La vida de Piti Español (Barcelona, 1954) té tants paisatges, matisos i escenaris que sembla que hi hagi un guió darrere. No seria estrany perquè als guions ha dedicat gran part de la seva vida, per sèries ja nostàlgiques com El Cor de la Ciutat, PsicoExpress o Majoria Absoluta; però també per multitud de gales, pel·lícules, curtmetratges i projectes diversos. És probable que gairebé tots haguem consumit alguns dels seus textos sense saber-ho. Ara mateix s’està rodant el seu últim treball, dirigit pel seu inseparable Eduard Cortés, una pel·lícula-musical sobre desnonaments titulat Cerca de tu casa, que suposarà el debut de Sílvia Pérez Cruz com a actriu i que té actors com Lluís Homar al repartiment. L’entrevista es fa a la seva casa de La Floresta, i es pren la molèstia de portar periodista i fotògraf en cotxe des de l’estació dels Ferrocarrils fins a casa seva, espais separats per uns dos quilòmetres. La part novel·lística de la seva vida arriba quan parlem del seu passat de trapezista de circ i de les seves actuacions a Sud-Àfrica durant l’Apartheid.

Comencem per la primera setmana de rodatge de Cerca de tu casa. Com ha anat?

N’estem molt contents, els guionistes anem poc als rodatges perquè no tenim res a fer-hi, només xafardejar i veure com es construeix allò que has fet. Només hi he anat un parell de cops, al rodatge, i el més important és l’ambient que notes. I tothom està molt content, el director (que és una persona molt tranquil·la) està tranquil, així que tot va bé. El muntatge l’estem fent alhora amb el rodatge, així l’Eduard va veient coses per corregir, i jo he vist coses d’aquest premuntatge i està quedant guai. Jo em quedo al·lucinat cada vegada que hi vaig de la quantitat de gent i recursos que calen per gravar deus segons de pla. És brutal. Si ara rodéssim aquesta entrevista vindria un tècnic a mirar si les llums fan sorolls, els reflexos, el maquillatge, la llum, les ombres... Sembla mentida, és complicadíssim.

Tu has treballat molts anys a la televisió, on no és tan titànic rodar una escena.

Clar, a la televisió sempre es roda als mateixos espais, sigui un programa o una sèrie. I sempre es roda des de la mateixa banda, tothom es coneix els espais, no cal fer gaires assajos... Jo recordo a sèries com Oliana Molls o Estació d’enllaç que tothom ja ho tenia tot molt apamat, sempre sabíem com col·locar-ho tot i era relativament senzill. L’altra dia per al Cerca de tu casa vam haver de gravar una sortida d’uns furgons de la policia, havien de passar extres, una rampa donava a un altre carrer, a més a més havia de ploure, havien de passar policies, que van ser ensenyats per moure’s com a policies... Buf! És una bogeria absoluta.

Com vau pensar que es podia tractar el tema dels desnonaments a través de la música?

Això va ser l’Eduard Cortés (hem fet cinc pel·lícules junts) que va dir que volia fer una pel·lícula sobre desnonaments, i va voler ajuntar-ho amb un musical. Va pensar que una pel·lícula de desnonaments semblaria un d’aquests reportatges de La Sexta o TV3, de l’estil 30 Minuts, i per això va dir que li volia posar música. I va voler a la Sílvia Pérez Cruz, que mai havia actuat. Ella al principi es va quedar al·lucinada, va costar molt convèncer-la, però ara ja està rodant i encantada. El procés ha estat molt llarg, tot el procés de creació, estructura i escriptura ha durat dos anys. L’escriptura d’un guió és molt llarga, sempre és molt llarga, però aquest cop ho ha sigut molt. He escrit 11 versions d’aquest guió.

En aquestes 11 versions canvien matisos, estructures, o...?

El guió complet, la trama sencera, les 120 pàgines. A part, hi ha múltiples versions de cadascuna de les 11 versions. És el procés que es fa: escriure un guió, més que escriure, és retallar. I cal tenir en compte moltes coses: l’actor que agafes et canvia el personatge, canvies coses perquè els personatges s’assemblen entre ells... A mida que vas entenent el guió que tu mateix has escrit, i  vas polint, polint i polint.  Tenim tendència a escriure coses més enrevessades del que cal, o a tirar molt de tòpics. I tot això només es va solucionant a base de polir el text i entrar dins l’essència del guió.

Aleshores el mite de que els guionistes treballen per enginy i inspiració és mentida.

Que jo sàpiga, sí. Un guió no és només una obra dramàtica i literària, és un manual d’instruccions que escrius perquè es pugui materialitzar aquell text d’una manera determinada. Cal tenir en compte les possibilitats econòmiques, de localització, de nombre d’actors... Cal fer-ho factible.

El llenguatge del guió és molt diferent si és per cinema, televisió o teatre?

Jo crec que cadascun es pensa d’una manera diferent, però sempre els pensa la mateixa persona, que utilitza uns mecanismes que ja coneix o intueix. El que passa és que s’apliquen de manera diferent a tot arreu.

Quins són aquests mecanismes?

N’hi ha milers. A vegades són coses intuïtives. N’hi ha de base, com començar el més tard que puguis i acabar el més aviat que puguis quan construeixes una seqüència. Altres com pensar com has de fer girar les línies dels conflictes, com cal construir els diàlegs i els personatges. Però són normes no escrites, molt intuïtives, jo faig classes d’això, eh! A la Pompeu Fabra, i ho explico, però és més de com construir una seqüència que com penso en general. Una cosa bàsica és tenir molt en compte la persona que veurà allò, cal pensar en com emocionar-lo, com lligar-lo i com anar tibant d’ell. Això cal tenir-ho molt clar. Cal traslladar humanitat i expectativa, que el drama és això, crear expectativa perquè l’espectador vulgui saber com es resoldrà un conflicte. I  una altra clau és que l’espectador vulgui acompanyar els personatges a l’hora de resoldre aquesta expectativa. Jo també he escrit musicals, d’aquí un mes se’n farà un al Palau de la Música, amb música de l’Albert Guinovart. I és molt diferent a una pel·li o una obra de teatre, però sempre intentes pillar l’espectador. Cal ser respectuós amb l’espectador, no fer una modernor sinó fer una cosa que l’atrapi.

El material a partir del qual treballes sempre és la realitat, com al tema dels desnonaments, o de vegades parteixes de bases que no són reals?

Tot pot servir per fer un bon guió, tot depèn de la manera que ho tractis, de l’enfocament. Hi ha casos clamorosos com el d’El Crèdit, l’última obra del Jordi Galceran. Com es pot fer una obra amb un tio que va a demanar un crèdit dient que si no li donen el crèdit es follarà la dona del banquer? Com pot ser que això funcioni? I mira, precisament aquesta és la idea bona de l'obra. Clar, això es pot fer al teatre, no sé si funcionaria en un altre lloc. Però vés a saber, hi ha un tio que va fer un musical sobre els assassins dels Estats Units! Amb talent i hores de feina es pot fer gairebé tot.

Creus que hi ha bons formats d’entreteniment actualment a la televisió?

Bé, ara el gran boom són les sèries. A mi m’agrada poc mirar la tele en directe, només miro alguns partits de futbol, resultats electorals, les curses de motos... Però hi ha molt bones sèries americanes, angleses, daneses i alemanyes.  Sóc consumidor de sèries, les demano a amics o compro els DVD’s. Miro pocs programes de televisió, algun cop del Wyoming, o Salvados, però poca cosa m’atrau. Ara fa temps que no escric per televisió i tinc ganes de fer-ho, però un treballa en les coses que li encarreguen. M’agradaria escriure per alguna sèrie. Ja et dic, jo abans que posar la tele llegeixo, navego per internet, vaig a nedar... M’hi he desacostumat. Durant un temps vaig ser crític de tele de Catalunya Ràdio i havia de mirar de tot, i va ser molt angoixant perquè sempre em faltava tele per veure. De fet em van oferir ser crític d’un diari i vaig dir que no, me n’he apartat.

Tu has escrit per moltes sèries de TV3. Les actuals tenen un to molt diferent a les d’abans?

No ho sé gaire. La Riera repeteix el model de sempre però més modern. Però, quines sèries fan ara a TV3? La del Joel Joan ja s’ha acabat, no sé si en fan alguna més...

...

I tu tampoc, així que no en deu haver-hi cap.

Tampoc posaria la mà al foc. Volia parlar dels teus anys d’acròbata i la teva etapa al circ. Com entres i com surts d’aquest món?

Jo, des de petit, sempre m’havia agradat molt el circ. El meu somni era ser trapezista, als 8 o 9 anys. Jo vaig ser gimnasta a un club, vaig quedar subcampió de Catalunya (era una època on la gimnàstica era de nivell molt baix) i vaig entrar a un grup de teatre que es deia Claca. Vam actuar per tota Europa, amb uns ninots dissenyats pel Joan Miró, i ho vam fer fins i tot al Liceu, va ser una cosa potent. Jo en aquell moment ja havia acabat la carrera. I hi havia alguna cosa que em faltava, que no m’omplia, i vaig pensar que encara estava a temps de ser trapezista i complir el meu somni de nen petit. Em vaig espavilar i una companyia sud-africana em va agafar. Als 24 anys em van ensenyar a ser trapezista.

Als 24 anys, amb la carrera acabada i tenint feina ho deixes tot per embarcar-te al circ?

Sí, això mateix. És una bogeria de la qual n’estic molt content, però una bogeria absoluta. Primer vaig ser a Itàlia i després a Holanda, conduint camions, muntant i desmuntant el circ, fent de noi de pista. I més tard em van deixar actuar, vaig entrar del tot i em van agafar de trapezista. I vaig estar a Holanda, a França i a Sud-Àfrica dos anys, coincidint amb l’Apartheid.

Eres trapezista a Sud-Àfrica durant l’Apartheid? I teníeu públic?

Moltíssim!. Allà hi havia pocs espectacles, el cine tancava els diumenges i crec que a nosaltres sí que ens deixaven actuar. I hi havia espectacle per negres i espectacle per blancs. O sinó amb la graderia partida: els blancs a prop de la pista, els mulatos després i finalment els negres. Era una bogeria! I després em vaig cansar del circ, vaig veure que no em guanyaria la vida amb això i quan em van oferir anar a un circ més petit de la mateixa companyia vaig acceptar. Jo feia de pallasso conductor i acrobàcia a cavall. Va tenir molt i molt èxit, em feien moltes entrevistes, va ser una mena d’espectacle modern que va anar molt bé.

La vida de circ respon a l’estereotip de passar-se la vida jugant?

No, és una vida molt i molt dura. I és una bronca, sempre vas d’un lloc a l’altre. A part, vés a mirar on estan els circs normalment a les ciutats, estan a llocs lletjos com pàrquings, zones industrials, llocs apartats... No és una vida agradable, estàs a una caravana molt petita, hi ha països on fa molt fred, o molta calor, a Holanda per exemple sempre plovia... I és una vida dura. A més a més jo no deixava de ser un pijo, havia treballat en un projecte amb el Joan Miró al Liceu, vivia a La Floresta, havia estudiat història, havia militat al comunisme de Bandera Roja contra el Franco... I no parlava anglès, el vaig aprendre allà amb aquells salvatges. I encara conservo molts amics, eh! Sóc padrí de la filla d’un dels trapezistes, i de vegades els vaig a veure a Sud-Àfrica.

No tornaries mai més a aquella vida oi?

No, no, no! Tu has vist on visc? [assenyala escandalitzat la casa que ens envolta] La meva caravana era més petita que aquest menjador, dormíem en llitera amb l’Ahmed, ell estava a sota... Un drama. Va ser una etapa que em va aportar moltíssimes coses, no et sabria dir quines exactament, però segur que me’n va aportar. Jo sempre m’he arriscat, un dels meus lemes és que l’aventura sempre paga, arriscar-te paga i sempre en treus benefici. Quan vaig marxar vaig arriscar molt, ho vaig vendre i regalar tot: la moto els llibres... Tot. I quan vaig acabar del circ (que per cert estava enrotllat amb la filla del propietari, ara som molt amics i ens veiem aquí i tal amb la meva dona) vaig decidir tornar a Espanya amb camió, anar pujant. Des de Sud-Àfrica. Van ser quatre mesos i mig, muntat per una empresa anglesa. I veus selva, el desert, puges el Kilimanjaro, travesses rius, et baralles amb gent, et disparen...

Una vida hippy i boja que té poc a veure amb aquesta casa on vius ara.

No, no té res a veure! Però pensa que ara fa uns anys jo treballava molt, guanyava molts diners i ho vaig deixar tot i vam anar amb la meva dona a viure a Nova York, ens hi vam quedar dos anys.

Segueixes arriscant.

Sí. Ara ja fa més por, hi ha una època que ets més inconscient. Quan vaig començar hi havia pocs guionistes i jo tenia experiència i carrera, em buscaven bastant, ara jo sóc professor de la Pompeu i la competència és molt gran, ho veig. Hi ha molts guionistes, molts directors, molts periodistes... Quan vaig tornar de Nova York, al cap de tres hores, em van trucar per fer Estació d’enllaç. No sabien ni quina sèrie era, però jo vaig tenir la sort de trobar feina només tornar. A la vida el més important és la sort i dedicar hores. Aquesta feina té molt a veure amb estar situat on cal al moment necessari. La sort és molt important, el Galceran parla molt de la sort, diu que és decisiva. Més que el talent. I després hi ha les hores que dediques, però vés a saber, la sort sempre ho acaba marcant tot.

Però no tot pot ser sort.

També és una manera de ser modest. Cal dedicar moltes hores, hi ha la teoria aquesta de les 10.000 hores dels Beatles, l’Steve Jobs i el Bill Gates que diuen que cal fer 10.000 una cosa per fer-la bé. Però vaja, fer teories és fàcil, no és més que això. És una bona excusa per treure un llibre.

Com vas fer tu. Fer teories és dir una veritat absoluta, no? Si t’agrada dir veritats absolutes fas teories o et fas tertulià.

Exacte. Però fer teories està bé perquè construeixes una ficció. Hi ha un llibre que es diu Sàpiens, d’un israelià que narra tota la història de la humanitat, i quan parla de la creació de la ficció és molt interessant. La Seat és una ficció. Existeix una fàbrica i els cotxes, però l’empresa és ficció. Igual que els diners o la religió, són ficcions. Un bitllet és un paper, res més, la gent li dóna un valor però és de mentida, és una ficció consensuada. De què té un valor? I més ficció que això de la independència d’un poble? Pintaràs una línia entre un poble i l’altre seràs català o espanyol depenent de la línia? Si la línia te l’acabes d’inventar! Molt respectable eh, però és ficció. Tot és ficció, i hi ha alguns que ho tenim molt clar i vivim d’això. Això de Verbàlia, els jocs aquests? Ja em diràs! Pura ficció. [riu]. Però a part d’això, jo recordo que fent un personatge d’Estació d’enllaç vam decidir que el cambrer del bar, que l’interpretava el Josep Maria Pou, fos alcohòlic. I recordo que mentre escrivia la seva història d’alcohòlic em vaig fotre a plorar. Parava d’escriure i parava de plorar, tornava a escriure i tornava a plorar. I vaig pensar: m’estic inventant una cosa i em fa plorar! Una cosa que me la invento jo em fa plorar, i sé que és mentida i que surt del meu cap, però te capacitat per fer-me plorar. És la hòstia.

Has parlat de dos conceptes molt associats al joc: la sort i arriscar-se. Jugues normalment per estimular aquests factors que també existeixen a la teva feina?

No massa. Jugava abans molt a endevinar les pel·lícules amb gestos, o a inventar-nos definicions dels diccionari i jugar a encertar la que era de veritat. També havia jugat a boles xineses... No, boles xineses no, que és una altra cosa! A les dames xineses, uns triangles que es van empenyent. I després al Rummikub, i una variant del Bridge que es diu King, que hi jugava dues o tres vegades per setmana. Però ara ja no jugo. Però sóc molt de jocs de paraules, els acudits em tenen fascinat. Qui s’inventa els acudits? L’altre dia n’explicava un, que diu que la paraula més buscada a internet és porno. I la segona és... prono.

Aquest no té tant de mèrit perquè segur que és veritat.

Això també és veritat. O també n’hi ha un altre que m’encanta, que diu:

- Nena, ¿de donde vienes?

-¡Del Eroski! Me he comprado unos leggins.

-¿Y qué marca?

-To’l coño!

[entrevistat, fotògraf i entrevistador riem una bona estona]

És boníssim, m’encanta aquest joc de paraules de doble sentit. És malentendre una cosa. Una vegada vaig treballar amb l’Eugenio i li vaig preguntar d’on sortien els acudits, i em va dir que de les presons. Mira que jo he conegut gent a la vida, però mai a ningú que s’hagi inventat un acudit. Mai! Tu has conegut algú que s’hagi inventat un acudit?

No, no.

Veus? I mira que n’hi ha! Molts, molts. I sempre n’hi ha, com el de “¡Por detrás no, Pepe! ¡Pues ya me diràs, Paco!” [un altre panxó de riure generalitzat] I ens fa gràcia, fuciona. Per què fa gràcia això? És la hòstia. Em té impressionat, són com poemes, molt sintètics. El de marca to’l coño és espectacular, veus la noia choni allà. Cal conèixer algú que s’inventi acudits.

Suposo que conèixer l’Eugenio és una cosa gran per algú fanàtic dels acudits.

Era molt llest i molt estrany, tenia un coco molt particular. Però també molt agradable, a mi em queia molt bé. Em deia que volia fer programes sobre mussols, coses molt estranyes, però jo l’entenia. Estava bé l’Eugenio, estava bé.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Sort. Sort és una bona paraula.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes

*Si vols veure més fotografies, clica aquí.