Matilde Martínez Sallés: “Puc donar la cara per cada llibre que he publicat”

La Matilde Martínez (Terrassa, 1948) és una entusiasta de la seva feina. Fa quatre anys va engegar Godall Edicions, una petita editorial independent que ja compta amb una vintena de llibres publicats entre les seves quatre col·leccions: narrativa i poesia, tant en català com en castellà. Al llarg de l’entrevista, la Matilde ens explica detalladament la història de gairebé tots els títols que ha publicat, i que ha portat a la nostra trobada per il·lustrar-nos. La resta, els ha trobat a les prestatgeries de l’Espai Contrabandos, la petita llibreria independent gestionada per la cooperativa Pol·len Edicions, en què hem fet l’entrevista. Un marc esplèndid per segellar una conversa més que interessant.

Fa ben poc vau publicar el desè llibre de la col·lecció de poesia en català, i pel que tinc entès teniu pensat convocar algun acte especial. En què consistirà?

La idea és celebrar que tenim deu llibres de poesia en català, ja que a mi em sembla que és una fita important. Estem molt contents. Normalment fem presentacions d’un llibre amb un sol poeta. Aquest cop, farem presentacions conjuntes i intentarem aplegar quatre o cinc poetes dels deu que surten a la col·lecció i llegir fragments dels deu llibres. Convidar algú de fora, també, perquè digui la seva. I després, a mi m’agradaria que siguin deu espais diferents. Que no fossin llibreries. L’objectiu és que més públic ens conegui. Centres cívics, instituts, mercats, etc. Llocs on no és tan habitual fer presentacions poètiques.

No és la primera vegada que organitzeu activitats relacionades amb la poesia o la literatura. Com sorgeixen aquests espais de trobada?

Surten, en primer lloc, perquè a mi personalment és potser la part que més m’agrada de la feina editorial. Jo penso que hauria de ser una dinamitzadora cultural, més que una editora (riu). És la part que més m’agrada. Inventar-me actes per compartir la cultura amb la gent. També surten perquè gent que col·labora amb nosaltres té idees, es creen sinergies, etc. Per exemple, aquest any ja hem fet la Tercera Trobada de Poesia i Terrissa. Això va sortir una mica per casualitat. Al poble del costat del poble de Godall, al Montsià, hi ha un terrisser, l’únic tradicional que queda a la comarca, amb el que som amics. Li vaig dir que la col·lecció de poesia es diu Cadup, que és una de les peces que ell fa al seu taller i que m’agradaria fer recitals de poesia al seu taller, i ell em va dir que li semblava perfecte i que mentre es fessin els recitals ell faria cadups. I a partir d’aquí va sortir la idea. Per tant, mentre ell va fent peces de fang, els poetes reciten.

Parlem del començament de tot plegat. Godall Edicions és una editorial molt nova, fa quatre anys només de la seva primera publicació. Com sorgeix exactament la idea de tirar endavant aquest projecte?

Jo era professora en un institut i, a més a més, treballava de freelance per a una editorial que fa llibres de didàctica de la llengua estrangera. I m’agradava molt veure la feina editorial que es feia. Semblava un procés màgic. La gent d’aquella editorial, molts tenen una editorial paral·lela, per fer les coses que a ells els agrada. I un company, que havia muntat una editorial, em va dir que per què no en feia jo una i treballàvem conjuntament. Em va engrescar i em va semblar bona idea. Resulta que quan ja ho tenia tot muntat ell va haver de plegar i em vaig quedar a l’estacada amb la meva editorial. I vaig decidir tirar endavant.

Quatre anys més tard. Quin balanç en fas?

Per una banda, hi ha el balanç econòmic, i en aquest aspecte, encara és molt difícil. Costa molt. Encara és difícil trobar l’equilibri entre el que s’hi ha posat i el retorn que hauria de tenir. Econòmicament estic aprenent. I tothom diu que ha de passar molt temps fins que no es comencen a veure els beneficis, que són molt poquets en el món editorial. En les petites, el que has d’aconseguir és no perdre diners. Que sigui sostenible i prou. Que uns llibres en generin uns altres. De moment, això encara està al límit. D’altra banda, en l’àmbit intel·lectual i literari, el balanç és molt positiu. Jo crec que estem fent llibres molt macos, en els que hi creiem. La gent també comença a creure en l’editorial. El missatge està començant a arribar. I després, tots aquests actes culturals, relacions amb llibreteres, autors, altres editors, és molt enriquidor, perquè trobes gent molt interessant de la que aprens molt.

Sovint parlem d’editorials petites i independents. Com es fa la distinció entre editorials independents i no independents? On està la línia? És un tema econòmic, intel·lectual, empresarial?

Independent vol dir que no depèn de cap grup editorial. Perquè, actualment hi ha molts segells que depenen de Planeta. Tenen altres noms, però en el fons tenen el capital de Planeta o d’altres grans grups al darrere. Per tant, tenen unes línies editorials molt marcades i tenen una política de Best Sellers que dona molts diners. S’inverteixen molts diners i es guanyen molts diners. I tenen moltes pàgines culturals als diaris, suplements culturals, etc. No directament, però ho tenen... Aquestes són les no independents. Després hi ha les falsament independents, que van d’independents però a darrere hi tenen un grup editorial, però com que queda bé fan un segell independent i li donen llibertat perquè facin el que vulguin. Però al darrere tenen un grup. Quan demanen subvencions, no ho fan elles, les demanen els seus grups, i per tant, poden dir que el número de lectors i el número de tirada són molt més grans, i per tant, poden accedir a moltes més subvencions. Aquestes, per mi són les pitjors. Finalment, hi ha les independents, i aquí hi ha les independents mitjanes i les petites. Les mitjanes, algunes s’han agrupat i han fet una mena de lobby, per exemple, Llegir en Català. Jo el que els hi critico i els hi he dit i ho saben, és que ells no poden dir que parlen en nom de les editorials independents. Ells són un lobby que s’han agrupat amb unes característiques, però han deixat fora moltes altres.

Això vol dir que Godall Edicions va voler entrar a formar part de Llegir en Català i no se li va permetre?

No m’ho van negar, però em van dir que havia de treure un llibre cada mes, que havia de ser narrativa i no poesia... O sigui, una sèrie de característiques que Godall Edicions no pot complir. Són amics, ens coneixem, i ells ja saben la meva opinió. Jo l’únic que dic és que no parlin en nom de totes les editorials independents. Que parlin en nom del seu lobby. Però que no siguin el portaveu de totes. A mi no em representen. No ho dic amb acritud, ni amb mal rotllo, ni res. A més, jo sóc consumidora dels llibres de Llegir en Català. M’agraden molt.

De la mateixa manera que ells han creat aquest lobby, la gent que n’heu quedat fora no heu pensat de fer exactament el mateix?

Sí, sí. I tant que ho hem pensat. Però com que és un món tan atomitzat... Jo particularment penso que ens hauríem d’unir tots els independents, independents. Perquè, a part, hi ha una altra cosa. En aquest sentit, també hi ha el gremi d’editors, que per ser-ne soci et demanen unes característiques que les editorials petites no podem suportar. Per exemple, has de pagar 700 € l’any... No podem. Jo un dia vaig parlar amb una de les dirigents del gremi i li vaig exposar els meus dubtes. Li vaig dir: “No podeu posar en el mateix gremi un creuer i una llanxa”. No tenim els mateixos interessos, ni fem el mateix. En canvi ells ens volen agrupar a tots, però fent tots el mateix. No pot ser, no tenim els mateixos interessos. No podem pagar el mateix. Em va dir que ens havíem d’unir, etc. Llegir en Català, per exemple, hi estan com a grup. Per tant, jo quan he parlat amb les editorials petites, que som moltes, i els hi he proposat de fer alguna cosa semblant, la gent em diu que sí... Però quin és el problema? Que t’hi has de posar. Has de trucar a gent, fer uns estatuts, etc. I és una feinada. No hi ha més solució. Els petits, petits ens hauríem d’unir. Sense traves, sense barreres, etc.

Quan decideixes publicar un llibre ets conscient del risc econòmic que prens?

Sí, totalment. L’assumeixo. Jo si m’he posat a fer llibres a l’edat en què m’hi he posat no és per estar fent coses que agradin al mercat. No és per fer qualsevol cosa. M’hi he posat per fer coses que a m’agraden. Per tant, és evident que hi ha un risc econòmic. I una pressió. Però tinc molt clar que faré els llibres que a mi m’agraden i si un dia no funciona, tancaré la parada. Ho tinc claríssim. Jo no vull tancar, eh. Jo vull que això tingui continuïtat. I fins i tot vull que s’hi dediqui algú, que generi prou beneficis per crear un o més llocs de treball. Però no vull fer qualsevol cosa. És veritat que faig llibres que en alguns casos no són gens comercials. Altres ho són una miqueta més. Quan els faig, jo crec que en tenen. I altres que ens pensàvem que no en tindrien, n’han tingut. Per tant, també passen coses estranyes, que són molt interessants.

El fet de ser una editorial independent econòmicament, com dèiem abans, et permet prendre aquests riscos...

Exacte. Aquesta és la part bona de tenir una editorial independent. Tu amb una llanxa pots anar a tot arreu. Clar, no pots anar molt lluny, però amb poc carburant i ganes d’anar pots fer moltes coses. Jo valoro molt aquesta llibertat. Per cada llibre puc donar la cara. Perquè sé que me l’he jugat i hi crec. Això és impagable.

Com selecciones les obres que després acabes publicant? M’he fixat que la majoria d’autors són catalans...

Difícil. Dius que els autors són catalans... Al final són els que coneixes més. Són els que t’arriben més aviat. O un et parla d’un altre. Cada llibre té una història, però en principi alguns m’han enviat els manuscrits, jo els he valorat i els he tirat endavant. Altres, me n’han parlat altres autors, i com que qui me n’ha parlat són autors en qui jo crec, doncs me’n refio. Són bons assessors. I altres... Cadascun té una història. Una cosa tinc clara, jo vull fer llibres que durin, no llibres que passen de moda. Que siguin llibres que d’aquí a tres anys els pugui seguir defensant.

Suposo que una d’aquestes històries interessants és la que fa referencia al llibre Corre, pare, corre!, de l’autora coreana Kim Ae-ran. Com la descobreixes?

Un amic que havia treballat a Corea em va dir que al seu país aquesta senyora tenia molt èxit, i que a ell li agradava molt. Que explicava moltes coses de la joventut coreana i que era molt interessant. Em va enviar la referència en francès i anglès, me’ls vaig llegir, em va agradar, vaig pensar que era molt interessant com escrivia aquesta senyora, molt diferent, em vaig posar en contacte amb el seu agent literari, i vam comprar els drets. Va ser així.

Número 1 en vendes a Corea amb 1 milió d’exemplars venuts. Tens la sensació d’haver tocat la tecla?

Jo crec que l’he tocat perquè és molt bona, sincerament. És boníssima. Ara, darrere d’ella, han vingut una altra coreana i un coreà del nord. Jo, a l’altra escriptora coreana, la Han Kang no l’he llegit, però sí que he llegit un conte del coreà del nord i em va agradar molt. Però crec que la Kim Ae-ran és diferent. És molt bona. Boníssima. En canvi, el ressò que ella ha tingut no ha estat igual que els altres. Perquè els altres els han publicat dues editorials que estan més ben posicionades, i els mitjans de comunicació els hi han fet més cas. I això em decep una mica. Perquè molts periodistes s’han llegit els altres dos autors i no s’han llegit la que hem publicat nosaltres. Perquè si se l’haguessin llegit i creguessin que són millors els altres no diria res. Jo crec que el nostre és potentíssim. No sé si ens ha tocat la grossa o no, però, almenys, a mi m’agrada. I la traductora, que és la mateixa que la de la Han Kang, es va alegrar molt quan li vaig demanar si em podia traduir el llibre. També em va dir que la Kim Ae-ran havia sigut dissident al seu país fins que va haver-hi limpeachment de fa uns mesos i es va fer fora a la presidenta corrupta del país. Ara ja la miren d’una altra manera. Per això, ara ja li fan més propaganda a l’exterior del país.

M’agradaria parlar-te també de l’idioma. A Godall Edicions publiqueu tant en català com en castellà. Va ser una cosa pensada o ha anat sorgint?

La idea era fer-ho en català. Què va passar? Doncs que en el tercer llibre de poesia, que és un dels llibres que tenia un risc brutal perquè és llatí-català, vaig veure que era tan maco, tan especial i arribava tant a la gent, que vaig pensar que la traducció al castellà tindria recorregut. A museus, facultats, etc. Al museu de Mèrida, al museu romà de Cartagena, etc. Fer-lo en castellà ens va obligar a obrir una col·lecció castellana, i la vam fer, perquè no pots tenir només un llibre en castellà. I ara en tenim tres ja. Si obres una col·lecció l’has de continuar, si no els llibreters i distribuïdors no et fan cas. I amb la de narrativa va passar més o menys al mateix. Tot i que cal dir, que és difícil entrar al mercat castellà, tenint tres o quatre llibres per col·lecció et fan poc cas, i vaig molt a poc a poc. Va ser perquè vaig pensar que algun llibre tenia recorregut. Jo vaig a cops d’intuïció.  

Per acabar, m’has de dir una paraula.

Alfàbrega. Perquè m’agrada l’olor, m’agrada el color, i m’agrada el gust. 

Text: Pau Franch

Fotografies: Albert Gomis

Tornar