Avui no està clar si en Miquel Adam (Barcelona, 1979) juga a casa o no. Ha publicat fa poc el seu primer llibre, un recull de relats titulat Torero d’hivern, i per tant li toca el rol d’entrevistat com autor de la seva obra, però treballa com a cap de premsa a Edicions 1984, i té plena consciència de com n’és d’important convertir en bones respostes tot el que es vol projectar en una entrevista. Realment vivim dues entrevistes alhora, la convencional i una espècie de meta-entrevista on els dos podem analitzar i veure com estem jugant els nostres rols pertinents. L’escenari de la conversa és la terrassa interior de la llibreria Laie, on oh, sorpresa! en Miquel ha d’anar saludant coneguts que es troba pel camí abans d’arribar a la nostra taula i que vindran a mitja entrevista a acomiadar-lo. Sap que les editorials i els periodistes s’han de portar bé per una qüestió de simbiosi, i de vegades sembla que li balla el seu rol d’escriptor i el de prescriptor, paraula amb la que defineix la seva feina.

Per algú que porta temps al món editorial fent tasques diverses, publicar és un sostre o un pas més en un procés?

Jo vaig començar al món de l’edició perquè fa molts anys que els meus amics són artistes. El Josep Pedrals és molt amic meu des de fa molts anys, i és un artista, de fet ja ho era abans de publicar, sempre ho ha estat. Tinc molts amics amb capacitats i ambicions de ser artistes, i jo sempre he estat una mica a la perifèria. Vaig pensar en què fer amb la meva vida, i atès que tinc facilitat per fer amics artistes em podia fer editor, que no és ser artista però almenys treballes amb ells i els ajudes.

I t’impregnes d’alguna cosa.

Exacte, que és molt important. I a base d’impregnació vaig veure que m’agradava molt escriure i no se’m donava malament. La carrera d’editor i la d’escriptor són dues línies que poc a poc s’han anat apropant.

Però quan algú entra al món literari suposo que el que vol és publicar, que surti el seu nom a la solapa i la seva foto amb la mà a la barbeta, no?

Això està clar. Jo sempre he estat molt lector, i quan se’m va acudir que potser podria començar a editar llibres vaig pensar que estava retent homenatge als escriptors, que són persones que m’han aportat molt i m’han fet molt feliç. I crec que dedicar la meva vida i pringar les meves vuit hores al dia perquè els escriptors puguin veure publicada la seva obra i que se’n parli és una mena de tribut. I fins i tot escriure és una manera de retre homenatge als escriptors que t’han precedit o que t’han agradat. Publicant un llibre meu em veig com una baula de la meva cadena, publicant-lo a Edicions 1984 encara és més forta la imatge, perquè si amb els magres beneficis que traurà l’editorial pot fer que el senyor Cots, que és el meu jefe, pugui publicar altres autors, jo ja hauré complert. Formo part de dues cadenes, una del món editorial perquè m’agrada que surtin llibres i com escriptor, perquè si algú pot publicar més llibres gràcies a mi, millor que millor.

Has publicat a la mateixa editorial on treballes. Com has viscut treballar a casa i per als de casa?

Si jo hagués estat soci de 84, mai hi hauria publicat. M’ha costat molt de pensar, però ser soci és fer trampa, perquè en el fons és autopublicar-se. Però jo només sóc un empleat, un treballador de la casa, i el meu jefe només m’ha de pagar a final de mes, no tenia cap obligació de publicar-me aquest llibre. Per altra banda formo part del sector i tinc molts amiguets a moltes editorials, i crec que hagués estat relativament senzill publicar en un altre lloc. Sempre parlant en el món de les idees, eh? D’altra banda, com que jo he rebutjat molts manuscrits, trobo que pago una mena de karma que és just que pagui. La gent pot pensar que em publiquen perquè treballo allà i que sóc molt dolent. Surto deu llocs enrere a la línia de sortida, però ja m’està bé que la gent alci la cella.

Segurament és el que pensaries tu si ho veiessis de fora?

Segurament! [riu] D’altra banda, gent com el Joan Sales s’ha publicat a ell mateix. No és res inaudit.

Anem al llibre aquest que has publicat. Explica’m la història, que és boníssima, del títol de Torero d’hivern.

Una de les coses que com editor més m’obsessionava (de vegades em torno boig amb aquesta doble figura) és que tenia relats que m’agradaven però que no tenien unitat. Em vaig bloquejar una mica i volia trobar una excusa per ajuntar-ho, tot i que no cal que un llibre de relats tingui unitat. I la inspiració em va arribar un dia viatjant cap a Andalusia aguantant el palique del meu sogre, que per més inri és taxista, i el palique el té llarg. Ell m’explicava històries del seu sogre, de l’avi de la meva companya, que es veu que era molt presumit i molt primmirat, i que s’arreglava molt quan baixava al carrer. al carrer els mossens li deien torero de invierno, i ell s’inflava d’orgull pensant que era un elogi i resulta que no, perquè a l’hivern no hi ha temporada de toros i aleshores no ets molt més que un pringat. Un tio fora de lloc que anava molt de xulo però que es trobava la plaça buida. Vaig pensar que un escriptor novell no deixa de ser un torero d’hivern. Primer perquè ningú t’espera, i segon perquè és necessari aquest punt de vanitat i xuleria, de ser torero. Un escriptor és un tio molt vanitós perquè espera que algú que no el coneix dediqui sis, set, vuit hores o un mes sencer a llegir les seves neures. No hi ha res més vanitós que això. I com escriptor, i més en català, no pots esperar la glòria d’un torero.

Els relats del llibre inspiren aquesta sensació?

Expressen una sensació de fracàs a mitges. Perquè o ets torero o ets hivern. Jo no els veig fracassats, quan m’ho diuen a les entrevistes arrufo el nas, perquè a més hi ha molta part autobiogràfica i m’estan insultant a mi [riu], però és normal aspirar a molt i quedar-se a la meitat. Però la meitat ja està bé, almenys jo ho veig així.

Hi havia molta part del teu ego en joc en tot aquest procés? El teu primer llibre, amb molta part autobiogràfica, publicant-se a l’editorial on treballes i havent de demostrar que no ho fan per aquest motiu... Com ho has viscut?

No ho sé. Mira, ahir vaig llegir una frase d’algun autor que deia que tota autobiografia és ficció i tota ficció és autobiografia. I és una frase boníssima. Si tu fots una novel·la d’un romà segur que tindrà part de tu, encara que a la ficció visqués fa 2.000 anys. Com escriptor no m’importa explicar coses de mi a través del personatge, perquè és un reflex de mi, una projecció, però no sóc jo. En el fons és ficció i els temes són universals.

I el tema de l’ego? Com el vius?

Al món de l’edició hi ha egos molt marcats: el de l’escriptor i el de l’editor. Jo aquests dos egos els intento anul·lar, jo no em considero escriptor i no sóc editor, perquè només treballo a una editorial. Estic en contacte permanent amb aquests egos, però no els tinc massa. I no ho dic traient pit, perquè l’ego també és necessari, igual que la vanitat, tots els defectes que tenim estan allà per utilitzar-los d’alguna manera. Jo fa gairebé deu anys que escric, i mai havia sentit la temptació de publicar, potser en part em faltava ego i sabia que hi havia gent al meu voltant que era més bona i s’ho mereixia més. Durant molt de temps no he tingut la necessitat de publicar, un dia ho vaig veure clar i ja està. Crec que tinc antiego, que és una manera de tenir ego. Jo he vist egos molt ridículs, i els he patit, i trobo que és una cosa molt ridícula i que a més a més podria ser material literari.

Sent la persona que fa de pont entre l’editorial i els mitjans, creus que la premsa té mecanismes preestablerts per parlar de literatura? Sempre es va a buscar el mateix i els mateixos?

Jo, quan algun cop he dit que sóc heroi d’oficina, penso que un dels plaers més grans de la meva feina és agafar un autor poc reconegut i alabar-lo, i aconseguir que aquest tio adquireixi un prestigi que no té, que es guanya després de passar per les meves mans. M’emociono ràpid amb els llibres, i gràcies a déu a les editorials on he estat els autors són molt bons, tot i que no sempre són coneguts i reconeguts. I crec que sóc bo en això, molts periodistes diuen que noten el meu entusiasme. Que és una paraula que no m’agrada massa.

Per què?

Perquè no parlem d’entusiasme, el llibre és bo i ja està. Hi ha molta oferta, es publiquen molts llibres, i jo entenc que els periodistes van de cul. I si després agrada als lectors... M’agrada ser prescriptor de llibres, m’agrada molt. De fet m’agrada molt més parlar d’altres llibres que del meu.

Com a persona que conviu amb els mitjans,  quines crítiques els hi faries a les seves seccions culturals?

Jo estic dins d’aquest negoci, i tinc molts amics periodistes. Fins i tot amics caps de cultura dels diaris. Entenc com funcionen aquests tios i no els puc culpar, no puc culpar als periodistes. Jo conec els de cultura, i sé que van a tope de feina. En determinats casos reben unes pressions intolerables que jo mai he exercit. Però és part del business, tio! Si tu com editor saps que un llibre vendrà 50.000 còpies, jo potser ho faria. Per tant, els mitjans o els que manen als de cultura, saben que si han de parlar d’un llibre en concret, els periodistes passen per d’adreçador. Tu has estat en una redacció? Els caps de cultura tenen parets de llibres! I cada dia reben 5 o 6 llibres que volen sortir a les seves pàgines. També t’he de dir que de vegades crec que els crítics literaris d’aquest país llegeixen malament els llibres. I no perquè siguin analfabets, sinó perquè no tenen temps de respirar-los, un llibre a part de llegir-lo l’has de respirar.

Això és una utopia perquè cap redactor pot dedicar una setmana a fer la crítica d’un únic llibre.

Mira, jo fa alguns estius vaig anar a Nova York i vam fer un intercanvi de cases, nosaltres vam anar a la dels americans i ells van venir aquí. Ells eren uns jueus molt rics de Brooklyn, que tenien una casa brutal i tenien una col·lecció de The New Yorker al lavabo, tots els números. Els vaig llegir, i vaig veure que el New Yorker tenia crítiques literàries de vuit pàgines! El senyor crític literari tenia mesos per llegir els llibres i fotre la crítica. Que podia ser favorable o no, però era meravellosa. Vuit pàgines! I hi ha llibres que es mereixen vuit pàgines de crítiques. Al New Yorker una d’aquestes crítiques es carregava el llibre. Però molt educadament, argumentant molt, que fins i tot interessava al lector i l’instava a comprar-se el llibre de manera indirecta. I això estableix un diàleg intel·lectual molt bonic que crec que aquí no hi és. I no per culpa dels periodistes... Jo sóc empàtic amb ells. És que en el fons tots som uns pringats, tots.

Tothom està pringat? Ningú treu partit de tot això? Perquè cap indústria funciona si tots pringuen.

La indústria cultural està molt pringada, perquè ens agrada fer-ho. Escriure, editar, ressenyar... Són coses que ens agraden. On s’és vist que a algú li agradi treballar? Per això tothom accepta sous miserables. Per això dic que som herois d’oficina, perquè treballem a canvi de molt poc, i perquè ens agrada.

Tu vas estudiar econòmiques...

Encara pitjor! Administració i direcció d’empreses!

Com passes d’ADE al món editorial?

En el fons la vida et porta per on ella vol, no per on vols tu o el teu pare. Jo vaig acabar COU i no tenia vocació d’editor, de petit ningú vol ser editor. El meu pare em va empènyer a fer ADE malgrat jo volia ser periodista, no vaig tenir prou pebrots. El meu pare fa deu anys ja s’olorava que els periodistes serien lumpen proletariat absolut. [riu] Jo estudiava ADE, va esclatar el tema antiglobalització, que tenia molta part econòmica, i tenia moltes coses a dir. I va ser una carambola curiosa, em vaig apuntar a una associació antiglobalització i allà vaig conèixer a l’Anna Monjo, que era editora d’Icària. Vaig fer pràctiques allà, em va molar el tema del llibre perquè era la cosa més anticapitalista del món. I a partir d’aquí va començar tot i vaig entrar a la roda. La vida et porta per on vol, ja pots estudiar bioquímica que acabaràs fent llibres. I no renego d’haver estudiat econòmiques, perquè el món de l’edició necessita pragmatisme econòmic molt sovint. Jo en broma sempre dic que hi ha massa filòlegs a les editorials. 

Et volia parlar del tema ludolingüístic. Tu que vius de les lletres has entrat en contacte amb tot el que és relatiu a jugar amb les paraules?

Sí que hi ha autors que juguen molt amb el significat de les paraules. Jo personalment no. Però vaja, la poesia és un món on es juga moltíssim amb les paraules. Sempre he estat molt en contacte amb la poesia tot i no ser-ne un gran lector. Al meu llibre he intentat introduir cert ritme que he après als recitals de poesia, i m’agrada pensar que això hi és a la meva manera d’escriure. El Saunders i el Platonov, per exemple juguen amb el llenguatge d’una manera espectacular. El Platonov té un llibre espectacular que es diu La Rasa, i utilitza terminologia de la teoria marxista, aplicat a tot. Juga molt bé amb les paraules, i si a sobre ets economista al·lucines perquè te n’adones que el tio utilitza tots els conceptes marxistes per explicar la vida quotidiana. Aquest tio el que volia dir és que vivia en un entorn fanatitzat, i amb aquest truc ja construeix una atmosfera. A partir d’un món nou, crea un llenguatge nou. De manera indirecta sí que he consumit joc de paraules, i això permet aprofundir més en qualsevol obra.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Estupefacció. Jo no deixo d’estar estupefacte davant la vida, m’agrada escriure sobre gent estupefacta. I si jugues amb la paraula em surt una suma d’estupidesa i acció, de la idea que tot és estúpid però que no pots deixar de viure i interactuar amb aquesta estupidesa. Això no fa que el món sigui menys estúpid però t’ho passes millor. Em sembla una bona manera de veure la vida, veure-la amb estupefacció.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis