Pablo Martín: “La literatura és la manera que tinc de canalitzar el meu ego”

Pablo Martín Sánchez (Reus, 1977). Tres ítems per a tres novel·les. El nom, el lloc i la data de naixement. La biografia mínima d’un escriptor que havia de ser actor i que s’ha convertit en autor d’èxit gràcies als dos primers volums de la trilogia basada en la seva biografia: El Anarquista que se llamaba como yo (Acantilado) i Tuyo es el mañana (Acantilado). Reus serà l’escenari del tercer volum. A banda de ser un escriptor en auge, el Pablo Martín Sánchez també és l’únic membre espanyol de l’Oulipo. Amb ell parlem de la literatura potencial que defensa aquest moviment postmodern, de les seves novel·les i de tot el que fa referència al llenguatge i la literatura. Una conversa simpàtica, enriquidora i plena de contingut. 

Pel que tinc entès havies de ser actor, de fet vas arribar a estudiar a l’Institut del Teatre, però has acabat sent escriptor. Què va passar perquè fessis aquest gir?

Jo crec que és una qüestió de curiositat. Em vaig passar 4 anys estudiant per ser actor i quan vaig acabar vaig decidir que no volia ser-ho. Llavors me’n vaig anar a París un any, em vaig posar a estudiar literatura comparada a La Sorbona i quan vaig tornar vaig fer la tesina dels estudis, que va ser una adaptació d’un text del Georges Perec, que acabaria marcant la meva vida, i llavors vaig decidir que lo meu era l’escriptura i no la interpretació. I no me’n penedeixo, perquè van ser uns estudis maquíssims i que em van donar moltes taules pel que vindria després. Per exemple l’escriptura de diàlegs o la qüestió del ritme, que funcionen molt bé en la meva escriptura.

Són dues disciplines que es basen en el llenguatge. Per tant, sí que anaves encaminat cap aquesta direcció.

No necessàriament el llenguatge verbal. Jo defenso que el teatre va molt més enllà de la paraula. De fet, crec que era l’Antonin Artaud que deia que la teatralitat és tot el que hi ha fora del text. I jo també vaig fer bastant teatre de gest. Però sí, evidentment, el teatre és un llenguatge i és una forma d’expressió i en aquest sentit està molt relacionada amb la literatura.

Deixant de banda aquest llenguatge no verbal, la literatura permet explorar més els límits del llenguatge que no pas el teatre, on el text que interpretis et delimita molt més?

El teatre té pluralitat de codis, de llenguatges i de signes. Per això, la semiòtica teatral és tan rica, perquè tens imatge, so, moviment, paraula, etc. En canvi, la literatura és pur llenguatge, l’única eina que tenim són les paraules, i m’atreviria a dir que les lletres, i fins i tot els signes de puntuació. Per tant, sí, és la matèria primera. Moltes vegades, quan es fan estudis de literatura comparada, del que jo en soc doctor, s’ajunta la literatura amb el cinema o amb altres arts, i s’oblida que una cosa és la narrativitat, que evidentment està en el cine i les sèries, amb què tot és literatura o text. I en canvi jo el que defenso és que la particularitat de la literatura és que tot es fa amb la paraula i que no tenim una altra eina que la paraula i el silenci.

I la imaginació de qui rep aquesta paraula, no?

La imaginació de qui rep la paraula és absolutament necessària. Sense lector no hi ha autor, sense lector no hi ha text. Com deia el Maurice Blanchot, “Un llibre que no s’obre és un llibre que no existeix”. I això ho tinc claríssim. I crec que la meva essència oulipiana, també em demana això, anar a buscar, fins i tot, a crear, com deia l’Umberto Eco, un lector model, un lector que sigui un jugador i que jugui aquesta partida amb mi, i escriure sempre és això, és proposar una partida amb gent que no coneixes.

Tot i així, estic segur que hi ha gent que escriu més per a ella mateixa que pel lector.

Sí, segurament. Però, si realment escrius per tu mateix, no ho llegirem, perquè t’ho guardaràs. Jo ho respecto molt, quan la gent diu que escriu per a ella mateixa, fins i tot, a vegades ho sents de grans escriptors, premis Nobels, etc. Jo mai no m’ho he cregut ni m’he pensat que aquest fos el meu punt de partida. Jo sempre escric pensant en algú, en un lector, no un de concret, però si un tipus de lector que sigui el que pugui llegir-me. No faig servir la literatura com a eina, sinó com a fi en si mateix.

Abans, ja ens has comentat alguna cosa de l’Oulipo i de Georges Perec. Explica’ns una mica en què consisteix exactament aquest moviment.

No és fàcil de definir. El va fundar Raymond Queneau, que era un escriptor molt reconegut a França i apassionat per les matemàtiques i les ciències, juntament amb en François Le Lionnais, un matemàtic apassionat per la literatura. Le Lionnais, li va proposar a Queneau crear un grup, en principi d’experimentació literària. De seguida van canviar el terme experimental per potencial, d’aquí el terme actual de literatura potencial. En el sentit que el grup es va formar per crear formes i estructures noves o recuperar-ne d’antigues que poguessin ser utilitzades pels escriptors del món sencer per crear literatura. És a dir, que la funció del grup no és tant escriure obres literàries sinó buscar formes que generin potencialitat literària i que puguin ser utilitzades. Llavors, hi ha un concepte clau, que en francès és contrainte, que es podria traduir com a constricció, restricció, trava, que és la idea que els obstacles ens ajuden a crear, que les cadenes són bones per desenvolupar la imaginació.

A quina mena d’obstacle et refereixes?

Un obstacle que pot ser gramatical, literari, o pot ser matemàtic, també. Per exemple, en el llibre fundacional de l’Oulipo, els Cent mille milliard de poèmes de Queneau, que són 10 sonets combinatoris perquè tots tenen la mateixa terminació en els primers versos, la mateixa en els segons, etc. Acaba sent 10 sonets de 14 versos, evidentment, a cada un, i això és 10 a la 14. Aquí, veiem com una trava o obstacle matemàtic al contrari de ser un impediment per la creativitat i la inspiració és una ajuda, perquè no hi ha res més complicat que posar-se a escriure a partir de res. Com quan a l’escola et feien fer una redacció d’un tema lliure. Jo sempre he pensat que això és una putada. En canvi si et diuen que has d’escriure una redacció sense la lletra E, immediatament això que sembla una restricció t’ajuda a escriure. I aquesta és l’essència de l’Oulipo.

Aquestes restriccions, tenen un cert component de joc?

Sí. Ho has dit bé. És un joc, perquè jo considero la literatura i l’art com un joc. Reivindico absolutament la noció de joc. Crec que som éssers juganers i crec que el joc si te’l prens d’una manera molt seriosa és una de les formes més humanes de relació. Jo me les poso també, perquè m’ajuden. Per exemple en l’àmbit estructural, sempre utilitzo procediments que m’obliguen a distribuir el material narratiu d’una determinada manera. No al lliure atzar. L’Oulipo és l’anti atzar. Això ja ho va dir Italo Calvino. Ell deia que la poesia era la gran enemiga de l’atzar.

És en el moment en què descobreixes la literatura potencial que decideixes llançar-te a escriure? És a dir, sense les eines que aquest moviment estudia et veuries incapaç de fer literatura?

És una bona pregunta. Jo suposo que quan vaig escriure el primer conte seriós, amb 18 anys, ja havia sentit a parlar de l’Oulipo. Encara no havia llegit La vida manual d’ús, per tant, no havia llegit a Perec. Però, sí que havia llegit a Cortázar o Borges, i m’havien fet venir aquestes ganes d’escriure. I potser, el coneixement de l’Oulipo, em va fer prendre consciència d’una sèrie d’eines que podien oferir-me la possibilitat d’escriure d’una manera més conscient del que ho havia fet fins aleshores. I sí, així com Georges Perec deia que li devia a l’Oulipo el 97% de la seva condició d’escriptor, jo potser podria pujar una mica més i dir el 98% o el 99%.

La literatura potencial combina la literatura i les matemàtiques. Unes matèries que sempre se’ns ha ensenyat que són antagòniques. Trenca amb aquesta idea l’Oulipo?

Sí. Evidentment. El que intenta és aquesta tercera via d’unir ciència i art. Matemàtiques i literatura. En el sentit humanista clàssic de què tot va junt. Per Leonardo da Vinci tot anava junt, no hi havia distinció. I en aquest sentit, cal dir, també, que l’Oulipo no és una avantguarda. Molts cops hi ha confusió i la gent creu que sí que ho és. En tot cas, és un moviment postmodern en el sentit que considera que potser no es pot inventar res de nou. Les avantguardes volen trencar amb tot, l’Oulipo no. Vol veure si es poden fer coses noves, però també, veure si hi ha coses antigues que es poden recuperar. Per això nosaltres parlem del concepte dels plagiaris per anticipació, que són tota aquella gent que al segle XIX, fins i tot al segle d’or espanyol, treballava d’una manera semblant a la nostra, i llavors el recuperem. Però, és que, per exemple, escriure sense una lletra ja ho feien els grecs. O el monovocalismes, ja ho feia Alcalà y Herrera al segle XVII.

Els escriptors i lingüistes més puristes és probable que hi estiguin en contra, doncs?

Jo no diria puristes, jo diria romàntics. És a dir, la gent que creu en la inspiració, que és un concepte que ve del romanticisme. Perquè, per exemple, els neoclàssics escrivien les seves tragèdies i comèdies seguint el que deia Aristòtil i respectant una unitat de temps i de lloc i d’acció. Una sèrie de regles claríssima. Què és el sonet? És una forma que ve de Petrarca, i que són dos quartets, dos tercets, rima consonant, encadenada, etc. Tot això és absolutament formalista. No té res a veure amb la inspiració. Això té a veure exactament amb el que diu l’Oulipo. Utilitzar la forma de tal manera que desperti, potenciï la imaginació i la inspiració. Com deia Picasso “No sé si existeix la inspiració però sí que existeix que em pilli treballant”.

Extrapoles aquesta manera de fer a la teva vida quotidiana?

A vegades ho hem intentat, per exemple, jugant a futbol o fent cuina. Tinc un company, el Pablo Moíño Sánchez, que té un conte boníssim i que va publicar la Fundació Athletic de Bilbao sobre un jugador de futbol dels anys 80 que de sobte decideix jugar amb constriccions. Decideix que en aquell partit només podrà fer servir el peu esquerre, o que només li passarà la pilota als companys que portin un nombre parell a l’esquena. Doncs, a vegades això ho hem intentat fer a la vida normal.

M’estàs posant exemples que deriven cap al joc. Però, es pot extrapolar la idea per potenciar mancances? Per exemple, la gent que té un ull dispers, o que és exageradament dretana o esquerrana, etc.

Segur. No és el nostre interès. El nostre interès és eminentment literari. Després s’han creat altres grups, de fotografia potencial, cinema potencial, cuina potencial, però nosaltres no ens ho plantegem com una teràpia. Però segur que sí. A Espanya, per exemple, l’Oulipo va entrar pels professors de secundària de llengua francesa que ho van començar a utilitzar com una manera d’ensenyar la llengua francesa i de motivar els alumnes a escriure i a treballar amb textos, per la qüestió lúdica que també té. I segur que per exemple es podria fer servir per gent que té problemes de parla. Hi ha una constricció oulipiana que es diu els versos turcs o constricció del ventríloc, en la qual només es poden fer servir aquells fonemes amb que no pots tocar els llavis. No pots fer servir la P, la B, la M, etc.

Parlem una mica de la teva bibliografia. Estàs escrivint una trilogia en què cada llibre parteix d’una de les tres coses que segons tu formen part de la biografia mínima d’una persona: el nom, la data i el lloc de naixement. Com sorgeix aquesta idea?

En el sentit que quan parlem, sobretot, d’artistes, futbolistes, gent famosa, i en especial a la Viquipèdia, el que posa a l’inici és el nom, el lloc i la data de naixement. Menys que això ja no podries dir d’una persona, no? Aquesta va ser la idea. Vull escriure un llibre amb cada un d’aquests elements. És veritat que no va ser una idea prèvia abans de El anarquista que se llamaba como yo, sinó que va sorgir mentre escrivia aquest primer llibre. De nou, una trava, o una obligació que fa que jo escrigui Tuyo es el mañana. Si no hagués tingut aquesta obligació no m’hauria posat a fer aquesta trilogia i no hagués escrit aquest segon llibre. Però, a veure, això ho fan tots els escriptors. L’Oulipo ho fa palès, evident. Però no conec cap escriptor que no prengui decisions de forma, de temàtica, abans de posar-se a escriure. Excepte els surrealistes, que feien escriptura automàtica. Tots els escriptors abans de posar-se a escriure decideixen i s’obliguen a fer una sèrie de coses. El mateix llenguatge és una restricció, la gramàtica, la sintaxi, etc.

En el teu cas, però, pot sorprendre que aquestes restriccions siguin autobiogràfiques. Et serveix per aproximar-te a tu mateix i fer palesa l’autoria de les novel·les?

Sí. Jo sempre he tingut un pudor enorme a parlar de mi. Llavors, aquesta és una manera, en què sense parlar de mi, puc aproximar-me als textos, fer-me’ls meus, sentir-me’ls com a fills propis. Amb la idea que això només ho hagués pogut escriure jo. I crec que està en el punt de partida d’aquesta trilogia. A partir d’aquí, també m’ha anat interessant més l’autoficció. Vaig trobar que era un bon mitjà, en el cas dels escriptors pudorosos com jo, de sense fer autobiografia aprofitar els jocs de la ficció i de la realitat per guanyar amb versemblança i interès per un propi i pels altres. Perquè, la constricció ha d’ajudar l’autor però sempre penses que és en benefici del lector. Per exemple, amb El anarquista que se llamaba como yo, les constriccions que em vaig posar, que el lector no té per què saber-les, crec que li donen ritme. Per exemple, els capítols romans acaben tots amb un alexandrí o amb dos, dins de la prosa. El lector no ho veu, però ho sent. Li dona un ritme de final de capítol. Trepidant.

Hi ha qui podria dir que fer les novel·les a partir d’aquestes tres dades és tenir l’ego una mica pujat. Què li diries?

Li podria respondre amb el que va escriure Hervé Le Tellier, que va dir que per escollir els nous membres de l’Oulipo, que han de ser cooptats per unanimitat, busquen escriptors, o científics, que tinguin un ego prou gran per poder dedicar-se a això, però no tan gran com per ser insuportables. Llavors, sí, si això li volem dir que és una qüestió d’ego, doncs, d’acord. És veritat, també, que El anarquista que se llamaba como yo va sorgir perquè jo vaig buscar el meu nom al Google. Però, també és cert que mai m’he sentit còmode parlant de mi, i en una conversa de cafè no vull estar parlant de mi. Llavors, potser, la literatura és la manera que tinc de canalitzar el meu ego.

En les teves novel·les també hi introdueixes grans dosis de realitat històrica, però ho fas sense tractar-la directament, ni basant la historia amb la realitat. Com trobes l’equilibri per fer-ho?

Crec que hi ha dues qüestions en la teva pregunta. Per començar, perquè, encara que es puguin titllar de novel·les històriques, m’interessen més les intrahistòries. Crec que la historia, tot i que ara s’està revisant molt, és molt més telescòpica i intenta donar una visió àmplia dels fenòmens històrics, socials, etc. I la literatura és microscòpica en el sentit que se centra en casos concrets i determinats per parlar dels casos generals. Això, d’una banda, i de l’altra, crec que tot i parlar d’èpoques passades estic parlant també de l’actualitat. Crec que això és una altra cosa que sempre intento tenir present. No fer historicisme, sinó que tinguin un ressò actual. Els temes que m’interessen són aquells que no estan tancats: robatoris de nens petits, maltractament animal, terrorisme, etc.

Et planteges parlar d’aquests temes abans de començar la novel·la, o te’ls vas trobant a mesura que vas escrivint?

M’ho vaig trobant. Bé, a veure, el punt de partida no ha estat escriure un llibre sobre la transició, o sobre l’anarquisme. El punt de partida era escriure un llibre sobre el meu nom, o sobre la data del meu naixement. Llavors, quan estic investigant sobre el meu nom em trobo en què va haver-hi una anarquista que es deia com jo. Però, clar, és el que dic moltes vegades. Hi havia vint persones que es deien com jo quan vaig ficar el meu nom al Google. Un surfista, un jugador de golf, etc. Podria haver escrit la vida d’aquesta gent, i no, la que em va interessar és la de l’anarquista. Per algun motiu serà. No és que jo volgués parlar de l’anarquisme, però quan em trobo aquest ventall el que em desperta la imaginació i m’atrau és aquell. El mateix amb la data del meu naixement. Jo volia escriure sobre alguna cosa que hagués passat al 1977. Però me’n podia haver anat al Japó, i no haver parlat de la transició.

T’esperaves l’èxit que has tingut?

No. Amb el primer no. Excepte en el moment en què li vaig enviar el text al Jaume Vallcorba, el primer editor a qui li vaig enviar, i em va respondre al cap d’un mes dient que volia el llibre en el seu catàleg. Llavors, en aquell moment vaig dir “Hòstia”. D’aleshores ença ja em vaig poder esperar qualsevol cosa. Però mai hauria pensat que tindria l’èxit que he tingut. Tot i que hi havia una voluntat d’arribar a un públic relativament ampli. Pel que deia abans també, quan un escriu ha de saber a quin públic realment es dirigeix.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Crec que és obligada, i la diré amb francès perquè és molt difícil de traduir. Contrainte.

Text: Pau Franch

Fotografies: Albert Gomis

Tornar