Sol Picó: “A vegades penso que se’m qüestiona pel fet de ser dona”

La Sol Picó (Alcoy, 1967) acaba de ser guardonada amb el Premio Nacional de Danza 2016 en la modalitat de creació i coreografia. Era un dels pocs premis que encara no tenia, i és que la Sol Picó, ballarina i coreògrafa alcoiana establerta a Barcelona, atresora un palmarès espectacular de reconeixements entre els quals destaquen 10 premios Max, el Premi Nacional de Dansa de Catalunya (2004) i el Premi Ciutat de Barcelona de Dansa (2015). En aquesta ocasió, el jurat del Premio Nacional ha volgut destacar “el talent creatiu i la forta personalitat artística” de la ballarina valenciana. Picó, per la seva banda, s’ha mostrat “molt emocionada” per haver rebut el premi i ha emfasitzat que la dansa espanyola té “talent, creativitat, bons ballarins i grans obres”, tot i que li segueix sobrant “precarietat”. L’entrevista que es presenta a continuació es va fer a La Piconera, la seu de la Companyia Contemporània de Dansa Sol Picó, una setmana abans que l’artista d’Alcoi rebés aquesta distinció tan especial.

El dia 4 de novembre vas presentar el teu últim projecte Dancing with frogs en què pretens reflexionar sobre la masculinitat. Al llarg de la teva carrera has fet molts espectacles en què has parlat sobre la dona. Per què ara has decidit fer aquest canvi de perspectiva?

Perquè després de fer l’any passat l’espectacle We Woman, en el que parlava de la situació de la dona al segle XXI vaig trobar que era absolutament necessari per a mi reflexionar sobre l’home. Per tant, Dancing with frogs diria que és una reflexió sobre l’home del segle XXI i la masculinitat, que té una relació directa amb la situació de la dona. Necessito reflexionar i fer-ho a partir dels homes. No fer-me preguntes, que en tinc moltes, però crec que no tenen resposta, sinó més aviat reflexionar.

Com es pot tractar la situació actual de la dona a partir de la masculinitat?

Estem fent un exercici molt interessant perquè són els mateixos ballarins els que desenvolupen moltes de les idees i conceptes que jo els hi propose. Són ells els que veuen les coses de la forma com les representen. Jo els dirigeixo,  però realment són ells els que defineixen com es veu l’home del segle XXI. Són sis homes completament diferents, tots d’aquí, però diferents.

Abans parlaves de We Women, un espectacle en què et fas moltes preguntes sobre la dona contemporània. Has aconseguit trobar respostes a mesura que has anat fent l’espectacle?

He trobat dues respostes. La primera és que sóc molt feliç de ser dona, i n’estic molt orgullosa perquè és meravellós. I la segona és que encara ens queda un camí molt dur per recórrer. Si la Hillary Clinton no fóra dona ja tindria el poder a les seues mans, i més, tenint en compte que té aquell animal al costat. Però com que és dona li busquen molt les pessigolles. I és una cosa que vosaltres, els homes, no us n’adoneu. Ni millor ni pitjor, però és una cosa que és difícil de veure des de l’home. L’espectacle Dancing with frogs és molt curiós perquè a vegades jo done unes idees que ells no veuen. És molt interessant, és un treball pràcticament d’investigació, molt experimental.

Quina resposta n’estàs tenint, de moment, d’aquest treball?

De moment el feedback és preciós perquè quan les coses es teatralitzen i es posen sobre un escenari tothom treu el millor de si mateix. I tot i que l’escena siga violenta o forta, està col·locada d’una manera tan autèntica i amb una entrega tan gran que resulta interessant. De fet, quan em vaig posar a treballar sobre les dones, en l’àmbit de compravenda, de programadors, de productors i a l’hora de recollir diners, a tothom li feia gràcia, però sense fer-ne grans exclamacions. En canvi, l’interès que desperta parlar sobre l’home és molt més gran, però molt.

Segurament perquè mai es fa...

Segurament perquè mai es troba la necessitat de reivindicar res perquè ja ho teniu tot. Per tant, no fa falta reivindicar res ni parlar-ne. Però, un cop sobre la taula desperta interès perquè està menys vist.

A l’espectacle Només són dones, de Carme Portaceli, en el que tu hi participes fent la coreografia i ballant, tracteu la desigualtat de gènere durant la Guerra Civil i el franquisme. Perquè costa tant parlar d’aquests dos temes, i junts encara més, en aquest país?

Aquesta obra és un espectacle preciós sobretot perquè totes les paraules que estan col·locades sobre l’escena són verídiques. Són testimonis autèntiques. Senyores que van patir tot el que la Míram Iscla explica dalt de l’escenari. És difícil perquè és tan dur i tan real que realment a vegades costa fins i tot de veure. Tothom que l’ha vist agafa un compromís amb el tema. La gent surt plorant, trista, etc. Jo, al principi, quan llegia els textos i intentava improvisar alguna cosa, pensava “Hòstia, que difícil que és això!”. Perquè és tan autèntic. La Carme ha sigut molt intel·ligent i ha fet una obra molt bona que ens permet escoltar tot el que va passar. A més, li ha afegit una música i una imatge, la meva, que de tant en tant ens ajuda a digerir el text, perquè la paraula per si sola és duríssima.

Les arts faciliten el tractament de temes tan complexos com aquests?

Clar. Jo no coneixia aquests testimonis. Llegesc molt i m’encanten els llibres, però això no ho coneixia. I de sobte, fer una obra de teatre que parle d’això m’obre un coneixement brutal. És una cosa absolutament especial, i a mi em sembla realment importantíssim i necessari. I Clar, si ho envoltes d’una música i d’una imatge, doncs, encara és més fàcil poder-ho explicar. T’obre un imaginari molt xulo, que fa que no només les paraules se’t queden ennuegades. I per tant, crec que és molt important que es puga recollir d’aquesta manera.

Un dels grans valors de l’obra és que es tracten aspectes de les dones durant el franquisme que mai s’havien explicat?

Sempre hem vist la dona tenint cura dels nens, amagant a gent o cuidant el soldat, però no la dona reivindicativa, la que rebia pallisses o la que se suïcidava perquè no podia suportar les tortures. Aquí es posa el focus en les dones com a protagonistes de la història, també, perquè n’hi havia moltes. És que, per exemple, de la història de l’art quantes dones protagonistes coneixem? Deu. Tot són homes. L’altre dia vaig llegir una cosa brutal: “El reconeixement artístic d’una dona es comença a donar quan deixa de ser un possible objecte sexual”. I és cert. Hi ha unes quantes senyores, bastants, que van començar a tenir reconeixement quan van començar a complir 60 i 70 anys. Hi ha quelcom molt fort amagat en aquesta frase. És molt bèstia, i jo ja ho he començat a notar. Hi ha un tap que no surt.

Com pot ser que encara passi això avui en dia?

Ja t’ho diré quan acabe Dancing with frogs. Però no és que passe això, passen moltes coses. No us n’adoneu. És molt fort. Jo a vegades estic en converses i pense “Si hagués estat un tio...”. Amb tot el recorregut que tinc, amb els 25 anys de professió que porte a sobre... Ni se m’haguera qüestionat, però com que sóc dona se’m qüestiona.

L’any 2012 vas firmar un document dirigit a Ferran Mascarell reclamant més esforç per combatre la desigualtat de gènere, i el 2014 vas subscriure una carta per demanar la retirada de la llei de l’avortament. Sempre has estat molt implicada en la defensa de la igualtat de gènere...

Mira els polítics que tenim. Si de sobte un polític posa una altra vegada la llei de l’avortament després d’anys de lluita brutal... Hi ha hagut molta gent, deu o vint anys més gran que jo que ha lluitat contra l’avortament per aconseguir que la dona puga decidir sobre el seu cos. Per favor. I arriba un tio, que han votat molts espanyols, i decideix que... Bé, què t’he d’explicar... Doncs mira, jo sóc senyora i vull avortar. Perquè ho necessite. Ningú vol avortar, per favor, ningú vol. No hi ha cosa més meravellosa en aquest món que portar un nen en el teu ventre. Però, si no pot ser, no pot ser. És una cosa tan bèstia, em posa malalta. Segur que si poguéreu avortar vosaltres, ja tindríeu totes les lleis fetes i no hi hauria cap problema. És el vagó de segona classe, això ho diu la Natza Farré, hi té tota la raó. Sempre, primera classe i segona classe.

La cultura, com la desigualtat de gènere, també és un tema crític en aquest país. Creus que el maltractament que rep la cultura és per evitar la crítica social que moltes vegades feu els artistes?

Jo crec que la cultura està maltractada perquè no els ve de gust. Directament els repampinfla. Fins i tot, l’entreteniment tampoc els ve de gust. La cultura és un aspecte menor en aquest país, i ja està. I Això tampoc sé quan canviarà. I jo, a més, dins de la cultura estic en el món de la dansa que ja és... Sobreviviré. És complicat.

Què creus que ha de canviar perquè pugui capgirar-se la situació?

Quines preguntes més difícils em fas... Jo què sé (riu). És que haurien de passar moltes coses. De moment, ha d’haver-hi gent sensible a la cultura. S’ha d’ensenyar i educar al ciutadà, que vagi a veure dansa, teatre, música, òpera, etc. S’ha d’obrir una mica la ment de les persones. Jo pense que la cultura ha d’obrir l’esperit i la ment. Quan veus gent sensible a la cultura és una altra cosa. Veus que hi ha una mica més d’obertura d’espai mental, després cadascú és com és, però això és fonamental. La cultura és importantíssima, perquè l’esperit també necessita alimentar-se. A banda, també hem d’obrir camí als talents nous, i tampoc deixar de banda els talents antics. Estem en un país en què de seguida ens traiem de sobre el que ja no és moda.

L’Anna Manso ens va dir que els generadors de cultura han de ser molt autoexigents i fer molt bé la seva feina per enganxar a la gent. Hi estàs d’acord?

Sempre intentes treballar el millor que saps. Això pense que ho fa tothom. Una cosa important és resistir. Resistir, i estar. Fins que no pots més. Jo, les coses que he fet ha estat perquè he tingut la capacitat de resistir, personalment i amb tot el que m’ha envoltat, tot l’equip de gent que he tingut a prop. Hem estat allí, hem confiat en el projecte, i seguirem estant-hi fins que no aguantem més. La cultura en aquest país és resistir. I estar. I que un dia, sone la flauta.

Abans comentaves que la dansa és una de les arts més maltractades i que ha de subsistir amb menys. Perquè es considera una art de segona?

Aquest país no té gaire tradició. També és una conjuntura una mica política de tot el que ha passat en el país. Primer es va fer el ballet clàssic, després va aparéixer la cultura folklòrica, i el flamenc, que ho taca tot. Jo sóc fan absoluta del flamenc, per mi és meravellós viure en un país on s’ha desenvolupat això com una part de la nostra cultura i de la dansa. Però això ha fet que totes les altres coses hagen quedat una mica de banda. Per exemple, a França tenen una cultura de dansa contemporània bestial. Ballar és una feina més o menys normal. Aquí per regularitzar tot això encara queda molt. 

Què aporta la dansa en l’escenografia que altres arts no tenen?

A mi la dansa sempre m’ha paregut el més interessant. Crec que moltes vegades sobren les paraules. Entre tanta paraula es perden les idees i els conceptes, i acabes que ja no saps on ets. Clar, la dansa i el moviment permeten expressar-te amb el teu cos, i això és una cosa màgica. Jo a vegades acabe l’espectacle i pense “Hòstia, com ha pogut passar tot això?”. Els ballarins han expressat tota una idea només amb els seus cossos, les seves accions i els seus moviments. La dansa aporta una possibilitat d’obrir el teu imaginar a sac. Ara, tu i jo ens entenem molt bé perquè estem parlant, però si em pogués moure i volguera explicar-te alguna cosa amb el cos, independentment de si m’entenguesses o no, segurament marxaries d’aquí amb una sensació curiosíssima, i el que més recordaries del dia que ens vam veure va ser que em vaig moure davant teu. A vegades el moviment, el cos, i el que expresses amb ell agafa una dimensió diferent, i si tu saps llegir-ho i ets capaç d’assimilar-ho crec que aconsegueixes un no sé què molt poderós.

Et permet portar la creativitat a l’extrem i jugar amb el propi cos i l’espai de manera pràcticament infinita?

Totalment. Jo ara potser utilitze menys el cos, però abans m’agradava molt posar-m’hi coses. Sempre he tingut un vessant bastant performàntica. Un cos nu, ple de tirites, caminant per l’espai, i fent un tipus de moviments, ja dona ràpidament una idea de dolor, que alguna cosa va mal, etc. Potser no et fa falta que t’explique cap historia. Amb tota una sèrie de moviments ja ho has vist. Pense que a vegades amb una imatge t’emportes a casa teua quelcom que se’t queda per aquí, per la ment, que et diu més que mil paraules.

Al llarg de la teva carrera has treballat amb molts registres: dansa clàssica, dansa contemporània, flamenc, teatre, coreografies, etc. Et costa definir-te com a artista?

Sempre m’he definit com a ballarina perquè és l’escènica que ho recull tot. Tot i que després puc tendir una mica cap al món de la performance. M’agrada influir en altres disciplines i ser molt espontània. A vegades tinc alguna cosa pensada però depenent de com veig el públic vaig més enllà o no. Improvise. Em passa moltes vegades, sobretot si estic treballant sola. Vaig jugant molt. I després, clar, a mi m’agrada molt el text, i he estudiat també una mica de text per fer d’intèrpret. L’únic que no sé fer és cantar.

Unes disciplines que requereixen molta creativitat, no?

També requereixen estudi. És important treballar. A mi m’agrada molt la tècnica, jo vinc de la dansa clàssica i he treballat molt la tècnica i és una essència que m’agrada mantenir. Però és veritat que sempre pots fer les coses molt autodidactes i acabar-les fent tu. Però el fet de rebre informació i l’aprenentatge és important. Tot i així, jo sempre dic que tot el que he aprés m’ho he incorporat i he acabat fent un cóctel del qual en surt una tia que pot fer un text, treballar en una obra de teatre, ballar, fer de coreògrafa, etc. Vas creant tu el teu propi estil. I això sempre està en creació, mai deixes de trobar coses noves. Al final, sempre, el que acabes fent es pareix perquè és important tenir el teu propi segell.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Llibertat. Perquè la necessite. Per a mi la llibertat és fonamental. A tots nivells, emocional, artística, personal, familiar. Per a mi és molt important que hi hagi llibertat al món.

Text: Pau Franch

Fotografies: Albert Gomis

Tornar