Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Júlia Bertran: "L'amor romàntic és un sistema de control"

La Júlia Bertran és periodista cultural a Televisió de Catalunya, i acaba de publicar M’estimes i em times, un llibre on vol reflexionar sobre les relacions amoroses i fer una crítica de l’amor romàntic però des de la consciència d’estar-hi immersa i perpetuar aquest model. L’obra inclou il·lustracions seves i també entrevistes a diferents persones que han teoritzat i aprofundit en el món de les relacions. El feminisme és transversal a tot el llibre i també al discurs de la Júlia, amb qui seiem a un bar del centre de Barcelona.

Al teu llibre exposes que ets una persona que ha pres consciència dels estàndards de les relacions amoroses, emmarcades en l’amor romàntic i que tenen una sèrie de factors que es repeteixen a tot arreu. Podríem començar situant els paràmetres d’aquestes relacions normatives?

Abans de res, vull deixar clar que no és un llibre de tesis ni de conclusions, és un llibre que fa moltes preguntes. Jo no tinc cap veritat, al contrari, tinc molts dubtes i molts interrogants. Llavors, tal i com deies, podem posar sobre la taula quines són les característiques d’aquestes relacions més normatives i vinculades a l’amor romàntic. L’eix és la monogàmia i l’exclusivitat sexual, una idea que va molt lligada a la possessió: tu ets meu i jo soc teva i per tant tinc potestat sobre tu. Un altre factor és que parlem de relacions llargues, que si poden durar tota la vida, millor. I després el component de gènere: la dona sempre està en situació subalterna, inferior a l’home, i pateix més violències. Què més... L’heterosexualitat, evidentment! Podríem estar-hi una bona estona, però jo no soc cap teòrica ni cap experta. Heterosexualitat i monogàmia les hem assumit com a normals, i també els fills com a culminació de l’amor, com l’objectiu final.

Com és el procés d’adonar-te que estàs immersa en aquests paràmetres?

En el meu cas, tot comença per una qüestió d’incomoditat amb el model, de veure que hi ha coses que no les entenc, que em fan sentir culpable, que no em proven. Tot i que jo perpetuo el model! I en aquesta contradicció – relacions convencionals i les coses que no m’agraden – surt tot plegat. Jo soc heterosexual, però com pot ser que durant tant de temps (i encara avui) la gent pensi que és una bestiesa? Em sembla increïble.

Pot haver-hi relacions normatives i convencionals sense que hi hagi un masclisme transversal?

Seria la idea! Una de les grans crisis del llibre és quan jo critico el model i veig que el segueixo. Parlant amb la Brigitte Vasallo, que és una de les entrevistades del llibre, ella em deia que cal anar a poc a poc, que no pots trencar tots els lligams i començar una relació poliamorosa en dos dies. Estem educats d’una certa manera, i el que cal és prendre consciència a poc a poc, anar canviant i ser molt autocrítics. La Mari Luz Esteban, una altra entrevistada, em va dir que no es podia ser heterosexual de manera acrítica. La gent que s’ha rebel·lat contra el sistema perquè no hi encaixa ha hagut de tenir un pensament crític per força, però els que suposadament hi encaixem ens deixem endur per la inèrcia. I el model romàntic ens genera violències als que encaixem en aquest sistema, perquè ens limita desitjos i formes d’estimar. Hem de ser autocrítics.

És una paradoxa perquè l’heterosexualitat exerceix violències però sobretot genera molts privilegis a tots els nivells: d’acceptació social, de convencionalitat... Fins i tot ajudes a nivell estatal: si et cases tens dies de festa, avantatges fiscals...

Totalment! Aquest és un punt clau. Fa que els que tenim els privilegis no ens qüestionem aquest model, només se’l qüestionen els oprimits. I el privilegi és una gran tribuna per ser crítics i canviar el model. L’amor romàntic és un sistema de control a molts nivells, fins i tot a nivell legal – com el que deies dels avantatges fiscals – i estem en un sistema que ens obliga a estimar d’una certa manera. L’interessant és plantejar-se preguntes: realment he escollit estimar d’aquesta manera? Realment he escollit la meva forma de viure la sexualitat? I em faig aquestes preguntes des del privilegi i des d’una certa felicitat dins el model. Cal ser responsables des de la nostra condició.

Sobre el que deies, l’activista trans Miquel Missé sosté en aquesta entrevista a SomAtents que ningú escull la seva orientació sexual lliurement, argumentant que estem adoctrinats per ser heterosexuals.

El Miquel Missé en sap molt, del tema, em sembla una persona molt interessant de llegir, i precisament vaig llegir aquesta entrevista fa pocs dies. I deia també que el privilegi és un espai des d’on qüestionar-se les coses. Evidentment, ell en sap molt més que jo, i té una teoria molt més sòlida.

Un cop fet l’anàlisi de l’amor romàntic i sabent el que ens aporta de bo i dolent, quines alternatives tenim?

Tot el que vulguem! Les alternatives són infinites, els éssers humans tenim desitjos infinits i ens podem relacionar de maneres infinites, el que passa és que ens han inculcat que hi ha una única manera. Jo les opcions alternatives ni les practico ni les conec en profunditat. Crec que el més interessant és que cadascú sigui honest amb ell mateix i que no es deixi aplacar pel mandat cultural, cosa que és difícil perquè ens fa sentir estranys, poc estimats, al marge, o estimats com no voldríem. La Vasallo també diu una cosa interessant sobre això, i és que quan tenim una relació convencional hi ha una sèrie de dinàmiques i maneres de fer. La qüestió és obrir el paquet, mirar què ens convé i quedar-nos amb el que volem. Però hi ha coses que venen imposades i que no ens proven gens. No hi ha un model a seguir.

Com es materialitzen totes aquestes idees al llibre?

Al llibre hi ha un mapa de la colonització romàntica, de totes aquestes idees que ens han inculcat sobre com hem d’estimar. La gelosia per exemple, que sempre interpretem com una senyal d’amor. La gènesi del llibre són els dibuixos, jo passava un moment sentimental mogut i convuls, i una manera de desfer tots els nusos emocionals que tenia va ser dibuixant, ho vaig escopir d’aquesta manera, no entenia el que em passava però ho expressava així. Compartir els dibuixos em va anar molt bé, veus que no estem sols, i em va ajudar a plasmar sensacions complicades d’emparaular. L’editorial Bridge em va proposar fer un llibre, però com que jo soc periodista vaig voler fer entrevistes a gent experta en el tema, que fa molt que hi pensa i que els porta a la pràctica.

La veu d’aquestes persones ajuda a reforçar aquestes idees i a teoritzar-les, suposo.

És molt important tenir en compte que el llibre no aborda les relacions des dels sentiments, sinó des de l’amor com una construcció social i política, una arquitectura. L’amor s’ha pensat poc críticament, no interessa i per això no se li ha donat moltes voltes. L’amor, com diu la Mari Luz Esteban, és el fonament del sistema, i si el penses i el desmuntes tot pot trontollar. A part, l’amor sempre s’ha vinculat a les dones, és el nostre terreny, i per tant és menys important. Per això cal pensar políticament i críticament.

Hi ha alguna idea concreta que ressaltaries de totes aquestes entrevistes?

Moltes! [s’ho pensa una bona estona] Un pensament que va ser molt revelador és la idea de com el nostre sistema de pensament posa l’amor de parella a la cúspide d’una piràmide jeràrquica, i com això impedeix que li donem importància vital a les relacions d’amor amb veïns, companys de feina, persones que veiem al llarg del dia... Si la mateixa èpica que ens han ensenyat amb l’amor romàntic ens l’haguessin ensenyat amb aquesta mena de relacions, canviarien moltes estructures mentals. I això és bàsic per entendre com funcionem, i per canviar la societat.

En relació al cos de les dones, com es tracta el tema al llibre?

Mira, la María Riot és una actriu porno i prostituta molt combativa a favor dels drets de les treballadores sexuals. Ara té 26 anys diria, i quan li preguntava per la cosificació de la dona al món de la prostitució i al porno, ella es queixava de criticar la cosificació quan hi ha sexualitat pel mig. Un tio que treballa a l’Starbucks o carregant caixes també està cosificat! I ella considerava que apliquem un codi moral molt diferent quan hi ha la sexualitat pel mig. I també m’agradaria parlar de la maternitat, un tema que treu la Carolina del Olmo, autora d’un llibre que es diu Dónde está mi tribu. Parla de la vulnerabilitat i les cures, sosté que som animals dependents tota la vida, no només quan som petits o grans. Això em va xocar molt, perquè a les relacions de parella la dona és la que cuida i la vulnerable. Jo durant molt temps ho vaig voler combatre i em vaig dir que era molt forta i que podia amb tot. I no. Tots hem de reconèixer que som fràgils.

Però el camí que fem és l’invers, les dones s’apropen a aquesta idea de ser invencibles, fortes i poderoses que tradicionalment s’ha associat a la masculinitat, i els homes continuen evitant la idea de fragilitat o vulnerabilitat. Enlloc de feminitzar, masculinitzem una altra vegada.

La Carolina parla de la necessitat de feminitzar la societat en aquest sentit. De fet diu que prefereix un món de marujas sacrificades que de paios trepes. Les dones imitem un model de lideratge i competitivitat molt deshumanitzat, però també és cert que durant molt de temps hem carregat una llosa de reclusió a la llar. Com veus, tot són temes controvertits que es poden entendre de moltes maneres i tenen matisos.

Abans parlaves d’analitzar l’amor des de la política. El capitalisme comença a apropiar-se de conceptes feministes: hi ha samarretes amb lemes feministes fabricades per Inditex i grans figures mediàtiques que s’han declarat feministes. Això blanqueja la part de compromís i lluita feminista o ajuda a posar el debat al centre?

És un debat molt candent a dia d’avui. Crec que el feminisme, si trepitja terreny mainstream, deixarà de ser un terme denostat. La gent polititzada no deixarà d’estar-ho si el Zara fa samarretes. Al contrari, voldran afegir matisos. És molt incipient, però com més tinguem el feminisme a l’agenda pública, millor. Potser és una moda passatgera i passa de llarg, però crec que pot portar més coses positives que negatives.

Encara en relació al capitalisme, la pròpia Brigitte Vasallo deia que quan es desmunta la monogàmia i es creen relacions de poliamor, molts cops s’acaben perpetuant relacions de poder. Ella explica que hi ha gent amb més capital sexual que altra, i que per tant neixen rols de desigualtat igual que a l’amor romàntic. I afegia que aquesta acumulació acaba tenint també una lògica capitalista.

D’això al llibre en parla molt, la Brigitte! Li diu poliamor neoliberal i es refereix a l’acumulació d’afectes. I citant la Marina Garcés, situa el concepte de la mercaderia dels afectes, del supermercat dels afectes. Per exemple, la Carolina del Olmo també és molt crítica amb això, perquè diu que la parella és dels pocs vincles sentimentals i profunds que tenim, i si ens el carreguem ens quedem més sols que mai! I a més a més, molt fràgils i vulnerables, i per tant poden fer amb nosaltres el que vulguin. Per tant, analitzem amb què ens podem quedar de l’amor romàntic i què és absolutament abominable. Cal prendre consciència, ser crítics i no deixar-nos portar per la inèrcia. No donar per natural una manera d’estimar, perquè cada època històrica ha tingut un model amorós imposat culturalment. Cal saber que tenim imposat i què no.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Contradicció. És la gènesi del llibre, la contradicció entre formar part d’un sistema de pensar amorós, de perpetuar-lo i alhora criticar-lo. Un model que genera violències, que és injust i que s’ha de canviar. I en aquest espai de xoc i confrontació, què puc fer jo? Crec que som uns quants els que ens trobem aquí, i penso que la contradicció pot ser molt fèrtil. Que cadascú obri el seu paquet de relacions sentimentals i a veure què es troba. Enlloc de col·lapsar-nos, estirem el fil, busquem la felicitat i generem entorns amables i feliços. Les relacions sentimentals són el nucli de la societat, i si tenim relacions sanes i tolerants, tot això es podrà contagiar.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar