Quedem amb la Marina Espasa (Barcelona, 1973) al Monopol, un bar d’un antic club de futbol a la Rambla del Poblenou, amb incomptables trofeus a les vitrines i les parets plenes de fotos antigues. La Marina acaba de publicar El dia del cérvol, la seva segona novel·la. A poques setmanes de Sant Jordi ja comença a engreixar-se la maquinària de promoció, les agendes dels escriptors i escriptores que treuen llibre s’omplen i ella avui ja ha gravat una entrevista pel Canal 33. Coneix en primera persona les dues cares de la moneda literària: la d’escriptora i la de crítica. Sap què és que et critiquin un llibre, però també sap què és criticar els dels altres, exercici que fa des del diari Ara, sovint d’autors catalans. Gestualitza molt amb les mans quan parla, crea atmosfera de complicitat i observa molt, o almenys això em sembla durant la conversa i quan la veig desaparèixer després Rambla del Poblenou amunt. Fa pocs dies la van nomenar coordinadora tècnica del Barcelona Ciutat de la literatura, distinció atorgada per la UNESCO. L'entrevista es va fer abans del debat que va tenir via Twitter amb l'Empar Moliner, on discutien sobre si algú que té llibre al mercat pot alhora publicar crítiques literàries, tema que va sortir en aquesta conversa.

 Ets crítica literària i alhora autora. Això et condiciona perquè et fa anticipar etiquetes o flaqueses?

Potser sí que m’empresona una mica. M’agrada molt fer crítiques, però sempre tinc la temptació de deixar-ho. Deixaria de llegir novetats, podria anar als autors clàssics, estaria més tranquil·la... El fet de llegir novetats d’autors d’aquí – tot i que també llegeixo novetats de fora – em provoca una certa angoixa i et sembla que tothom t’està robant els temes. Paranoia dels escriptors. Si vas a la llibreria i veus un llibre que parla del mateix que el teu, sents que fas tard. Que després tampoc és veritat, perquè si vius a la mateixa ciutat, tens una edat semblant i et mous en ambients semblants, els temes seran molt semblants també. Que després cadascú el toca a la seva manera eh, i hi posa la veu i la mirada, però sempre hi ha aquesta por.

Sabent el procés d’escriure i el procés de fer la crítica d’un llibre, empatitzes amb els dos bàndols quan fas les dues coses?

D’aquesta última novel·la encara no han sortit les crítiques! Jo faig veure que no, però pateixo bastant. Tinc la sort que conec a molts dels periodistes que em criticaran, i això ho fa més senzill, tot i que sempre n’hi ha algun que no coneixes i que fa més respecte. És molt emocionant llegir alguna cosa sobre una feina a la que li has dedicat molt de temps. Si et matxaquen no és tan emocionant, però veient que ho han llegit i que han entès els detalls... Sempre tens dubtes, i està molt bé. I quan faig crítica sempre intento no ser excessivament cruel. És una temptació molt fàcil per al crític, tu tens poc espai i el llibre és llarguíssim, i l’autor hi ha dedicat anys i tu hi dedicaràs un matí. És cruel, només això ja és cruel, però és com és la feina.

Hi ha feedback entre autors i crítics?

No gaire. I no hauria d’existir gens, aquí existeix molt perquè vivim en un lloc petit i ens veiem molt i els coneixem tots massa. Quan coneixes a tothom és més complicat dir el que penses, no saps si realment et diuen la veritat... Per exemple, el Ponç Puigdevall d’El País no el coneix massa gent i viu a part del món literari, ningú el coneix i jo confio totalment en el seu criteri. Si coneixes massa els escriptors et sap greu fer una mala crítica. I als grans diaris es pressiona molt als crítics, i més si algú ha tret llibre a l’editorial que és propietat del mateix grup de comunicació que el diari.

Quins referents tens quan et poses a fer una crítica?

Jo sempre parlo als alumnes d’escriptura d’alguns referents, com l’Armand Obiols, que va ser amant de la Rodoreda durant molts anys. Tenia molta mala llet, era molt àcid i molt culte. Hi ha escriptors que han sigut molt bons crítics, no crec que no es pugui ser escriptor i crític alhora, no ho crec gens. Hi ha molts exemples de grans autors que són escriptors i crítics alhora, com el Martin Amis, Nabokov, Henry James... Tots, quan fan de crítics, donen consells semblants els uns als altres, com no ser massa cruels, o no perdre el temps fent crítiques dolentes de llibres dolents. Recomanen parlar amb entusiasme de grans llibres. No crec que no hagi d’existir la mala crítica, perquè també és necessària, però em sembla un bon consell.

Aquesta setmana t'han nomenat coordinadora del Barcelona Ciutat Literària. Quin serà el teu paper en aquesta designació que ha fet la UNESCO?

Primer de tot, deixar clar que no és un certamen. És un segell de la UNESCO, i serà Ciutat Literària per sempre. I ara Barcelona ha entrat en una xarxa de ciutats europees, sobretot Edimburg, Dublín, Cracòvia.... I altres més petites, com Heidelberg, a Alemanya. Són ciutats que es dediquen a promoure la literatura en totes les seves vessants. Això inclou que els escriptors vius hi facin tallers i vinguin a les escoles a fer conferències, que construeixin rutes literàries dels seus barris preferits... I que els escriptors morts tinguin els seus homenatges, des d’una placa, una escultura o un carrer... O coses més imaginatives, com, què sé jo, crear una ruta Rodoreda per Gràcia, per exemple.

I quin és el teu paper?

Jo sóc la coordinadora d’aquesta oficineta que s’obrirà i tenim dos anys per tirar les línies mestres per engegar una sèrie de projectes, que volem que segueixin sols i de manera autònoma. Encara estic pensant idees, parlant amb molta gent que em fa propostes. Hi ha mil temes: autors vius, autors morts, novel·les on surt Barcelona, autors de Barcelona que no escriuen sobre Barcelona, autors estrangers que escriuen sobre Barcelona... Intentar fer que la ciutat sigui més literària, que s’entengui que és un escenari de novel·les, de poesia i de teatre.

Hi ha un doble discurs sobre això, hi ha gent que defensa que Barcelona té poques novel·les, que poca gent situa Barcelona com escenari.

Home, jo crec que ho és. Sí que ho és! Hi ha moltíssims autors, i en català i castellà! Els tres primers que et vénen al cap són Mendoza, Marsé i Vázquez Montalbán, però si vas enrere et surten Sagarra, Pla, Rodoreda... Tots ells parlen molt de Barcelona i dels seus carrers. I després n’hi ha de menys coneguts, com Casavella. Jo crec que és un escenari literari de primer ordre, i ja no parlem de la novel·la negra! Però cal intentar que es vegi més.

Com t’ho faràs perquè la literatura arribi als llocs on no arriba?

Ja, aquest és el gran repte, és terrible. Perquè és complicat no fer demagògia o no fer alguna cosa ridícula per arribar a tothom. Però clar, tampoc ser endogàmics. Tu pots decidir que a Barcelona hi ha molts graffiteros i que hem d’omplir Barcelona de graffitis d’escriptors, però això ajudarà a que la gent llegeixi? Està molt bé el graffiti, però cal fer un taller o una xerrada o una campanya que expliqui qui era aquell escriptor. I de seguida hi haurà urgències, ara fa 400 anys de la publicació de la segona part del Quixot, que és quan arriba a Barcelona. És la novel·la més famosa del món, alguna cosa has de fer. I després, en dos dies és Sant Jordi.

Creus que podràs mantenir-te al marge de l’enrenou polític? Perquè tot està molt polaritzat i és fàcil que algú digui: ‘mira, el primer que fa és parlar del Quixot, un emblema espanyol’, o que se’t critiqui per fer més cas a autors catalans que castellans. Com conviuran català i castellà dins aquest projecte?

Això serà complicat. Hi estic acostumada, jo sóc de Barcelona i escric en català però vaig ser periodista molts anys i fèiem molts equilibris. Aquí però, els equilibris no són de 50%, perquè hi ha una llengua més petita i una altra que té una repercussió mundial i mediàtica descomunal. He dit això del Quixot perquè és obvi, però també fa 25 anys de la mort de Montserrat Roig, que és una autora molt barcelonina. Però no em facis parlar tant d’això, tio! Que encara estic aterrant. [riu]

Doncs anem a la teva última novel·la, El dia del cérvol, on Barcelona també té un paper rellevant.

M’agrada parlar de la ciutat. M’agrada caminar-hi i descriure-la, no tant descriure paisatges sinó fer relat sobre cap a on crec que va la ciutat des d‘un punt de vista social o polític. Si veig moltes botigues del mateix tipus, si veig que desapareixen comerços que m’agradaven... Els barcelonins ens irritem amb aquestes coses, ens agrada queixar-nos.

I en aquest relat sobre cap a on va la ciutat, quina és la teva teoria?

Cada cop s’assembla més a totes les ciutats europees. Els centres de les ciutats semblen els Dutty Free dels aeroports, aquí, a Praga o a París les botigues i l’aparença del centre de la ciutat és molt semblant. Pots tancar els ulls i dir: aquí hi haurà un Zara, aquí un Massimo Dutti... Això és fort, abans una ciutat tenia un caràcter espacial. Per sort Barcelona té el mar que no es pot tapar i això li dóna un caràcter especial, però fins i tot la primera línia litoral sembla una mica Miami. L’Hotel Vela no em sembla una construcció típica, de mesures mediterrànies. Les casetes de la Barceloneta tenien una altra mida...

Creus que la literatura barcelonina està sabent captar la transformació de la ciutat dels darrers anys?

La literatura és lenta. Clar, escriure és un procés llarg i lent. Els escriptors encara poden pensar coses que sortiran d’aquí dos o tres anys. Però agafant perspectiva, la crisi va arribar el 2008... Hi ha algunes novel·les del principi de la crisi una mica apocalíptiques, recordo una que es deia La Peixera, per exemple, que retratava una ciutat perduda, apocalíptica. I n’hi va haver més. El dia del cérvol, quan la vaig començar a escriure, era molt apocalíptica. Una ciutat amb dos trossos dividits per una muralla, uns habitants que no podien passar al centre que era on vivien els rics... Ho vaig suprimir perquè em semblava ja tòpic de l’època. Però que tinguin discurs sobre la turistització de Barcelona igual no hi ha tantes novel·les. Si el Quim Monzó escrivís contes encara, segur que ho retrataria, però només fa columnes. Potser l’Empar Moliner ja fa una mica això, es riu molt de les modes del running, el menjar sa, la gent que s’opera... Té molta oïda per aquestes coses.

La setmana passada va ser 8 de març. Quant camí li queda per recórrer a la dona al món literari català?

Ah! Aquí cada cop som més, però som moltes menys. Jo sóc professora a l’Ateneu Barcelonès i el 90% de les meves alumnes són dones. Però al món literari hi ha molts més homes que dones. Ens anem incorporant però encara falta, és com si anéssim 20 anys enrere, anem fent però costa. No és un món amb impediments de cap tipus per discriminar. Però el novel·lista, que necessita moltes hores per macerar una novel·la, té una feina que costa més de compaginar amb la maternitat. Per això crec que hi ha menys dones novel·listes. És molt interessant veure els llibres escrits per dones, perquè parlen de coses molt diferents que els llibres escrits per homes. Hi ha molts lectors que encara se sorprenen de que els nostres llibres els protagonitzin dones. Has de poder crear grans personatges dels dos sexes, cal compaginar-ho, com Flaubert fent Madame Bovary. No crec que se sàpiga automàticament si un text l’escriu un home o una dona, em sembla una idea absurda perquè tothom ha de ser camaleònic. El món literari és antic, i impregnat de tòpics que vénen de molt enrere. 

Encara hi ha molts estereotips per trencar.

Sí, encara hi ha qui s’imagina l’escriptor com un senyor molt respectable que està assegut al sofà de l’Ateneu i fuma amb pipa. Ho veig amb els alumnes d’escriptura de l’Ateneu, que volen ser escriptors d’una manera antiga, idealitzada i romàntica. I volen ser famosos! Un escriptor no és famós, ningú el reconeix pel carrer. Hi ha escriptors com el Pere Gimferrer que sí que perpetuen aquesta imatge de prohom.

Al final, a les cases de classes benestants sempre hi ha hagut més llibres que a les cases obreres.

No sé si encara hi ha aquesta diferència. Des de fa 40 anys, ja hi ha gent dels barris i de classes diferents. Penso en el Kiko Amat, en el Javier Pérez Andújar, l’Albert Forns... No són gent de les famílies de Barcelona, ni molt menys. Avui en dia tothom escriu, tothom té un blog, però persisteix la imatge de l’escriptor respectable i benestant, una mica estil Joan Maragall. Però això ha de desaparèixer! Diré als meus alumnes de l’Ateneu que guardin la pipa.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Tòtil! I tòtila. És una paraula que m’encanta, i que em vaig barallar amb l’editora perquè hi fos a la novel·la.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis