Valentí Díaz: “Per a mi, jugar és una forma brutal de conèixer gent”

El Valentí Díaz (Barcelona, 1953) és l’ànima del Bar Queimada – Nivell Q. El Queimada és un bar lúdic situat a la cantonada que formen els carrers Independència i Provença de la ciutat de Barcelona. Ja fa més de 30 anys que el Valentí va comprar els primers jocs de taula per ambientar el Queimada, una idea innovadora i original, i que tenia com a objectiu principal tirar endavant un negoci que passava per serioses dificultats. La idea va resultar ser un veritable encert, i amb pocs mesos el Valentí va veure com el bar es convertia en un autèntic punt de referència i de reunió per a molta gent. D’aleshores ençà, el Queimada ha viscut en constant evolució: l’obertura d’un segon local, el tancament del primer, cues i més cues com si fos el Bulli, celebracions de campionats d’Scrabble, partides interminables de jocs de rol, i un fotimer d’anècdotes jugaires que només el Valentí pot explicar. Malgrat tot, però, l’entranyable Lord of Queimada, té molt clars els seus orígens.

Fa més de 30 anys que el Queimada va començar a funcionar. Com se’t va acudir barrejar hostaleria i jocs de taula?

A principis dels anys 80 vaig associar-me amb el propietari d’un bar de Barcelona. La idea era muntar una espècie de pub perquè jo era discjòquei. La cosa no va acabar de funcionar i al cap d’un any aproximadament el meu soci va deixar el negoci, em vaig quedar amb la seva part del bar i vaig haver de fer front a les dificultats jo sol. A mitjans de l’any 83 em va passar la famosa història que sempre explico. Un dia, un dels clients habituals va entrar al bar amb un joc de taula, La Fuga de Colditz. En aquell moment se’m va obrir un món, em vaig il·luminar i vaig pensar: “Si això funciona, jo ja deixo de patir”.

Per tant, va ser ben bé per casualitat?

Va ser immediat. Veure el joc, el noi amb el joc, tota la parafernàlia muntada, etc. I ja estava pensant com m’ho muntaria. Acabava de trobar una idea per tirar endavant.  I vaig pensar: “Si hi ha bars musicals, bars on la gent es toca, on va a jugar al billar, etc. Per què no pot haver-hi un bar on el mitjà sigui un article que et permeti parlar i comunicar-te i, sense ofendre a ningú, ser una mica més intel·ligent”. Jo abans d’això, tot i que havia jugat alguna vegada a jocs de taula a casa d’algun amic o pel meu compte, mai havia pensat que podia haver-n’hi una indústria i que podia lligar amb el que jo em dedicava en aquell moment que era l’hostaleria. Fins aquell famós dia.

Una vegada vas tenir la idea, com vas posar-la en funcionament?

L’endemà vaig anar a la botiga que m’havia dit el noi el dia anterior i vaig comprar mitja dotzena de jocs de taula amb 19.500 pessetes que tenia estalviades. De fet, vaig ser aconsellat. Al final em vaig emportar La Fuga de Colditz, La Conquista del Oeste de la casa Nac, el Punto Límite també de la casa Nac, La Bolsa, i algun més. Al principi va costar arrencar, però de mica en mica i gràcies al boca-orella la cosa va acabar funcionant. Fins que a finals de l’any 83 el bar ja era ple cada dia. L’any 1986 vaig agafar el segon local, el que ara és el Queimada, perquè va haver-hi un boom d’èxit. Els dissabtes i els diumenges teníem gent fent cua des de les 4 de la tarda. S’hi passaven hores. Fins i tot hi havia gent que portava mesos esperant per poder-hi entrar. De la mateixa manera que estàvem a dalt de tot, però, després dels Jocs Olímpics va haver-hi una davallada i vaig haver de tancat el primer local l’any 1994. Des del 94 fins al 2000 la cosa no va acabar de funcionar i a partir del 2000 i pico vaig veure que la gent tornava a engrescar-se. Suposo que internet també va ajudar-hi. Jo crec que és un efecte dòmino.

Quin públic tenia el Queimada durant aquests primers anys?

Des de principis de segle fins ara hi ve gent especialitzada. Mentre que abans, era gent que ho desconeixia. Els que realment en sabien potser estaven en clubs, o era gent que es movia per altres indrets. El nivell del Queimada era molt més familiar. Jocs més senzills, que fossin fàcils d’explicar, etc. Sé que hi ha gent que en sap molt i que li agrada fotre-li hores, però a mi no em serveix. Ara potser sí que entre setmana hi ha gent que ve a jugar a jocs més complexos, però abans això no existia. Hi havia el que jo tenia aquí i eren jocs més senzills. No hi havia una indústria. Ara sí, clar. Amb internet, etc. Per tant, abans la gent que venia no era experta.

És a dir, que el bar ha tingut una evolució cap a la tecnificació del joc?

Doncs sí. Inclús va haver-hi un moment, quan van sortir les consoles que em van fer una entrevista en què em preguntaven si els videojocs havien fet mals als jocs de taula. Jo em vaig quedar planxat. Jo penso que no. És com el que té un cotxe i una moto, una cosa no treu l’altra. El pragmatisme d’una cosa et porta a fer-la servir i quan necessites l’altra, la fas servir.

Tot i així, actualment, la gent, i els joves en especial, no juguem tant a jocs de taula com abans. I segurament és perquè tenim altres tipus d’oci: consoles, ordinadors, sèries, etc. Per tant, sí que és possible que les tecnologies hagin fet mal als jocs de taula.

Jo crec que va haver-hi una espècie d’stand by. Va haver-hi una època d’uns 10 anys que la cosa es va aturar. Va ser com un virus, sí que hi era però no es manifestava. Però allà estava, la gent sí que volia fer coses. Fins que de cop hi volta hi ha hagut un altre boom. I jo penso que l’ha donat internet. I això ha fet que la gent jove tornés a agafar els jocs de taula, sense deixar de banda la tecnologia. Suposo que la gent vol tenir-ho tot.

És evident que la fórmula del bar Queimada funciona. Creus que és un model inesgotable o que si no es controla pot acabar morint d’èxit?

Jo vaig estar a punt de morir d’èxit. Com t’he dit abans, va haver-hi un moment que hi havia tanta gent que venia aquí que havia d’esperar mesos per agafar taula. Llavors, la gent va començar a cansar-se. Veia que la gent venia i s’esperava cada vegada, però és que era un bar molt petit, de 67 metres quadrats. I clar suposo que per la novetat la gent volia venir. Sobretot els caps de setmana, que és quan la majoria de gent surt a gaudir de la ciutat. I jo crec que va haver-hi persones que van deixar de venir per això. Llavors sí que vaig pensar que podia passar. Però ara mateix no t’ho sabria dir.

També hem de tenir en compte, que al cap i a la fi, el Queimada és un negoci i és el que et dona de menjar. Com és l’equilibri entre el bar i l’espai lúdic?

Clar, jo no cobro entrada ni cobro pels jocs. Jo tinc una llista de preus de productes (menjar, beguda, etc.) i el que cobro ho trec d’aquí. Hi ha un percentatge mínim de gent insatisfeta que no ho entén, però la majoria sí que entenen aquest valor afegit del bar. Al final, es tracta de fer un grapat molt gran d’hores al dia. Tancar només 3 dies a l’any. Tancar només els migdies per descansar i dinar, i treballar moltíssimes hores.

Quants jocs hi tens?

551 amb l’última entrada.

En tens de repetits?

Molt pocs. Si comptem els que van venir de l’altre bar alguns més: 3 Risk, 2 Monopolys, etc. Perquè en tenir els dos bars jo comprava els jocs per duplicat. Actualment amb les novetats de fa 5 o 6 anys crec que només en tinc 5 o 6 de repetits: Catan, etc.

La gent et demana consell per triar jocs?

Això és habitual, i a vegades m’enfado amb mi mateix perquè com que jugo bastant a rol per una sèrie de circumstàncies, potser he delegat poder estar practicant. I jo necessitaria estar practicant més els jocs i jugant menys. Però sí que és cert que la gent m’ho demana, i a vegades penso que m’agradaria poder ser més precís. Tenir al cap l’estructura i la mecànica que tinc, per exemple amb l’Splendor, amb tota la resta de jocs, perquè el pots explicar en un moment, la gent s’hi pot posar a jugar ràpidament, i si tenen qualsevol problema, els hi pots solucionar amb un tres i no res.

M’agradaria que em definissis, des del teu punt de vista i tenint en compte el teu bagatge, què és jugar?

Per a mi és un compromís aquesta pregunta. Clar, per a mi és una feina. Tu pensa que jo no tenia absolutament res. Jo quan vaig agafar el primer bar el que volia era tirar endavant. Vaig tenir una gran idea i la vaig tirar endavant. Si dic que no és una forma de guanyar-se la vida també mentiria. Que m’ho passo bé? Sí. Per a mi és com una magrana. Tots els grills són importants. Te’ls has de menjar tots.

T’ho pregunto perquè normalment s’associa el joc amb una activitat lúdica, amb la infantesa, amb passar-s’ho bé, riure, etc. I estic pràcticament segur que aquí tu has presenciat escenes molt allunyades de tot això.

Jugar per a mi és tenir una relació amb la gent, sense utilitzar la tecnologia, i interactuant i jugant amb els companys com quan érem nens. És una forma brutal de conèixer gent sense saber-ne res abans. Trencar, pràcticament amb totes les barreres. Jo abans de tenir el bar la gent que coneixia era la del carrer, etc. Però, aquí, en el moment en què t’asseus a taula per jugar amb gent i comences a parlar hi ha una interrelació tan gran que quan s’acaba el joc acabes coneixent la seva vida, d’on ve, què fa, etc. I això habitualment no es fa. En canvi aquí tot és molt més real, molt més sincer, molt més directe. I per a mi, jugar, és interactuar amb l’experiència i amb les ganes de fer alguna cosa diferent amb la gent que et trobes, sigui coneguda o no. I si són coneguts ja ni t’ho explico. Perquè surten bromes, etc. I aquí ens ho trobem cada dos per tres.

T’has trobat en situacions totalment oposades a aquestes? En què el joc pugui derivar en una baralla?

Una vegada. A l’altre bar. El xoc el va provocar un joc de preguntes, que jo crec que eren de caràcter molt personal. Suposo que les persones que es van discutir devien tenir una situació personal complicada i les preguntes del joc devien afectar el que estava passant entre elles. La seva veu va ofegar la dels altres i llavors tothom va callar i es va evidenciar el que estava passant. Jo em vaig quedar glaçat. D’altra banda, situacions de tensió o de competitivitat sí que me’n trobo més sovint. Són situacions que no s’associen tant al joc però des del meu punt de vista ho han estat sempre.  Això és normal.

S’ha de saber jugar? O s’ha de ser conscient que es va a jugar perquè no passin situacions com aquestes?

A mi m’agradaria que fos així. Però hi ha gent que no ho accepta. Aquí, però, ja entraríem en temes psicològics: qui sap perdre, qui no sap perdre, qui sap guanyar, qui no, qui sap participar, qui sap estar a taula sense per nassos necessitar saber-ho tot, etc. En el meu cas em considero bastant neutre. M’és exactament igual si guanyo o no. Però això suposo que és la condició humana de cadascú.

Per anar acabant, tu que has vist tants jocs i has jugat tant, mai has volgut o has tingut les ganes de crear jocs?

Passar-me pel cap sí. La gent sempre em diu que en aquest cas m’infravaloro. Crec que no tinc suficients recursos ni acadèmics ni de pensament per tirar-ho endavant. Idees en tinc moltes, però sense matèria bàsica, enginyeria, etc. Crec que no és viable tirar-ho endavant. Tinc algun croquis fet, però al cap d’un any te’l mires i penses “això és una bestiesa” o “això és inviable”. Penso que estic gaudint de les excel·lències del que tinc muntat, perquè ja ho tinc per la mà. Però ja està. Potser m’he acomodat, o potser estic tan cansat de bregar des de tants anys, tantes hores al dia, que ja en tinc prou. La famosa frase de: “En casa del herrero cuchillo de palo”. Jo quan surto d’aquí no jugo a res, el que vull és llegir, passejar, tirar pedretes als coloms...

Ara sí, ja per acabar, et demano que em diguis una paraula.

Amistat. El concepte amic, a mi, personalment m’ha demostrat que realment sí que existeix. Però evidentment, amb comptagotes. Jo puc comptar que tinc 5 o 6 amics. Per a mi l’amistat és importantíssima.

Text: Pau Franch

Fotografies: Marc Saludes

Tornar