Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Xavi Sarrià: "A mi m'atreia més el món de les lletres que el de la música"

boto-joc-preferit-cat.png

 

Aquest proper maig, Xavi Sarrià (Barcelona, 1977) tancarà una etapa. Cantant, guitarrista i compositor d’Obrint Pas, amb 7 discos, mil gires i concerts a Estats Units, Japó, Sud-Amèrica i tots els racons dels Països Catalans fan que ell i el seu grup hagi estat la banda sonora d’una generació. Ara, amb 37 anys i havent començat la seva aventura musical als 15, li queden els últims concerts de comiat a casa seva abans d’una parada indefinida de la banda, que podria ser la definitiva. Amb la música arraconada, en Xavi s’ha vist immers a la literatura amb Totes les cançons parlen de tu, la seva segona novel·la. Els canvis, les sensacions del comiat i el neguit plaent dels nous horitzons treuen el cap, mentre el discurs combatiu i revolucionari que sempre l’ha acompanyat a ell i a Obrint Pas es van destil·lant durant la conversa. Aquesta que té lloc a la terrassa d’una plaça del casc antic de València.

S’acaba una etapa amb Obrint Pas. Com ho vius després de tants anys, tanta gira i tanta dedicació?

És un canvi d’etapa vital. Un canvi en molts sentits, perquè estar amb el grup durant tant de temps condiciona la teua vida. Portem amb el grup des dels 15 anys, i sempre hem portat el ritme que portava el grup. Tocar, gravar, tocar, anar de gira, gravar. I clar, ara és un moment de descompressió, un: ara què fem? Hi ha vida més enllà del grup! També és el que volíem. Per una banda hi ha ganes de fer altres coses a la vida i viure noves experiències, i per l’altra pensem que ho enyorarem molt. Estem en aquesta cruïlla. Però vam dir que era una parada indefinida amb les portes obertes a tornar, i si al cap d’uns anys en tenim ganes, doncs tornarem. Ara estem en eixa etapa de prendre consciència de que s’acaba el grup, però hi ha molts camins per recórrer.

Costarà renunciar a l’adrenalina del directe, per exemple?

Evidentment. El que menys costarà serà renunciar als quilòmetres, als moments de cansament que et van cremant a poc a poc. Per altra banda, tota l’adrenalina del concert, estar davant l’escenari cantant les teues cançons i fent el que t’apassiona... Eixe moment és màgic, i crec que ho enyorarem. Viatjar i veure llocs té coses bones i dolentes. Però clar, anar a Sud-Amèrica, els Estats Units, Japó, Europa, França, País Basc... És un moviment que aporta molt, però que també cansa. Portem una tirada molt bèstia de concerts cada any. I a nivell creatiu no ens vèiem fent un altre disc, i això també està clar que representa el final d’una etapa. Tot ens indicava que ara havíem de parar.

A l’últim disc moltes cançons evocaven la nostàlgia, com Si tanque els ulls. Un altre indicador?

És que clar, vitalment diguem que també hem passat una etapa. A l’adolescència aprens un poc a viure, comences coses molt emocionants (en el nostre cas el grup) i nosaltres hem passat tota l’adolescència i la joventut amb el grup. Dels dels 15 al 37, els anys més intensos de les nostres vides, on més aprens. I ara arriba aquesta etapa vital on vols canviar un poc i tenir experiències que poden ser igual o més importants. Estem oberts a viure altres coses.

Un d’aquests canvis és que has potenciat la teva vessant literària. Quin procés has fet?

Jo vaig començar a escriure des de molt xicotet. Per a mi l’escriure va venir abans de fer cançons. Als 12 o 13 anys ja escrivia, i als 14 vaig fer la primera cançó. Vaig tenir una època que escrivia molt, molt per a mi, per a alliberar tot el que portava dins i refugiar-me dels meus problemes amb l’escriptura. I a l’institut vaig començar a fer les cançons amb eixe aprenentatge que havia fet prèviament. I a partir d’aquí he estat molts anys amb la música, però jo he estudiat filologia, no he estudiat música com alguns del grup. A mi m’atreia més el món de les lletres que el de la música. Jo volia tocar la guitarra per a fer cançons, per explicar històries. Això és el que he fet durant tots aquests anys. Ara fa sis anys vaig fer Històries del Paradís, que va ser un primer pas, i ara Totes les Cançons parlen de tu és el segon pas. Tenia ganes de posar-me a la novel·la, ha estat tot un procés que ha durat sis anys. Però sense pressa, intentant fer les coses quan estic convençut, de manera reposada, fer petits passos i anar aprenent.

El missatge que transmets amb la literatura és semblant al que has volgut transmetre amb la música?

Al final tot té a veure, sí. Com diu el llibre, totes les cançons parlen de tu. Tot allò que fas, un poc, parla del que has viscut, del que has fet, del que penses, de tots els que t’han influenciat. Per tant, eixa manera d’entendre la vida i el món evidentment es reflecteix als llibres. Tot i que la música té un altre llenguatge, i vaig escriure cançons des d’adolescent. De fet, durant la nostra discografia es pot veure la nostra evolució com a persones. Als llibres es reflecteix tot això de manera més reflexiva i pausada, et permet endinsar-te més en la psicologia dels personatges, aprofundir en la història, entrar de manera més complexa en allò que vols abordar. Una cançó ha de ser més directa, ha de ser més com un cop de puny.

El concepte que teniu de la música és d’eina reivindicativa i combativa. La literatura també ho és?

Són coses una mica diferents. A la música hi ha cançons més directes, però si et fixes en les nostres lletres són molt de significat obert i es poden interpretar de moltes maneres. Però per exemple La Flama, que és una cançó significativa, parla de viure rellevant, de generació en generació, d’anar contra el vent. És una cançó que pot parlar del que parla, però també d’altres coses. A mi el que m’agrada és provocar que la gent hagi de completar el significat. El llibre no té una estructura tan clara, és una ficció sencera. A les cançons parles en primera persona, als llibres eixe missatge està més enganxat a les històries, als personatges, al rerefons. Les històries parlen de sentiments, i les cançons també. És la barreja que ha sigut la nostra vida: la part interior amb l’exterior que ens envolta. La voluntat de canviar les coses parlant des del cor.

Anem als jocs. A les gires d’Obrint Pas jugàveu, us servia per passar hores mortes?

Que va, els del grup no juguen. Només jo sol. Jo quedo amb uns quants amics, i fem jocs d’aquests més llargs d’estratègia. A mi m’agrada molt el Shogun. És un joc d’estratègia, tipus el Risk, però una mica canviat, és de samurais i històries així. I per exemple el Dixit, està molt bé. M’agrada molt jugar i és un moment bo per estar amb els amics.

Els jocs són també una eina cultural per propagar missatges i canviar les coses, per fer pedagogia?

A mi m’agraden molt els jocs de taula, sóc bastant aficionat. M’agraden els d’estratègia de tot tipus, quan quedem amb els amics és una manera de socialitzar-se i aïllar-se alhora. aplicar estratègies en un joc de taula serveix també a les estratègies de la vida. I la meva família és malalta dels jocs de taula. El meu avi era molt aficionat als mots encreuats, cada dia en feia un, li portàvem sempre el diari. La meva companya també és molt aficionada. La cultura, jocs inclosos, és una eina per transmetre una visió del món i uns valors. A partir d’aquí, cadascú ho fa com pot. Nosaltres ho hem fet a Obrint Pas com hem sabut. Érem joves que parlàvem en català, cosa que no era habitual, i ens enfrontàvem a una realitat que no era la que nosaltres vivíem. Nosaltres volíem convèncer, transformar, revitalitzar. La música ha estat molt important per a nosaltres, és el que arriba més a la gent, sobretot a la més jove.

S’està perdent aquest rerefons cultural amb un missatge darrere? Ja és només entreteniment?

Jo crec que no, que això mai es perdrà. És un els fonaments de la cultura. La cultura no és d’una manera o una altra, hi ha moltes maneres d’entendre-la, i està directament relacionada amb les inquietus de la gent. La nostra realitat més immediata és un drama social que fa que la cultura s’hagi de veure com una eina per a canviar la societat, i cada dia ha de tenir més força. Conviuen moltes visions diferents, i jo tinc respecte per totes, cadascú viu la cultura com la sent. Hi ha molta gent que veu que és una eina per canviar el seu entorn.

Els de València viviu en un entorn on el que sempre heu defensat ha estat minoritari. Sembla que teniu més inculcat aquest esperit de lluitar i transformar.

Aquí a València hi ha de tot, no tota la cultura catalana a València és de batalla. Hi ha cultura de molt alta qualitat, però el fet de pertànyer a una cultura minoritzada amb l’agreujant de que aquí la hostilitat no ve de fora sinó que ve de dins... Al final això t’obliga a prendre partit. Quan se’t discrimina per parlar valencià, quan se’t boicoteja a la televisió pública per cantar en valencià... En el camp de la música hi ha una escena molt diversa i plural, però al final el que ens uneix és que se’ns margina i se’ns vol invisibilitzar perquè cantem a la nostra llengua. A nosaltres mai ens ha contractat l’ajuntament de València. I és la nostra ciutat. A Canal 9, la televisió pública, no havíem aparegut fins fa tres anys. És que és com una gran bogeria. Et veus obligat a prendre partit, i ens hem acostumat a la cultura de resistència, de no tenir ajudes però tenir-nos a nosaltres mateixos. Si no ens cedeixen espai el buscarem nosaltres.

Hi ha perspectiva d’un canvi a València a curt termini?

Esperem que sí. Cada vegada està més clar, d’aquí poc hi haurà eleccions. Jo sempre dic que encara que canviïn les coses ens tocarà segur batallant, teixint entramat social i educatiu des de baix que ens permet avançar en moments difícils. Cal estar permanentment mobilitzats. En temps de crisis hem resistit, perquè estem acostumats a no tenir subvencions, no n’hem tingut mai. La mobilització des de baix és positiva, no s’ha de perdre. La societat civil sempre ha fet avançar el país.

Què esperes d’aquests dos últims concerts de comiat?

Tinc ganes, evidentment, de tancar ja l’etapa. S’ha allargat perquè no ens deixaven l’espai que volíem, i també tinc ganes de gaudir-lo. A València farem tres dies seguits al teatre més important de València, aquí al centre de la ciutat, a un espai que no ens volien deixar. Volem fer un concert especial, és com una sobredosi d’emocions. Per nosaltres quedarà el record de ser aquí a València. Quan vam començar érem poca gent. I tocar ara aquí, trobar-te tota la gent del principi més la massa de gent jove, que crea consciència i pren partit, eixa batalla i consciència. Hem tingut moltes derrotes però hem guanyat moltes més, hem plantat batalla i tirat endavant malgrat tot. I de cara enfora, queda un grup d’amics de barri de València que gràcies a que molta gent va creure en ells van començar a passar cintes, ens va permetre créixer i arribar a llocs impensables. Estar a un escenari a Caracas o Tokio, girar-te i veure la gent del principi i les teves idees i la teva música, la teva llengua intactes, sense renunciar al que crèiem... Quedarà això.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Crear. És el que resumeix tot el que hem dit. No només crear cançons, també històries, mons paral·lels, referents propis. Crear tot allò que ens fa falta. Crear xarxa, alternatives, estructures. És el que hem viscut des de xicotets aquí a València i que intentem seguir fent.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar