Estimulant, desencoratjadora i esperançadora podria ser una manera de definir una conversa amb en Rafael Vallbona (Barcelona, 1960). Periodista, escriptor amb desenes de publicacions i professor de la Blanquerna, el seu discurs crític amb pics de lucidesa i cert pessimisme sobre el món que ens envolta és àcid i complicat de digerir. Reivindica els grans periodistes catalans i de fora, de Huertas a Talese, i creu en un periodisme que no s’agenolli davant del poder. Quedem amb ell a la Plaça de l’Ajuntament de Premià de Mar, que està en plena festa major delatada per les cares ressacoses de la gent del carrer.

Comencem pel projecte Bicibiblios. En què consisteix?

Aquesta és una idea manllevada, de préstec. Hi ha un projecte europeu que es diu Cycling for Librarys que reuneix cada any uns 60 bibliotecaris i fan una ruta de biblioteques. Això m’ho va explicar un dia la Carme Fenoll i va proposar fer una cosa semblant. Ho vam deixar córrer perquè vam veure que costava uns 12.000 euros, però ara de cara a l’Any del Llibre i les Biblioteques vaig pensar molt que viatjar és una eina de coneixement, però mai aniré a un lloc on no hi tingui res a fer.

Llocs amb estímuls.

Sí, exacte. Per això m’agrada anar sobretot a ciutats, perquè et quedes embobat, passen coses, agafes flyers, arrenques paperets de les parets... El viatge és una eina de transformació, quan surts ets un i quan tornes ets un altre. I si no has notat aquest canvi, queda’t a casa! Perquè és una pèrdua de temps i de diners. Aleshores, el viatge amb bicicleta encara té una connotació més. Hi ha una cançó d’un cantant uruguaià meravellosa que diu “ las ciudades son los libros que se leen con los pies“. És del Quintín Cabrera, i em sembla una frase genial. Jo ho vaig canviar per un “pedalant llegeixo el país”.

La idea que ja has comentat algun cop de cartografiar el país.

Sí, això va ser una idea gloriosa que vaig tenir en un dia de lucidesa. Cartografiar és anar al detall, i a mi els mapes m’agraden, tot i que ja estan morts per culpa dels GPS. Jo crec que anant en bicicleta s’entén el país. I la idea del Bicibiblios era transmetre coneixement a partir dels viatges, jo explicaria què he vist del territori i què he entès i que ells diguin després la seva. El dia més rodó que hem tingut va ser un en que un home del públic va acabar parlant al faristol sobre un viatge d’esquí de fons que havia fet per Lapònia i jo estava a l’última fila del públic. Aquesta era la idea! Jo no vull tenir cap mena de protagonisme, jo vull ser el factor.

Dinamitzador?

Dinamitzador és una mica de funcionari contractat, m’agrada més factor. A veure, les biblioteques no estaven plenes, però només que hi hagi una dotzena de persones ja val la pena. Amb la Carme hem dit que l’any vinent, si estem vius, estaria bé tornar a repetir l’experiència però d’una altra manera: quedar a una biblioteca i fer una ruta des d’allà amb gent del propi territori i intercanviar experiències. Crec que viatjar en bicicleta és una forma de coneixement bastant raonable. La bicicleta et permet cartografiar, i més que anant a peu, perquè a peu no t’apropes a les mitges distàncies perds gairebé tot el dia. I amb la bicicleta fas marrades, que vol dir sortir del camí principal i no té res a veure amb una marranada. A part, la bicicleta és el mitjà de transport mecànic més democràtic: no cal carnet, no cal estar sotmès a la indústria del petroli, ni a la de l’automòbil. És una màquina democràtica que ens iguala a tots.

El ciclisme té un imant  amb la literatura. Per què conflueixen tan bé?

El ciclisme té tots els components literaris perfectes per construir un relat: èpica, mites, enfrontaments, traïcions... Hi ha de tot, de tot. Si mires qualsevol etapa del Tour, és el més proper a la tragèdia grega: enfrontament de l’home amb la natura, l’home contra un altre home i l’home contra la divinitat. El ciclisme ho té tot, i és agònic: guanya qui arriba més a prop del llindar de la mort.

Aquella frase d’Indurain que deia “he llegado muy lejos en el dolor”.

Quan tens el cor a 207 pulsacions t’asseguro que sents una glopada de sang a la gola i que és molt complicat pensar només en ser el primer. És agonia pura. Quan s’inventa la bicicleta, a la segona meitat del XIX, de seguida es van crear clubs, perquè abans del Facebook els humans s’agrupaven per fer coses. Quan s’ajuntaven per fer rutes turístiques, la bicicleta era cosa de rics i burgesos, a la primera edició de la Volta a Catalunya, de vegades quan passaven per pobles de la Catalunya profunda la gent els apedregava. És com si hi hagués una desfilada de Ferraris a Nou Barris, amb tota la gent desnonada. Després, la bici es va produir industrialment i es va democratitzar molt. El ciclisme és adolescent, quan puges a la bicicleta tornes a ser un nen. I aprendre a anar en bicicleta és el segon moment d’independència respecte el ventre matern, el primer és caminar i el segon és la bicicleta, que t’eixampla les possibilitats de llibertat al món.

Has fet llibres de crònica generacional. Quina crònica faries dels fills de la crisi?

En certa manera ja n’he fet una mica, en un llibre que es diu De contents a enganyats. El Pàmies va dir que era una crònica dels desenganys culturals, socials i polítics de la democràcia burgesa sortida de la transició. Els fills de la crisi, o natius digitals, crec que són fills d’un desengany, el desengany democràtic. Quan va morir el dictador, la majoria dels joves d’aquella època (els pares de la generació de la crisi) volíem la ruptura. No volíem la revolució socialista i la independència dels països catalans, sabíem que això no passaria, però sí que volíem un judici polític al franquisme. Països com Xile, amb menys tradició democràtica, ho han fet. Però algú va dir “això no toca” i ens va dir que havíem de conviure agermanats. Un rotllo molt missaire.

L’origen catòlic de la dreta catalana.

Vénen d’aquí. Mira, recordo que el 1977 estava en una paradeta del PSAN a l’aplec de la sardana de Calella. De cop i volta va aparèixer el Pujol, i tots vam començar a cridar independència. Quan vam callar va dir: així m’agrada, que sigueu joves, ferms i radicals. Així, quan sigueu grans tots sereu de Convergència! I tres de la parada han acabat votant CDC. Clar, tots nosaltres hem acumulat una derrota darrere l’altra. Jo vaig heretar una guerra del meu pare, que va ser un gran derrotat, no podia exigir-li res! Crec que les expectatives de la generació de la crisi han estat excessives. Qui n’és responsable? Tots plegats. Tots. Us hem dit que sou la generació més ben preparada de la història, cosa que és certa, i automàticament us vam dir que seríeu els més rics, guapos i famosos de la història. I us ho vau creure. Aquí la vam cagar els uns per dir-ho i els altres per creure’s el pastís.                                           

Quan et fan aquest discurs i acabes amb una carrera treballant de cambrer per quatre euros l’hora és normal acabar desenganyat.

És el discurs del poder. Us volen adormir, tornar-vos dòcils. La Universitat està agenollada als interessos del mercat, per això estan desapareixent les carreres d’humanitats, no volen gent que pensi. Jo a classe flipo, veig que jo sóc el més gamberro de tots, i tinc 40 anys més que ells. De vegades dic: insulteu-me, feu alguna cosa! No és normal, això. Sou culpables? No, sou víctimes. Aquest sistema us ha menjat, i l’aportació de la dreta espanyola ha estat definitiu, el gran mèrit de la dreta, com diu el Ramoneda, és arrossegar la socialdemocràcia fins al seu neoliberalisme.

L’historiador Xavier Domènech diu que dels 80’ en endavant la socialdemocràcia de masses europea és neoliberalisme disfressat de progressisme, una esquerra d’atrezzo on només canvia el color de la corbata.

Sí, són els que van aplaudir la transició amb les orelles. A mi em fa gràcia, ara tothom és crític amb la situació. Li vaig dir un cop a l’Homs: allò que tu vas defensar aferrissadament ara em dius que va ser un engany? Ets tu el que enganya! I ara et vols erigir com a salvador? Alguna cosa no quadra aquí, no m’ho crec. Amb l’edat, no et creus res. Crec que no sóc un cínic, més aviat sóc un romàntic sentimental, però ja sé per on van els trets. Per això sóc molt crític amb el procés, que abans era un llibre de Kafka. Lamento dir-ho, però l’altre dia Duran i Lleida la va clavar definint-ho com El Sainet. És això. I al David Fernàndez de la CUP li vaig dir que vigili a qui abraça, perquè potser donen la mà al diable.

Abans de començar parlaves de la figura de Josep Maria Huertas. Has treballat a molts mitjans i a diferents mitjans, i vas compartir redacció amb ell. Pels que no sàpiguen qui és o els que no l’hagin pogut llegir per edat, per què creus que és important reivindicar la seva manera de fer periodisme?

Crec que reivindicar la figura del Josep Maria Huertas Clavería és reivindicar el bon periodisme, que malauradament és una praxi en vies d’extinció. Qui decideix el que diuen els mitjans ja no són ni les redaccions ni les direccions, és aquell entramat de notes de premsa, dircoms i patrocinadors. Els diaris tenen les seccions tancades abans de saber què ha passat, és molt complicat que entrin notícies de fora de l’establishment. El Huertas tenia els seus defectes com tothom, però crec que era un excel·lent periodista perquè era una persona honesta. Mai no enganyava ni venia motos sense rodes. Podies estar d’acord o no amb la seva interpretació del món, però era allò. Mai va voler que sota la seva firma sortís una cosa que ell no creia. Això és raonable i lloable, i hauria de ser lògic en un moment en que la cultura digital permet la creació d’un mitjà. Estic una mica fart de llegir diaris perquè només hi veus la vara de comandament del pensament únic. I el Huertas en això no hi creia.

Trepitjava carrer.

El explicava el que veia amb una gran honestedat. Ell havia treptijat el lloc, havia parlat amb la gent i després ho explicava. Això és la qualitat de l’experiència, és el que feia ell. Avui ningú surt de la redacció, ningú mou el cul, tot és mira per una pantalla de l’ordinador. Els meteoròlegs en comptes de treure la mà per la finestra miren un satèl·lit. I després hi ha l’agenda mediàtica. Sempre ha existit, però es poden trobar carreteres secundàries. No tinc intenció de passar a la posteritat, però vull fer coses que em vinguin de gust. Sempre poso d’exemple el Gay Talese. Un tio que entra al New York Times i al cap de deu anys els envia a cagar. Ell ha col·laborat a Esquire, a New Yorker i ha construït una de les obres més sòlides del periodisme. Bé, és que és un enorme escriptor. El text de Frank Sinatra está resfriado és una peça magistral, i ho fa sense parlar amb ell!

El recull de Retratos y encuentros és genial, les cròniques esportives són espectaculars.

Sí, però això aquí s’ha fet! El Pere Barthe, de TVE, durant un temps va fer cròniques a El País. En recordo una quan l’entrenador del Barça de bàsquet era en Manel Serra, on va explicar tot el partit a partir dels gestos del Serra a la banqueta. La desesperació, els crits, la ràbia... Era magistral. Encara que el bàsquet t’interessi una puta merda, ho vols llegir. Doncs com la crònica del Talese del Joe DiMaggio, encara que el beisbol te la suï, gaudeixes com una vaca llegint. I aquella crònica del boxejador...

Floyd Patterson.

És increïble. Una novel·la sobre la derrota i la soledat espectacular.

El joc és important en la teva manera d’escriure?

És clar. La vida és un joc. jo mai jugo a l’atzar, només la loteria de Nadal de la universitat, per no ser el pringat si toca. Jo crec que la vida és un gran tauler de joc d’atzar on jo sóc una peça petita que es va movent. Sí que és cert que l’atzar i el joc són conceptes que tinc assumits, perquè sinó no hauria fet moltes coses de les que he fet. El joc és risc, i si no t’arrisques no pisques. És bàsic entendre el risc a la teva vida, i el concepte filosòfic de joc i atzar és molt important a les nostres vides, sempre tens unes probabilitats de que passin unes coses o unes altres. Aquesta llei forma part de la vida, i l’has de tenir present. Després pots ser més conservador o més temerari, però de vegades per molt temerària que sigui l’actitud, l’atzar t’ho pot desbaratar. És un dels grans atractius de la vida. A veure, la vida no té cap sentit, vale? És el que hi ha, ningú et va demanar si volies néixer. Has anat a parar on has anat a parar és atzar. Doncs mira, aprofita’l a favor teu.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Casa. La casa és el teu lloc al món, és allò que et defineix però que tu també has definit. Una casa no són quatre parets, és sobretot un espai mental i sentimental. És el lloc on creixem, i com més a gust estem a la nostra casa més grans ens fem i més creixem. També és salvació, com quan jugaves al pica-paret de petit, que deies: casa! És simple: quatre lletres i dues vocals. Casa.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis