La història d’Oblit Baseiria és molt representativa del món on vivim, i també un gran exemple de com la lluita, de vegades, obté resultats. Fa anys que regenta la llibreria Casa Anita, ubicada en un petit local de Gràcia i especialitzada en literatura infantil i juvenil, sobretot en el món de la il·lustració. Els nous propietaris de l’edifici on hi ha el local van voler indemnitzar-la perquè marxés, no va voler i han anat fent diferents mesures de pressió per fer-la’n fora. L’Oblit, un nom que només pot encaixar amb algú amb una forta personalitat, abandera aquesta lluita amb tranquil·litat i il·lusió, i l’explica amb una barreja admirable de serenor i indignació. El pati de l’interior de la botiga, preciós, és on ens narra tota la seva història.
M’agradaria començar parlant de la situació que esteu vivint actualment, tots els problemes amb el local i els nous propietaris de la finca.
Jo t’ho explico ràpid, que ja tinc pràctica. Aquest edifici, el mes d’octubre passat el van comprar uns nous propietaris, que van comprar tota la finca amb tota la gent de dins. Aquest edifici és molt antic, del 1900, i estava habitat per tres veïns més nosaltres, que som el local que dóna al carrer. Els inquilins i jo no comptàvem pels nous plans de l’empresa que va comprar la finca, i aleshores ells van començar a pactar indemnitzacions. La meva, per exemple, era de 30.000 euros i volien que marxéssim el 30 de juliol.
30.000 euros per tot el local?
Sí. La resta de veïns van acceptar les indemnitzacions i ens vam quedar sols a l’edifici. Aquí va ser quan ens vam buscar un advocat, perquè aquests tràmits són complexos i es fan amb un llenguatge que la majoria no dominem. Total, al febrer ja havien marxat tots els veïns i al març l’empresa ens va enviar un burofax dient que començaven obres a l’edifici. Ens van dir que volien construir un ascensor, i que com que no tenen lloc a l’escala havien d’agafar un tros del nostre local. Per contracte, com que són teòriques millores de l’edifici (que no sé jo si és la millor manera de millorar-lo) no ens hi podíem negar. Així que vam demanar que ens ensenyessin què volien fer exactament, un pla detallat i pressupostat de les obres.
Què us van enviar?
Ens van enviar un plànol de la planta de baix de tot, la nostra, amb el tros que ens volien agafar marcat. I clar, l’advocat ens va dir que això no era un projecte d’obres, faltava tot: el temps de construcció, el disseny de l’ascensor, el mètode, l’empresa constructora... Tot! Després, el 28 de maig que vam demanar per segona vegada un projecte d’obres real, ens van enviar un nou burofax on deia que havíem d’abandonar la llibreria al cap d’un mes per, segons ells, incompliment de contracte. Ells diuen que el nostre contracte és per fer activitats de llibreria, i que nosaltres fem altres activitats. Aquestes activitats són tallers per a nens, trobades amb il·lustradors, presentacions de llibres...
Activitats pròpies d’una llibreria.
Vaig trucar a l’advocat i em va dir que no mogués ni un llibre, perquè realment són activitats pròpies d’una llibreria. A partir d’aquí me’n vaig cansar i vam començar a fer soroll. Realment no imaginàvem que podríem fer tant soroll, però clar, vinculada al món del llibre sempre acabes coneixent molta gent amb tribuna als mitjans de comunicació, i tot s’ha anat fent gran. Vam començar una recollida de signatures i la cosa s’ha anat escampant poc a poc. Vam decidir posar el tema de la recollida de signatures al Facebook i a partir d’aquí, jo que no sóc experta amb temes de xarxes, es va escampar una barbaritat. Molta gent es persona aquí, l’envia per correu, o en porta 15 de cop... Vam començar fa dues setmanes i ja estem arribant a les 11.000 signatures. Són moltes.
L’empresa que s’ha quedat amb la propietat de la finca sabeu si ha actuat de manera similar a altres llocs?
No ho sé, l’empresa es diu Pruedo, perquè és on pago els rebuts.
No heu tingut més contacte que aquests burofax? No hi ha hagut cap intermediari?
Només va haver-hi intermediari quan estaven negociant les indemnitzacions. Jo vaig dir que tenia un contracte de 5 anys i que em volia quedar. Clar, això és un desgast, aquesta gent vol l’edifici buit per tornar-lo a vendre. Aquesta gent van comprar l’edifici per quatre xavos i ara estan venent els pisos a 440.000 euros.
Suposo que hi ha dues maneres de veure-ho, per una banda la mesquinesa de l’empresa i per l’altra el suport de tota la gent.
A mi em sembla que el gran problema és l’especulació. A mi que la gent compri i vengui em sembla bé, però l’especulació del sòl a Gràcia està sent molt bèstia, i a nivell de l’ajuntament no hi ha un recolzament. La gent em diu: tens un bon advocat. Ostres, el meu suport no ha de ser només un advocat! Ha passat això a més gent del barri i transcendeix un cas particular, nosaltres volem que l’ajuntament faci una mediació activa en aquests casos. No que ens doni assessorament, sinó que es mulli. Si una de les dues parts actua de manera especulativa, l’ajuntament ha de prendre part i no pot ser neutre. Parlem d’un problema d’especulació del barri, estem molt a prop del centre i és un barri bonic. Jo he tingut ressò als mitjans, però altra gent no n’ha tingut. Jo al final hauré de marxar d’aquí, però si això serveix d’alguna cosa em sembla perfecte.
I tu com ho has viscut tot?
Mira, si no fos perquè el que em passa és greu, jo et diria que m’ho estic passant de puta mare. Perquè la resposta de la gent, la il·lusió, el com ho viu el barri, com se m’apropa la gent a dir que li ha passat el mateix... El problema és que es compren els edificis, s’hi fan reformes i es volen tornar a vendre per una milionada. La gent que no accepta les indemnitzacions i aguanta se sent molt sola, no sap on ha d’anar, no té un recolzament real.
Per posar perspectiva, anem als inicis. Com comences a la llibreria i quina història hi ha darrere el local?
Nosaltres estàvem dues cantonades més amunt, al carrer Santa Eugènia. Era un edifici molt maco, modernista i amb un local molt petitó. Aquell local havia estat una merceria, una senyora que brodava mocadors i li havia posat Casa Anita perquè ella es deia així. És un d’aquells locals on a la rebotiga i el pis de sobre hi viuen els propietaris i la part de baix és la de la tenda que dóna al carrer. Aquell local era de 90 metres quadrats, i vam ser-hi cinc anys. Després vam venir aquí, en aquest pati tan bonic hi havia una selva on no es veia res, vam haver de descobrir què hi havia darrere. I el nom el vam mantenir de la primera botiga, i ara fa 5 anys que som aquí. És com si cada 5 anys haguéssim de canviar de lloc... I això cansa.
Fins quin punt és important que una llibreria faci tots aquests actes per fer de pont entre lectors i escriptors o il·lustradors, aprofundir en els llibres i tot el que els envolta...?
Això pots decidir si ho fas o no ho fas. Jo ho faig perquè tinc la llibreria especialitzada en literatura infantil i juvenil, sobretot il·lustració, però no és una llibreria per a nens. Jo crec en el compromís amb tota la gent que treballa en aquest àmbit. I jo em sento molt compromesa amb el foment de la lectura a les escoles, molts dels meus clients són escoles. No deslligo una cosa de l’altra perquè sinó el nostre projecte no tindria sentit. Jo venc llibres a particulars, però en tinc molts d’altres que formen part d’una formació. La clau del foment de la lectura en aquest país és tenir bones biblioteques escolars.
Abans parlaves de la especialització en literatura infantil. Quin vincle hi ha entre aquesta literatura i el món adult?
Els llibres, si són bons, poden ser bons per a nens i adults. Si és un bon llibre ho és i ja està. Cal recordar que tenim un gran lligam amb els llibres que hem llegit de nens. És un lligam especial, i són els llibres que després volem tenir a les nostres biblioteques. El món del gènere il·lustrat és un gènere artístic i literari molt interessant, però alhora molt desconegut. Aquests sí que tenen molt públic del gènere, d’il·lustradors i dissenyadors gràfics. Crec que el més divertit, i recuperes quan tens fills, és explicar contes. És molt divertit explicar un conte a un nen, i molta gent adulta ha recuperat llibres de quan era petita quan té fills. Hi ha molts llibres d’aquests que agraden als adults. També cal ser crític amb els llibres per a nens, de vegades veig biblioteques d’adults amb llibres brutals i un molt bon criteri i després vas a l’habitació dels nens i tenen una merda de llibres. No es considera tan important. I ho és! Hi ha llibres molt bons per a nens.
Com comença el teu vincle amb el món dels llibres?
Sembla que no em pogués dedicar a una altra cosa. La meva mare va ser llibretera a la llibreria Ona, que venia els llibres exclusivament en català, a Gran Via. Jo vaig començar a treballar a l’Editorial Columna quan va començar a despuntar, i allà vaig fer de tot: corregir llibres de poesia, portar premsa, vaig fer d’editora de taula... I d’editora. Vaig estar amb ells gairebé 10 anys fins que va ser absorbida per Planeta. Vaig estar tres anys amb càrrec editorial, però quan vaig fer 40 anys vaig pensar que havia de pensar què em veia fent de vella. A mi m’agradava molt el món del llibre, però Planeta és una estructura molt gran, i per tant vaig pensar que canviava d’aires. Vaig creure que no hi havia llibreries infantils com a mi m’agradarien a Barcelona i vaig decidir obrir la llibreria.
Mai t’ha quedat el cuc de tornar al món editorial?
M’ho he passat molt bé editant i fent de llibretera. Vaig aprendre molt d’estat a un gran grup com Planeta, però no era el model editorial que més m’interessava. I muntar una editorial petita és complicat, molt complicat. Tothom donava per fet que muntaria una editorial, i no. Vaig pensar que fent la llibreria no m’emprenyaria ningú. Ser editor té una certa categoria social dins la nostra societat, ser llibreter no. No té cap mena de reconeixement social, i si ets llibreter de literatura infantil, ets una merda al món del llibre. I mira, per mi cap problema, he muntat això, ho he fet a la meva manera, ningú m’ha emprenyat i sóc molt feliç amb això.
El negoci funciona?
Sí, ens va bé, funciona molt. Una llàstima el que ens ha passat ara amb la gent de la finca, però igual en sortim reforçats de tot plegat. Un local amb aquest pati no trobarem, però en fi... El que sembla clar és que no voldran renovar-me el contracte, perquè els hi he tocat massa la pera.
Per acabar, et demano que escullis una paraula.
Olivera. Per aquesta d’aquí, que és molt maca i la tenim davant.
Text: Oriol Soler
Fotografies: Albert Gomis