Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Natza Farré: “Si s’està a favor dels drets humans, s’ha d’estar a favor dels drets de les dones”

La Natza Farré (Barcelona, 1972) és periodista, guionista, comunicadora, i per sobre de tot, feminista. Porta una pila d’anys reivindicant i defensant els drets de les dones a través del gran conglomerat de mitjans de comunicació catalans. Diu, que moltes vegades ho ha fet contra vent i marea, i que s’hi ha sentit una mica sola. Ara, acaba de publicar Curs de feminisme per microones (Ara Llibres), un llibre que recull un seguit d’idees i exemples que amanides amb molt sentit de l’humor i un toc de sarcasme, composen un veritable tractat sobre el feminisme. De fet, entrevistar la Natza, és, sense cap mena de dubte, un autèntic curs accelerat de feminisme. Aquesta conversa n’és una prova fefaent. Gràcies per l’exclusivitat, Natza.

Curs de feminisme per microones. Per què aquest títol? Quin significat té?

Perquè havíem de deixar clar que fos un curs de feminisme, però posant només curs de feminisme li faltava alguna cosa. Llavors vaig afegir això del microones perquè és un curs molt ràpid i perquè li donava aquest toc d’humor que té el llibre. Si poses microones per aquí al mig ja es veu que hi ha alguna cosa que no quadra.

En el llibre dius que: “Formar part del grup de les dones és formar part del grup més nombrós de persones de segona classe del món, i que convé que totes en siguem molt conscients”. Com pot ser que hi hagi tantes dones que encara no en siguin conscients?

Perquè portem molts segles de dominació masclista i per tant moltes dones han absorbit aquesta dominació i la traspassen de generació en generació. També perquè el feminisme mai és prioritari quan en realitat és el que hauria d’estar a dalt de tot per canviar la societat i canviar el món. Però tants segles de masclisme i de dominació patriarcal fa que tota una sèrie de generacions quedin enclotades en això. Per tant, cal despertar la consciencia. Ens hem acomodat i ara ens hem de tornar a despertar.

També parles de què les dones fareu la gran revolució. Es pot fer sense haver apoderat i conscienciat totes aquestes dones?

La revolució la farem totes les dones conscienciades. En aquest sentit, el que jo dic és que comptem amb els homes que si vulguin apuntar, naturalment, però aquesta és una revolució que liderem nosaltres, perquè som les dones i perquè ens convé liderar-la a nosaltres. Que no hi hagi algun llest que digui: “Jo també sóc feminista, ja la lidero jo que sóc home”. No, això, no. I estic molt convençuda que aquesta revolució es farà des de la consciència. De fet, ja l’hem començat. Comença en el moment en què assenyales el masclisme directament i et plantes.

Quin paper han de tenir els homes en aquesta revolució?

Jo a tothom li dono el paper d’éssers humans. És evident que estem diferenciats per homes i dones, però jo penso que si tu estàs a favor dels drets humans, estàs a favor del feminisme. No val que estiguis a favor de tots els drets humans i no estiguis a favor dels drets de les dones, que com a home reconeixeràs que estem molt perjudicades. Per tant, si tu ets un defensor dels drets humans, seràs un dels nostres, perquè tampoc et queda altre remei. No pots girar la cara i defugir aquest tema.

Potser el problema és que hi ha molta gent que no està a favor dels drets humans?

Doncs segurament va per aquí la cosa. I encara més tenint en compte el context actual en què si mires Europa, per exemple, està aflorant l’extrema dreta per totes bandes. Per tant, sí, hi ha una manca de perspectiva i una manca de valors respecte als drets humans. Però si estàs a favor dels drets humans, estàs a favor dels drets de les dones.

Està mal explicat al feminisme? Em refereixo a què dir que ets feminista en aquest món no està massa ben vist.

Està mal interpretat, I segurament la imatge que ha donat un determinat tipus de feminisme no agrada prou perquè moltes dones diguin lliurement “Jo sóc feminista”. Hem de trencar també amb aquesta imatge del feminisme. El feminisme està representat per molta gent. Però sí que és veritat que ha tingut aquesta mala fama i de fet encara continua utilitzant-se el terme feminista com un insult, amb cert menyspreu, i fins i tot s’ha inventat la paraula feminazi, que és horrorosa.

Deixa’m que insisteixi en això. Partint de la base que el feminisme defensa la igualtat, si tothom entengués el significat del terme creus que hi hauria molta més gent que s’hi identificaria?

Però és que això jo no sé per què no s’entén. És a dir, jo he llegit coses últimament que diuen “El feminisme és igual que el masclisme”. No. El feminisme neix perquè hi ha masclisme. Per tant, és una defensa a un atac. No hi ha una altra manera d’entendre-ho. Ens posem a parlar de dones perquè és flagrant la situació en què ens posen. No té res a veure amb el masclisme. Si no hi hagués masclisme, no hi hauria feminisme. Estaríem tots igual i no hi hauria aquesta problemàtica. No es pot entendre d’una altra manera. És impossible.

Parlem de la paritat. És un mètode per aconseguir la igualtat?

Clar. La paritat és molt polèmica. Quan es parla de la paritat es diu que les dones volem ser-hi. Els homes ja hi són. El problema és que ens demanen cinc carreres, cinc idiomes, 25 màsters, etc. I el que és més flagrant és que estem envoltades d’homes que tenen poder i que estan en llocs de decisió, però que són uns inútils. Per tant, per mi la paritat és necessària perquè el que primer necessitem és tenir visibilitat a tot arreu. Que hi haurà dones que valguin més i dones que valguin menys? Efectivament, però és que nosaltres fa segles que estem aguantant homes que no valen res.

La solució és legislar-ho?

Clar. Fa molt temps que estem esperant que les coses es facin soles, i les coses soles no es fan. Per tant, d’alguna manera s’haurà d’obligar a què això canviï, igual que s’haurà d’obligar a què no respectar les dones, insultar-les o menysprear-les, no pot sortir gratuït. I ara mateix això està sortint gratuït. Si tu insultes a una dona no passa res. En canvi si tu insultes a un negre, o a un jueu...

Sembla que el feminisme quedi per sota de l’homofòbia o del racisme...

Es considera una injustícia menor. Però no ho és.

Això em recorda la sèrie Borgen. En un capítol el govern proposa una llei d’igualtat en les empreses i administracions, i els empresaris i l’oposició s’hi posen en contra.

És complicat legislar aquest fet o és que no hi ha prou gent que tingui el valor de legislar-lo? Es tracta de dir prou i de començar a canviar les coses. Igual que s’han canviat moltes altres coses a través de lleis que han ajudat a millorar la societat. S’ha de tenir aquestes persones suficientment conscienciades perquè diguin: sí. A partir d’ara això és un tema prioritari.

Com la violència contra les dones…

La violència contra les dones és el terrorisme del segle XXI. És on més morts hi ha a tots nivells. Per què no comencem a parlar de terrorisme masclista i llavors igual els governs s’ho prenen més seriosament? Si veuen l’embrió d’aquest terrorisme masclista, que és la cultura de la violència, potser d’inici, es començarà a tractar diferent les dones, i per tant, desapareixerà aquesta necessitat d’agredir-les.

L’altre dia sentia el Jordi Évole explicar que el Mediterrani és l’equivalent als camps d’extermini nazis però actualitzat al segle XXI, i que d’aquí a uns anys la societat es posarà les mans al cap al veure que no es va fer res per aturar-ho. Li veus una certa similitud en el cas de la violència masclista?

Sí, seria el mateix cas. Però clar, el cas dels refugiats és una situació molt més bèstia perquè les imatges que ens arriben són molt més dures. Però quantes vegades has vist imatges de dones que han estat assassinades per les seves parelles, exparelles, etc. I les anem passant com si res. És un constant.

La quotidianitat li treu rellevància i impacte…

Si, però pensa que ara mateix ningú està parlant dels refugiats de Grècia. Tots aquests temes s’obliden. Per tant, hi ha d’haver algú pesadet, com jo, que digui que no només no ens en podem oblidar sinó que a partir d’ara això ha de ser una prioritat fonamental. Jo visc en una ciutat molt tranquil·la, que és Barcelona, però jo a la nit no camino igual que tu. Estem molt cansades de viure així. D’anar a una entrevista de feina i que ens preguntin si tenim fills o ens volem quedar embarassades. No hi ha res que fomenti la igualtat d’una forma contundent. I ha de ser així, i a qui no li agradi que comenci a aguantar-se, perquè el que no ens agrada a nosaltres és la injustícia, i aquesta és permanent.

Es poden fer bromes i sàtira del masclisme? De fet, el llibre n’està ple...

El llibre té un valor afegit que és el sentit de l’humor. Jo sóc una persona que sense sentit de l’humor estaria morta, perquè veig les coses sempre molt negres, per tant jo necessito el sentit de l’humor per viure i per sort el tinc. I penso que és una molt bona manera d’explicar les coses, perquè tu vas rient, però mentre ho fas et vas assabentant de les coses. Jo penso que de pràcticament tot es pot fer humor. De fet, crec que la societat com més sentit de l’humor té més sana és. Sobretot perquè comences per riure’t de tu mateixa per tant relativitzes les coses. Però no vol dir que menyspreïs el tema de què estàs parlant.

Moltes vegades es passa la frontera de fer-ne broma a fer-ne menyspreu...

Sí. En el programa, per exemple, tenim l’Angelines, que diu burrades de l’alçada d’un campanar. Aquest personatge t’està definint una sèrie de pensament sobre els que tu te’n rius com a crítica. El que no pots fer és posar-te al seu costat, te n’has de riure. I això és el que recomano jo amb els masclistes, que els assenyalem sense vergonya i que els hi passin les ganes de fer determinades brometes que ja són insults directament.

Com ha sorgit la idea de crear aquesta mena de joc entre l’Angelines i tu en què ella t’intenta buscar la complicitat i tu la poses a lloc?

És molt interessant. Això va venir una mica arran de la publicació del llibre que com que vam pensar que en parlaríem seria interessant donar-li aquesta volta. Però clar, és com fer un triple salt mortal. Com que ella no entén mai res, el que acaba dient sempre acaba sent el més masclista que et puguis tirar a la cara. Si els homes decideixen demanar lavabos per canviar bolquers ella considera que això és masclista perquè canviar els bolquers és cosa de dones. Però jo aquest joc el trobo molt interessant i crec que va molt bé per difondre el missatge feminista.

Ara que estem parlant de personatges, deixa’m que et tregui el Trump...

Jo al·lucino. Ara ens adonem que és un masclista recalcitrant? Ara? Clar, això és una estratègia política, li estan traient tot just abans de les eleccions. Avui sentia a les notícies que els periodistes deien que això repercutirà en el vot femení, i jo penso:  “De debò només repercutirà en el vot femení perquè si és masclista només afecta les dones?”. Pot ser que la realitat sigui aquesta, perquè és molt dura, però a tu et sembla normal que això no hagi de repercutir també en el vot masculí? Però sembla ser que el que passa amb les dones només ens afecta a nosaltres, quan en realitat afecta tota la societat.

En aquest sentit, serviria d’alguna cosa que la Hillary Clinton fos la Presidenta dels Estats Units? O tot seguirà igual perquè serà una dona enmig d’un món ple d’homes?

És el que passa amb la majoria de dones. Tanmateix, aquestes dones sí que tenen l’oportunitat de fer coses diferents. És veritat que tampoc són dones d’extrema esquerra cap d’elles, ni la Hillary, ja ho sabem. Però, és molt important per la visibilitat, i arriba molt tard als Estats Units. De fet primer hi ha hagut un home negre, i esperem que ara sigui una dona. Però és molt important. Això ho estem veient també aquí amb les alcaldesses. En són quatre, però sí que s’ha remogut alguna cosa. També s’ha remogut el menyspreu contra la dona, perquè moltes vegades les crítiques són molt més acarnissades que si fossin homes. Però són dones fortes i estan convençudes de què poden aguantar. I també tenen un suport independentment de la ideologia que les defensa. És a dir, si ataquen a la Merkel com a dona jo com a dona la defensaré, altra cosa és la seva ideologia, que no hi estic massa d’acord. Però és que com a dona per gènere no la pots atacar.

Ja per acabar, et demano que em diguis una paraula.

És una paraula amb portuguès, perquè a mi m’agrada molt aquesta llengua, i avui és un dia perfecta per dir-la perquè plou. La paraula és guarda-chuva, que vol dir paraigua en portuguès. M’agrada perquè la trobo preciosa, em sona molt bé, i defineix molt bé el que significa.

Text: Pau Franch

Fotografies: Albert Gomis

Tornar