La ministra de comunicació i informació veneçolana Delcy Rodríguez va escandalitzar el seu país el març del 2014. A través de diversos mitjans estatals i al seu propi perfil de Twitter va comunicar que el seu executiu havia demanat una investigació sobre el diari El Aragüeño, icona de la premsa privada de l’estat d’Aragua. El motiu? Segons la ministra, aquest diari enviava missatges xifrats incitant a la conspiració i la violència... als seus crucigrames. Aquest recel cap als mots encreuats no és novetat a Venezuela. L’any 2012 el diari Últimas Noticias ja va ser acusat de publicar un suposat pla per assassinar Adán Chávez, germà de l’aleshores president Hugo Chávez. L’acusació es basava en que havien coincidit en una mateixa graella les paraules ráfaga, asesinen i Adán. Neptalí Segovia, veterà crucigramista del diari amb 17 anys d’experiència al darrere, va ser interrogat per diversos agents dels serveis d’intel·ligència, tot plegat després que un equip de psicòlegs i matemàtics analitzés el seu crucigrama i determinés que hi havia motius per creure en la conspiració.
Són dos exemples que poden semblar paranoides i amb una acusació poc sòlida, però el cert és que els crucigrames, com a missatge encriptat que són, han servit moltes vegades per llançar missatges que no s’haurien pogut publicar a cap altra pàgina d’un diari, ja sigui per revolucionaris, transgressors, altius o ofensius. La por del poder envers la criptologia i a la possible incapacitat per desxifrar missatges ocults ha fet que alguns governs, directors de diari o membres de les elits hagin tingut actuacions que semblen ridícules i paranoides, sobretot quan surten de la que hauria de ser la pàgina més inofensiva d’un diari: la del passatemps.
No cal anar a altres continents per veure que els crucigrames tenen poder per transgredir. L’any 1990 la direcció de Convergència Democràtica de Catalunya a Lleida va patir una petita crisi interna. L’ambient estava enrarit degut a la marxa del regidor Jordi Castelló, que discrepava de l’oposició practicada per CiU a l’ajuntament. Enmig d’aquest enterboliment polític, les delegacions locals de CDC i UDC van rebre un curiós passatemps que va acabar de desencadenar el conflicte: un crucigrama que definia de manera insultant a pràcticament tots els dirigents de CDC a Lleida. Al president del Comitè Local Josep Santamaría se’l definia com a dimoni, a Jordi Marimón, portaveu del grup municipal, li tocava l’apel·latiu de chulo-bragueta, al senador Joan Simó (calb per més dades) li tocava ser El Peluquín. Mai es va arribar a treure l’entrellat de la situació però tothom va sospitar d’algú proper a l’exalcalde Manuel Oronich, l’únic que sortia ben parat a les definicions, atès que el consideraven “bona persona, honest, amic dels seus amics, la seva debilitat és ser un gran nacionalista, va dirigir a CDC a les comarques de Ponent i va intentar governar la ciutat de Lleida, però els enemics i traïdors, de casa i de vora, l’hi ho van impedir vilment”. Guerra bruta en la més sagnant de les seves expressions.
Però si en algun moment va semblar que l’enigmística dels mots encreuats tenia un poder descomunal va ser l’any 1944. El crucigrama del Daily Telegraph va estar a punt d’ensorrar els plans del bàndol aliat a la Segona Guerra Mundial, plans que havien teixit dos homes: Franklin D. Roosevelt i Winston Churchill. Els presidents d’Estats Units i el Regne Unit havien ordit un pla secret per donar l’estocada definitiva al nazisme i escombrar-lo del vell continent. Tota la operació estava planejada amb noms en clau per tal de dificultar a l’enemic el coneixement de qualsevol dada. Entre el maig i el juny del 1944 diversos agents del MI5, el servei d’intel·ligència britànic, van escandalitzar-se en veure que als mots encreuats del Daily Telegraph anaven apareixent progressivament totes les paraules clau de la operació que havia de canviar el rumb de la Segona Guerra Mundial: el desembarcament de Normandia. El dia D. L’hora H. Aquesta va ser la seqüència en ordre d’aparició, paraules i el significat en clau que tenien:
- El 22 de maig de 1944 apareix la paraula Omaha (nom en clau d’una de les platges del desembarcament)
- El 27 de maig de 1944, apareix Overlord (nom en clau de tota la operació)
- El 30 de maig de 1944, apareix Mulberry (nombre en clau dels ports flotants)
- L’ 1 de juny de 1944, apareix Neptuno (nom en clau del recolzament naval)
Després d’aquesta sèrie de coincidències i quan només faltaven 5 dies pel desembarcament de Normandia, els serveis d’intel·ligència britànics van revisar els mots encreuats dels dies anteriors i van veure, contrariats, que hi sortien els noms en clau d’altres platges que havien de ser punts estratègics per al desembarcament: Utah, Juno, Sword i Gold. Aquesta enèsima casualitat va desencadenar la tempesta i el MI5 va interrogar exhaustivament Leonard Dawe, autor dels crucigrames del Daily Express. Hi havia sospites de que fos un espia alemany infiltrat que passava informació als nazis encriptada a les pàgines de passatemps del rotatiu. Dawe, que també era director d’una escola al sud de Londres, va haver d’aguantar un interrogatori molt dur i rigorós, un registre meticulós de casa seva, del seu despatx, de les seves dades bancàries... Tot plegat perquè els serveis d’intel·ligència britànics determinessin que havia estat una coincidència. Res més. Mai els mots encreuats havien estat tan a prop de ser el passatemps més important i transcendent de tota la història i de poder canviar el curs de la guerra més important i sagnant del segle XX. Però al final tot havia estat pura casualitat.
Però no només de conspiracions i espionatge viu el crucigrama. Altres autors han aprofitat les reixes dels mots encreuats per transmetre missatges menys grandiloqüents però igualment transcendents. És el cas de John Graham, autor dels crosswords del diari The Guardian i el Financial Times. Graham havia posat autoria als seus crucigrames amb el sobrenom d’Araucaria, uns arbres de gran envergadura que prenen el nom de la localitat xilena d’Arauco. Els mots encreuats que va publicar el divendres 11 de gener de 2013 portaven un annex enigmàtic: “Araucaria té 18 de 19, i el tracten amb 13 15”. Quan els enigmòfils resolien les paraules xifrades el missatge de l'autor es revelava: “Araucaria té càncer d'esòfag, i el tracten amb cures pal·liatives”. Graham, que tenia 91 anys quan va publicar aquest enigma de comiat, va poder fer el que tot crucigramista desitjaria, acomiadar-se de tots aquells que havien resolt els seus enginys verbals amb una definició pòstuma. Després d’aquest principi d’epitafi que va publicar al gener, finalment el 26 de novembre de 2013 va morir deixant a les seves esquenes una carrera d’autor de mots enreixats que va començar el 1958 i que és admirada per tot el món anglosaxó.
A banda de situacions dramàtiques, a les pàgines dels passatemps també hi ha hagut espai per a la polèmica, els malentesos i les picabaralles. No cal anar a cap diari anglosaxó ni als mots encreuats del senyor Neptalí Segovia a Venezuela, en tenim exemples molt a prop i de fa relativament poc temps, a El País i La Vanguardia, amb els seus autors de mots encreuats en català sent l’epicentre de la polèmica: Pau Vidal i Màrius Serra.
Vidal va publicar el 25 de març de 2015 una definició que va portar controvèrsia quan quedava resolta: “A València és un gos caçador, aquí una cosa molt pitjor”. La solució era xarnego, paraula popularitzada a Catalunya per denominar despectivament els fills d’immigrants andalusos i que tan present ha estat en el discurs polític d’alguns partits. Un dels moments estel·lars on s’ha utilitzat aquesta paraula amb finalitats polítiques és quan Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ex president d’Extremadura, va definir a l’expresident de la Generalitat José Montilla com un “charnego de izquierdas”. Ara diversos polítics i activistes treuen pit davant aquest adjectiu que va començar sent despectiu però que ara serveix per adoptar un orgull identitari a moltes persones que són filles d’aquesta generació. La definició va causar cert rebombori i la defensora del lector d’El País Lola Galán va haver de fer un article per a l’edició nacional titulat Palabras cruzados, palabras envenenadas per contextualitzar la situació, la intenció de l’autor i per demanar disculpes a tothom que s’hagués pogut sentir ofès.
El cas de Màrius Serra va ser menys subtil i una mica més escandalós: l’any 1990 va posar la següent definició per a un espai de 6 lletres: “Gairebé tots els columnistes de l’ABC ho són”. La solució a l’enigma era cafres. Aquesta definició va fer que sonessin els telèfons a les més altes instàncies dels dos rotatius, fins al punt que l’ABC va publicar un editorial queixant-se dels insults als seus col·laboradors des del rotatiu del Grupo Godó.
Els crucigramistes també han tingut el poder de despistar a moltes persones pel seu enginy desbocat, un enginy que ha arribat a fer creure alguns que tenen do de futuròlegs. Dos d’aquests presumptes pitonissos tenen noms diferents i han treballat per a mitjans molt diferents: Will Shortz, crucigramista per excel·lència del New York Times i Jep Ferret, autor dels autodefinidos d’El Periódico i de la web CrucigramaExpress. A les eleccions presidencials dels Estats Units de l’any 2000, que van ser una dura pugna entre George Bush i Al Gore, Shortz va publicar el seu crucigrama més agosarat: “The next president”, amb resposta de 4 lletres. Les eleccions van ser molt renyides i al final Bush es va endur la victòria (amb la famosa polèmica pels 25 vots electorals de Florida sobre els que Michael Moore va fer un dels seus documentals més famosos) i, per sorpresa dels lectors del Times, Shortz l’havia encertada. El proper president, de 4 lletres, era Bush i encaixava a la perfecció amb els espais de la reixa.
Amb menys glamour però la mateixa tensió política es van celebrar les eleccions catalanes de 2003, les primeres de CiU després de passar una legislatura a la oposició i amb el PSC intentant revalidar la presidència de la Generalitat canviant de líder i cap de llista: Pasqual Maragall va plegar i el va succeir José Montilla. Jep Ferret va fer una definició com la de Will Shortz, i davant l’estupefacció de molts, va endevinar que Montilla s’acabaria emportant la presidència de la Generalitat gràcies a un pacte amb la resta de l’esquerra catalana per revalidar el tripartit. En Jep Ferret va explicar aquí a Verbàlia que fins i tot l’havien trucat d’una ràdio local per saber si realment era un endeví. On està el secret dels dos crucigramistes? Amb una habilitat excepcional, van crear una reixa de crucigrames que es pogués resoldre de dues maneres: en el cas de Shortz amb les lletres G O R E o B U S H. En el cas de Ferret, amb M O N T I L L A o A R T U R M A S. La dificultat rau en trobar paraules amb definicions suficientment ambigües que es deriven dels verticals d’aquestes dues possibles solucions, ubicades a l’1 horitzontal. Per exemple, el 2 vertical de Jep Ferret tenia com a definició “100% d’humitat que fa girar la nòria” i les dues possibles solucions eren orina o roina. Si agafem l’argot crucigramista veurem que fer girar la nòria incita a recombinar les lletres d’aquesta paraula i trobar altres paraules que en són anagrames. La banda de la definició relativa a la humitat no necessita explicació en el cas de l’orina, i en el cas de roina s’evidencia, ja que la roina és el plugim que en castellà es coneix com calabobos o chirimiri.
Aquesta crucigramància va fer que alguns confonguessin l’enginy verbal a l’hora d’encriptar paraules amb el do de llegir el futur. Des de lectors fins a serveis d’intel·ligència estatals han arribat a creure que els crucigramistes tenen el do d’anticipar el que passarà o el poder de fer caure governs i plans secret amb les seves giragonses verbals. I és que la pàgina dels passatemps del diari, algunes vegades, pot ser la més rellevant, incendiària i transgressora quan tothom dóna per fet que és la més inofensiva de totes.
Text: Oriol Soler