La feina de Miquel Sesé (Barcelona, 1963) consisteix a idear passatemps, a ressuscitar les hores mortes de la gent. Quedem amb ell al Bar Queimada de Barcelona, santuari pels jugadors de qualsevol tipologia i d’Scrabble en especial. Des del 1992 s’hi fan timbes setmanals on es juga amb les paraules, i la resta de la setmana els jocs de taula que decoren i donen sentit al bar són aprofitats pels clients, que hi passen hores i hores. En Miquel porta més de 8.000 crucigrames fets a l’Avui i ha estat campió del món d’Scrabble en català. La seva afició als jocs i a l’esport guien la conversa, que també està esquitxada per referències a la competitivitat, l’atzar o l’Atlético de Madrid.

Què representa el Bar Queimada on som ara?

Aquest bar és un històric dels jocs de taula. Anteriorment estava aquí darrere, al carrer Dos de Maig, i era molt més guapo, perquè era molt tètric, molt fosc, com una cova. Com si fos un pub, vaja. Era molt més xulo, però l’amo del bar pagava dos lloguers, el d’aquest local i el de l’altre, i se’n va quedar un. L’any 1992 vam muntar el club d’Scrabble, i des d’aleshores ja fa 22 anys que fem això.

Avui és dimecres, hi ha molt moviment? Quants jugadors han arribat a passar per aquí?

A veure, ara hi ha hagut molt moviment de jugadors. Durant tots aquests 22 anys han arribat a passar 250 jugadors diferents. En alguna tarda-nit la mitjana igual és de 30 o 40 jugadors. Quan vam començar, les timbes començaven a les deu de la nit, i es podien fer unes sis rondes, fins les tres o les quatre de la matinada. Però ara el perfil de jugador ha anat canviant i  hi ha gent una miqueta més gran. Ara comencem a les set i a les dotze ja no queda ningú. Abans hi havia un esperit més gamberro, però la cosa ha canviat.

Aquí us jugueu les garrofes els campions d’Scrabble.

Sí, ara el nivell ha baixat molt, però jo sempre he considerat que el Queimada és la universitat de l’Scrabble. Tots els grans jugadors han sortit d’aquí, i ara hi ha grups molt actius a Manresa, Molins de Rei, Sabadell, El Prat, però tots han partit d’aquí. El Grup Queimada sempre ha estat el pioner.

Quan et sents atret pel joc verbal?

Quan estava fent el BUP. Era molt aficionat a les revistes dels mots encreuats, però el problema era que no hi havia manera de trobar-ne en català. Al quiosc pots trobar 70 o 80 revistes de joc verbal, però totes en castellà. Aleshores, quan vam acabar el batxillerat vam decidir muntar alguna cosa relativa als passatemps en català. Vam fer una revista d’encreuats que es deia ...Més. Per desconeixença comercial i publicitària no vam acabar de surar. Però bé, vam treure 12 números que van ser una targeta de presentació molt bona per entrar a col·laborar en diaris, on no et jugues tu els quartos com a les revistes, sinó que et pagaven la peça a un preu que pactaves. Però vaja, des dels 15 o 16 anys sempre m’ha agradat molt resoldre encreuats i jugar amb les paraules.

Encara existeix aquesta empresa, Olissip. Us seguiu mantenint bé?

Sí, malgrat la crisi. Vam tenir uns anys molt bons amb bastants clients, però ara... El parc de diaris a Catalunya és limitat. Al principi només treballàvem en català, però de seguida ens hi vam posar amb el castellà, perquè sinó no podríem sobreviure. Olissipo és la catalanització de l’antic nom romà de Lisboa. Igual que Barcelona és Barcino, doncs el mateix.

Per què Lisboa?

Perquè és una ciutat encantadora. Hi ha un gran poeta, Fernando Pessoa, que va ser un escriptor que va fer fortuna, però que va muntar una editorial a la que va posar de nom Olissipo... I fent d’empresari es va arruïnar. I tant jo com en Màrius [en Màrius Serra, que també va ser un dels fundadors de l’empresa] érem bastant fans de Pessoa, i el que vam fer va ser catalanitzar-ho.

Fa molts anys que fas mots encreuats. Com treballes?

Jo funciono diferent que la majoria de companys. Gent com el Fortuny o l’Anna Genís fan el seu mot encreuat, però també es dediquen a altres coses. Jo faig el meu crucigrama de l’Avui, també des del 1992, faig passatemps per moltes altres revistes i diaris. Treballo en cadena, i intento fer blocs setmanals. Si la setmana té set dies, doncs me’ls intento pelar en dos dies.

Vas fregar la possibilitat de dedicar-te al futbol. Explica-m’ho.

A mi el futbol sempre m’ha agradat. De fet, encara m’aguanten les cames i segueixo jugant als meus 51 anys! Però a aquestes lligues on pagues tu per jugar, no al revés. Des dels sis anys jugo a futbol, i vaig arribar a entrenar amb el Sant Andreu de tercera divisió. Sóc molt mandrós a l’hora d’entrenar-me, a mi el que m’agrada és jugar!

Com Romário?

Sí, jugar, jugar amb els encreuats, l’Scrabble, el futbol. M’agrada jugar, això d’entrenar no està fet per mi. Vaig arribar a entrenar al Sant Andreu però mai he arribat a veure un duro, vaig plegar de seguida i em vaig apuntar a equips aficionats que no entrenen.

Parlant de futbol, deus estar d’enhorabona. Ets seguidor de l’Atlético... I per un fet molt curiós.

Em fa una mica de vergonya signar els mots encreuats de l’Avui i ser de l’Atlético de Madrid...  Això és una dèria de nen petit, de dir: jo vaig amb el que guanya! Quan em va començar a interessar el futbol, amb 6 anys, vaig dir que seria de l’equip que guanyés aquell any la lliga. I aquell any, i mira que només n’ha guanyat 9 en 100 anys d’història, la va guanyar l’Atlético. I no ho puc canviar, m’agradaria ser del Barça, però no puc canviar. El futbol és una cosa que ve del cor, i realment quan l’Atlético fa un gol, el cor em fa un salt. I si marca el Barça em deixa indiferent. Sempre voldré que li vagin bé les coses al Barça, sobretot contra el Madrid, però sí, és la dèria de nen petit d’anar amb el que guanya.

I ara ets esclau d’una decisió que vas prendre quan eres petit.

Totalment, és una decisió que vaig prendre als sis anys, ja fa 45 anys que sóc de l’Atlético i estem a deu dies que em doni una gran alegria. Veurem...

Parlant de l’Atlético, m’ha arribat que ets molt competitiu. Es pot gaudir del joc sense ser-ho?

A veure, sóc competitiu però no m’agrada guanyar per molta diferència a un rival. Jo necessito guanyar, però no acarnissar-me amb el rival. No ho suporto, ni a l’Scrabble ni al futbol. Hi ha gent que sempre vol, i sempre vol més. Jo si veig que el partit o la partida estan solucionats, em relaxo. A mi no m’agradaria que m’ho fessin, i ho deixo estar.

Has dit que necessites guanyar. Què aporta guanyar?

Jo crec que és la base del joc. Hi ha la cosa lúdica i familiar, el joc de taula té molta acollida a països nòrdics com Alemanya o Suècia. Diuen que com que fa mal temps, les tardes són fredes i es fa fosc aviat, les famílies juguen per entretenir-se mentre estan recloses a casa. En canvi aquí, amb els canvis d’hora que fem anant en contra del sol, aquesta dèria pel joc de taula està oblidada. A més a més, els jocs electrònics, la informàtica i les consoles li han fet molt mal al joc de taula. A banda de la qüestió social, es juga per guanyar. No conec ningú enlloc que jugui per perdre. Jugar és la hòstia, però si a més guanyes, ja és el no va a més. Crec que provoca un punt a la teva vida molt important de satisfacció. Guanyar. Tots els equips juguen per guanyar, si no no es farien equips, ni res.

Deies que el joc virtual s’ha carregat el joc de taula. Què aporta de més el joc presencial?

Al joc virtual jugues en línia. I molts cops sol, la qual cosa provoca problemes a molta gent que s’enganxa, les addiccions no són només al casino. A internet el poleixes la setmanada i a més a més et vas quedant cada cop més sol. Sí que ara es pot jugar virtualment contra algun jugador, però igual està a 2.000 quilòmetres. La base del joc és comentar-lo, el contacte, el poder posar cara al teu contrincant. Això és insubstituïble.

A part de l’Scrabble, quins altres jocs han estat importants per tu?

L’Eleusis, per exemple. És un joc de cartes que consisteix en fer una sèrie, i la resta de jugadors, en base a l’assaig-error, ha de descobrir la sèrie que ha ideat el que l’ha inventat. No és un joc de taula, es podria jugar amb llegums! La teva sèrie pot ser un cigró, un pèsol i una mongeta. No és un joc de taula físic amb la seva capsa i les seves regles. I després molt jocs més: Monopoly, Trivial, Risk, Catan...

Monopoly i Risk són dos jocs molt diferents. Prefereixes alguna tipologia en concret?

M’agraden molt els jocs d’estratègia. Com l’Scrabble. A mi el que em posa nerviós és el dau. El dau és atzar, i l’atzar... Doncs no. Que guanya, el que treu un 4 o un 5? No.

Però l’Scrabble té part d’atzar, depèn de les lletres que et toquin.

Els experts diuen que està fet a terços. Diuen que un terç és atzar, l’altre estratègia (que és el que a mi m’agrada) i l’últim és el vocabulari, el nombre de paraules que tu sàpigues. I amb aquestes tres branques es desenvolupa el joc. Però clar, jo porto més de 10.000 partides d’Scrabble. I això dóna experiència, i és anar jugant. El vocabulari es va aprenent mentre jugues, i l’estratègia també. L’únic que no pots controlar és l’atzar, les fitxes que surten són les que surten. L’estratègia sempre és important.

Què t’ha passat més vegades, que has maleït  l’atzar o que li has donat les gràcies?

A mi l’atzar no m’agrada, ni el maleeixo ni li dono les gràcies. Crec que forma part del joc. A veure, el joc més complet en el que no hi ha atzar més enllà de qui comença són els escacs. És el millor joc del món segur, sense cap mena de dubte, no hi ha atzar. I el millor joc, per mi, és el que té menys component d’atzar. És la batalla pura, sense sort, de l’un contra l’altre. No deixa de ser un combat.

Tu i l’Anna Genís [la seva dona, també crucigramista i juganera] jugueu l’un contra l’altre?

Ara ja no. Si ens toca en un campionat no tenim més remei, però a casa no. Ens tiraríem no els plats, sinó els faristols pel cap. Costa trobar l’equilibri entre competitivitat i convivència. Que si has tingut sort, que si tal... Al joc està molt present el condicional, com al futbol. Ai si l’àrbitre hagué xiulat penal, ai si m’hagués sortit això, ai si no m’haguessis tapat aquí... I clar, si perd l’Anna o perdo jo quedem tocats, som sensibles... I no, no. Havíem jugat partides amistoses, i si ara toca per atzar a un campionat doncs ho fem, però a casa no, mai.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Eufòria. M’agrada molt. Té set lletres, i per tant és un Scrabble. Té les cinc vocals, una cosa que passa molt poques vegades. Crec que autopistes és una altra d’aquestes paraules amb totes les vocals. Però que sigui una paraula tan curta és brutal. I el benestar que et dóna l’eufòria quan l’aconsegueixes... Quan marques un gol a l’últim moment, o guanyes una partida just abans d’acabar. Jo crec que en aquestes situacions el que tothom sent és eufòria.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes