Rudolf Ortega: "El nacionalisme s'ha fet seva la defensa de la llengua"

L’ortografia no sol ocupar portades de diaris ni estar molt amunt en la jerarquització de notícies dels informatius. Fa poques setmanes, la decisió de l’Institut d’Estudis Catalans de reduir els accents diacrítics va incendiar la opinió pública. En parlem amb en Rudolf Ortega (Barcelona, 1970), filòleg i garant de la llengua al diari El País, sobretot al suplement Quadern que el rotatiu de PRISA fa íntegrament en català. Projecta des del mateix Quadern les seves opinions sobre llengua amb el seu article setmanal. Fa poc que ha publicat el llibre En defensa de la llengua, un recull d’articles i manifestos que crea un relat cronològic de la defensa del català. Ens trobem amb ell al seu estudi a La Sagrera, situat a l’alçada de carrer dins un pati interior d’un bloc de vivendes. Composició minimalista: una taula gran presidida per dos ordinadors portàtils, una prestatgeria amb diccionaris i decoració també relacionada amb les lletres.

En el teu darrer article al Quadern donaves per tancada la crisi dels diacrítics. Més enllà de que puguis estar a favor o en contra d’aquesta decisió de l’IEC – ara en parlarem –, com és que el canvi d’una norma ortogràfica ha desencadenat una crisi?

Tenim un cert fetitxisme ortogràfic. Creiem que l’ortografia és un símbol, i en certa manera ho és: al llarg de la història de la llengua assumir l’ortografia ha sigut una cosa realment important, tenir una manera d’escriure conjunta no és qualsevol cosa. Sembla molt lògic que una llengua tingui una ortografia, però no és tan fàcil haver-ho assolit. És per això que la tenim una mica santificada, passa també en castellà, i hi ha elements molt simbòlics. Imagina’t si s’arriba a tocar la ela geminada o algunes dièresis! Per a molta gent els diacrítics tenen un simbolisme molt important, però no són més que una convenció. No parlem amb diacrítics, és un pacte sobre com escrivim, però hi ha una certa identificació identitària amb la ortografia. És com la enya al castellà, desperta fetitxisme ortogràfic, un fetitxisme que jo penso que hem de relativitzar.

Com heu entomat els filòlegs que un debat lingüístic prengui tant de protagonisme? Perquè no és el més habitual.

Home, sí que és habitual. Fa uns mesos vam tenir el manifest del grup Koiné, fa uns mesos també va haver-hi la polèmica sobre el català als mitjans de comunicació arran d’un article del Garolera. I històricament Pompeu Fabra estava enfrontat amb Antoni Maria Alcover, i més enrere al segle XIX la gent del grup de Pitarra estava barallada amb la dels Jocs Florals. Malauradament, sempre hi ha grups de lingüistes amb un cert enfrontament que no és bo. Per primer cop ha saltat molt a la dimensió pública, ha protagonitzat debats a Twitter i als digitals entre gent de l’esfera pública, no només entre els lingüistes. Jo crec que cal relativitzar-ho molt, que no és necessari encendre’s d’aquesta manera.

Ara quins són els bàndols de lingüistes enfrontats? Quines posicions defensen?

És que tampoc sabria dir-t’ho, perquè molts cops són posicions personals amb adhesions. Ara s’acusa a l’IEC de ser molt light, i els lights clàssics dels anys 80 creuen que l’IEC és massa rígid. Molts cops són postures que tenen a veure amb conviccions polítiques, quan va sortir el manifest Koiné va haver-hi gent a favor i en contra, i el mateix ha passat ara amb els diacrítics.

Però la connotació política del Manifest Koiné és molt més clara que en el cas dels diacrítics.

Hi ha gent que ha interpretat la retallada dels diacrítics com una qüestió política, com un símptoma de l’espanyolització de la llengua, de claudicar davant del fet que com que l’ortografia és difícil i cal fer-la fàcil, la fem més fàcil simplificant-la. Tenen por que es comenci pels diacrítics i s’acabi amb els pronoms febles, i que el català cada cop s’assembli més al castellà. A mi em sembla una exageració desmesurada, la gent s’apunta a un carro. Això amb els dentistes o els historiadors no passa. La llengua ocupa un espai simbòlic i identitari, i per això hi ha aquests enfrontaments.

Per matar el tema dels diacrítics: a tu et sembla bona la decisió de l’Institut d’Estudis Catalans?

Sí, jo crec que és bona. L’ortografia té dos aspectes: un, aquest dels accents diacrítics , que és menor i poc important. És una reforma necessària, pots estar més o menys d’acord amb els que queden, però era necessari. El segon, que no s’ha dit gaire, és que és la primera ortografia de la llengua catalana. L’Ortografia de la Llengua Catalana es va fer l’any 13, amb el temps s’han anat esmenant aquestes normes a través de gramàtiques i diccionaris, l’IEC ha fet documents canviant coses de la transcripció dels noms, sobre els compostos... Però no hi havia una obra oficial de l’IEC que fos l’Ortografia de la Llengua Catalana. I ara s’ha fet, existeix aquest recull oficial amb totes les esmenes que s’han anat fent (ara darrera s’escriu darrere) i tot això s’ha recopilat per primer cop. Això és una gran notícia i és molt important, i ha quedat eclipsat pel tema dels diacrítics, que s’ha magnificat massa. Jo havia fet un article fa temps proposant reformar la dièresi, però ara veig que si s’arriba a fer, imagina’t el soroll!

Anem ara a parlar del teu llibre, En defensa de la llengua. Quin filtre has aplicat per fer aquest compendi de discursos i manifestos?

Quan vas a un manual d’història de la llengua catalana, sempre trobes citats els mateixos textos: el memorial de greuges, el discurs de Milà i Fontanals als Jocs Florals, el discurs de Àngel Guimerà a l’Ateneu Barcelonès, més recentment el manifest d’Els Marges... I se’m va acudir mirar de fer un recull que establís una mena de fil a la història de la llengua.

Entenc aleshores que té estructura cronològica.

Sí, i abans de cada text hi ha un escrit meu que contextualitza, i el criteri ha sigut recollir totes les etapes de la història de la llengua, algunes més dimensionades perquè és quan hi havia més activitat, entre finals del XIX i principis del XX i després el postfranquisme i la transició. Volia eliminar els textos legals, els textos molt formals o molt tècnics. Es tracta de recollir discursos i manifestos procurant representar totes les etapes, sense redundar en els temes i sense repetir autors. Surten Fabra, Valentí Almirall i Alcover, però sense redundar-hi. És evident que fent una tria sempre ets injust, però aquest ha estat el criteri.

Quins són els interlocutors del teu llibre? A qui interpel·la?

No sé què dir-te... [es queda una bona estona pensant] No sé què dir-te, ja sé per on vas, evidentment el públic és qualsevol persona que li pugui interessar la llengua, però jo el que volia reflectir és que hi ha un fil, que existeix una continuïtat, i tinc la sensació que la defensa de la llengua és permanent, que seguirà. Tinc la percepció que l’apologia de la llengua seguirà, que la defensa de la llengua no és una cosa nacionalista, com se sol associar. Potser el nacionalisme s’ha fet seva la defensa de la llengua, i jo crec que la defensa de la llengua abasta tots els àmbits. És transversal, és cert, hi ha defensors de la llengua que venen d’un nacionalisme carrincló, d’una esquerra radical, de la intel·lectualitat espanyola... Volia transmetre la idea que això que la llengua és transversal és cert: és interclassista, va més enllà del nacionalisme i no entra en la lògica política dreta-esquerra.

A la llengua catalana, tenint en compte el seu context, se la pot desvincular del nacionalisme?

És possible i és necessari. Identificar llengua i nació... Una llengua és un element que defineix una nació, que la identifica, però no tinc del tot clar que la identificació plena entre llengua i nació ens hagi beneficiat. El concepte “valencià”, de la llengua valenciana, n’és un bon exemple. Tots parlem la mateixa llengua, això no hauria de ser motiu de discussió. Després, hi ha llengües més potents que no defineixen una nació, no li diguis a un belga francòfon que és francès per parlar francès. O que ell integra la nació francesa. Ells tenen el concepte de francofonia, i alguns lingüistes defensen la idea de la catalanofonia, de que formem part d’una mateixa comunitat lingüística. Em sembla més interessant que la idea de nació, perquè la idea de nació pot generar rebuig i la llengua en pot sortir malparada. El que seria trist és que hi hagués un rebuig de la llengua davant la possibilitat que una llengua representi una determinada nació amb la que no et sents identificat. Jo, per exemple, mai faig servir la idea de Països Catalans, jo parlo d’unitat lingüística, crec que la política lingüística amb València i Balears hauria de ser comuna. Estem regulant el mateix.

Ara volia parlar-te de la relació entre llengua i mitjans de comunicació, un tema que tu a El País vius en primera persona. Què falla? Què fem malament?

Jo intentaria no ser massa dramàtic. No sóc tan negatiu, hi ha molts matisos i cada sector i cada àmbit és diferent. No està tot tan malament. El problema és que hi ha mitjans que tradueixen del castellà a través de robots o màquines...

El Periódico i La Vanguardia.

I també les agències... En qualsevol cas, el periodista jove d’avui no està mal preparat a nivell ortogràfic i gramatical. Crec que els periodistes joves esteu poc preparats en recursos estilístics, hi ha una certa comoditat en recórrer a un estil formulari, abusos de tòpics, imatges freqüents que es tradueixen del castellà... Hi ha més falta de recursos que desconeixement de l’eina, a parlar sempre amb els mateixos paisatges. Els periodistes més veterans no pequen d’això, però tenen un domini de l’eina molt més baix. També sóc conscient de les dificultats derivades de la precarietat, les presses i la immediatesa.

Aquests dèficits que tenen els periodistes veterans i que tenim els joves, requereixen una solució individual o global?

Jo crec que forma part del compromís de cadascú. Hi ha periodistes veterans que es recolzen molt en l’excusa de la seva escolarització en castellà, però ja portem 30 anys de normalització lingüística. I els joves, per tenir mes recursos estilístics podríeu llegir més. No hi ha cultura de millora en àmbit intel·lectual. Quan es pensa en superació, en buscar els límits i en anar més enllà de nosaltres mateixos sempre s’acaba parlant d’esforços físics: faré una mitja marató, deixaré de fumar, faré dieta per aprimar-me... El desenvolupament intel·lectual no es percep com un repte de superació. Potser és menys tangible, els resultats no són immediats, però ningú es proposa el repte de llegir un llibre a la setmana. A través d’això també es poden superar els propis límits. Per fer una marató sembles millor persona, i segurament ho ets, però hi ha altres maneres.

Et volia preguntar també per El País. Ara mateix, la presència de llengua catalana al diari està en augment o en declivi? Per una  banda fa dos anys es va inaugurar l’edició catalana al digital, però per l’altra s’ha perdut terreny, per exemple, en els mots enreixats del Pau Vidal que ara només són un cop a la setmana.

[riu] Això ho llegiran. Crec que és molt bo que diaris de mentalitat estatal o espanyola apostin pel català. Això ho va fer Público fins que va tancar, i crec que és una gran notícia que El País tingui una web en català, també ho hauria de fer El Mundo o La Razón. Sí que penso que els recursos que s’hi dediquen haurien d’estar a l’alçada del que es vol fer. Si es vol tenir una pàgina web en català amb notícies d’aquí, actualitzada i amb temes propis, la qualitat lingüística del mitjà ha de gaudir dels recursos necessaris per fer el que es vol.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Durum. Es va admetre xauarma adaptat al català, i durum és una paraula que em fa gràcia. M’agrada i simbolitza el fet que la llengua és viva, permeable, ens arriben paraules d’altres llengües que incorporem i ens les fem nostres. Caldria decidir si és plana o aguda! A més a més, en menjo sovint.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

 

Tornar