Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Pak Gallego: "El joc es pot incorporar a molts aspectes de la vida"

El Pak Gallego (Barcelona, 1978) ha passat per tots els esglaons del món del joc: jugador, creador i finalment editor. Fa molts anys que recorre fires, trobades, concursos i sobretot, juga moltes hores. Després d’anys de guanyar-se la vida treballant en una fàbrica i punxant música ara pot dedicar-se de ple al món del joc de la mà de Verkami  (és assessor dels jocs de taula, que, com el seu, pretenen sortir gràcies a la col·laboració de petits mecenes) i GDM, la seva pròpia editorial que publica ja 10 títols a l’any entre els quals sempre hi ha noves ampliacions del joc estrella del Pak, Guerra de Mitos. Venen a França, Alemanya, Polònia, Estats Units, Canadà i Xina. Fa poc que ha aconseguit tenir un sou de tota aquesta feina. Parlem de tot això asseguts a una terrassa de Montcada i Reixac, on viu.

Has finançat el teu joc més conegut, Guerra de Mitos, a través d’un crowdfunding. Aquest és el model que ha de tenir la indústria del joc o un recurs perquè no hi ha ajudes públiques ni interès de les editorials?

És una falta d’ajudes públiques i d’interès de les editorials pel mercat espanyol, que és un mercat petit si el compares amb l’alemany o el francès. El micromecenatge és una solució a aquesta manca d’interès. La complicació més gran quan vam fer el Guerra de Mitos va ser el finançament. El gran avantatge del crowdfunding és que, a més a més de donar-te diners, també et fa publicitat, i d’aquesta manera amb una única acció obtens dues recompenses.

Per què hi ha aquesta manca d’interès?

Perquè és un mercat petit. Nosaltres hem començat aquest any l’editorial i el que tenim molt clar és que hem de sortir d’Espanya. Aquí fem unes 2.000 còpies dels jocs, però 2.000 còpies ja no són rendibles un cop has cobert els costos d’il·lustració, material, peces... Es poden guanyar diners algunes vegades depenent del joc, però no és una metodologia que et permeti créixer.

 

Per què és petit el mercat? Es deu a un funcionament social, a una manca d’estructuració familiar, és un tema de tradició..?

Això està canviant molt, la veritat. Si ens comparem amb França, Alemanya i Polònia sí que tenim una manca de cultura. Aquí creiem que només juguen els nens, i que quan ets gran has de deixar de jugar. Per sort, això està canviant força i cada cop hi ha més fires de jocs que van obrint el ventall de públic. Tot i això, les tirades són petites i hi ha menys botigues. El mercat d’Espanya de jocs està focalitzat en treure coses que funcionen fora. A Espanya hi ha tres grans editorials que bàsicament busquen què ha triomfat fora, van a Essen, agafen els jocs que han quedat més ben puntuats, els tradueixen i els venen. I si vas a les botigues d’aquí ho veus, bàsicament tenen llicències. És més fàcil vendre edicions de Joc de Trons, Star Wars o qualsevol altra temàtica que sigui mediàtica i asseguri una bona tirada. Hi ha títols com el Catán o el Carcassone que són clàssics i que funcionen gràcies al boca a boca. El Catán quan va sortir segur que venia poquíssim.

Què es podria fer per ampliar aquest mercat? Cal pedagogia dels creadors cap a la indústria i cap al públic?

Cal anar traient coses. Jo intento treure títols d’autors espanyols i catalans, aquest any n’hem tret cinc. De cara l’any vinent en seran més, el mercat s’ha d’anar creant i cal anar a totes les fires a ensenyar el que tens. Evidentment cal sortir fora, Europa és més complexa que Estats Units pel tema dels idiomes, però nosaltres ja intentem fer jocs que no depenguin de la llengua i només haguem de traduir el reglament, les instruccions. I de moment ens està funcionant.

Quan veus que els teus jocs no tenen sortida a les tres grans editorials i decideixes crear CDM, la teva pròpia?

Quan em vaig haver d’editar a mi mateix! [riu] Jo vaig fer el joc, vaig parlar amb alguna de les tres editorials, i em van dir que un joc de cartes col·leccionable era una empresa molt grossa, massa il·lustracions i que no encaixava amb el seu modus operandi. Ells el que fan és treure jocs d’altres companyies que ja funcionen a tot el món, només els han de traduir i no els cal publicitat inicial. Vaig descobrir Verkami en aquell moment i m’hi vaig llençar. Ara, després de conèixer millor el mercat, veig que tenen la seva manera de treballar i bàsicament compren llicències. Devir sí que treu algun joc d’autor espanyol, però no ho treuen fora, fan tiradetes aquí i amplien el catàleg nacional, però l’objectiu dels autors espanyols ha de ser sortir fora.

Quan obres l’editorial quines expectatives econòmiques et fas? Veus que és necessari exportar per existir?

El plantejament inicial dels dos primers anys va ser no perdre diners. Amb el que vam treure del crowdfunding, el 2013, cobríem la meitat del que volíem gastar. Des d’aleshores hem tret 9 edicions de Guerra de Mitos, que necessita ampliacions, tres a l’any, i a part hem tret altres jocs de taula que no tenen res a veure amb les cartes, més senzills i familiars. La intenció és vendre fora i aquí. Per exemple, aquest any hem tingut comandes de botigues de Colònia que han estat més grans que la comanda d’una distribuïdora espanyola sencera.

 

On veneu de l’exterior?

Tenim botigues que ens compren a Canadà, a Nova York, Los Angeles, Xina... Solen ser poques unitats, però on es ven bé és a Alemanya, França i Espanya. El Verkami és un gran què perquè es queden unes quantes còpies i si els hi funciona en demanen més.

Els números quadren?

Els dos primers anys vam aconseguir no perdre diners i el tercer any l’objectiu era treure un sou, petit, però ho hem aconseguit. De cara a aquest any volem mantenir, l’any passat vam treure 9 títols i és el que volem fer. Anem a les fires: Nüremberg, Cannes, Essen... Sortir fora, ampliar botigues fora i consolidar les que tenim aquí. Perquè cal dir que de vegades les botigues d’aquí no es refien del que es fa a Catalunya o Espanya, d’entrada genera desconfiança i cal guanyar-se-les.

Quin procés de selecció feu per escollir els jocs que publiqueu?

Ara hi ha moltes associacions de creadors de videojocs, i sobretot n’hi ha una que es diu Ludo (de la qual sóc membre) i fem moltes trobades. Treballar a Verkami també m’ajuda a veure les novetats, i també saber qui guanya els grans concursos d’Espanya, com el de Granollers o el de Málaga. Cada setmana ens arriben un parell de mails de gent que ens proposa jocs.

És a dir, el talent per crear jocs existeix.

Sí, sens dubte. I hi ha grans creadors que a Espanya ningú coneix i que fora són considerats grans creadors.

Tu pots viure del joc ara mateix?

Ara estic d’assessor de jocs de taula a Verkami, i des de l’agost estic treballant a un estudi de videojocs, així que sí, entre això i l’editorial puc viure d’aquest món. Però la feina a l’estudi la tinc només des de l’agost, no podia viure d’això. Abans d’aquesta feina treballava de discjòquei i a una fàbrica, una feina normal d’aquestes de dilluns a divendres.

Tots els creadors de jocs heu estat abans jugadors. Quin és el teu prototip ideal de joc i quins elements hi destacarien?

Depèn molt del moment, però a mi m’agrada que tingui estratègia i que sigui molt customitzable (no sabria com dir-t’ho en català, aquesta paraula en anglès ho defineix a la perfecció), que et facis teu el joc abans de jugar. Per això m’agraden els jocs de cartes col·leccionables, i la part que més m’agrada és la de construir la baralla, tu has d’escollir 50 cartes entre 5.000. Agafes les que creus que són millor per guanyar el teu oponent.

 

Guerra de Mitos neix a partir de jugar molts anys a cartes Magic?

Neix de molts anys jugant a cartes. Jo vaig deixar Magic a la tercera edició, i ja van per la vintena. És un gran joc, un de molt bo i són els únics que porten tants anys. D’aquí vaig passar a jugar al Vampire, al Cinc Anells... Cada cop buscava més complexitat en el joc. D’un joc a l’altre pot haver-hi molts canvis. Magic, per exemple, es juga només amb una baralla on ho tens tot, i als altres de cartes hi ha dues baralles, una amb els personatges i l’altra amb les accions.

Des del teu lloc d’assessor a Verkami, quines tendències veus en els jocs que la gent està autoeditant?

S’està potenciant molt la jugabilitat, els jocs senzillets de mitja horeta. S’intenta buscar un públic familiar, majoritari, es busquen nous jugadors i obrir el cercle del friqui. Per altra banda, des de fa un parell d’anys, i en això ha influït molt Kickstarter, hi ha jocs amb produccions caríssimes, de 60 o 100 euros i que tenen mil figuretes i expansions. Això va bé perquè són editorials ja consolidades que fan jocs per jugadors experts, i ens permet a les editorials petites editar jocs de 20 euros, que ja ens va bé també.

Parlaves de l’estigma de friqui. Aquest estigma sempre és culpa del que mira o des del món del joc també es fa autocrítica en aquest aspecte?

És com tots els cercles tancats. Hi ha els puristes que creuen que ells són la veritat i creuen que jugar a segons què perverteix la seva idea del joc, gent que diu “jo estava aquí des del principi” i que no vol sentir a parlar de res que no sigui seu. Després hi ha gent, i és d’agrair, que creu que com més jocs surtin, millor.

Fa mesos parlàvem amb l’Antonio Planells, i ell reivindicava la importància de la narració i les humanitats en el videojoc, que segons ell hauria de ser més important que el grafisme i la tècnica. Comparteixes aquesta opinió?

Sí i no. Depèn del videojoc. És molt important que existeixi una narrativa dins un joc, sigui virtual o no, però és necessari que el videojoc apliqui mecàniques noves i es reinventi. Ara amb les cartes es juga amb les dues cares de la carta, amb els jocs de taula passa igual, s’innova constantment. Els videojocs fa anys que estan estancats, potser estan en una dinàmica de fer el que funciona i anar tirant. Es juga al Fifa i jocs així, que són sempre el mateix però actualitzat. Amb l’Anton Planells dèiem que un estudi de videojocs té uns inversors i un pressupost, i cal cenyir-se a això. Fent un paral·lelisme, el videojoc és com el cine, que és car i depèn de moltíssima gent, i els jocs de taula serien com els llibres, on l’autor té molt més a dir.

Fa mesos vas començar a idear un joc per la tercera edat que minimitzés els efectes de l’Alzheimer. Com està el projecte ara mateix?

Ara el tinc una mica aparcat perquè el faig en col·laboració amb una clínica de malalts d’Alzheimer, i fins el febrer ho hem d’aparcar, però ho farem. Ho tirarem endavant, si no és amb ells ho faré sol. Ells em van venir a contactar i em van proposar fer alguna cosa temàtica, vaig estar uns dies amb ells i he estudiat sobre la malaltia. Tinc una àvia malalta d’Alzheimer i evidentment em queda molt a prop. Vam començar a desenvolupar el joc i fins i tot vaig demanar pressupost (vull que els materials siguin similars al dòmino) i suposo que sortirà el 2016.

Com ha estat el procés de creació treballant costat a costat amb un equip de psiquiatres?

Ha estat molt bé perquè he après moltíssim d’aquest món, i crec que ells han après a implementar mecàniques a través de la gamificació. El joc es pot incorporar a molts aspectes de la vida, fins on vulguis. La gamificació és això, ara està de moda però crec que s’ha fet tota la vida. Jo em feia jocs per estudiar, automotivacions, crec que no és res nou i que les mecàniques de joc es poden incorporar al món empresarial, educatiu, esportiu i també al món de la medicina. I sobretot el paper més gran del joc, que és sociabilitzar. Els nens joves descobreixen mons nous que els permeten interactuar, cosa que amb les tablets és molt complicat. Crec molt en el component social del joc.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Mitologia.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar