Toni Casares: "El gran repte és que la Beckett no es converteixi en gentrificadora"

El Toni Casares (Barcelona, 1965) porta molts anys al capdavall de la Sala Beckett. Ara fa un any, aquesta insígnia del teatre contemporani alternatiu de Barcelona va canviar Gràcia pel Poblenou, i va emplaçar-se a l’antiga seu de la Cooperativa Pau i Justícia. Allà ens rep el Toni, en un edifici meravellós que combina els rastres del passat històric de la finca amb l’ebullició cultural que desprèn la Beckett més enllà de les representacions teatrals. Parlem d’aquest nou emplaçament i del fenomen de la gentrificació al Poblenou, i també del paper de la dramatúrgia en un món que, segons assegura el Toni, està orfe de relat.

Ara ja fa gairebé un any que us veu traslladar des de Gràcia fins aquí al Poblenou. Què ha canviat des del trasllat?

Moltes coses! El projecte de la nova Beckett ja el vam fer pensant i sabent que veníem aquí, i per tant, intentant que la nova Beckett servís per continuar fent el que ha fet sempre la Beckett. El projecte té prou sentit i està prou consolidat com perquè sigui important garantir-ne la continuïtat. La Beckett ha de poder continuar promovent un teatre contemporani que sigui viu, que estigui en evolució permanent i que serveixi com a llenguatge artístic en els temps que vivim. També ha de servir per promoure o ajudar a que apareguin permanentment nous actors i garantir el relleu permanent de l'autoria, els autors textuals. Servir també de porta de sortida pels autors d'aquí a nivell internacional, i de porta d'entrada de l'autoria més interessant contemporània a Catalunya, que serveixi per donar a conèixer nous actors.

Són moltes coses alhora!

La nova Beckett ha de relacionar millor la dramatúrgia, el teatre, amb la resta de la societat. No només buscant més espectadors, sinó una cosa que es diu molt ara: que la societat està molt “orfe de relat”. Vivim uns temps difícils d'explicar. Moltes vegades vas a actes tant científics com d'activisme polític i t'asseus i dius: llàstima que no tinguin un dramaturg. Mirar de connectar els dramaturgs amb la resta de la societat. Perquè els dramaturgs són els especialistes en la construcció de relats i, per tant, segurament tenen molt a aportar fora de l'àmbit estrictament teatral. Nosaltres havíem detectat que el teatre contemporani els últims anys havia viscut en una mena de bombolla endogàmica, i volem rebentar-la i que aquest espai serveixi com a espai de trobada entre el teatre i la filosofia, l'antropologia, la ciència, l'activisme ciutadà...

En relació a això que deies, que la dramatúrgia torni a trobar els seus vincles amb la societat, els vostres cicles temàtics han estat el vincle amb aquest espai, les migracions i la deconstrucció dels gèneres. Per què vau escollir aquests temes?

La nostra intenció és invertir el que s'acostuma a fer als teatres, normalment es programen espectacles i alguna conferència com a activitat complementària. Gairebé estem parlant d'invertir un programa: cicles de debats sobre temes i acompanyar-los d'espectacles. Com busquem i triem temes? Doncs escoltant tant als creadors com als debats públics que hi ha al carrer i, per tant, molts dels cicles sorgiran a partir de la quantitat de propostes d'espectacles que rebem que, de vegades, els poses damunt de la taula i n'hi ha molts que toquen el mateix tema. perquè és important i interpel·la a la societat. I aleshores d'aquí surt un cicle. Ha estat molt clar amb el tema de les migracions, de cop 50.000 propostes d'espectacles sobre refugiats, migracions... Doncs anem a agafar-ho seriosament, anem a parlar-ne, no només des del punt de vista artístic sinó que convidem a especialistes que diguin la seva i que els artistes puguin fer dialogar als seus espectacles i, si hi som a temps, fins i tot millorar-los o madurar-los gràcies al contacte amb especialistes.

Heu aconseguit trencar aquesta bombolla endogàmica de la que parlaves abans? És a dir, amb aquests cicles aneu aconseguint que arribi públic inesperat?

D’entrada cal aconseguir que els dramaturgs no en tinguin prou amb la seva part intuïtiva per fer un espectacle, sinó que realment dialoguin. Dins el cicle de les migracions vam fer una trobada entre dramaturgs i gent procedent de la immigració de diferents èpoques, tant d'aquesta última fornada de refugiats com de migracions anteriors. Va passar igual amb el primer cicle, el de la memòria de pau i justícia.

Que tenia a veure amb l’ús d’aquest edifici, que era una cooperativa del barri.

Ens interessa molt que els cicles no s'acabin en ells mateixos sinó que tinguin continuïtat. El cicle de memòria de pau i justícia va ser al octubre i vam convidar antics cooperativistes que havien estat en aquest espai, que l’havien viscut i omplert de sentits. Ens van explicar anècdotes, històries que havien passat aquí. Aleshores, ahir i abans d'ahir es va fer un espectacle de microteatre, peces breus de teatre itinerant per tots els espais de l'edifici amb 15 obres breus inspirades en les històries dels antics cooperativistes. Clar, el públic eren ells mateixos, i es va produir una catarsi. És aquest tipus de cosa el que estem buscant.

I com enfoqueu el cicle de gènere?

Va ser molt interessant. La idea era que els dramaturgs joves tinguessin mecanismes per trobar rastres de la motxilla masclista que tots portem a la seva pròpia obra i que això serveixi per enfocar la creació de noves obres sent conscients d'això. Que els dramaturgs i dramaturgues s'hi mirin més a l'hora d'escriure sabent que tenen una responsabilitat en la creació d'estereotips.

Quina va ser la seva resposta? Perquè entenc que fer una revisió autocrítica de la pròpia obra és una cosa que no és senzilla.

Ha estat menys palpable la resposta. Ha tingut més a veure amb gent procedent del guió, han fet anàlisis sobre guions de sèries que s'estan veient ara... I ha estat menys important el volum de gent que ha vingut disposada a analitzar la seva pròpia obra. Del cicle de gènere sortirà algun laboratori de cara la temporada vinent.

Tot això que m'has estat explicant ara, aquesta perspectiva molt integral del teatre, que no es queda només en l'escenificació ni en la representació ni en l'obra en si sinó en tot el que l'envolta - el paper que te la dramatúrgia en la ciutat, com interpel·la a la societat -,  com l'has anat construint al llarg dels anys?

Bàsicament es construeix escoltant i dialogant. Quan les meves filles em demanen en què consisteix la teva feina, dirigir un teatre, doncs és escoltar creadors i espectadors i de les converses amb aquesta gent treure idees per a fer activitats. Escoltar molt, llegir molt, i una paraula clau: donar confiança. Donem confiança i generem autoconfiança. Que la gent que ve a fer cursos li sigui fàcil sentir-se capaç d'oferir coses i proposar coses. Després, depèn de l'època, és més o menys fàcil donar el pas des de fer un curs a tenir una obra programada. A vegades és molt teòric i a la pràctica costa més. Aquesta idea de generar usuaris, per dir-ho d'alguna manera, sense generar famílies, és el que més m'obsessiona i és el que he intentat aprendre durant tot aquest temps.

Doncs ja ni et pregunto per les expectatives de futur immediat perquè suposo que és anar prolongant aquesta idea del temps.

Encara és hora que jo decideixi què vull fer quan sigui gran. És a dir, no ho sé, jo estic aquí, és veritat que fa molt temps que hi soc. També una cosa que insisteixo molt és que la Beckett, de moment, no és un teatre públic, és un teatre privat amb molta ajuda, que se li ha reconegut un interès públic però no ho és. Jo crec que el caràcter privat és importantíssim que el pugui mantenir. Perquè si això es converteix en teatre públic, immediatament s'incrementa el pressupost, es triplica. Per tant, és important, també en aquest sentit, mantenir un equilibri. El que ha passat ara amb la Beckett, amb aquest creixement, és que hem fabricat una cosa que no existia, que no és un teatre públic, ja no és un teatre alternatiu i tampoc és un teatre comercial, és un híbrid que també és el que el fa interessant.

De fet en una entrevista feies una reflexió de quan va haver-hi un moment on les institucions van entrar a formar part dels teatres, quan comença el TNC, fins i tot quan comença TV3. Deies que aquesta institucionalització havia anat en detriment del teatre alternatiu i independent. Ara en quin punt creus que està?

D'una banda tenim que les retallades es noten a un termini mig, jo crec que les conseqüències de les retallades s'estan notant ara. No és perquè sí que precisament ara s'estigui detectant un problema fort de manca de llocs on es desenvolupin projectes de creació. Que els espais que generaven creació i n'acollien a la vegada hagin hagut de rebaixar els seu pressupost i la seva capacitat de produir té conseqüències en el talent en general. Sorgeixen menys autors, menys creadors perquè hi ha menys espais on provar. A part, totes les polítiques afecten a la política cultural. El fet de que les companyies no puguin llogar espais al centre de Barcelona perquè els lloguers s'han disparat de la forma en que ho han fet, incideix completament en l'estat de salut de la creativitat. Una frase que dic molt és: potser prou de plantejar-nos tant quines polítiques culturals s'han de fer a la ciutat, i més plantejar-nos com culturalitzar les polítiques en general.

Ara heu arribat aquí a Poblenou, que ara és potser el gran barri popular que s'està gentrificant més juntament amb Sant Antoni. Com viviu aquest augment dels lloguers del barri i com s’hi ha adaptat la Beckett?

L’important és que Poblenou encara manté una activitat associativa i veïnal importantíssima, tant cultural com política, ciutadana, etc. Aleshores, per exemple, nosaltres tenim la sort de que aquest edifici estava caient, s'estava deteriorant, i va ser gràcies a la pressió dels veïns que l'Ajuntament el va comprar. Un cop comprat els propis veïns van fer pressió perquè és dediqués a un ús cultural. Per tant, hem estat rebuts amb estora vermella pel propi moviment veïnal.

Després de ser expulsats de Gràcia, si no m'equivoco, per Núñez i Navarro.

Exactament, expulsats no directament, perquè el plantejament de Nuñez i Navarro era canviar les condicions d'arrendament i, per tant, posar-nos el preu que teníem firmat el 89 amb uns termes diferents. El gran repte és que la Beckett no es converteixi en gentrificadora, això és importantíssim. Per exemple, a mi em fa patir molt el bar que hem obert, perquè està funcionant de conya i els cambrers que el porten entenen molt bé quina és la filosofia de la sala. De moment ve gent del barri i  hi ha veïns, però això, a la mínima que es converteixi en un espai atractiu turísticament correrem un risc enorme. De moment ens estem mantenint en una tessitura interessant, és un espai estimat per la gent del barri, ve la gent del barri a fer-lo servir i en això estem.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Confiança. Per mi confiança - no només a efectes del funcionament de la Beckett i del perquè de la Beckett, sinó a nivell social  - crec que és una paraula que serveix per batallar contra la por, que és una de les coses que més ens està retenint o immobilitzant. Confiança uns en els altres i confiança en nosaltres mateixos.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar