Núria Iceta: “Enfortint el sector i fent créixer el conjunt de lectors farem créixer les nostres editorials”

La Núria Iceta (Barcelona, 1968) va estudiar història, però es considera gestora cultural. Des del 1998 forma part de la família de L’Avenç, una editorial independent que actualment dirigeix juntament amb l’historiador Josep Maria Muñoz. La revista L’Avenç va néixer l’any 1977 a iniciativa d’un grup d’estudiants universitaris que es van inspirar amb la publicació modernista L’Avens de finals de segle XIX. A banda de ser una revista històrica i oberta als camps plurals i diversos de la cultura, L’Avenç també és des del 2007 un segell editorial amb un catàleg atrevit i molt determinat. La Núria Iceta ens rep a la seu de l’editorial, que s’exhibeix com un aparador dels 40 anys de la seva existència. Portades antigues, cartells històrics, i premis i guardons tan rellevants com la Creu de Sant Jordi i el Premi Ciutat de Barcelona de Mitjans de Comunicació.

Aquest any la revista i l’editorial L’Avenç celebren 40 anys i 10 anys respectivament. Comencem parlant de la revista, quin balanç creus que se n’ha de fer 4 dècades després de la seva creació?

Jo dic que nosaltres som devots de la Santa Continuïtat. Perquè quaranta anys et permeten haver fet una evolució molt gran. Els volem celebrar, però no és una celebració de passat sinó que també ho és de present i de futur. La gràcia de L’Avenç ha estat que per una banda ha estat molt fidel a les seves arrels, al que volia fer, però el que volia fer en cada moment. És a dir, que també s’ha volgut adequar a la realitat i als seus lectors. Per això parlem del projecte cultural de L’Avenç, perquè més enllà d’una revista, quan va néixer i també ara, naixia amb una vocació de servei públic. Els 4 fundadors tenien clar que necessitaven una eina per transmetre els coneixements que s’havien silenciat durant la Guerra Civil i els 40 anys de dictadura. Per això els primers números estaven molt dedicats a la història. Però, en realitat la seva vocació, i per això es van dir L’Avenç, era recuperar la capçalera modernista de finals del segle XIX. Llavors, quan ells parlaven d’història l’any 1977 i nosaltres en parlem ara, no és únicament una història de fets o de memòria, sinó que és amb una visió molt més àmplia sobre el conjunt de les humanitats.

L’evolució de la revista, que amb el pas dels anys va passar de ser una publicació centrada a recuperar la història del país a ser una revista que aprofundeix en molts àmbits culturals, segueix el procés que Catalunya ha seguit com a país?

Jo crec que és una evolució de la necessitat del país. Ara qualsevol de nosaltres pot accedir a informació sobre què va ser la Mancomunitat. L’any 1977 no. Encara que sigui diferent, l’objectiu és el mateix. Què podem fer de diferent ara del 1977? No podem anar repetint tot el que hem explicat. En canvi, interpretar el passat o el present amb les eines d’avui en dia crec que es pot fer d’altres maneres. I de fet ja ho feien els modernistes. L’únic que estem fent és mantenir aquesta voluntat però presentant-la d’altres maneres. Al mes de març vam publicar un article sobre La La Land. No trobaràs enlloc un article millor sobre aquesta pel·lícula. No perquè l’hagi escrit una bona crítica de cinema, que ho és, l’Imma Merino. Si no perquè a més a més disposa d’un espai que no disposa a qualsevol altre mitjà. No et poden fer una visió de conjunt sobre la pel·lícula. Tot el ventall d’informació de context que oferim al lector creiem que no es pot trobar enlloc més i que és tant història, de la nostra manera d’entendre-la, com ho és explicar l’obra de la Mancomunitat. Perquè tot són aspectes d’una mateixa societat.

En una entrevista a El País, el Josep Maria Muñoz deia que L’Avenç ha refredat la idea de crear debat cultural. Estàs d’acord que la revista ha perdut aquesta part de generar debat i s’ha centrat més en la crítica cultural?

Jo t’he explicat l’inici i el final de L’Avenç, però crec que ell es referia al mentrestant. Els fundadors, l’any 77, van començar explicant la seva visió de la història. I immediatament van començar a sorgir debats historiogràfics sobre la Guerra Civil, la Dictadura, etc. Jo crec que es referia a això. A nosaltres ens sembla bé, i de fet, de tant en tant encara hi ha debats d’aquest tipus. El que passa és que sí que teníem clar que havíem d’evitar fer debats interns, de l’Acadèmia, d’un historiador contra un altre. Perquè ja hi ha plataformes acadèmiques que ho fan. Els debats en aquest sentit s’han de produir a la universitat. Nosaltres volem fer una revista pel lector, i creiem que no és el que més li pot interessar. I en aquest sentit, a diferència d’abans traduïm articles d’altres revistes internacionals. Això, sí que interessa, i que hi hagi debats al voltant d’això. Però que hi hagi debats sobre historiografia crec que interessa només als historiadors.

Entenc, que el lector vol llegir sobre l’actualitat, sobre aquelles coses que estan a l’ordre del dia i que poden condicionar el futur. Per exemple, la situació política actual.

Sí. De fet, el número que celebra els 40 anys parla de les relacions entre Catalunya i Espanya. I és un tema que és recurrent en la història de L’Avenç. El número 100 parlava d’això, el número 200 també parlava d’això, i el 300 també. Podries resseguir la història de L’Avenç a través del seu enfocament sobre aquest tema, que finalment considerem que és el tema que condiciona la nostra situació social, política, i molt sovint, fins i tot, cultural. És a dir, que els debats del present també hi són. O per exemple, a través de la literatura. Cada any tenim un escriptor convidat que fa un relat mensual, i que molt sovint l’any següent es reelabora i es presenta en format de llibre. L’any passat, l’Adrià Pujol, va fer un relat sobre els barcelonins. Això té un valor actual per la gent de Barcelona però també tindrà valor d’aquí 10 o 20 anys perquè  es podrà veure la visió del que és Barcelona avui en dia. És com un poliedre de coses que anem aportant.

Sovint s’associa L’Avenç amb The New Yorker. Us sentiu una mica així, el The New Yorker català?

Ostres, a mi m’agradaria molt (riu). Sí. La meva religió no m’ho permet dir. És que estem parlant de lligues molt diferents. A veure, allò és un setmanari, és lletra, lletra, lletra. I també és una altra cultura, de gent molt acostumada a llegir. Jo considero, per la meva evolució dins de la casa, que ara posem molta il·lustració, i n’hi ha poca. Però això, al The New Yorker li semblaria un tebeo, perquè ells tenen lletra i lletra petita. Vull dir que tot plegat és diferent. En què reconec que ens assemblem? Doncs, en aquesta voluntat de ser presents i un present actiu cultural, i en què és molt important quan algú aconsegueix publicar al The New Yorker. Doncs, a petita escala, també passa que els escriptors catalans quan arriba el setembre comencen a especular sobre qui serà l’escriptor convidat de L’Avenç del pròxim any. I això mola. Perquè vol dir que hem aconseguit que interessi a gent una mica més jove. No pretenem que sigui per adolescents però sí que és veritat que permanentment hem de fer l’esforç de renovar el públic. L’Avenç és una revista per a gent que llegeix. No podem enganyar a ningú. Has de llegir. Però és que hi ha molta gent que llegeix, i gent jove.

Ara que parles del públic de L’Avenç, se’l sol associar amb un col·lectiu més culte i universitari, i fins i tot elitista. És expressament o és quelcom amb el que heu de combatre permanentment?

No, no. A nosaltres ens agradaria que fos realment una revista per a molta gent. És a dir, la revista està pensada pel lector. I aquest lector habita en llocs molt diferents, en clubs de lectura, per a gent de la universitat, etc. Per a gent que llegeix-hi molt, i que llegeix-hi bé i que interpreti i pensi i vagi més enllà de la pròpia lletra. La nostra missió és que arribi a molta més gent de la que arriba, no ens podem quedar amb els que ja tenim. És veritat que hem pogut mantenir aquest coixí de lectors que ens segueix, però som molt més ambiciosos que això. La gent que va al teatre, que va a exposicions, que mira determinats programes de televisió, etc. L’Avenç també és per a ells, i encara no ho saben. Tampoc ha d’interessar-te tot el que diu L’Avenç des de la primera pàgina a l’última. És com els llibres. La revista i els llibres tenen un sentit en el seu conjunt. No vol dir que tots t’agradin. Creiem que hi ha moltes peces del poliedre que tenen sentit però que no tenen per què interessar-te totes.

Quina tirada té actualment L’Avenç?

3.000 exemplars.

Amb el pas dels anys, ha augmentat, s’ha mantingut o ha disminuït?

Ui, no. Quan va començar crec que en van tirar uns 10.000. Una passada. Però, clar, era un moment en què no hi havia res. No hi havia publicacions culturals com L’Avenç. Bé, Serra d’Or i... Per tant, en feien unes tirades molt grans. Al que no hem renunciat mai, tot i que ens faria estalviar molts diners, però no hem volgut fer-ho, és sortir a quiosc. Això és un debat etern. Tenint en compte el país, la situació, la llengua i l’àmbit lingüístic en què es pública L’Avenç, podríem haver decidit que es distribuís per subscripció. Jo això, em veig capaç d’explicar-ho. Però també, hi ha bona part, tant en el meu soci com en mi de tossuderia.

En aquest sentit, us pesa una mica el romanticisme i el pes de la història de L’Avenç?

Romàntic i no romàntic. O sigui sí. Però necessitem visibilitat també. Jo no puc conscientment renunciar a un punt de venda, a un aparador.

Tot i que, com acabes de dir, et faci perdre molts diners?

Clar, i molt més que en podria perdre. Perquè anem a quioscos, però no a tots. I no els inundem amb 100 exemplars. Perquè ens els menjaríem amb patates. Hem de trobar un punt mitjà. I crec que el nostre punt de venda natural és el quiosc, però el quiosc de peu de carrer, les llibreries i les subscripcions. A banda de les edicions electròniques que fan que es pugui llegir a qualsevol lloc del món. Això ha facilitat molt la feina.

Parlàvem dels 40 anys de L’Avenç, però, aquest any també en fa 10 que veu decidir convertir-vos en editorial. Per què?

L’Avenç sempre havia volgut fer això. De fet, ja havíem fet alguna cosa abans. Hi havia hagut dues col·leccions d’assaig històric. Nosaltres no vam poder començar a fer-ho de manera regular fins al 2007, i ho vam fer amb només 3 llibres. Fins que cada vegada ha estat una part més indestriable i més important de la nostra activitat, perquè suma peces en aquest poliedre. I ara tenim aquestes dues línies d’assaig i de literatura, que tot i ser diferents tenen també vasos comunicants. I amb la revista també. També fa uns anys vam fer un documental, hem fet alguna exposició, algunes conferències, etc. Tot el que sigui produir continguts culturals amb aqueta visió àmplia sobre la història i la voluntat d’explicar la realitat la tindrem sempre present.

Manteniu una revista en català d’història i cultura en paper, i sou una editorial independent que publica en català i que té un catàleg molt determinat i atrevit. És sostenible aquest model?

Això només s’aguanta per autoexplotació (riu). No sé si queda molt bé dir-ho, però crec que és la realitat i que és absurd explicar altres històries. Això és una empresa molt petita, som quatre persones, dues de les quals som el Josep Maria i jo, que som els socis, i ens hi deixem la pell. També és veritat que comptem amb molts col·laboradors. La major part dels articles de la revista no els escrivim nosaltres, i els llibres, evidentment, tampoc. Estic contenta, perquè per una banda, la podem fer, però m’agradaria poder tenir molts més mitjans i per tant poder arribar a molta més gent. Però la situació és la que és i és un petit miracle.

Ajudes de les institucions públiques, per exemple? Pot semblar contraproduent que generadors de cultura i garants de la llengua en un país tan particular com el nostre no rebin suport de les institucions, no?

Sí, jo crec que en determinats aspectes les institucions podrien fer una feina molt més subsidiària. Crec. És a dir, està bé que l’administració faci una programació cultural al Palau Robert, o a la Virreina, o al Born... Està bé. Però, no tindria sentit, també, que encarregués això als agents culturals? Perquè seria una manera de donar-hi suport i també de mostrar la diversitat del país. Que no ens trobem que ells estiguin fent una despesa sobre els seus equipaments, dels quals nosaltres no ens en beneficiem, i nosaltres estiguem lluitant per intentar fer arribar aquest missatge o aquesta proposta cultural a la ciutadania. És com que hi estem anant tots dos però no ens acabem de trobar. Crec que hi hauria d’haver molta més col·laboració entre administracions i empreses culturals. I també entre els mateixos agents culturals. Nosaltres això ho hem defensat molt i ho estem aplicant. Hem col·laborat sempre molt tant amb l’associació de revistes com ara amb l’associació Llegir en Català que hem creat els editors. Perquè creiem que aquest país, que ens agrada tant, però que és tan petit, si no col·laborem, estem morts. Llavors, en aquests moments ens és més fàcil col·laborar amb altres que amb les institucions.

Això et volia preguntar, el col·lectiu Llegir en Català, fa una mica la feina que haurien de fer les institucions?

Nosaltres ens trobàvem que hi havia una associació d’editors en llengua catalana, de la qual tots en formem part, que fa d’interlocutor amb les institucions amb els grans temes, que està bé, però que és molt limitada. Nosaltres hem fet un salt molt gran sobretot mental, de compartir informació, de no tenir por a la competència. I hem trencat aquests tòpics. No veiem on és el límit de la nostra col·laboració.

Clar, des de fora, aquesta col·laboració pot semblar arriscada per cada editorial, pel fet que competiu entre vosaltres en un mercat molt petit i concret.

No, no ho creiem en absolut. Per una banda, és cert i crec que fora bo que dins del sector editorial hi hagués més editorials fortes, o mitjanes. Tens un gegant que s’ho ha menjat absolutament tot, i després tens un munt d’altres editorials. Hi ha alguna editorial mitjana i moltes de petites. Crec que això està una mica desproporcionat i estaria bé que hi hagués més editorials mitjanes. Nosaltres ho hem intentat algunes vegades d’unir forces amb altres editors, fins i tot a nivell empresarial. Però mentre això no arriba...

I per què no arriba?

Perquè en el fons tothom vol fer el que vol. Ningú vol que li digui el que ha de fer. Tothom vol fer la seva. Però mentre això no arriba i com que nosaltres creiem que això és possible, el que fem és col·laborar d’altres maneres. Creiem sincerament que enfortint tot el sector i fent créixer el conjunt de lectors farem créixer el conjunt de les nostres editorials.  Això, a part de ser una creença filosòfica, ho veiem. Ara nosaltres, som més forts que fa tres anys. Hi ha molts aspectes, però també hi ha el fet d’haver pogut sortir més al carrer. Nosaltres som quatre. Jo no puc anar a tot arreu a explicar L’Avenç, llavors Llegir en Català, m’ha obligat a sortir més perquè hem estat presents al carrer, hem anat a fires, etc. I a més, el fet de trencar aquesta barrera mental de la competència ens ha fet que se’ns vegi d’una manera més positiva i que realment ens hàgim enriquit els uns als altres per l’intercanvi d’experiències. Perquè jo he après molt dels meus companys.

Vivim en un moment en què tothom s’atreveix a publicar i en què la qualitat ha deixa’t de ser important. Només cal mirar Sant Jordi. El valor d’editorials petites i independents com la vostra és mantenir una certa qualitat que les grans editorials no tenen en compte?

Rotundament sí. Però, per una banda, les editorials com la nostra ens caracteritzem per tenir molt clara la vocació. Si vas a Planeta, no sé quina missió deuen tenir.

Vendre llibres, no?

Clar, però venen llibres amb els mitjans amb què vendrien altres coses. I ho fan bé, ho fan molt bé. Nosaltres fem una altra cosa. També volem vendre llibres, però abans que vendre llibres tenim una missió. Això per una banda, després el compromís dels editors hi és. Mentre que en una editorial gran, hi ha molta gent que treballa, i hi ha molts bons editors que treballen molt bé, però no hi ha un compromís personal amb aquella missió. I després hi ha un altre aspecte que em sembla important. I ara sí que parlo com a Llegir en Català, treballem amb uns criteris professionals que em sembla que no són menyspreables avui en dia. Em refereixo al respecte als traductors, a qüestions com a on produïm els nostres llibres, amb quins mitjans, a la qualitat, al respecte que crec que tenim amb tots els agents, la relació que tenim amb el llibreter, o amb el bibliotecari. És una manera de treballar que en les editorials grans és impossible de fer, encara que vulguin, perquè no podrien abastar-ho. D’alguna manera, crec que integrem a tots els agents amb què treballem en aquest procés d’edició.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Compromís. Jo crec que és el resum del que t’he intentat explicar. Per a mi L’Avenç és un compromís personal i professional. I és un compromís ètic per la resta d’agents que formen part del sector del llibre, un compromís amb el lector, amb el país.

Text: Pau Franch

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar