Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Toni Orensanz: "La mirada periodística ens diu coses que la versió historiogràfica no pot dir"

El Toni Orensanz (Falset, 1970) és, sobretot periodista. Fa poques setmanes ha publicat El Nazi de Siurana a Ara Llibres, que narra el procés per transformar una llegenda d’aquest poble del Priorat en una reportatge periodístic. A partir d’un encontre casual amb la dona de Juan Buyse, oficial del cos d’elit de les SS a Bèlgica, va començar a furgar fins demostrar que aquell home que vivia al ‘xalet del nazi’, nom adjudicat per consens popular, va servir al Tercer Reich. Parlem d’aquest relat, i de tot el que en deriva asseguts a la terrassa de la llibreria Laie, a Barcelona, i també del periodisme local, que ha exercit durant dècades a mitjans com La Vanguardia sense sortir de la seva província. Com sempre passa quan s’entrevista a un periodista, la tertúlia sobre el mal estat de la professió comença abans de l’entrevista...

 

Hi ha un moment on si tu fas de periodista als mitjans convencionals, sembla que escriure bé no importa gaire. Escriure bé vol dir tenir una necessitat de trobar un to, una manera d’explicar que no sigui subjecte-verb-predicat. I a mi això no m’agrada. Vull recuperar l’essència. Si els periodistes no ens creiem que fer periodisme ha de partir d’escriure bé, és per morir-se! Hi ha gent que diu que d’aquí poc les màquines escriuran, i que redactaran tan bé com els periodistes...

El que ens faltava.

Però no m’estranya, perquè si reduïm els periodisme a fer xurros, clar que hi haurà màquines que ho sabran imitar. És per això que jo tinc una certa obsessió per intentar explicar les coses de maneres molt diferents. Hi ha gent que em diu que abuso del jo. Bé, abuso del jo! Jo crec que el jo aporta informació. Sempre poso l’exemple del Carles Sentís. Ideològicament estic a les antípodes del Carles Sentís, però la commoció que ell sent al viatjar amb els murcians als anys 20’, aquella commoció ideològica, també és informació, em diu coses.

I més sabent què representava Carles Sentís.

És clar! Em diu com percebia la seva classe els corrents migratoris dels anys 20’, i això és informació valuosa. Per això intento fer un tipus de periodisme on els meus dubtes, la meva por, els meus carrerons sense sortida i els meus dilemes formin part del relat. Perquè crec que ajuden a explicar el que vull explicar, el tema de rerefons del llibre: què difícil és passar pàgina de la història! I més quan és una pàgina fosca, delicada, controvertida i poc amable.

A veure, has dit moltes coses en una sola resposta, molts temes dels que et volia parlar...

Parlo molt, eh Oriol! Tu frena’m si vols.

No, si ja em va bé. Has parlat del jo. Partint de la idea de que el periodisme no és objectiu i no pot ser-ho, m’agradaria saber com és el procés de posicionar-te com autor envers aquesta història. Em sembla molt significatiu el moment on poses en dubte si és legítim posar contra les cordes a l’Anita Salden, la dona del nazi que és ja una velleta indefensa.

Al llibre, el punt de partida és casual, com al procés. És un despullar-se des del primer moment, jo no sóc un especialista en nazisme, no m’he llegit el que s’ha de llegir sobre el nazisme. Volia deixar clar que em podia apropar a reflexions sobre nazisme, però no sóc un historiador. També m’he adonat, igual que me’n vaig adonar amb el llibre L’òmnibus de la mort, que la mirada periodística ens diu coses que la versió historiogràfica no pot dir. A mi també m’interessa la llegenda, el relat, el folklore. M’interessen els fets, faltaria més, però també m’interessa explicar tota la llegenda relativa al nazisme. A cada poble hi ha un nazi! A casa pedra que aixeques n’hi ha un. Espanya va ser un refugi nazi, però el folklore ho ha fet molt més gran.

El que empeny a la lectura és l’empatia amb l’autor? Perquè el lector parteix, més o menys, d’uns coneixements similars als teus.

Sí, crec que és la gasolina de la lectura. El lector parteix del no-res, i comparteixes amb ell les solucions que trobes a les preguntes que et fas, que a mi com a periodista m’han emocionat o m’han provocat desencís. Sobretot, que el lector vegi que ets honest, que no li vols vendre un sopar de duro. Franquesa absoluta, això és el més important. Si no sembla que els periodistes, amb una ciència infusa que no saps d’on ve, cada cop s’estila menys citar les fonts... La majoria de lectors no saben que existeixen els gabinets de premsa que ens bombardegen informació i que les peces dels diaris solen ser textos repicats d’aquestes agències i amb unes fonts interessades. No ho saben. Per tant, dins aquest marge de desconfiança amb el periodista, jo crec que cal recuperar l’honestedat. I per això el jo és interessant.

Sembla que el nazisme és un tema molt global, però El Nazi de Siurana és una reivindicació de la utilitat del periodisme local. Vull dir, un periodista de Barcelona mai hauria pogut explicar aquesta història com tu.

Totalment d’acord. Jo de vegades dic, mig en broma, que si fos director d’un diari enviaria abans un corresponsal al Delta de l’Ebre que a Moscú. El Delta és una societat amb unes històries humanes sensacionals. Tendim a pensar que no val la pena pescar històries al Delta, però això passa a la majoria de pobles. Als pobles hi passen moltes coses, hi ha grans històries. A aquest país podria haver-hi hagut un Jesús Montcada a cada poble. A cada poble! Jo els tres llibres que he fet han estat a una hora com a molt del meu poble. I no és una qüestió de sort, si tu expliques a la gent aquesta gent té històries de caure de cul, i de cada història en pots fer coses diferents. Tot periodisme és local, en el fons. Si hi ha un crim al carrer major del meu poble o a la cinquena avinguda de Nova York, el treball periodístic és el mateix. Una altra cosa és la mirada del que escriu o la indústria cultural o de comunicació que tens darrere, però el treball periodístic és el mateix.

A la carrera l’assignatura de periodisme local es deia periodisme de proximitat. Potser el drama és que avui dia la distància entre el periodista i el que passa és enorme. Tot va per agències i gabinets de premsa.

Si la crisi ha estat gran als mitjans grans, imagina’t als petits...

Quina perspectiva de futur immediat té el periodisme local?

És molt complicat, no ens enganyem. Jo fa 11 anys que sóc autònom, les coses no m’han anat malament i he fet exercicis periodístics dels quals n’estic content. Però m’he passat a l’enemic, he fet coses corporatives i he redactat notes de premsa. Des d’un punt de vista professional és un drama, és passar del periodisme a la publicitat. Jo, quan faig notes de premsa no faig periodisme. No tinc com objectiu utòpic la veritat, sinó que aquella institució o empresa quedi contenta explicant el seu sopar de duro. Però no podem perdre de vista que quan som periodistes ens hem d’intentar apropar a la veritat per explicar-la de manera honesta i rigorosa.

També m’ha semblat interessant, dins el llibre, la reflexió que fas de que tot passat és un relat, una construcció alterada pel present. Per reconstruir el teu ‘jo’ dins el llibre, que no deixa de ser un relat dins un relat, com t’ho fas perquè aquesta construcció no estigui alterada pel que necessita el relat global? Com has fet que aquest ‘jo’ no sigui impostat per tal de que el llibre hi surti guanyant?

No ho sé. Sempre tinc aquesta por de que algú es queixi de que hi ha massa ‘jo’, o que aquest ‘jo’ no sigui creïble. Crec que és pràctica, fa anys que faig columnes d’opinió i escric en primera persona. La gent em deia que en primera persona era molt creïble, i no li he donat massa voltes tampoc, intento ser honest i posar-hi alguns elements de la meva vida privada que ajuden a dibuixar-me com a personatge. Però des d’un punt de vista literari sé que em podria construir millor, però no vull ser un personatge literari, o almenys no vull ser EL personatge literari. Amb el Javier Cercas, per exemple, el seu ‘jo’ és massa potent. Eclipsa la història. M’agradaria pensar que el meu ‘jo’ està al servei de la història sense ser-ne el personatge principal. I a El Impostor, que és un llibre que m’encanta i davant del qual em trec el barret, crec que de vegades sembla més protagonista el Cercas que l’Enric Marco. Jo espero que tothom vegi que el protagonista és el Nazi de Siurana, no jo.

És com el que fa Emmanuel Carrère a L’Adversari, un joc d’equilibris on de vegades necessites la seva veu per donar versemblança al relat però no saps si és l’autor o un personatge dins el seu propi llibre fet a mida.

Jo tinc la sensació que aquí l’ofici fa molt. El Carrère domina la narració a uns nivells... Això són paraules majors, jo faig el que puc! [riu] Però al final tinc certa obsessió amb una cosa: sóc periodista. No escric per les acadèmies ni pels crítics, escric per tothom. Això vol dir que a l’hora d’escriure el llibre necessites suspens, enganxar a la gent a llegir, i tu has de ser un engranatge més per enganxar al lector. I jo pretenc que encara que el nazisme no t’interessi et puguis llegir aquest llibre amb un punt de novel·la. Cal fer que la gent arribi al final del relat, i caldria fer-ho als diaris. Si pares a pensar-t’ho és ridícul pensar que fem servir estructures de relat periodístic que es van inventar quan es feia servir el telègraf. Jo fot 27 anys que em dedico a això, Oriol, a la premsa escrita, i aquí ningú es preocupa per escriure millor, al contrari.

Com és que el periodisme literari, amb tots els seus recursos que ofereix el format, escasseja de mitjans propis? On llegeixes tu periodisme literari en català?

Jo tinc molts referents, i reivindico el periodisme de la Segona República. Carles Sentís, Gaziel, Domènech Bellmunt... Són boníssims, es feia molt bon periodisme que després va explotar als 60’ o 70’. Hi ha universitats i facultats on ningú sap res de periodisme català, dels referents històrics.

Més enllà dels referents, que evidentment són necessaris, on es poden llegir autors actuals?

Doncs mira... Referents actuals...

Et vaig a pillar, perquè realment ara no hi ha aparadors, revistes ni publicacions que creguin en el format. A part d’alguns dominicals o suplements, propostes noves com SomAtents...

A mi hi ha periodisme dels dominicals que m’agraden, de Babelia o de la Revista Cultures, a El País Semanal hi ha coses que estan bé, però a nivell català em costa molt. A mi em va agradar molt el llibre del Carles Porta. Però molts cops els referents literaris els trobo més amb Carrère, Modiano, Cercas... Escriptors que són més narradors que periodistes. Que beuen de la realitat per escriure.

I en català? Hi ha molts catalans fent coses però en castellà. Sembla que no hi hagi publicacions ni interès.

Hi ha molta gent fent bon periodisme audiovisual, per exemple, amb relats molt interessants. Però en paper no sé que dir-te, hi ha pocs referents des d’aquest punt de vista.

Un altre tema que et volia treure és la dicotomia entre el món urbà i el rural. Quan queda per superar aquesta distinció en un món global?

Jo penso que a Catalunya i Espanya el món rural era la España del hambre, un lloc d’on havies de marxar. Però a França, Anglaterra o Itàlia el món rural sempre ha tingut prestigi. Fa 100 anys que tenen fundacions de defensa del paisatge... Aquí el món rural no té prestigi. He crescut amb l’ordre no escrita de marxar del poble. Si vols fer alguna cosa de profit, fot el camp. Però penso que poc a poc això ha començat a canviar. Ara la vida al poble també és una vida connectada. La vida de poble ha canviat molt en 25 anys. El món rural s’ha urbanitzat, i el món urbà valora més el món rural.

Més enllà de les escapades de cap de setmana, el senderisme i comprar-se roba de muntanya?

[riu] Saps què passa? Aquesta mirada urbana també ha fet que la mirada rural sobre el propi poble canviï. El turisme rural dels últims 30 anys ha condicionat la nostra pròpia mirada. Veure que la gent de fora valora el poble et fa sentir orgullós. Les diferències es mitiguen. Però aquest diàleg urbs-poble el trobo interessant.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Esgarramanxo. Aquesta paraula la deia un escultor de Marsà per referir-se als dibuixos que feia casualment. Feia dos traços i en deia esgarramanxo. Es diu molt al Priorat: mite’l aquest, sembla un esgarramanxo! És una paraula que m’agrada molt, la trobo curiosa i la sento poc.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar