Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Matthew Tree: "Els americans tenen una llengua lliure, l'anglès britànic no ho és pas "

Tothom té situat Matthew Tree (Londres, 1958) com l’anglès que parla català. Ja compta els anys viscuts a Catalunya per dècades, i també compta amb números alts les publicacions literàries i les col·laboracions als mitjans, amb alguns pics de fama televisiva com La Cosa Nostra o Passatgers. Es parla poc del seu passat okupa i anarquista a Londres, i del trastorn obsessiu pel qual es va sotmetre a tractament quan era jove. Quedem amb ell a un bar al costat de l’Auditori – el bar es diu El Bar – i el nom del local és tan engrescador com el dia gris que fa a Barcelona. El Matthew apareix amb una xupa negra i una dessuadora a sota, i parla fluix en harmonia amb el dia que fa i amb la soledat del bar. L’última novel·la que ha publicat es titula Snug i es pot trobar en la seva llengua materna, l’anglès, i sortirà en català d’aquí uns mesos.

Què queda del Matthew Tree que va venir a Catalunya l’any 1982? Quines diferències hi ha entre el que eres quan vas arribar i el que ets ara?

Bàsicament, la diferència més gran és que quan vaig arribar jo era un autor no publicat, havia publicat quatre coses a Londres que no compten. Ara m’he convertit en un escriptor, com a mínim,  publicat. Aquesta és la idea. Ara mateix tinc la sensació que estic gairebé al final de la meva etapa catalana, i ara estic escrivint ficció en anglès, que de fet era la meva ambició original. Em va costar molts anys de disciplina d’escriure en el meu segon idioma, el català, durant molts anys, per així poder escriure en la meva llengua materna.

Algun cop has dit que et costava trobar la teva veu pròpia en anglès pels components de classe social que tenia la llengua britànica. Em pots explicar què vol dir això exactament?

Això és un tic de l’anglès britànic. Això és una percepció meva que potser no tenen tots els escriptors. Si agafes una novel·la de qualsevol escriptor anglès i estàs sensible al tema, només llegint un parell de paràgrafs i basant-te en la sintaxi, el vocabulari, l’ús de frases col·loquials sabràs de quina classe social és el narrador. Classe obrera, mitjana, mitjana alta, aristòcrata... És una percepció, no necessàriament va a missa per a tothom, però crec que aquest classisme lingüístic està enquistat a la llengua literària britànica. Jo volia trobar un registre com el de l’anglès americà. Ells poden escriure amb vocabulari retorçat i sintaxi complexa o poden escriure coses senzilles sense que es delati una posició de classe social. Tenen una llengua lliure, i l’anglès britànic no ho és pas.

Això té relació amb la teva educació: sent de classe mitjana vas obtenir una beca per estudiar en una escola privada amb gent benestant. M’ha semblat per coses que has dit que tenies una sensació de no saber a quin món pertanyies i de sentir-te a disgust als dos. És així?

Sí, seria això. Sobretot a l’escola, perquè al sistema anglès si vas a una escola així també vas a una universitat d’elit. Vaig intentar ser actor i tot abans d’anar a la universitat! Al final hi havia la pressió familiar, la pressió de la beca... Jo volia aplacar al meu pare, però alhora odiava aquestes institucions perquè eren els que eren. Això em creava una situació de confusió mental. Encara avui dia, i ho dic seriosament, si algú em diu que han bombardejat la meva escola fins que no en quedi ni un gra de runa, jo em sentiria alleugerit. Ho dic de veritat. Ara ja tinc cinquanta-molts anys, i tinc un gran odi envers l’escola.

Tu tens un passat okupa i anarquista. Suposo que en aquest context el xoc era bèstia.

Bé, això ho vaig aprendre durant aquests anys a l’escola i la universitat. Vaig veure que jo tenia raó i el meu pare no. Vaig passar per tots els llocs on se suposava que havia de passar, en teoria tenia una preparació collonuda que havia d’assegurar el meu futur... I va resultar que em vaig tirar tres anys a l’atur, curant-me d’una malaltia mental – un trastorn mental més ben dit – i vaig entrar a l’anarquisme d’una manera molt natural, el marxisme no em convencia i el conservadorisme em semblava que no tenia ni cap ni peus. L’anarquisme em semblava de sentit comú, potser una mica exòtic però em semblava un acte de sentit comú. Em vaig posar en contacte amb una llibreria anarquista del barri, vivia a l’atur i estava dins de totes les mogudes, vaig conèixer un ventall extraordinari de persones, alguns dels quals encara són amics meus. Aquesta va ser la meva formació de debò, aquells últims anys a Londres quan estava sempre a l’atur.

Encara tens aquest sentiment anarquista? Què en queda d’aquesta lògica exòtica?

[Dubta] Abans jo creia que un capgirament anarquista podria funcionar, ara no n’estic tan convençut. El que m’ha quedat de l’anarquisme és la idea de qüestionar-ho absolutament tot, de no donar res per descomptat. Per què ha d’haver-hi un president, un primer ministre o consellers? Per què tenim aquesta estructura? No dic que s’hagi d’eliminar, dic que s’ha de qüestionar. També cal saber per què els que manen tenen autoritat sobre nosaltres. Cal pensar qui o què els atorga aquesta autoritat. A un quiròfan qui té més autoritat és qui en sap més. Els que ens manen saben més que nosaltres? Això és el que m’ha quedat. Això i la negació a casar-me. Mai entendré per què la gent es casa.

Per què? Pur tràmit, acte hipòcrita, innecessari..?

Ho veig com una intrusió a la vida de les persones. Si dues persones s’estimen, l’última cosa que s’hauria de permetre és que un funcionari de l’ajuntament, o un senyor que s’atorga poder religiós, pugui intervenir en aquesta relació. És una interferència.

A la teva època a Londres estaves polititzat i aquí també ho has estat. Com s’ha construït la teva identitat catalana?

Jo, des del principi als meus contactes amb la gent d’aquí i les primeres lectures en català, vaig pensar que tot plegat era absurd. Em va semblar una anomalia el fet que hi hagués un racó d’Europa amb una història, un passat, una cultura immensa i una llengua que parlen milions de persones fos tractada com una regió d’Espanya. Catalunya estava tractada des de Madrid i des de fora de l’estat com una regió més. Aquesta és la idea del sentit comú exòtic. Això anava contra la realitat que tenia davant dels meus ulls, i m’irritava aquesta manipulació de la realitat feta a Madrid i al món. Tots hauríem de saber més coses de Catalunya.

Deies que la llengua anglesa té cert component de classe i que amb dos paràgrafs pots veure a quina classe social pertany la persona que escriu. Amb la llengua catalana passa el mateix?

Home, segur que sí. Segur que passa a totes les llengües, totes tenen diferents registres: culte, estripat, col·loquial...

Però tu els associes a la classe social.

En el cas del català era el meu segon idioma, i quan vaig començar a escriure en català no tenia els problemes que tenia amb l’anglès. Aleshores, com que estava descobrint-la i tot era nou, no tenia bagatge i tot era nou, i per tant tenia la sensació que podia fer el que em donés la gana amb aquesta llengua. No dubtava entre paraules i sintaxi per si feia massa fi. Ara estic llegint una novel·la fantàsticament entretinguda, grotesca i forta d’un autor banyolí que es diu Miquel Aguirre que es titula Els morts no parlen. No és una novel·la negra en tota regla, és un llibre escrit en el dialecte del Pla de l’Estany, que es perfectament comprensible però que requereix aprendre algunes frases concretes. Però ell ha pres una decisió, escriu en el seu dialecte des del principi fins al final amb una prosa molt viva, és una opció. El Quim Monzó barreja català molt culte i de tant en tant, pam! fotrà un castellanisme però a plena consciència, gairebé per fotre.

Tu mai has tingut aquests dubtes quan ja feia anys que escrivies?

Quan ja creus que tens la teva veu pròpia escrita, sents que pots fer el que et doni la gana. Potser paraula per paraula no és coherent, però si la veu pròpia hi és, tot surt de manera fluida.

En quin moment tens el convenciment de que has trobat una veu pròpia en una llengua?

Jo, en el moment mateix que vaig conèixer al poeta Antoni Clapés, que en aquells moments estava començant l’aventura de Cafè Central, que eren uns llibrets de 8 pàgines, bàsicament poesia. Ell era fantàstic, no li importava publicar autors desconeguts al costat d’escriptors coneguts, i entraves de ple en un cercle molt variat. Ell em va proposar fer un text i em va dir que si li agradava me’l publicaria. Jo, amb la primera frase, ja sabia que havia trobat la meva veu. És un text molt breu que es diu Viatge a Romania.

Per què ara sents que ha acabat la teva etapa d’escriure en català?

Jo ara crec que tinc trobada la meva veu escrita en anglès. Com que segueix sent el meu idioma matern, el sostre pel que fa la flexibilitat d’expressió sempre serà, inevitablement, més alt que el del català.

Abans has comentat de passada el teu trastorn obsessiu.  Com vas prendre la decisió de fer-lo públic i d’explicar com t’havies sentit en el moment en que va sorgir?

Al principi, quan vaig sortir de les primeres fases de tractament a Londres, vaig tenir clar que no ho amagaria però que tampoc volia passar-me la vida parlant d’això. Si tu et trenques la cama i et passes la vida explicant als amics que t’has trencat la cama ets una mica pesat. El que ha passat aquí a Catalunya és que el 2004 vaig fer un llibre molt breu que es diu Memòries, on vaig incloure això. Molta gent ho va trobar estrany, i al cap d’uns anys em van trucar els de La Marató per oferir-me col·laborar al llibre l’any que dedicaven el programa a malalties mentals i vaig dir que sí. Però ells ni sabien que jo havia passat pel trastorn obsessiu! Va ser molt curiós. Ara sovint vaig a fer xerrades del tema, no diré que no perquè si als meus 14 anys hagués vist un paio a la tele explicant què era allò, m’hauria estalviat 6 anys de patiment mental. Hauria anat a veure un metge en comptes d’amagar-ho. Va tenir la meva importància per a mi, però jo no li vull donar molta importància. Em va treure la tonteria de l’escola d’elit, i a partir d’allà esborres la presumptuositat.

Per a qui no sàpiga de què parlem, quines conseqüències podies viure tu a partir d’aquest trastorn?

Sempre hi ha una por a la teva ment, una por ridícula però increïblement real. No ho pots explicar perquè és ridícul i ho saps, però alhora has de conviure-hi perquè és molt real. I això et dura sempre, sempre que estàs despert. La gent ho relaciona amb el TOC, el Trastorn Obsessiu Compulsiu, que és tenir accions obsessives, com rentar-se les mans moltes vegades, o ordenar les coses simètricament.

Fa temps que a part de fer d’articulista als mitjans també fas entrevistes, com a la Revista Esguard. Com et sents en aquest rol?

A Esguard dels quatre que fem les entrevistes només hi ha un professional, que és el Toni Aira. I sort que ho és, perquè ell és el que parla amb polítics i sap de què va la cosa. Jo m’informo sobre la persona i intento engegar una conversa. Si la cosa va en una direcció diferent a la que jo havia planificat em deixo portar, m’agrada perquè el to és relaxat i el context ho permet. També tinc un programa en anglès que surt cada dijous, una taula rodona on em poso al marge dels convidats (no al centre de la taula) on participo a la conversa però no faig de presentador professional ni de periodista professional, no tinc la formació necessària.

Tu has treballat sobre la llengua en anglès i català. Són llengües amb una naturalesa que permet jugar-hi? Alguna ho és més que l’altra?

Jo crec que el coneixement passiu de l’anglès (totes aquelles paraules que la gent no fa servir mai perquè són rebuscades o antigues) fa que tothom sàpiga què volen dir moltes paraules. Si fas això en català la gent no entén res. El català ha perdut el vocabulari passiu, el que no es parla al carrer ningú sap què vol dir. Si tu vols fer conya amb un tio català molt presumptuós i el fas parlar de manera molt culta els lectors es perdran. Aquesta és l’única diferència, però no és culpa de la llengua sinó de les circumstàncies històriques.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

El meu verb preferit és xiuxiuejar, perquè m’encanta la sonoritat. I les seves formes verbals: no xiuxiuegis! M’agrada molt una paraula molt usada al Pla de l’Estany: esperxar. No entenc com no ha entrat al català normatiu... Quan tu fas una pilotada i la pilota es queda a les branques d’un arbre, està esperxada. M’agrada molt la imatge que dóna, és molt exacta i bonica. Descriu d’una manera molt precisa.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar