La tercera edició dels premis Borni se celebra, com cada any, al Born Centre de Cultura i de Memòria, abans Born Centre Cultural, insígnia repetidament utilitzada en les darreres tongades electorals com a seu de la pàtria, simbolitzada en una enorme bandera catalana a l’entrada comparable a la gran rojigualda que va fer posar el l’expresident Aznar a la Plaza Colón de Madrid. Avui però, els salts temporals que ens ocupen no són els de les tropes borbòniques ni les batalles il·lustrades en els grans plafons de l’antic mercat del Born, sinó els que suposen un error de ràcord temporal literari, lletrat, dins les novel·les.
Una hora abans que comenci la cerimònia d’entrega dels premis, l’auditori ja està en marxa. La gala anirà més o menys així: diversos escriptors que treuen novel·la per Sant Jordi llegiran fragments dels seus llibres davant del públic. El públic té un repte durant aquesta part: endevinar a quin any se situen cadascuna de les històries. Després, hauran d’imaginar una mitjana aritmètica entre tots aquests anys i apostar per un número en concret. Qui encerti aquest cronograma s’emporta un lot de llibres d’aquests autors. Després, s’entregarà el tercer Premi Borni, que guardona al lector capaç de trobar l’error més flagrant, curiós o divertit en alguna novel·la que hagi llegit segons el criteri del jurat.
Tot és a punt al Born: l’escenari està maco, ben decorat, amb llibres, una butaca i un faristol. La pantalla gegant va per comandament a distància i està manipulada per un grup de persones des d’una cabina al pis superior. Unes deu persones treballen perfeccionant la llum, provant els vídeos que entraran a la pantalla– que han donat algun disgust d’última hora – i acabant de posar-ho tot en ordre. El Màrius Serra, presentador de la gala, porta un parell d’hores fent proves de so i repassades de guió. Va vestit amb la indumentària que el caracteritza durant la promoció de la seva última novel·la, Res no és perfecte a Hawaii: una camisa hawaiana cridanera però amb lloros caribenys, lloros que no hi ha a Hawaii. A l’acabar l’acte hi haurà cervesa gratuïta per a tothom – Moritz evidentment, estem al Born – i els lectors podran apropar-se als seus ídols i demanar una foto o un llibre signat. També hi ha una paradeta on es podran comprar les novel·les d’aquests autors en promoció, que no són en cap cas els acusats d’anacronisme. El més car és Barcelona, una biografia d’Enric Calpena (23,90€), i el més barat és La primera estrella del vespre, de Nadia Ghulam i Javier Diéguez (16,90€).
En principi el guanyador es proclama vora les vuit del vespre, al final de la gala, amb tots els finalistes dalt de l’escenari, però, igual que als premis literaris, és una falsa proclama. I en aquest cas sense suspens, perquè una hora abans de que comenci l’acte arriba en Xavier Porta, guanyador d’aquesta tercera edició. És entrevistat per BTV, per l’equip audiovisual del Born i també per nosaltres. Porta una americana una mica anacrònica, d’aquelles que segurament cal guardar amb naftalina a l’estiu, d’un color a mig camí entre el gris i el marró, i amb un tacte rugós. Vesteix una camisa blava i sua molt. Es pot deduir que s’ha arreglat especialment per a la ocasió. Va trobar fins a sis anacronismes a L’ombra del vent, la història de Daniel Sampere escrita pel barceloní Carlos Ruiz Zafón que ha venut deu milions d’exemplars arreu del món. Remarca que no vol ser perepunyetes ni torracollons, simplement havia comentat un d’aquests detalls - a la novel·la, ambientada el 1953, hi surten caramels Sugus quan van arribar a Espanya el 1961, per exemple – amb uns amics i li van proposar presentar-se al premi. Ja que ho feia, ho va fer bé, va rellegir la novel·la i hi va trobar fins a sis anacronismes semblants, com quan l’autor parla de la parada de metro d’Hospital Clínic, que va ser inaugurada el 1969. Ell creu que la novel·la és fantàstica, i va estar encantat de rellegir-la.
A les set comença a entrar gent. Les tres primeres persones que entren tenen edat d’estar jubilades. Les cinc següents, també. Les cinc següents, també. Una nena de set anys que ve amb els seus pares, més joves que els jubilats d’abans, equilibra la mitjana d’edat. És ella la que s’ha saltat el ràcord de temps? L’Albert – el fotògraf – m’assenyala un noi jove, però és en Javier Diéguez, un dels escriptors que treu llibre i que participa de l’acte. No s’hi val. Al final l’auditori s’omplirà amb 98 persones segons diu el Xavi, l’encarregat de contar la gent amb un polsador d’aquells que porten els porters de discoteca. Reconeix que no sap si ha contat com a espectadors alguns dels escriptors o els periodistes que han vingut a cobrir l’acte. Normalment treballa els caps de setmana, però avui al matí l’han trucat, i aquí està. No sap res del Premi Borni, però sí que coneix el Màrius Serra i fa els seus mots encreuats a La Vanguardia, si ho arriba a saber hauria portat un exemplar de Verbàlia perquè l’hi signés. Mentre parla amb mi, un dels seus companys li agafa el polsador i el puja fins a 114. “Què fas?”, li diu el Xavi. “Són tots els que han passat mentre no estaves atent”, li respon el company en to eixut.
Minuts abans que comenci la gala, l’Albert i servidor presenciem l’ànima perversa dels jugadors en acció. Per tal de guanyar el lot de llibres que es donarà a qui encerti la mitjana d’anys on se situen les històries, hi ha diverses persones fent veure que s’interessen pels llibres que hi ha en venda a la paradeta i que realment el que busquen és l’any on succeeix la trama. Una senyora amb ulleres blaves, camisa blava i un xal lila no dissimula gens i ho apunta al full groc que l’organització ha facilitat als assistents. Algú impugnarà o se’n sortirà amb la seva?
La gala transcorre tal i com estava previst, els autors s’enfilen a l’escenari i llegeixen els seus fragments, en Màrius va donant pas. Víctor Amela, Sílvia Alcàntara, Enric Calpena, Toni Orensanz, Javier Diéguez... Van desfilant. En Màrius reivindica l’esperit dels premis Borni, que consisteix en donar per un cop a la vida protagonisme al lector i fer un exercici molt típic al cinema, buscar errors a les pel·lícules que més et coneixes i més t’agraden. Baixar la literatura de l’altar, reconèixer que els escriptors poden cagar-la i passar-ho bé buscant els seus errors. Mentre els escriptors llegeixen, molta gent mira el mòbil. Una senyora de les últimes files amb un pentinat estil Teresines no treu els ulls de la pantalla, llegint alguna cosa llarga, enlloc d’enviar WhatsApps com fa la majoria del públic que ha desconnectat. Per curiositat, miro el hashtag de l’esdeveniment, #PremisBorni2016, però només hi ha tuits corporatius de l’equip del BCCM i un de la Carme Fenoll, cap del Servei de Biblioteques de Catalunya, membre del jurat del premi i assistent a l’acte. L’elevada mitjana d’edat hi deu tenir alguna cosa a veure.
Quan acaben les lectures arriba l’hora d’anunciar els guanyadors, primer els del cronograma, el concurs per veure qui situava millor les novel·les en el temps. La senyora amb pentinat de Teresina, que es diu Mari Sol Sánchez, s’endú el premi perquè ha apostat al número guanyador, el 1777. Ella diu que ha estat perquè ha pensat en Verba7, l’aplicació d’enigmes on guanyen el setè, el setanta-setè i el set-cents setanta-setè. Jo segueixo dubtant de si ha fet tongo en tota regla amb el mòbil buscant els anys a la Wikipedia. La senyora de les ulleres blaves que feia trampes sense dissimular abans de començar no ha fet bé la mitjana i s’ho ha menjat amb patates. Seguim amb els premis. A l’escenari hi ha repicar de timbals, un repicar fingit, perquè és per l’entrega del Premi Borni, que en Xavier Porta ja sap que ha guanyat, el presentador de la gala també i tots els membres del jurat que hi ha dalt de l’escenari també. Quan sent el seu nom, el Xavier fa un gest d’alegria perfectament meditat, força creïble però totalment fingit. S’apropa al faristol però al·lega que parlar no és el seu fort i assegura que s’hi tornarà a presentar l’any vinent.
L’acte acaba amb cervesa, signatures de llibres i selfis amb els escriptors. El Xavier Porta ha guanyat i ha dissimulat, els lectors aquest cop han pogut pujar a l’escenari, els escriptors han posat una creueta més a la seva promoció de Sant Jordi i el públic ha assistit a una mena de recital literari farcit d’errates novel·lesques i amanit amb un premi en forma de llibres. A fora ja és de nit, i la gran senyera de l’entrada segueix impassible, presidint el memorial de 1714, avui casa d’anacronismes, lectors i algun que altre llepafils.
Text: Oriol Soler
Fotografies: Albert Gomis