Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Òscar Dalmau: "La gent sense sentit de l'humor m'espanta"

El dia que vam quedar amb Òscar Dalmau (La Bordeta, Barcelona, 1974) va ser un dia històric. No per aquesta entrevista, sinó perquè feia poques hores que el Rei Joan Carles havia anunciat la seva abdicació. Vam poder veure com es va viure la renúncia del monarca des de la seu del Grupo Godó. Amb l’Òscar vam parlar de La Competència, que copresenta amb l'Òscar Andreu, d'El Gran Dictat, les seves campanyes publicitàries i la vessant lúdica de la seva feina. També vam tenir temps de parlar de l’estètica vintage que el defineix, i del seu passat com a amant del hip-hop, amb gorra inclosa. Les paraules i la seva pronúncia van estar presents tota l’estona dins l’estudi secundari de Rac1 on vam conversar-hi.

T’esperaves viure l’abdicació del Rei Joan Carles des de la Torre Godó?

No! Home, tard o d’hora havia de passar. Fa poc havíem parlat d’això al programa pensant que no passaria mai, que el Rei abdicaria de facto perquè moriria, que no abdicaria mai en vida. Però mira, ha passat avui! Danys col·laterals? Que hem fet una Competència reduïda de cinc minuts, però hem pogut colar uns quants acudits. I demà ja serà un altre dia, això de que abdiqui el Rei Joan Carles només passa un cop a la vida.

Som-hi. A les entrevistes fas conyes, t’inventes coses, te’n vas per la tangent. Et protegeixes o estàs jugant?

No m’agraden gens les entrevistes a mi, és un primer avís. Dic que sí a les entrevistes per educació però no m’agraden, considero que el meu punt de vista sobre les coses no té cap mena d’interès, almenys a mi no me’n suscita. Hi ha gent molt més interessant que no pas jo. De fet, no sé, tirar per l’humor també és una via d’escapament en aquest sentit.

T’incomoda tenir la presència mediàtica que tens ara?

Jo com que no escolto la ràdio, sinó que la faig; ni veig la tele, sinó que en faig, no en sóc gaire conscient. Potser sí que durant la campanya dels contenidors, de l’Envàs on Vas... Però vaja, van ser 30 dies, per sort. Però la sobreexposició mediàtica no em sap greu, és sinònim que hi ha feina, i en una època tan fotuda, congratulem-nos de que les coses vagin bé.

De tot el que fas, amb què et quedaries si et fessin escollir?

El programa de ràdio. És un projecte propi, El Gran Dictat és un projecte extern on em van venir a buscar per presentar, però no el dirigeixo com sí faig a la ràdio. Per altra banda, la ràdio és una companya de viatge des de l’inici de la meva carrera professional, va ser sortir de la facultat i entrar a fer ràdio amb l’Antoni Bassas a El Matí de Catalunya Ràdio.

Què aporta La Competència a part de l’humor?

Jo suposo que aporta una cosa que és tan desitjada per part dels receptors i els emissors, que és explicar el que està passant i poder repartir estopa. És una cosa que en els temps que vivim, en temps moguts, la gent ho demanda. Hi ha molta demanda i poca oferta. De fet si t’hi fixes cada cop els informatius a l’ús deixen de tenir interès per a la gent i tira més una cosa com El Intermedio, que és un informatiu però que no t’explica les notícies, ningú espera al vespre per saber què ha passat durant el dia, és una fórmula de pensament més de la gent gran. Per tant, busques anar una mica més enllà, que és una cosa que jo, sense saber que arribaria aquest moment històric i tecnològic, vaig patir a l’hora de fer el primer curs de periodisme.

Vas estar un any a la UAB, no?

Sí, però als sis mesos vaig veure clar que allò no m’interessava gens, tot i que portava molts anys volent fer periodisme. Un cop a dins em vaig desencantar, em faltava alguna cosa, no em veia palplantat davant La Zarzuela explicant què deia el Rei. Trobava a faltar anar una mica més enllà. Però clar, a periodisme et parlen de l’objectivitat, et diuen que no pots ser subjectiu... Jo trobava a faltar aquesta via d’expressió que et dóna la subjectivitat, de poder explicar el teu punt de vista. Això és una cosa que podem fer al programa de ràdio. Avui la gent no esperava sentir La Competència per saber si el Rei havia abdicat, sinó per saber què en deien el Jep o el Mohammed Jordi de l’abdicació i fer-se seva aquesta opinió.

Com és l’apropament empàtic per crear personatges de La Competència? Tens algun cunyat de referent o alguna cosa semblant?

No, fixa’t que són personatges molt caricaturitzables, perquè són extrems. No són opinions moderades de centre. Si escrius pel Jep i ja tens el Mohammed, només cal escriure al contrari, o a l’inrevés.

Anem a la tele. Com pot ser que a Catalunya es faci un show a partir de jocs de paraules?

Som estranys, som estranys. A Espanya hi havia el Pasapalabra, o el Cifras y Letras amb l'Elisenda Roca, però eren formats importats. El Gran Dictat sí que és una idea original, parida pel Xavier Bosch i potser aquest és el fet diferencial. Es pot fer un programa sobre llengua que no sigui un pal, que era una de les pors que tenia jo quan em vaig presentar al càsting. Jo els vaig dir als del programa que tenia por de que el format fos avorrit, però ells ja em van dir que no volien un format feixuc sinó dinàmic, amb bon humor. No és un programa d’humor però és distès, l’he pogut portar al meu tarannà. I al final ha sortir El Gran Gran Dictat, on gent coneguda ve a passar-ho bé i a jugar amb la llengua, i a demostrar que el llenguatge és il·limitat. Els de guió, que són els que sacsegen el diccionari, sempre diuen que ja no saben què fer per trobar paraules de cinquè nivell o anagrames, això que tant us agrada a Verbàlia.

El jugar amb les paraules és una eina útil per fer pedagogia?

Jo fujo bastant de l’opinió de que la televisió ha de ser educativa. La televisió ha de ser entreteniment, com el cinema. Hi ha programes més educatius que altres, a EGD aprenem paraules noves, jo el primer, i també el lingüista que tinc sempre al costat. Hi ha un parell de lingüistes, un a la redacció de continguts i un altre que treballa amb mi, que em fa llegir totes les paraules abans de cada programa, tot el contingut lingüístic. Ho fem un quart d’hora abans de començar el programa, em diu que vagi amb compte amb paraules com créixer, em demana que marqui bé les vocals tancades, que sinó hem de tallar si s’equivoquen perquè jo he pronunciat malament. Per sort, si m’embarbusso o no em surt una paraula tinc un auricular petit a la orella que em pot donar un cop de mà en cas urgent.

Recordes alguna paraula en concret que t’hagi putejat?

Uf, les que m’han putejat no me’n recordo, perquè és complicadíssim recordar-les, són paraules llarguíssimes. Minerals, per exemple, que els odien tots els concursants. Però penseu, i solidaritzeu-vos amb mi, que jo sóc el que pronuncia aquestes paraules! Una de les primeres que vaig llegir i que em va fer gràcia (i quan vaig pensar que podríem publicitar paraules adaptades al català) és xauarma. Una adaptació de shawarma, que mai havia vist escrit en català d’aquesta manera. El que dèiem abans: tele educativa? Home, si hi ha algú que ho veu des de casa i ho aprèn... Mira, si després al cap dels anys et fan una entrevista i et demanen una paraula, doncs ja ho tens.

T’agrada jugar, jugues sovint fora de la feina?

No massa. Amb el Monopoly igual sí que he fet partides llargues, que s’allarguen tardes i nits. Però ja et dic que fa la tira que no hi jugo, potser uns 20 anys.

La cura per la pronúncia i la llengua que es veu que tens a la ràdio i a la tele l’has tingut sempre?

Home, a mi sempre m’ha interessat la llengua. És vehicle de comunicació, és una matèria que qualsevol persona que parli li hauria d’interessat. És bo saber parlar amb una empresa d’assegurances perquè et cobreixin una inundació, o el que sigui. Si vols estudiar comunicació o periodisme cal saber fer servir l’eina bàsica, primordial. Recordo una conferència que ens va fer a primer de carrera en Joaquim Maria Puyal, que va dir: quan parleu amb amics o amb la família, que és una manera de parlar més relaxada, feu tot el possible per trobar la paraula adequada en el moment just. Deia que si acostumàvem el cervell a trobar les paraules idònies, un cop davant el micròfon aquest procés no seria tan complicat. I això em va fer pensar, vaig veure que era veritat. I des d’aleshores ho intento incorporar a les converses....

[després d’una pausa llarga] Anaves a dir alguna cosa? Em pensava que ara venia el titular.

No, no! Ara estava mirant el paper que tens amb les preguntes. Què has escrit? Espanya?

No! Posa empatia, no Espanya. No et preguntaré sobre la independència, en gairebé un any no hem preguntat a ningú sobre la independència.

Es nota que no treballes a l’Ara.

Ni hi treballaré, el Carles Capdevila [director del diari] ens va dir en una conferència a la UAB que només agafaven alumnes amb matrícules d’honor...

Ah, sí? Hòstia, déu n’hi do. A veure, de vegades la matrícula d’honor no t’assegura un bon resultat. Però és veritat que hi ha gent que estudia, que treu bones notes i que penses: hòstia, són rates de biblioteca. Sobretot en la professió del periodisme cal sortir al carrer i viure les coses per poder-les explicar.

Després aquests es fan professors o catedràtics... En fi, canviem de tema. Et volia treure la cosa vintage. És un exercici estètic o de nostàlgia o hi ha algun missatge aquí?

De fet, segurament si hagués viscut aquella època potser en renegaria, perquè van ser anys molt grisos. Però sempre m’ha interessat molt la música dels anys 60, i de la música vaig descobrir el grafisme, sobretot en portades de discos. També un amor a la tipografia, a les lletres. Visualment tota aquella època m’atrau molt, però no perquè hi hagi cap discurs darrere. M’agrada molt el mobiliari, el disseny industrial, l’arquitectura... Arts visuals.

El que penges a l’Instagram.

Sí! M’agrada fer aquest exercici. Estem envoltats de coses modernes, que semblen fetes avui en dia i que es van fer fa 50 anys, hi ha objectes que es van fer fa mig segle i que encara perduren avui en dia, això és un èxit del seu dissenyador. I m’interessa buscar qui ho ha dissenyat, quin any es va fer, d’on prové tot això... I utilitzo l’Instagram com a àlbum de fotos, com a Enciclopèdia.

Però tu vas tenir un passat de hip-hopero. Aleshores el motor era anar a la contra?

[riu]. No ho sé, a mi també m’interessava musicalment també el hip-hop.

De fet a La Competència la sintonia d’entrada és una base d’SFDK, i feu servir bases de Cypress Hill per seccions com l’Economia Gangsta del Jean Paul Desgrava...

Sí, el hip-hop que vaig escoltar durant aquella època es nota. De fet, tots els separadors de La Competència ens el mescla el DJ Tillo, que va ser sots campió de DMC de discjòqueis, és boníssim. Tot això va coincidir amb la meva entrada a l’institut als 14 o 15 anys, jo venia dels Maristes de Sants i va ser una explosió: institut públic, tios i ties a la classe... M’agradava molt el punt de protesta que tenia el hip-hop, en aquella època em vaig llegir la biografia de Malcom X, coincidia amb les pel·lis de l’Spike Lee com Do the right thing, que combregava amb grups que jo escoltava llavors com Public Enemy, que tenien un missatge molt polititzat. A mi em xocava que es discriminés la raça negra als Estats Units quan van ser els que van construir aquest país.

També va haver-hi un boom del rap espanyol als 90’ i 00’.

Sí, però a mi ja no em va enganxar del tot, va ser posterior. Costava molt escoltar rap quan a mi em va donar la dèria, com a molt hi havia elapés a Discos Castelló, era difícil accedir a tot això. Hi havia intents incipients de hip-hop a ciutats com Sevilla, Barcelona, Madrid... I jo després, amb el temps, vaig descobrir el jazz a través del hip-hop, perquè els DJ’s que són uns pirats samplejaven discos dels seus pares. A mi m’agradava el hip-hop melòdic, més festiu. Public Enemy tenia algunes bases així, també m’agradava De La Soul, Digable Planets, Cypress Hill, House of Pain... Tot grups de rap amb un punt més festiu, traient el drama del rap gangsta, que era més senzill en línies melòdiques, més d’enfrontament que de protesta. Tot aquest rotllo de l’egotrip que diuen els americans mai m’ha interessat. Però la línia que té La Excepción, per exemple, m’agrada més. Són lletres festives, amb estil de l’humor. A mi la gent sense sentit de l’humor m’espanta.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Moixaina. M’agrada com sona. I també m’agrada rebre moixaines, sóc carinyós, no sóc una persona gelada. M’agrada fer-ne i rebre’n.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes

Si vols veure més fotografies, clica aquí

Tornar