a per ell tal i com m’havia promès: Mr Banks. Està en una cantonada de l’espai del joc comercial on no hi ha taules i instruccions per provar el jocs, sinó una pantalla gegant amb un projector i cadires desendreçades. La gent de les cadires està absorta en la pantalla d’un iPad. Es tracta de Mr Banks, el joc de la borsa, el motiu pel qual hi ha aquest estrany home vestit amb esmòquing voltant per la fira. Els impulsors del joc, Josep Perelló i Mario Gutiérrez, expliquen que es tracta d’un estudi del comportament de la gent a la Borsa a través d’un joc. El jugador té una sèrie de variables per saber si ha d’invertir a l’alça o a la baixa, i ha d’anar escollint depenent de la informació que se li dóna. Asseguren que Mr Banks és un experiment científic a través d’un joc, no com un joc en si, i que ell estan fora del seu entorn natural però feliçment adaptats al context del DAU. Físics de formació, han traslladat a la Borsa els conceptes de la física a través de les matemàtiques, un procés complex i rebuscat difícil de captar pels no entesos en la matèria. De fet en Josep Perelló ha fet una tesi doctoral sobre la física relacionada amb els models financers, vinculant l’activitat de la borsa amb diversos models matemàtics. Els seu projecte ha rebut el suport de la Unitat de Ciència Ciutadana de l’Ajuntament de Barcelona. I tenen un ganxo per atraure la gent a la seva cantonada: la personificació en carn i ossos de Mr Banks.
En Mr Banks en realitat no es diu així, ni sol portar esmòquing, ni sap massa res sobre la Borsa. L’Héctor es dedica a fer espectacles, es defineix com un clown/actor i ha vingut aquest matí al DAU sense saber molt bé de què anava tota aquesta trobada. Només sabia que havia de representar el personatge d’un home molt ric i que havia d’anar vestit amb les millors gales, puro a la boca inclòs. Això i que pagaven prou bé. Explica que tot això dels jocs de taula li agrada bastant i que el diumenge intentarà treure’s la disfressa una horeta abans per anar a provar alguns jocs que ha anat veient aquests dies. Explica que en aquests bolos es paga bé, però que ell té un projecte personal que el motiva molt més, encara que no li dóna diners: cada dissabte a la nit munta un número de cabaret al Jazzsí Club, un local d’El Raval. L’espectacle es diu Cabaret Gang Jam, i l’entrada és gratuïta però sota l’eslògan ‘preneu cerveses o moriran pallassos’, ja que tots els diners es treuen de les consumicions.
Mentre l’Héctor/Mr Banks m’explica algunes peripècies des seus espectacles, comença de cop un rumor de veus i flaixos. Ha entrat un altre home amb vestit al recinte, l’únic que trobaré en tot el dia que també porta una americana i un pantaló a joc a banda de Mr Banks. És l’alcalde de Bacelona, Xavier Trias. Està envoltat d’unes cinc persones, entre les que distingeixo Oriol Comas (comissari del DAU), Inés Garriga (directora de Creativitat i Innovació de l’Ajuntament) i Joaquim Dorca, editor de Devir. M’uneixo a la rua i mentre un parell de fotògrafs van llançant flaixos, sento que l’alcalde diu al grupet: ‘això ho hauríeu de lligar amb lo dels mòbils’. Trias anirà passant per diverses paradetes de jocs, estrenyent mans, fent comentaris i algunes preguntes d’interès relatiu. Se l’emporten primer de tot a un estand molt gran on hi ha un eslògan que diu ‘som el que decidim’. És el Joc de la Consulta, impulsat per singulargames.cat, i que demostra la multitud d’interessos que es poden concentrar en una fira de jocs de taula. Me’n recordo d’en Joaquim Dorca i el seu lament per aquells que ‘venen jocs com si fossin coixinets’.
L’alcalde passarà pels tres espais de la fira i abans s’aturarà per respondre algunes preguntes per aquest reportatge, on bàsicament donarà respostes de pilot automàtic, que sonen molt engrescadores però que segons com potser no volen dir res:
—Les apostes per la creativitat i la innovació són importants. Barcelona no només ha de viure del turisme i l’esport, i apostes com aquesta del joc són claus. El joc és una forma de coneixement i hem de ser capaços de ser creatius, ens hem d’apropar a la cultura i el coneixement. Cal posar eines al servei dels creadors per explotar el seu talent.
Sorprès per la no-menció de l’alcalde a ‘lo dels mòbils’ segueixo voltant. Un cop abandonat l’espai comercial, encara ens queda l’espai del joc experimental i el del joc genuí. L’espai del joc experimental està situat a l’espai G, també rebatejat pels seus organitzadors com l’Espai Rvbicon. És el nom d’una associació cultural de recreació històrica de l’Hospitalet. No és d’estranyar doncs, que dins d’aquest espai hi hagi una sèrie de jocs basats en reconstruccions d’edificis de l’edat antiga i mitjana, com per exemple un circ romà recreat amb tots els seus detalls i una fidelitat minuciosa. Hi ha un públic menys familiar i més estrafolari, amb samarretes de l’estil ‘I LOVE GAME’ o ‘KEEP CALM AND GOOD GAMES’.
A les imatges de l’entrada es veuen algunes sortides de la gent de Rvbicon vestits amb peces típiques de l’època medieval fent recreacions d’algunes batalles històriques. Sens dubte és la part de la fira més allunyada del gran públic juganer i les apostes lúdiques de grans audiències, i està més estretament relacionada amb els jugadors experts i els mons paral·lels que es poden crear a través del joc.
L’espai del joc genuí és, simplement, l’espai on es va a jugar. Per arribar-hi cal creuar un pati de sorra flanquejat per dues grans naus industrials. És una sala amb taules arrenglerades on hi ha partides simultànies d’escacs i Scrabble. Hi ha algunes cares conegudes jugant, com Salvador Alsius. A l’espai del joc genuí més val jugar o marxar, perquè no s’hi pot fer res més. Aquí es celebrarà la marató de 24 hores d’Scrabble i el repte crucigramaire, on 8 crucigramistes catalans plantejaran una contrarellotge d’una hora resolent definicions encriptades als participants.
Quan en surto torno a veure l’Héctor/Mr Banks marxant de l’espai del joc comercial amb el seu esmòquing i el puro a la boca. Sens dubte és l’espai amb més èxit i afluència de tot el DAU, i suposo que té sentit que sigui així. Si alguna cosa està clara és que, més enllà dels motius i els objectius que tingui cadascú, la reivindicació del joc i donar-li un espai anualment és un exercici necessari. Poc a poc sembla que el discurs i les idees de creure en el joc com una eina cultural, social i pedagògica (a més a més de considerar-lo una peça d’autor) es van expandint i estan en ple creixement. La segona edició del DAU n’és un exemple clar, i malgrat la capacitat camaleònica del joc i l’acció de jugar, que permet acollir multitud de persones i empreses en un mateix recinte, l’essència lúdica no es perd en cap moment. I la consciència de que la indústria forma part del joc, tampoc.
Text i fotografia: Oriol Soler