Aquest text és una transcripció de la roda de premsa que l’escriptor Ngugi Wa Thiong’o va fer al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona un dilluns de maig, on una trentena de periodistes van poder fer preguntes a un dels referents culturals sobre la literatura referent a la descolonització dels països africans i el seu trencament amb els seus invasors occidentals. Thiong’o és un dels eterns candidats al Premi Nobel de Literatura, i la seva precisió acadèmica sobre les dominacions de poder entre llengües és l’artèria principal de les seves explicacions, impregnades de les experiències adquirides a països molt lluny de la seva Kènia natal. A partir del seu llibre Descolonitzar la ment, l’escriptor va decidir que abandonaria l’anglès com a llengua per la seva literatura i va començar a escriure en gikuyu, la seva llengua materna. Vesteix amb pantalons marrons, una samarreta de mànigues molt amples que li arriben fins a mig avantbraç i unes bambes modernes de color negre amb una càmera d’aire. Respon amb pausa, precisant detalls i mirant fixament al periodista que li ha fet la pregunta.
Quins són els temes que li agradaria tractar avui amb nosaltres?
La temàtica que vull a tractar durant conferència és aquesta idea de desplaçar el centre, que és el títol d'aquest llibre que, si no m'equivoco, esta traduït tant en català com en castellà. Tractar sobretot l'equilibri de poders que es dona entre les llengües. Les llengües poden ser classificades en dues categories: les que marginen i les que són marginades, aquest segon grup de llengües no tenen per què ser marginals, ho són perquè algú les ha empès als marges, és a dir, que hi ha hagut un poder implícit sobre elles. Una llengua que margina en una situació concreta pot arribar a ser la marginada si aquesta situació canvia.
Fa servir la seva llengua materna i va decidir abandonar l’anglès, l’idioma en el qual havia escrit fins ara. En quin punt està la seva batalla personal?
Sí que pot arribar a ser una batalla com passa amb moltes altres llengües africanes, tant a Kènia com a la resta d’Àfrica, perquè no són llengües de poder. La majoria de llengües africanes no comparteixen el poder, no tenen cap parcel·la de poder, gens ni mica, és l'anglès qui domina absolutament tots els àmbits de la vida: l'ensenyament, el govern, l'administració, el comerç... Per tant, si vols ser algú en aquesta vida, si vols prosperar, si vols adquirir un estatus social, arribar a una professió, has de dominar la llengua del poder i en el nostre cas és l'anglès. A més a més existeix tot un entramat institucional vinculat a aquesta llengua i això ajuda a que sigui la llengua dominant. Per exemple, les editorials: el més probable és que una editorial a Kènia publiqui un llibre si està escrit en anglès, si està escrit en qualsevol altra llengua africana és molt més difícil. Sempre serà una missió titànica pretendre que un llibre, revista o diari escrit en llengua africana vegi la llum. Tot el suport institucional va en contra i, per tant, sí: és una lluita. De vegades tens la sensació que estàs empenyent una muntanya. Com aquestes formigues que són capaces de dur una branca a l'esquena que pesa molt més que elles, de vegades tenim aquesta sensació.
En alguns països africans hi ha famílies en que els pares parlen als fills en francès, o en anglès. Alguns pronostiquen que això podria portar fins i tot a la desaparició de moltes llengües africanes.
Hi ha molts factors que s'han de tenir en compte quan parlem de l'equilibri de poders, és important saber com la llengua que té el poder, va adquirint aquest poder, al principi no té per què tenir-lo i sempre el guanya infligint violència contra les llengües pròpies i les llengües autòctones. Un exemple: en un seguit de conferències que vaig donar a Nova Zelanda, a la Universitat d'Auckland, parlava de les llengües africanes, de política lingüística dins l'arquitectura africana. Quan les vaig acabar se'm va acostar una senyora que volia parlar amb mi i em va fer un regal, em va dir: sàpiga que vostè no ha estat parlant de Kènia, ha estat parlant de nosaltres, de la història dels maoris. Jo li vaig dir que pensava que parlava de la literatura africana. Amb els anys vaig acabar estudiant aquesta història i vaig saber que els nens maoris, quan van entrar al sistema educatiu, se'ls castigava a l'aula si feien servir les llengües pròpies i se'ls recompensava si parlaven anglès. Per tant, sembla que per aprendre anglès calia desaprendre la llengua pròpia. L'auge de l'anglès depenia de la mort de la llengua dominant. Durant els anys vaig pensar que eren només els casos d'Àfrica i de Nova Zelanda però a poc a poc vaig veure que era un patró que es repetia.
On més es repetia?
Fa poc vaig anar a Noruega convidat per una universitat on hi ha la població lapona que abraça el que és el nord de Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia. En aquesta universitat, algunes classes s'imparteixen en llengua sami. Una persona, un cop més, se'm va acostar i em va dir: com és que en sap tant de la nostra història? Per tant, ja vaig veure que aquesta experiència que jo relatava sobre Kènia i Àfrica cadascú se la traduïa a la seva experiència pròpia. En tots els casos la llengua dominant s'havia popularitzat gràcies a la brutalitat i la violència, tot i que aquesta situació actualment ha canviat bastant. No és només un cas d'un país europeu, també podríem parlar dels indis americans: si estudies la seva història hi ha relats horribles que fan posar la pell de gallina, sobretot de la part occidental dels Estats Units. Quan van arribar a les aules o internats occidentals, per exemple a Pennsilvània, el primer dia al arribar a l'aula els hi posaven a la pissarra un llistat de noms anglesos i cadascun d'ells havia de triar-los amb una marca i aquell nom passava a ser el seu. Des del primer dia canviaven els noms tradicionals i es posaven noms anglesos. A partir d'aquí patirien les mateixes humiliacions cada cop que volguessin fer servir la seva llengua i les mateixes recompenses cada cop que usessin l'anglès. Sempre hi ha un desequilibri lingüístic que ens demostra que no és un procés natural sinó que és imposat per l'home, provocat per una relació de poder. Això ho podríem aplicar amb els colonitzadors i colonitzats o a les comunitats dominades i les dominants. Una altra eina al servei dels educadors és que la llengua dominada s'associï a tot un seguit de valors negatius de manera que canvies la percepció de la teva llengua pròpia i reacciones envers ella amb el rebuig, evitant-la i abraçant la llengua dominadora. I els pares finalment acaben ensenyant una llengua que no els és pròpia.
Es considera un autor 'afroeuropeu' ja que escriu en anglès des d’Àfrica. Fins quin punt aquest debat segueix latent? Per altra banda, ha pogut veure si les noves generacions d'autors africans reivindiquen les llengües tradicionals o s'han decantat per les llengües europees?
Hi ha molts escriptors joves que escriuen en anglès que fins i tot ha oblidat o no coneixen les seves llengües tradicionals perquè se'ls ha format amb la llengua del poder. Sí que hi ha autors africans que han escrit i escriuen en llengües africanes però són una certa minoria i no són tan visibles. Cal aplicar la pregunta a altres entorns: quan parlem de literatura irlandesa, els autors o són d'aquell país o tenen orígens irlandesos però han escrit en anglès. Estem oblidant tota una sèrie d'escriptors que han escrit en irlandès i no formen part de la mateixa categoria per molt que siguin una minoria. Si anomenem literatura irlandesa als escriptors irlandesos que escriuen en anglès, com hem d'anomenar als autors irlandesos que escriuen irlandès? Necessitaríem un altre nom.
I sobre l’etiqueta d’afroeuropeu?
Vaig estar plantejant-me dir-li literatura africana 'euròfona', igual que es diu francòfona o anglòfona. Però llavors hem de trobar un altre nom per parlar de la literatura africana escrita per africans en una llengua africana. Si pensem en altres parts del món ho veurem molt fàcil: un ciutadà francès que escrigui en japonès, està fent literatura francesa? No ho diríem mai, això, si escriu en japonès i publica al Japó i se'l llegeix a Japó no és literatura francesa. És important adonar-se d'aquesta diferència. No sé si aquí coneixeu el concepte de suplantació d'identitat, si pogués canviar alguna cosa des de que va sortir aquest llibre introduiria aquest nou concepte. De la mateixa manera que ens passa amb el banc quan ens roben els diners, que el que fem és enfadar-nos i reclamar lleis que ens protegeixin d'aquests casos. Però quan passa en la literatura no ens enfadem tant, i jo crec que ens hauríem de preocupar quan hi ha una literatura dominant que suplanta a una literatura dominada. No estic dient que sigui cap problema escriure en anglès, castellà, francès, xinès, japonès, rus, etc. el que no hem de permetre és que hi hagi aquest robatori d'identitat des del punt de vista terminològic.
Llegint la seva biografia fa la sensació que la literatura pot ser una clau per superar moltes diferencies identitàries o nacionalistes.
Tens tota la raó, he après fins a quin punt som conscients de la interacció amb la natura. M'agrada molt llegir mitologia grega, aquesta literatura havia de ser escrita en grec. Penso ara en el Quixot i evidentment va ser escrit en castellà. És a dir, no hi ha cap llengua, cap idioma que sigui superior a cap altre, totes són capaces de produir literatura i són capaces de fer el que ha de fer la literatura que és expressar els fets universals a partir de fet particulars. No hi ha cap llengua que inherentment sigui capaç de produir aquesta universalitat més que una altra. Per tant, si parles de la capacitat de la literatura per transcendir fronteres, no hi ha cap dubte. Això no vol dir que aquesta universalitat es pugui assolir millor si fas servir la llengua dominant. Un altre exemple que se'm acut: quan jo era petit i anava a l'escola vaig llegir un llibre que jo pensava que era de la nostra literatura i fa poc vaig començar a aprendre castellà i hi havia la mateixa història. Vaig descobrir que l'autor era de l'edat mitjana. Ho dic perquè no se sap com aquesta història va arribat on jo vivia i jo em pensava que era nostra. És un bon exemple de com la literatura és capaç de transcendir fronteres geogràfiques.
Els últims anys ha sonat com a candidat a premi Nobel i després de conèixer-se l'últim premi en literatura, per Bob Dylan, algunes veus diuen que vostè era l'escriptor necessari en aquesta època, que hauria d'haver estat el premiat. Com va viure vostè que es premiés a Bob Dylan?
És un gran músic i no tinc cap problema perquè se li atorgui un premi a un músic. El jurat deu tenir els seus motius per haver-lo triat a ell. L'únic que m'enduc és que valoro moltíssim que hi hagi tantes persones al món que creguin que la meva obra mereixi aquest premi o qualsevol altre, estic molt content de saber que tinc tanta gent al món que cregui que mereixeria rebre un guardó. En l'antiguitat òbviament la poesia es cantava i la cançó forma part de la tradició poètica.
Que suposaria per al Nobel que premiessin un autor com vostè que reivindica la llengua minoritària materna?
T: Aquest reconeixement seria important si es reconegués l'existència de les llengües africanes en la seva literatura, la tradició escrita i, en aquest sentit, seria un revulsiu per defensar tot un seguit de llengües marginades que tenim arreu del món. Estem perdent moltíssim coneixement i no som ni conscients d'aquesta opressió d'aquestes llengües. És important que hi hagi aquest estira i arronsa entre llengües, i una de les vies que tenim per aconseguir-ho és la traducció. A la música, el poder dins d'una relació lingüística sovint dona per fet que si un instrument existeix, els altres han de deixar d'existir, aquesta és la lògica de la dominació. Perquè una llengua tingui el poder ha d'haver-n’hi una altra que ha de deixar d'existir. El monolingüisme imposat és el diòxid de carboni de les cultures, mentre que el plurilingüisme és l'oxigen per a la cultura.
La globalització ha reforçat més aquesta hegemonia del anglès. Creu que la batalla ara és també a les xarxes socials? O als termes que s’han forjat, com per exemple el de post-veritat.
A mi em fascina el fenomen de la globalització, crec que sovint la gent oblida que l'essència de la globalització és la llibertat de circulació dels diners, sobretot del capital financer que no coneix fronteres nacionals. Però alhora hi ha unes barreres que existeixen i que s'apliquen sobretot a les persones, a la mà d'obra. Si la globalització fos democràtica aquesta realitat s'aplicaria a tothom: als diners i a les persones. Aquest és el problema que jo li veig a la globalització i crec que no s'ha estudiat prou per acabar d'entendre-ho. La tendència des de els inicis ha estat de globalització. Però hi ha un "socioglobalisme" que permet que pobles molt diferents del món s'adonin que estan subjectes a les mateixes forces que els estan dominant. És molt interessant com ha anat evolucionant la Unió Europea, per exemple.
Les llengües africanes es tradueixen entre elles? Fins a quin punt hi ha una consciència que cal deixar per escrit aquestes llengües africanes?
La traducció també es veu afectada per aquest desequilibri de poders entre les llengües, i és per això que es fan poques traduccions entre llengües africanes. Hi ha un programa que es diu "Revolució Vertical" on un col·lectiu ho ha agafat com a projecte personal i ha traduït a 64 llengües, 47 de les quals africanes. És impressionant veure que la gent esta llegint i els està agradant. No diria que és una tendència general però si que hi ha casos particulars que ens donen esperança.
Fotografia: Adrià Calvo