Víktor Bautista: “Jugar és una part molt important de la vida d’una persona”

El Víktor Bautista i Roca (Santa Coloma de Gramenet, 1971) porta pràcticament tota la seva vida vinculat al món del joc. Tot va començar a l’inici de la dècada dels 90, a la Universitat Autònoma de Barcelona, on estudiava la carrera d’informàtica. Allà, casualment, va entrar en contacte amb l’aualé, un joc de mancala tradicional africà, del qual es va enamorar ràpidament. Posteriorment, va decidir muntar exposicions i campionats de jocs d’arreu del món, i de mica en mica va anar a construint-se un currículum amb el joc com a protagonista. N’ha inventat una dotzena, 4 dels quals han estat publicats amb el seu nom, i 2 més ho seran en els pròxims mesos. La cirereta del pastís, però, li ha arribat als 46 anys. El passat 23 de febrer, en Víktor Bautista, juntament amb en Josep Maria Allué, va recollir el premi As d’or, en la categoria de millor joc infantil, pel joc El niu del cucut. Un reconeixement extraordinari a tota una vida.

Fa una setmana (23 de febrer) el Josep Maria Allué i tu éreu a Canes recollint el premi As d’or, en la categoria de millor joc infantil de l’any, pel joc El niu del cucut. Ho has pogut pair ja?

No, no. Jo encara estic als núvols. És increïble, és molt important. És flipant. A mi, de fet, encara m’està costant pair que ens nominessin. Per tant, guanyar ja és...

Va ser una sorpresa, per tant, que us nominessin?

Sí. A veure, diria que hi havia mil jocs editats a França durant tot l’any anterior. I de mil jocs en van nominar 10. I un érem nosaltres. Vull dir, ja és molt, no? I d’aquests, 3 eren nominats a joc infantil. El meu germà en feia conya i deia: “Mira, com a mínim teniu el bronze”. Clar, és que com a mínim ja érem el tercer millor joc de l’any a França. I clar, si ets el primer... Flipes.

Però, tenint en compte que el joc s’estava venent molt, no podíeu intuir que potser rebríeu reconeixements com aquest?

Sí, sí. De vendes anava bé. Però, a veure, als Estats Units, el joc estava tenint molts comentaris positius, en canvi a França no masses. Per tant, si m’haguessin dit que el nominaven als Estats Units no hauria estat una sorpresa tan gran. Però a França... Bé, es veien comentaris, anava bé de vendes, però no tant. Per això va ser més sorpresa. Però sí, aquí, normalment quan s’edita un joc si es fa una edició de 2.000 exemplars ja és alguna cosa. I d’aquest, en 8 mesos se n’han venut 14 o 15.000. Per tant, sí, anava bé.

Per posar-nos en context. Explica’ns una mica en què consisteix el joc.

La idea és que el joc, un cop acabat, serà un niu. Tots els jugadors agafen la mateixa quantitat d’ous (4,5,6) depenent del nombre de jugadors, i l’objectiu del joc és quedar-te sense ous, pondre’ls tots. Com es fa això? En el teu torn treus un bastonet del pot i si els dos colors dels extrems coincideixen tens drets a pondre un ou. Primer poses el bastó, en horitzontal, entrellaçat amb els bastons que encara hi ha dins del pot, i després poses l’ou perquè s’aguanti. Si treus un bastó amb els colors diferents no pots pondre l’ou. Quan algú ha post tots els ous, agafa el cucut i per demostrar que ha guanyat ha de posar-lo dins del niu sense que caigui.

Com neix aquest joc? Quin procés seguiu a l’hora d’inventar-lo?

A veure, cada joc és una cosa diferent. Jo trobo que aquest va tenir un naixement molt orgànic i el Josep Maria diu que va ser manual, que va ser creat amb les mans. Feia temps que no havíem fet un joc junts i vam quedar per intentar fer alguna cosa. Vaig anar a casa seva i va treure material i vam començar a tocar-lo. Tenia unes estovalles individuals fetes de bastonets, que estaven separats, i vam començar a jugar amb ells. Els vam començar a posar sobre un pot que teníem i vam veure que quedava bé. Després vam treure un got i els vam decidir posar a dins. A continuació, els bastonets que ja estaven horitzontals els hi vam començar a penjar coses perquè s’aguantessin, i de mica en mica vam anar provant i experimentant i va acabar sortint el joc. Al final, vam veure que semblava un niu, i fins aquí. Aquella mateixa nit, quan vaig arribar a casa vaig escriure’n les regles. La setmana següent em vaig dedicar a pintar-ne un, i el diumenge següent ja el vam provar amb uns amics. I funcionava.

I el tema del cucut?

Un amic va comentar: “Ostres, si és un niu i els ous no sé què... això és el niu d’un cucut”. Perquè els cucuts són uns cabrons. I aquesta idea explica molt de què va el joc. La mare cucut, no li agrada fer nius i quan vol pondre un ou busca un niu d’una altra espècie i el pon. La gràcia és que l’ou del cucut neix abans que el de l’altra espècie i el primer instint que té un pollet cucut és amb els peus anar movent-se i per tant acaba tirant els altres ous del niu a terra. Si tot i així, encara queda algun altre pollet, el cucut té l’avantatge de tenir la boca molt grossa, i per tant, es menja tot el menjar que els pares porten al niu. Llavors, tot i que inicialment aquest és un joc infantil, hi ha molts comentaris que diuen que quan hi juguen adults el que fan és posar els elements molt al límit perquè la resta de jugadors tirin sense voler els ous. I així es molesten entre ells.

En un escrit que vas publicar en el teu perfil de Google expliques que veu trigar molt a trobar editor...

Sí. És que si t’hi fixes, és molt maco i molt bonic, però costa. Primer, va haver-hi una editorial alemanya que el problema que hi veia era que a vegades per veure bé el joc t’havies d’aixecar de la cadira. Després, diversa gent ens va dir que estava bé però que en l’àmbit de producció era difícil. Davant aquestes dificultats el vam portar a una agència austríaca, que funciona com un agent literari, i que va moure el joc per moltes editorials. Gràcies a ells, finalment, Haba va dir que sí. Tot i així, la setmana passada, la persona que es va encarregar de la producció ens va estar explicant que al principi es pensaven que seria fàcil, però que al final els hi va costar molt. Pintar els bastons els hi va costar bastant. Trobar les llaunes adequades encara més, etc. La part de la fusta la fan a Alemanya, les llaunes les van encarregar a la Xina. I els ous, ens va dir que van estar dos mesos fent proves. Així que, tot i pensar-se que seria fàcil, els hi va costar molt fer-lo.

El joc l’ha publicat una editorial alemanya; i n’han fet versions en alemany, anglès, francès i holandès. Espereu que el premi serveixi per aconseguir editar el joc en castellà i en català?

A veure, he de dir que el joc té aquestes quatre edicions però les regles de totes aquestes edicions també estan en castellà. Ara, la versió en castellà està programada. Sortirà al mes de maig. Però ja estava programada abans del premi. Nosaltres portem temps dient-los que si el publiquen en castellà, hi posin les regles també en català. I no ho veuen gens clar. Hi ha possibilitats que la distribuïdora d’aquí faci un cop de cap i en faci una tirada tota en català. Però, encara no està clar.

Creieu que el premi servirà per reivindicar i potenciar la indústria del joc a casa nostra? Que tingui un efecte semblant al que va tenir la nominació als Oscars del curt Timecode.

Ens hauria agradat. Ens van nominar aproximadament al mateix temps que van nominar Timecode. Ells van sortir a tot arreu, que està molt bé, però, ostres, nosaltres no vam sortir enlloc. Absolutament enlloc. I era la primera vegada que uns catalans estàvem nominats a un premi d’aquest nivell. I, una vegada ens van donar el premi, aquella mateixa nit jo vaig escriure el text aquell que abans comentaves i l’endemà el vaig enviar amb tweets a tots els mitjans de Santa Coloma de Gramenet, perquè jo soc d’allà, i a tots els mitjans catalans que vaig trobar. A més, vaig enviar un tweet a la Liz Castro i al Màrius Serra. De tots els que vaig enviar, els de Santa Coloma, sí, tant l’alcaldessa com la regidora de cultura se’n van fer ressò, etc. Dels altres mitjans res. I dels únics que vaig rebre alguna cosa van ser la Liz Castro que els hi va dir als de l’Ara i en van fer un breu a l’edició digital, i la columna del Màrius Serra a La Vanguardia.

A què es deu aquesta falta d’interès pel món del joc a Catalunya? Tenint en compte, a més, que ben a prop, a França, a Alemanya, és tot el contrari.

A veure, ells també han hagut de lluitar-ho. A Alemanya porten quaranta anys amb els premis i crítica de jocs als diaris, etc. A França, potser fa trenta anys també estaven com nosaltres aquí i han anat fent feina. El joc sempre s’ha considerat una cosa accessòria, infantil, que quan et fas gran ho deixes, que no importa. És aquest estereotip negatiu, que personalment no entenc. Perquè jugar és una part molt important de la vida d’una persona. Una de les feines que he fet durant uns quants anys era fer ludoteques a presons. Anàvem a les presons els caps de setmana i hi portàvem jocs, etc. Aquelles estones, per aquella gent, era estar desconnectat. No era estar a la presó, si no estaven jugant amb altra gent al voltant d’una taula. Quan estàs jugant estàs en un altre món. Hi ha unes altres regles que es respecten i quan estàs jugant ets només el que juga. Es trenquen moltes convencions socials.

Tu fa anys que et dediques al món dels jocs. Pots viure’n?

No. Sobreviure. Estic fent coses variades relacionades amb el joc. I faig el que puc.

L’objectiu del joc és únicament lúdic o igual que els llibres, o la música, o el teatre, amaga aspectes crítics, divulgatius, d’aprenentatge, etc.?

Hi ha de tot. A veure, un joc infantil, com aquest, per exemple, té la part lúdica, la part de motricitat fina, d’aprendre a respectar regles, a llegir i entendre el que hi diu, etc. Després, el joc també té el poder de desconnectar, crear un altre món. Qui crea el joc crea un altre món. Seria una miqueta com una obra de teatre. Hi ha qui escriu l’obra, qui l’interpreta i qui la mira. En el joc hi ha qui inventa el joc, i qui juga seria una mica com el que interpreta l’obra de teatre. Té una part creativa, fins i tot el fet de jugar.

Parlaves que el joc té aquesta funció de desconnectar. Creus que és un aspecte que menyspreem i no tenim en compte?

Exacte. Sí. És que és un món que tu pots controlar. Que guanyaràs, que perdràs, però és un món que està allà. Quan a la teva vida hi ha cinquanta mil coses que no controles, aquí no les controles però estan dins d’aquest marge, d’aquestes normes.

Com es pot potenciar que la gent s’animi a jugar?

El que s’ha de fer és intentar que la gent no deixi de jugar. Perquè de petits tots juguem. El problema que tenim és el típic de l’adolescència, que les coses que fèiem de petits ja no les volem fer perquè ja som grans. La gent talla amb coses que després costen tornar-les a enganxar. Suposo que una part seria intentar que els adolescents no identifiquin tant el joc com una cosa infantil sinó que pots fer en qualsevol edat. És complicat. El que deies d’altres utilitats, he anat a molts congressos sobre el món del joc en l’àmbit universitari. I en un hi havia un noi mexicà que havia creat un parell de jocs de taula en què revivia el que era passar de Ciudad Juárez a El Paso, per tant de Mèxic als Estats Units. I clar, explicava bastant els entrebancs que es troba la gent en aquestes situacions. El feien servir per sensibilitzar la gent sobre els problemes que hi havia a la frontera. Mentre estava jugant la gent es conscienciava del que passava.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Aualé. Per una part, perquè va sortir en el DOGC, dins de les llistes de neologismes. Jo vaig proposar la paraula aualé i la van acceptar. Perquè en català no existia normativament i ara existeix. És una paraula que ha entrat al català i que s’escriu com jo vaig dir. No surt als diccionaris normatius però si als de l’Enciclopèdia Catalana. D’altra banda, aquest joc ha guanyat el premi a Canes. Jo el primer cop que hi vaig anar va ser el 1998 i hi vaig anar precisament a jugar un campionat d’aualé. Per tant, té un lligam.  

Text: Pau Franch

Fotografies: Albert Gomis

Tornar