Salem Zenia: "La recuperació identitària és una qüestió de consciència"

“És curiós, sempre passa el mateix. L’exili, l’amazic, la lluita... Ningú em pregunta mai pels meus llibres”.  Salem Zenia (Frèha, Tizi-Ouzou, 1968) parla un català precís en la forma, amb una pronúncia amb regust francès i un tempo lent i meditat. Periodista, poeta, escriptor; va arribar a Catalunya l’any 2007 acollit pel PEN català i l’Ajuntament de Barcelona en el marc del programa Escriptor Acollit. Actualment està a Faber, un projecte d’intercanvi i treball cultural coordinat per l’escriptor Francesc Serés que es fa a l’Hotel Riu Fluvià d’Olot. Diverses persones del camp de l’art i les humanitats es reclouen en un entorn idíl·lic per a treballar i reserven unes hores al dia per intercanviar coneixements i experiències, cadascú en el seu àmbit. Parlem amb el Salem a la seva habitació de l’hotel. El llit està desfet – és primera hora del matí, les nou tocades –, sobre la taula hi ha un llibre d’una autoescola d’Olot, la tele està encesa. Parlem sobre Algèria, sobre la causa amaziga, sobre els moviments migratoris. Els seus dos últims llibres ens vigilen des de la tauleta de nit.

Vas arribar aquí l’any 2007. Quins records tens de quan vas arribar aquí i quan vas marxar d’Algèria?

L’únic record, o l’últim, no sé ben bé, és l’espant. Jo a la meva terra estava espantat, i quan vaig arribar aquí també estava espantat. Pel canvi, per moltes coses, no estava preparat per deixar-ho tot, però va arribar un moment on era necessari marxar perquè la situació era perillosa. Ho vaig deixar tot: el diari, la casa, els amics... No era una cosa planejada, no ho vaig escollir ni programar la meva marxa, va ser sobtada. Quan vaig arribar aquí, aquesta idea de reiniciar i de tornar a començar de zero em va espantar molt. No tenia gaire idea sobre què era Espanya o Catalunya, nosaltres vam ser colonitzats pels francesos, i jo coneixia més França que Espanya, però no volia anar cap a París a l’antiga metròpoli, no m’agrada la relació d’Algèria amb el règim francès. Podia marxar a molts llocs, però vaig pensar que aquí tenim un espai comú que és el Mediterrani, i em sento proper a aquesta cultura. Per això també vaig preferir venir aquí i no a un país nòrdic.

Ara ja fa vuit anys d’aquell moment. Quina imatge t’has construït de Catalunya i d’aquest món on vas aterrar?

El nord d’Àfrica i Catalunya compartim espais culturals, geogràfics, econòmics i socials, però no sabem gestionar la nostra riquesa, és com una baralla de germans sobre una herència.

També hi ha un germà gran que parteix amb avantatge?

Això segur, però el germà gran no sempre té la culpa, potser el germà petit no es va cuidar suficientment, o es va deixar anar. Hauríem de treballar més per gestionar el patrimoni compartit, estem obligats a viure junts. Aquestes lluites d’hegemonia i dominació fan que tot s’enredi enlloc d’avançar.

La paraula “refugiat” està a l’ordre del dia. A tu se t’ha etiquetat com a escriptor refugiat, et sents còmode amb aquesta etiqueta?

Cal puntualitzar les coses: jo no sóc refugiat, jo sóc exiliat. He vingut aquí sense problemes, estic acollit com a escriptor dins una xarxa de ciutats-refugi. No ciutats de refugiats! És diferent, ser refugiat i ser exiliat és molt diferent. El conflicte dels refugiats i de la immigració fa molt que existeix, tota la ruta que fan els immigrants del Sahel cap aquí o des d’Àsia cap aquí s’ha fet fatal, la gestió és un desastre. És una llàstima que després de tot el que va passar a la II Guerra Mundial ningú hagi après la lliçó, que ningú s’hagi mirat al mirall i hagi vist què va viure el seu poble fa molts pocs anys. El que passa a les fronteres és terrible, i fa pena. Són coses que es poden gestionar, però ningú s’hi atreveix, ningú no vol. El que pateixen ara els refugiats, que és una mirada discriminatòria on se’ls acusa de robar feina, és una gran injustícia. Tothom sap que ningú marxa de casa seva per gust, marxa perquè la situació és insostenible, perquè no hi ha cap expectativa de futur. 

Veus alguna esperança de canvi? Fa dos dies va guanyar Trump a Estats Units amb la promesa estrella d’aixecar un mur a la frontera amb Mèxic, Marine Le Pen que ha culpat als immigrants dels atemptats jihadistes sembla que pot guanyar a França, a Àustria i Polònia estan en auge els partits d’ultradreta amb un missatge clarament racista...

Mira, ara mateix tothom es fixa en Donald Trump. Jo no el votaria, però si es busca la realitat dels Estats Units i a partir d’allà, del món, podem entendre per què la gent l’ha votat. Estem jutjant a Trump abans que comenci, és cert que ha dit moltes bestieses, però sabem que poden ser eslògans electorals per guanyar les eleccions. Segurament no complirà les seves promeses, Obama ha estat 8 anys a la Casa Blanca i no ha tancat Guantànamo, que era la seva promesa electoral. Trump no crec que sigui pitjor que George Bush, que va matar un milió de persones. Perdona, quina era la pregunta?

Sí creus que el món occidental pot canviar la seva actitud i la seva mirada envers les persones que arriben al seu país fugint de conflictes.

No ho crec. Almenys per part de les institucions i els governs. Però la societat civil sí. Tota l’ajuda que reben els refugiats, i ho dic per experiència, ve d’amics o d’associacions i entitats. No ONG’s que de vegades són part del problema, però la solidaritat humana existeix, això està claríssim, però els règims són rígids i no volen canvis. Amb la ciutadania no hi ha problema, la gent senzilla és acollidora, té aquesta actitud positiva envers l’altre. Però l’administració és una màquina piconadora, si et toca deixar el país en dos dies, hauràs de deixar-lo. El teu veí és el que no et deixarà marxar, però a l’estat li és igual. Han de canviar les mirades els governs, no els ciutadans. A més a més, les refugiats sempre han existit i sempre existiran. Sempre! Espanya va tenir moltes onades migratòries cap a Nord-Amèrica o França, i migracions internes en massa a les ciutats... Sempre existirà, ara estem en un altre període on cal sumar el canvi climàtic a l’equació, perquè la gran guerra que vindrà serà per l’aigua, a hi ha països al món que no tenen aigua. I ignorar aquest problema és mentir-se a un mateix.

Parlem del món amazic. Aquesta cultura i el teu activisme podria ser un eix per explicar la teva vida?

La nostra cultura és nord-africana autòctona, i la presència amaziga al nord d’Àfrica és molt antiga, pots parlar de milers d’anys sense problema. L’amazic ha compartit espai amb el llatí i el púnic durant segles, ha sobreviscut a totes les dominacions imperials fins avui. Ha aconseguit ser una llengua viva, i no és fàcil mantenir-ho però les noves tecnologies ajuden a reactivar. La llengua es va quedar estancada a un àmbit domèstic o regional, ara pots aprendre amazic per vídeos del Youtube amb un professor que t’ho explica. És una sort tenir aquests mitjans, les llengües minoritàries han d’aprofitar les xarxes per agafar el tren de la modernitat i la recuperació. Ara estem en un moment crític on l’amazic pot desaparèixer o reaparèixer. Intentem donar vida a aquesta llengua i compartir-la, i quan vaig arribar aquí tenia informació sobre Catalunya i les lluites per la seva identitat; ja sabíem les lluites dels corsos, els bascos, els occitans... La informació arribava amb comptagotes i molt filtrada, Argèlia és un país jacobí: vol una llengua, una religió i una mentalitat, res més. Nosaltres, com a activistes de la supervivència identitària ens interessàvem per països com Catalunya. Ara se segueix molt el procés independentista, i això ens reforça i ens dóna vitalitat, ens recorda que tenim esperança: si Catalunya està a prop de tenir un estat propi, vol dir que nosaltres també podem.

En aquest cas Catalunya fa de mirall?

Sí! I Àfrica necessita fixar-se en aquestes coses, el colonialisme anglès i francès va partir Àfrica en línies rectes trencant pobles, lògiques geogràfiques, separant famílies... Avui tothom intenta recuperar aquesta identitat perduda, però malauradament sempre hi ha violència pel mig per falta d’educació i formació. O per la intrusió de l’antic colonitzador, que no vol que canviïn les coses. Tots aquests països estan mirant a Catalunya, vivim en un món global, un accident en una cantonada d’Olot pot arribar a Austràlia. Això ens motiva a seguir la nostra lluita.

Com articules ara el teu activisme amazic?

La tasca és gegantina. Recuperar una identitat i una llengua és una feina titànica, refer un teixit desfet i recuperar-lo és un repte enorme. És feina de tots, no es tracta només d’escriure en amazic, o cantar. Cal que cadascú trobi el seu paper en aquest repte, explotar les seves potencialitats. La gent ha de ser conscient d’això, al final la recuperació identitària és una qüestió de consciència. No s’han de barrejar papers: un escriptor no pot cantar, i un ferrer és un ferrer, no un escriptor. I al revés! Però aquestes coses passen molt quan petits pobles intenten recuperar-se, es barreja tot i aleshores no s’avança. I després la democràcia: si no hi ha un funcionament democràtic i lliure dins el poble és difícil avançar.

Fins a quin punt el teu activisme té a veure amb el teu exili?

Nosaltres tenim un règim dictatorial des que vam assolir la independència. La Guerra d’Argèlia contra el colonialisme ha estat un fracàs. Va haver-hi un cop d’estat i un règim que ha imposat un model jacobí que no vol cultures minoritàries, que vol marginalitzar religions com el cristianisme o el judaisme. Vam tenir un país gairebé a la russa estalinià. Nosaltres lluitem perquè el país s’obri i respecti les minories, però no és fàcil lluitar contra una dictadura que té mitjans. La lluita és per la cultura o la identitat amaziga, però bàsicament és per la democràcia. No vull un poble amazic dictatorial, no té sentit, no m’interessa com a projecte. En un marc dictatorial no m’interessa res. La qüestió amaziga és una lluita per la democràcia, una lluita global per totes les llibertats individuals i col·lectives.  Igual que tampoc vull viure en un país on no es respecten les dones.

L’amazic és una lluita concreta dins una lluita global.

És així. Jo no vull que em reconeguin llengua i identitat i que després em tanquin les portes de tota la resta de llibertats. De què em servirà?

Hi ha alguna possibilitat de que això canviï? Suposo que els que esteu a l’exili penseu en tornar a casa vostra.

No. No crec que torni. Els escriptors exiliats catalans del franquisme van tornar? O els exiliats d’Algèria d’abans de la guerra, han tornat? No. És una lluita de generacions. Tant de bo demà passat les coses canviessin i jo pogués tornar. Però no. La vida és molt curta, tens 25 anys i lluites molt però als 50 estàs cansat de tot. I cal que els propers agafin el relleu. Jo intento fer el meu tram tan bé com puc, sé que estic en una lluita de llarga durada. Després les coses es poden accelerar: agafant l’exemple de Catalunya, quan vaig arribar al 2009 hi havia un 12% d’independentistes, ara estan pel 45% més o menys. Hi ha estímuls acceleradors com la crisi, els errors polítics, els contextos socioeconòmics... Mai se sap.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Pau i llibertat. Són paraules bessones, sense pau no hi ha llibertat i sense llibertat no hi ha pau.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar