Xavier Gafarot: "Trobo a faltar que hi hagi més espai per la cultura als mitjans "

En Xavi Gafarot (Barcelona, 1966) acaba de rebre el Premi Memorial Pere Rodeja, que atorga cada any el gremi de llibreters i guardona un llibreter i un professional de l’àmbit de la comunicació per la seva promoció de la lectura. Quedem amb el Xavi a la Llibreria Laie – saluda a diverses persones en el camí curt que hi ha entre l’entrada i la terrassa de la cafeteria – el dia abans que rebi aquesta condecoració a Girona. Parlem amb ell d’això i de la seva feina a Proa al capdavant de l’equip de comunicació, feina invisible però imprescindible a qualsevol editorial en els temps que corren. 

Volia començar pel premi Pere Rodeja. Quin valor té per a tu rebre aquest reconeixement després de tants anys dedicats a la professió?

Per una banda et diria que és una grata sorpresa, en el sentit que moltes vegades la feina que es desenvolupa des d’un departament de comunicació queda entre bastidors, entre bambolines. És una feina que amb el temps ha esdevingut ja imprescindible (no només en l’àmbit editorial sinó en molts d’altres), però la majoria de vegades els equips de comunicació no donem la cara, la nostra feina és molt discreta. És una grata sorpresa i estic molt content per aquest reconeixement.

És el primer cop que rep el guardó algú de l’àmbit dels gabinets de premsa i no del periodisme fet a mitjans de comunicació.

És el que t’anava a dir; entenc que a un premi cal posar-li un nom i un cognom cada any, però tampoc me’l voldria apropiar, o fer-me’l meu al 100%. Per dos aspectes: primer, perquè veient l’historial del premi, i veient que és el primer cop que el donen a algú que treballa en comunicació, crec que es vol distingir un ofici o una feina. Va més enllà de la meva persona, crec que és un reconeixement a tots els companys d’altres editorials que fan aquesta feina. I en segon lloc, i a nivell més personal, he de puntualitzar que moltes de les coses que es fan des d’un departament de comunicació que jo lidero tenen molta gent darrere. No és un “Juan Palomo”, i cal comptar amb tots els companys de feina.

Quin és exactament el treball del cap de comunicació d’una editorial?

Soc prou gran per portar molts anys en aquesta feina però no prou gran com per saber què passava molts anys enrere. Sí que és veritat que d’ençà que treballo en àrees de comunicació editorial ja feia anys que tenia experiència com a periodista a l’altra banda, i tenia contacte amb altres companys que feien aquesta feina. Però els últims anys ha agafat més força, importància i presència dins els organigrames de les editorials. Part de la gràcia o el mèrit d’aquesta feina és que es noti la feina que fas però no que l’estàs fent. Cal un equilibri subtil. I també cal tenir en compte que la nostra feina no és només parlar amb els mitjans.

 

Què més feu?

Parlar amb els mitjans és una línia del departament, però hi ha moltes altres línies d’acció. Donem servei als mitjans, però també donem servei als autors que escriuen, als editors que editen, al departament comercial, als lectors (gràcies a les noves tecnologies), donem servei al llibreter. El premi Pere Rodeja neix en memòria a un llibreter, i és un dels àmbits on més treballem: organitzem una agenda de presentacions, certàmens, fires, signatures i col·loquis... Muntem tot això arreu del territori i ens veiem amb llibreters de tot arreu constantment, i hi ha molts interlocutors a molts llocs diferents. Aquesta teranyina d’accions ajuda a difondre el llibre i l’autor. I tot des d’una discreció pragmàtica.

Amb tants fronts oberts cal tenir una idea molt clara de què es vol transmetre?

Cal tenir visió integral i anar apagant focs. Cal tenir una estratègia global i una idea del que vols transmetre, i cal saber que cada autor publica a un segell, que el segell està en un grup (Proa està dins de Grup 62) i per tant cada llibre és un cas. Quan sumes totes aquestes feines de diferents llibres, cal treballar una imatge global de què és el segell o què és el grup. Nosaltres toquem moltes tecles, podem tenir una línia d’actualitat amb llibres de tema polític, social o econòmic; llibres de narrativa o projectes culturals per mantenir viu un catàleg, una tradició, uns autors indiscutibles... Cal transmetre una idea global treballant amb molta cura cada cas individual.

Tu has estat a les dues bandes, a mitjans i editorials.  Com és el vincle?

Afortunadament, i no només al món del llibre, el planter de periodistes culturals catalans és de primer nivell. Gent amb molt coneixement i molta experiència que són interlocutors molt vàlids i molt preparats per fer la feina que estan fent. El seu hàndicap, com en qualsevol ofici, és l’excés d’oferta i poca gent per gestionar tota aquesta feina. Els periodistes culturals tenen una allau de possibilitats, de novetats i de propostes literàries de tots els tipus inabastable. Absolutament inabastable. I ja fan prou fent una bona tria del que pot ser més interessant pels seus oients, lectors o televidents. Ara, amb les xarxes socials, tenim un espai que serveix de via per trobar el que busquis. No és que a les xarxes tu ho trobis tot i sigui fàcil, sinó que són una bona via per buscar-ho, i la gent pot exposar el que fa. I qui està interessat i sap buscar-ho, hi arriba. En aquest sentit, hi ha diàleg entre editorials i lectors, però amb molta oferta i pocs mitjans i poca gent per poder filtrar-la havent-la tastat i paït.

Creus que editorials i mitjans remeu en la mateixa direcció? O teniu interessos contraposats?

Cadascú té els seus propis interessos. L’objectiu d’una editorial és difondre la seva feina i el que fa a través d’eines diverses, i una d’aquestes eines són els mitjans de comunicació. Però tu intentaràs sempre que el teu catàleg tingui una difusió i et permeti arribar al màxim de persones possibles. Els mitjans parlaran dels llibres que siguin més atractius pel seu públic. Això és evident. Això és molt clar a les publicacions especialitzades, però són coses que també passen als mitjans generalistes, perquè tots tenen uns públics objectius.

Creus que la literatura ocupa el seu espai pertinent als mitjans?

No. No, i no ho dic per una qüestió d’interessos gremials, simplement jo com a consumidor de cultura trobo mancances en alguns mitjans a l’espai que es dedica a la informació cultural. Trobo a faltar espais més llargs, més concrets i analítics, que informin amb més varietat. Vivim en un moment on els mitjans han de seleccionar, però molts cops en aquestes seleccions queden descartats alguns llibres (o músiques, o obres teatrals, o exposicions) que són interessants tant pel públic com pel periodista com pel cap de secció de cultura, però no tenen espai al mitjà. La novetat marca molt la pauta, i molts cops queden invisibilitzades bones propostes culturals per un tema que es podria resoldre si es dediqués més espai a la cultura. Trobo a faltar que hi hagi més espais, evidentment. Sí. Com a usuari, com a consumidor i com a professional.

 

Un altre tema sobre la taula és el de la promoció de la lectura. Hi ha qui es dedica a seduir al seu públic objectiu i hi ha qui intenta ampliar el ventall. Quina creus que és la fórmula?

Com en moltes altres coses que estem parlant ara aquí, crec que cal un equilibri entre totes dues opcions. Crec que el més adient és intentar buscar l’equilibri i repartir els esforços. Per una banda, a qui ja té afició per la lectura cal seduir-lo i informar-lo de novetats que s’adiuen als seus gustos. Aquí, el llibreter juga un paper molt important, i hauria de funcionar una mica com una farmàcia de guàrdia o un metge de capçalera. “Escolti, vull llegir un llibre, què em recomana? Fins ara he llegit novel·la històrica i policíaca!”.

Però en un moment on es venen els llibres a grans cadenes i  fins i tot als supermercats sembla que aquesta possibilitat cada cop s’allunya més malgrat les ofertes que hi ha.

Potser sí, però el cas és que es poden treballar les dues coses. Pots intentar que un determinat públic vagi al llibreter i l’”utilitzi”, en el millor sentit de la paraula. També pots fer que una persona sense costum d’anar a la llibreria se’l trobi en un altre espai. I potser li atrau el llibre pel títol, la portada, el text de la contra, la faixa que envolta el llibre… O potser ha vist pòsters, o algun tipus de publicitat… Cal combinar les dues coses. Al públic lector se li ha d’oferir un ampli ventall de possibilitats i informar-lo constantment d’aquestes possibilitats. Exemple: si t’ha agradat un autor determinar, aquesta persona ha de saber si aquest escriptor torna a publicar i per tant, té una aposta segura. Li agrada i hi va. Alhora, cal buscar mecanismes per incorporar a la lectura a persones que tenen poca afició, o cap, a llegir. I buscar les maneres de convèncer que és una opció de coneixement, entreteniment, formació i informació molt valuosa.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Seguretat. I et diré per què: jo dono un cop l’any classes a un postgrau d’edició explicant els temes de comunicació als alumnes. Sempre començo explicant com definiríem un departament de comunicació, i els hi explico que és com un pont. Un pont que apropa un llibre o un autor a la premsa, als llibreters, als lectors… Però amb aquest treball que estàs fent també fas de pont entre els mitjans i l’autor. O entre el departament comercial i l’autor. És un pont amb molts tentacles. Quan tu travesses un pont pots demanar moltes coses. Que sigui ample, que sigui còmode, que sigui ràpid, que sigui de disseny, que tingui bones vistes, que sigui agradable… I en la mesura que tu estàs fent de pont, pots intentar fer totes aquestes funcions. Però sobretot, hi ha una cosa que tu li demanes a un pont, vagis on vagis, sigui a bici o a peu, o en cotxe. No caure. A un pont, li demanes que no caigui, i per tant, li demanes seguretat. Crec que això és el que ha de fer un departament de premsa d’una editorial. Cal transmetre seguretat a tothom, els teus interlocutors (lector, periodista, llibreter, autor…) sàpiga que les gestions que s’estan fent són sòlides, que pot estar tranquil i que el pont no s’ensorrarà.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar