Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Dolors Boatella: “La societat més avançada és aquella que pot riure de tot”

La Dolors Boatella (Barcelona, 1980) es dedica a fer riure. Forma part del grup d’humoristes que han crescut amb les xarxes socials. Els seus mems (muntatges gràfics humorístics) s’encarreguen de mostrar subtilment els despropòsits que els polítics i altres ens brinden cada dia. La Dolors és enginyosa, irònica, satírica i molt positiva, qualitats que barrejades amb bones dosis de crítica política i social representen perfectament la seva personalitat a Twitter.    

Dolors, et coneixem de les xarxes socials, del Twitter sobretot, de la teva faceta humorística, del teu enginy per fer mems, etc. Però, exactament a què et dediques?

Ara mateix i per casualitat i perquè he tingut molta sort em dedico exactament això. A fer mems, a interpretar l’actualitat en clau d’humor i a comunicar-ho i transmetre-ho. I especialment a la xarxa. Perquè formo part de l’equip del nou programa de TV3 Està passant que encapçala el Toni Soler. Sembla fet a mida.

Com arribes a ser memerialista?

Realment, no construint cap personatge. No pretenent dedicar-me a això. La meva formació és d’enginyera en disseny industrial i per tant no té res a veure amb això. A la vida et passen moltes coses, tries camins, d’altres et venen donats... Sempre hi ha hagut una part de mi que s’ha dedicat a la comunicació i que ha tingut facilitat per poder expressar coses una mica complexes. Però, especialment, el que sempre se m’ha donat bé és ser capaç d’enriure’m una mica de tot.

Parles d’expressar coses complexes. Fer humor o sàtira és complex? Ho dic perquè els mems, a primer cop d’ull, no ho semblen massa.

No. A veure, fer sàtira o humor, per exemple amb el Rajoy, és molt fàcil perquè el fa ell mateix. I el fa sense ser-ne conscient que encara fa més gràcia. Però, a vegades, com actualment, vivim moments en què costa una mica poder distanciar-se de la realitat per poder riure-te’n. Perquè, per exemple, l’1 d’octubre, vaig estar en una escola en què va anar-hi molta policia nacional i va haver-hi agressions, etc. Va ser una situació complicada i en la que vaig passar nervis. Això, transformar-ho després en quatre tuits humorístics no era fàcil. Però realment, era molt necessari, perquè és molt alliberador. I és també la meva millor arma.

Hi ha alguna línia vermella a l’hora de fer humor o és necessari fer-ne de tot? Em refereixo, per exemple, els fets de l’1 d’octubre que explicaves o a les declaracions del Pablo Casado en què comparava Puigdemont amb Companys.

No hi ha cap línia vermella. Cap. Bé, si vols, l’única línia vermella que pot haver-hi és que una cosa faci gràcia o no en faci. L’humor és molt ampli, i el seu objectiu sempre és fer riure. I això és quelcom que no s’ha de perdre mai. Si no fas riure, per molt que diguis que ets humorista no estàs fent humor. Estàs fent una altra cosa. Per tant, aquesta seria l’única línia vermella que jo hi trobaria. I, és molt fràgil, perquè depèn de l’interlocutor, el receptor, i de tots els ingredients que formen part d’una societat. La societat més avançada és aquella que pot riure de tot.

Com s’aconsegueix fer humor de temes tan delicats com els que comentàvem, que pròpiament no fan gràcia?

Sincerament, no hi reflexiono molt. Simplement ho faig. A mi em surt així. La realitat es pot explicar de moltes maneres. Podem fer-ho amb un to dramàtic, de tragèdia, com ho fan, probablement, els informatius de molts mitjans espanyols, que hi posen música èpica, i en fan una batalla i un enfrontament, o podem buscar un to, que crec que molesta molt més, que va acompanyat d’un somriure, d’un clavell, del càntic “Els carrers seran sempre nostres”, etc. I fer-ne quatre mems. I això és quelcom que és molt més contundent i arriba molt més enllà i és molt més poderós que intentar jugar al mateix joc que ells.

Ajudar a pair tot el que està passant, fer-ne humor?

És molt terapèutic. Sí. També perquè riure... Imagina’t agafar un diari i ser capaç de mirar-te’l i llegir-lo, i a pesar del que llegeixes, sentir-te millor. Ser millor persona, aprendre coses bones i passar-t’ho bé. I això és un exercici que no hi hauríem de renunciar mai, perquè l’actualitat també la podem fer nostra, a la nostra manera. És una petita revolució. I la revolució dels somriures me l’agafo molt ampla, és a dir, jo la vull tota. Tot el que comporta passar-s’ho bé. Perquè això ens fa lliures, també.

T’has trobat amb gent que no ho entengui així?

Molt poques vegades. Jo faig un humor molt blanc. La ironia és molt fina, o intento que ho sigui. Els mems són molt absurds, a vegades. I crec que no fa mal a ningú. I sé que alguns dels meus mems han arribat lluny, fins i tot al Tribunal Constitucional i ho han encaixat, com a mínim fins ara, de bones.

Tot i que fa aproximadament un any es va plantejar aquella proposició de llei al Congrés que semblava que podia afectar la llibertat d’expressió a les xarxes socials, els mems, etc.

Tot el que tingui a veure amb la llibertat d’expressió és una cosa que a les elits i al Govern no els hi agrada gens. Però intentar posar barreres a les xarxes socials, o limitar-les, és una batalla, d’entrada, perduda. Sí que és cert que aquest tipus d’amenaces influeixen una mica. Sobretot quan tens cert impacte i quan saps que és molt possible que al Rajoy li acabi arribant un mem que has fet tu. I sempre hi ha aquesta cosa. Però la sàtira és un dret, i està recollit. Em vaig estar mirant aquesta llei i tenim dret a poder-ne fer humor i estem utilitzant un tipus de material que ells mateixos difonen i que quan els hi va bé també juguen. Perquè el Rajoy també ha fet algun mem. També és cert que hi ha persones que juguen un tipus d’humor més dur, incisiu, i punyent. Però a mi no. Només faltaria. Perquè això que faig jo, ho dic a Twitter i fora, en un bar, al carrer, etc.

Les xarxes socials, però, tenen la virtut, o el defecte, que no tenen fronteres i poden arribar a qualsevol lloc. Els continguts es poden fer molt virals.

Però perquè l’humor és un gran vehicle per poder transportar idees molt lluny. Molt lluny vol dir que si ara jo faig un mem del Trump, pot ser que li arribi. I això podria passar en qüestió de mitja hora. I això és un poder. Perquè el Rajoy ha fet moltes passes per poder reunir-se amb ell, però jo, perquè li arribi una idea meva, potser només l’he de penjar a Twitter. I això és molt poderós. Entenc que estiguin una mica espantats.

La situació actual del país ofereix més opcions per fer humor o sempre hi ha material per treballar?

Sempre hi ha material per fer coses. Perquè el que ens passa durant el dia és per riure’ns-en. La quotidianitat és molt humana: enamorar-se, que et trenquin el cor, la societat de consum, el turisme, etc. Tot són coses perfectament qüestionables i filtrables per l’humor i això alimenta molt i és molt saludable. I a vegades els temps en què vivim la política absorbeix tots aquests espais perquè és incisiva i insistent en les nostres vides, i ens resistim a no riure’ns-en. Hi ha moments en què segons cap on enfoques el punt de mira de l’humor hi ha molta menys permissivitat i la gent es crispa més ràpidament. Si jo ara qüestiono el President de la Generalitat, gran part dels meus followers, encara que sigui molt divertit el que pugui escriure i que en altres moments se n’haguessin rigut, avui no se’n riuran, perquè avui tothom està al costat de les institucions. En canvi si qüestiono alguna cosa que ha dit algú d’un altre color com l’Ada Colau, probablement sí que hi haurà més permissivitat.

I això ho tens en compte a l’hora de treballar?

Sí. No per no fer-ho sinó per fer-ho millor. Perquè també hi ha un punt de creativitat que has d’articular i és com un exercici mental en què has de ser capaç de fer un acudit i que arribi a la màxima gent sense que ningú s’ofengui. És un bon propòsit.

Però sempre hi haurà qui s’ofengui, no? Mai res agrada a tothom.

Però no té per què ofendre’s. Potser no li farà gràcia. A mi m’agrada quedar-me en el punt que sigui capaç de dibuixar un somriure a algú que potser no és del mateix color. Jo puc riure’m de coses que m’afecten, però no tinc per què ofendre’m. Una altra cosa és que no riuré tant. També miro de no abordar temes molt personals. No em fico mai amb una personalitat política a no ser que sigui tan accentuada com la del Mariano Rajoy. O la del Trump.

Deies que sempre hi ha material per fer humor. Però la situació actual creus que està despertant la creativitat de molta gent? Les pancartes de les manifestacions, els crits i càntics de la gent, etc.

Sí. Totalment. La creativitat serveix per demostrar que som un país millor. Gràcies a la creativitat es van portar unes urnes a les escoles per poder votar. Gràcies a la creativitat les pancartes que veiem donen la volta el món. Els missatges són clars, punyents, i a la vegada enginyosos i divertits i frescos. El nivell d’humor al Twitter, especialment en català, està en bona forma. És enginyós, la gent riu, i hi ha varietat. També hi ha molts il·lustradors, dissenyadors gràfics, periodistes, comunicadors que treballen missatges més conjunts. I això també està molt bé. Les xarxes socials et repten a posar en valor el teu talent des del sofà de casa teva. I això és molt positiu.

Què ha de tenir un missatge perquè cali en les masses? Em refereixo per exemple els nous càntics com No tenim por o Els carrers seran sempre nostres. Quin és el secret?

Que s’enganxi, que la gent se’ls faci seus, que sigui popular. I en això té molt a veure els jocs de paraules, i la poesia, i la rima, i el vers. Que la tria de les paraules sigui plena. Que siguin plenes de significat. I són fórmules senzilles, que funcionaran sempre. El poder de la paraula té molt a veure amb tot això. Igual que amb la imatge.

La clau de l’èxit dels mems és la seva senzillesa?

És una de les parts. El llenguatge i el ritme de les xarxes és molt important. A Instagram m’imagino que hi ha gent que s’està hores per fer la millor foto. A Twitter el llenguatge i el ritme és diferent. No es tracta de fer el fotomuntatge més net, perquè per fer-lo t’hi has d’esforçar molt. Però això no vol dir que faci gràcia. La clau és expressar la idea de la manera més ràpida i que funcioni millor amb el tempo de la xarxa i amb el tempo de l’actualitat. Que ningú pensi que t’hi has dedicat més de 10 minuts, perquè aleshores la gent pensarà que estàs sonat. Qualsevol cosa tan elaborada va més enllà dels mems. I la cutror també forma part de l’essència. També allunya una mica de la cosa digital, que té un punt de fred. El mem és molt més espontani.

En tens algun de preferit?

En tinc molts. I tots ho són. Perquè jo em ric molt amb el que faig. Però en tinc un de fixat que potser no és el més divertit però és el més irònic. És la capçalera de les autoritats europees de la manifestació de París per la llibertat d’expressió seguida d’un camí ple de refugiats. És aquesta idea paradoxal de la llibertat d’expressió que demanen els líders europeus que després tanquen les portes als refugiats. Em sembla molt potent la idea. I també divertida, perquè és una ironia forta. Segurament li deu haver arribat a la Merkel.

Parlant de coses preferides. Per acabar m’has de dir la teva paraula preferida.

Humor. És ser capaços d’entendre la realitat de la millor manera possible. Incorpora diferents varietats, com la ironia, el sarcasme, la sàtira, els oxímorons, diferents jocs de paraules. Té una riquesa meravellosa. I és una paraula que rima amb amor, i no és casualitat. Perquè tenen molt a veure.

Text: Pau Franch

Fotografies: Aïda Boladeres

Tornar