La porta està tancada. Un torneig d’Scrabble no sembla susceptible de ser celebrat a porta tancada. Potser és per evitar aglomeracions, o perquè no s’hi coli ningú que no hi està convidat. O potser perquè el soroll que arriba des de carrer, l’avinguda Prats de Lluçanès de Sabadell, deserta a les 16:00h, no pugui destorbar la concentració de ningú. El cas és que no hi ha res menys hospitalari o acollidor que un bar tancat ple de gent amb les taules a petar, ja que transmet aquella sensació de club privat o exclusiu on, si no en formes part, poc hi tens a fer. Després sabré per la Trini, la seva propietària, que el que passa és que Cal Pare tanca els dissabtes, i avui només han obert pel torneig, així que han clausurat portes perquè realment, per tothom aliè a l’Scrabble, avui Cal Pare està tancat.
La fonda consta de diversos espais: dos interiors, on es juguen les partides, i una terrassa també interior. Les parets estan plenes de quadres amb fotos antigues, els sostres, alts, deixen a la vista grans bigues de fusta horitzontals, i la barra està presidida, com de costum, per una gran màquina de cafè i rengleres infinites d’ampolles. Té el toc majestuós de local de prestigi i alhora la lleugeresa d’un bar de barri sense pretensions.
Quan arribem, els 35 jugadors estan concentrats en el joc. Com que el Salvador Batlle – president del Club Scrabble Sabadell i avui amfitrió – està jugant, el comitè de benvinguda el formen l’Imma i el Joan Torra. Estan allà per motius ben diferents. L’Imma és la que ha fet que tot vagi bé avui al torneig: està al cas del tema logístic, coneix a tothom, segurament haurà posat macos els premis que reposen a una taula del fons de la més gran de les sales (un pernil! I llibres) i va xerrant animadament amb qui es troba. Quan, després de parlar amb ella una bona estona i sentir-me acollit li pregunto el seu nom, me’l nega.
- Jo no! Jo no sóc ningú per sortir al teu article. Res, res, el meu nom no és important.
- Dona, però almenys per saber com cridar-te si vull parlar amb tu...
- No, el meu nom és igual, de veritat, aquí la gent que ho munta tot són uns altres, jo no he de dir res...
Després de batallar una mica aconsegueixo que em digui que es diu Imma, i ella mira amb resignació com ho apunto a la meva llibreta de notes – “però jo no hi he de sortir, eh!” - i segueix parlant amb qui se li apropi, ara la Trini, propietària del bar. Aquest rol secundari que ella vol també es pot deure a que l’amfitrió, Salvador Batlle, a part de ser el president del Club Scrabble Sabadell, també és el seu marit. Ha viscut els seus nervis els dies abans, i ara gaudeix de l’èxit de la trobada, on ha vingut més gent de la que en principi esperaven.
El segon home del comitè de benvinguda és en Joan Torra. Alt, amb ulleres i samarreta marró, ha vingut des de Manresa. El drama però, és que porta aquí des de les 9 del matí i no ha pogut jugar una sola partida. No portava parella, i en un torneig d’u contra u, això és un gran problema perquè si els jugadors són imparells sempre hi ha algú que es queda penjat. Lluny de resignar-se, ha aprofitat la baixada a Sabadell i s’ha apropat al Corte Inglés per comprar-se unes sabates que fa temps que volia i necessitava. També una camisa de quadres que ja porta posada. Es queda per veure a la gent coneguda, fer tertúlia i passar el dissabte. No cal dir que la presència de periodista i fotògraf l’entusiasma. Finalment, a les 17:00h, en Salvador Batlle farà un acte de generositat i li deixarà jugar una partida, entrant al sorteig de contrincants en lloc seu. El Joan ens convida a la Fira de l’Aixada de Manresa, on també hi haurà un torneig d’Scrabble.
A les taules del fons de la sala hi ha tensió. Unes quantes impugnacions seguides.
Avui el torneig es juga a sis rondes, sempre u contra u, i cada una de les rondes es fa a sorteig, així que després de cada partida toca el moment de silenci – no sepulcral, perquè sempre hi ha qui comenta la jugada entre xiuxiuejos – per saber qui serà el contrincant. La majoria dels jugadors es coneixen entre ells d’anys d’Scrabble i paraules, perquè qui no es troba a un torneig es troba a un altre, o sinó al Bar Queimada de Barcelona, o on sigui que hi hagi la moguda. Alguns, com el Miquel Sesé o l’Anna Genís, es guanyen la vida fent crucigrames i passatemps. Aquesta tarda els tocarà jugar l’un contra l’altre, cosa que és un petit drama perquè són parella i quan són contrincants no hi ha vides compartides que valguin. Finalment, hem pogut enganxar a l’amfitrió, en Salvador Batlle. Fent un cafè entre partida i partida (ell també juga i, per tant, no té molt temps) explica el funcionament del club, d’unes 15 persones i sense cap quota de soci: tothom que s’hi vulgui inscriure pot, és gratuït. El club existeix des de fa sis anys i cada dimarts es troben per jugar però sense competir gaire, és un joc obert i lúdic, sense pretensions.
Servidor ja fa alguns mesos que coneix tot aquest eixam de bojos de les paraules i malalts del joc, que he anat desgranant a base d’entrevistes a creadors de jocs i crucigrames i grans actes públics com la final de l’Enigmàrius de Catalunya Ràdio o la marató de crucigrames del DAU Barcelona. Són grups de gent que es coneixen, amb passions compartides i una obsessió compulsiva amb les paraules. Mai diran que no a un joc més, ja sigui en paper o per pantalla, a un tauler amb els amics o sols a casa. Després d’un cert escepticisme inicial, seria absurd no admetre que tots tenim aquestes dèries irracionals que ens apassionen i que ens converteixen en estranys als ulls dels altres. Aquest grup però, els de malalts de les paraules, té un talent admirable. Alguns dels mots que han sortit de les partides d’avui només poden ser jugats pels experts: ujàssem, deípares, clenx, riqui (del verb ricar)... La llista no s’acabaria mai. Són paraules tan estranyes que, quan les escric, el corrector del Word les dóna per incorrectes.
Les taules del fons segueixen sent l’escenari on els futurs guanyadors es juguen les garrofes. Alguns alcen la mirada en gest de queixa pel to de veu alt de la Trini. Massa subtil.
La Trini té ganes d’explicar-nos coses. Quan s’està jugant té poca feina, i es nota que li va la marxa, que la necessita. Baixeta, amb unes ulleres vermelles i veu estrident, se li nota que porta tota la vida darrere la barra. La seva família sempre ha regentat Cal Pare. Del seu oncle, Emili Figueras, es diu que va perdre el seu peu dret al pati de la fonda, que ara fa de terrassa interior. La Trini, intrigada per si les llegendes eren certes o no, va decidir posar llum sobre el tema. La història va més o menys així: Emili Figueras va ser enterrat l’any 1938. Havia tingut gangrena, de manera que era bastant possible que la llegenda fos certa i que el seu peu dret s’hagués desprès del cos en l’última fase d’aquesta infecció, en la que moren els teixits orgànics. Farta de llegendes, el 24 de febrer de 2012, aprofitant que la Trini havia d’anar a buidar el nínxol de la seva família, va desenterrar el seu oncle Emilio. El que va veure la va sorprendre, ja que el cadàver es conservava en força bon estat, com si estigués momificat, però el més sorprenent era que, sens dubte, li faltava la meitat de la cama dreta. Ho explica rient i fins i tot ens ensenya les fotos del seu difunt oncle, on podem corroborar les proves de la seva investigació.
Avui era el dia de festa de la Trini i es nota que, tot i haver obert, tampoc és un dia de feina normal. Es posa a jugar al Rummikub amb una de les seves empleades mentre la resta de jugadors segueixen amb les partides. La Imma parla ara amb la taula de verificació. Allà, quan algun jugador impugna una paraula de la partida perquè creu que no existeix o que és incorrecta, es comprova immediatament la validesa del mot. El Salvador Batlle apunta a la meva llibreta en base a què es fa aquesta comprovació: DIEC.2.5a/2. En fi, una de les darreres actualitzacions del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, que avui a Sabadell és com la Bíblia.
Quan les verificacions vénen de la zona del fons, on juguen els primers classificats, l’ambient es pot tallar amb un ganivet.
Els jugadors no són, a primera vista, gent extraordinària o molt extravagant. La mitjana d’edat és força alta, no hi ha ningú de menys de 35 o 40 anys (a cop d’ull), i molts més homes que dones. Entre els il·lustres de la jornada d’avui hi ha el Lluís de Yzaguirre (molt elegant amb camisa i armilla), creador del diccionari d’Scrabble en català – del qual explica que queden dos terços de tirada per vendre – i la mateixa Anna Genís, primera campiona d’Espanya d’Scrabble. Entre els jugadors n’hi ha un de singular: en Pedar ò Braonáin. Irlandès de naixement, va aprendre a parlar català llegint el diari Ara i mirant la sèrie “Porca Misèria” per tv3 a la carta. Participa com un més al torneig i com a bon poliglot (anglès, francès, català, castellà) ja té nivell suficient no només per parlar en català sinó per jugar amb les seves paraules. Es queixa de que molta gent, pel carrer, li respon en castellà quan veuen que és de fora encara que ell s’hi adreci en català.
La sisena ronda va acabant, els jugadors es van aixecant de les seves cadires i ja només queda saber el nom dels guanyadors. Ja és de nit, dos quarts de nou, i a la Trini ja no li demanen cafès i Fantes de llimona sinó quintos i mitjanes. També s’escapa algun gintònic, ja sigui per celebrar o fer un exercici de resignació positiva. El pòdium final del torneig és el següent: medalla d’or Ernest Teniente, plata Montse Hergueta i bronze Carles Cassanyes. La cerimònia d’entrega de premis és llarga, ja que el Club Scrabble Sabadell dóna un detallet a tots els participants, optimitzant el preu de 5 euros per inscripció.
Tothom sembla content, el Salvador Batlle s’excusa pels problemes logístics que hi ha hagut, tot i que la majoria de jugadors no creuen que siguin greus, sinó que el més greu ha estat la llargada del torneig, de gairebé deu hores. Tothom marxa, la majoria ho fa compartint cotxe. Alguns són matrimoni, d’altres família, molts són amics, pràcticament tots són coneguts. S’acaba el V Torneig d’Scrabble de Sabadell.
Segurament, aquest torneig no serà transcendent en cap aspecte. A part de l’Ernest Teniente, que s’ha endut un pernil a casa, a Cal Pare no s’hauran viscut fets insòlits ni rellevants. Com tots els col·lectius amb dèria per temes o activitats concretes – que engloba des del futbol fins als fanàtics del manga, passant pels tecnofílics del Mobile World Congress i els amants de les Harley Davidson – poden ser estranys vistos amb ulls externs, que no poden entendre com algú pot estar tens perquè li acaben de colar una paraula que creu que no és correcta, o com pot ser possible que existeixi gent disposada a baixar de Manresa a Sabadell per jugar a crear paraules. Tots, poc o molt, tenim aquestes dèries inexplicables i sabem que les vivim amb passió excessiva.
Text: Oriol Soler
Fotografies: Aleix Graell