Passegem pel Raval un dimarts al matí. Sol hivernal, furgonetes que carreguen i descarreguen, clàxons protestant a aquestes furgonetes i roba estesa pels carrerons estrets, res estrany al paisatge si es mira el barri amb ulls de fora. Però no pel Marc Martínez (Barcelona, 1966). El Marc ens explica que el seu barri ja no és poble, que queda poc o res d’aquell sentiment de comunitat, que hi ha hagut un procés antinatural que s’ho ha carregat tot. Anem a buscar un bar dels-de-tota-la-vida però està tancat. De fet, la majoria de persianes del carrer de la Cera estan abaixades en una mena de funeral tranquil, també la de la perruqueria on treballava la mare del Marc. Mentre parlem de com de despersonalitzat està el barri, el Marc es troba al seu pare, que és igual que ell: cabell arrissat – el pare amb més entrades i els pèls blancs – i galtes rodones. Al final seiem a un altre bar, dels-de-tota-la-vida, i allà seguim parlant del barri, però també de Mal Martínez, l’obra que en Marc fa tots els dijous a la nit al Teatre Regina i que també té molt a veure amb el barri, la infantesa, l’adolescència i les pors. La majoria de la gent el reconeix ara pel seu paper recent a la sèrie Nit i Dia, on fa por i mata persones, però ell vol ser mestre i aprenent abans que actor. Quan seiem no paren de passar coses, presenciem retrobaments, abraçades, invitacions i felicitacions. La densitat de l’hora de conversa és molt alta.
Parles del barri, d'aquest Raval, en certa manera, com d'una pàtria, en el sentit més irracional o més identitari.
No és meu això de pàtria, la frase que diu que la pàtria és la infantesa l’he copiada, em sembla bé que es copiï mentre es copiï bé. Jo vaig viure una infantesa molt rica en tots els sentits i em quedo amb això. Després quan em vaig fer més gran vaig sortir a la ciutat, Barcelona, vaig descobrir la Diagonal i era com sortir de la frontera...
Quines eren les sensacions?
No saber... És inquietant, però aquest sentiment de desarrelament ja el sentia quan creuava la Diagonal. Potser és una qüestió més de classe, i de fet encara tinc els meus problemes... A les ciutats, quan travesses segons quines línies, et sens com orfe. Això és perquè el Raval era un poble, ara no, ara no sé què és el Raval, no el conec. Si no hi vius no el coneixes, i se’m fa estrany parlar ara del Raval. El que veig i el que he anat veient és molt estrany. L’evolució de barri no segueix un procés natural, i això és el més important. Els processos es poden detectar: quan es va oxidant una bicicleta, quan la terra va perdent els nutrients, són coses que m'agraden, un arbre que un any fa fruita, l'altre no... Però aquest barri , on durant 30 anys he viscut cada dia, va engegar un procés forçat on jo pensava: qui és el catalitzador ara? Els poetes ho dirien d'una altre manera però aquí de poesia poca, molta mala llet, molts interessos i bàsicament donar pel cul, dit amb l’argot del barri. Això ha passat, i no ara, durant tot el segle XX: les ciutats que són molt poderoses estratègicament i patrimonialment, el sòl val menys quartos i algú un dia diu: estem badant, perquè zones residencials fora del centre moltes ciutats en tenen però reconvertir la part més fàcil, més cèntrica, més "xula", amb més història, ho tenim tot, només sobra una cosa: els veïns! I això em fa molta pena.
En l’obra que estàs fent ara, Mal Martínez, el barri és important. Quan perds l'escenari també perds els punts de referència de la infantesa, en aquest cas el barri, això et fa sentir orfe en certa manera?
Barcelona no madura. És una ciutat com en una adolescència permanent, però no és un mal aïllat, penso que és del nostre país, vull dir Catalunya, tot i que a Espanya tenen el mateix problema. El que tenim aquí no ho estimem prou bé. De seguida hem de convertir les coses que tenim en façana per vendre-ho. Això ha passat amb la música, amb els autors, amb el teatre, passa amb el futbol... tot és usar y tirar. No estimem prou el que tenim, el cas del Cinema Padró és una vergonya. Els meus pares tenen una botiga que vam arreglar per vendre i ens l'estem menjant amb patates perquè és un desert. El meu carrer estava ple de vida, allò era Juan Marsé, Benet i Jornet, era molt bonic, com si fos un poblet, i ara està buit, no obre ni una botiga, dura quatre dies. La culpa és de la ciutat, de la gent que la ordena, que la modera. Es permeten coses com això que esta passant amb els pisos. Jo sóc de barri, no sóc de ciutat. Sempre he dit que sóc del Raval i Barcelona em queda grossa.
Una de les coses que he llegit és que l'obra que estàs fent ara té a veure amb la infantesa i també té molt a veure amb les pors. Quin paper hi juguen les pors?
Quan començo a parir l'obra agafo tot aquest material a partir de la vida de punts autobiogràfics, de records, aventures, boles, perquè jo era el "bolero" del Raval, a partir de qualsevol coseta m'inventava una història, que en definitiva és el que fa l'escriptor. M'interessen molt tots aquests anys adolescents, i veig que la por - sóc molt emocional jo - ha estat l'emoció número u quan jo era petit, vaig gestionar moltes pors, coses de veritat, coses de mentida. Dedico quinze minuts a explicar això a l'obra perquè sense aquesta estructura no s'entendria el que faig: el viatge del Petit Príncep. És un dels llibres que més m'ha marcat i penso que té molt a veure amb el viatge que em cardo. Faig un viatge lluitant contra les pors, guanyant moltes vegades, negociant, pactant; fins que em vaig fent gran i descobreixo que l'amor, l'amistat, l'empatia i la seva part negativa és el camí. És un descobriment que faig en l'adolescència, entre els catorze - quinze i els vint.
Recordes l’adolescència com una etapa complicada.
Sí, jo tinc un fill que ara s'està transformant, és com fer-se gran, però fer-se gran és lent. No te'n adones però a partir dels 28 anys, que comença la mort cel·lular, vas fent-te gran. Però de petit ningú t'ha explicat que dels dotze als quinze anys et transformaràs com si fossis un monstre i et creixerà la cigala, faràs pudor, sortiran pels, la veu farà coses rares. Hi ha gent que li passa en un any i a mi no em passava mai, això crea pors, angoixes, complexos, nervis, inseguretats. Tot això a l'obra ho explico i és un viatge. Descobreixo a l'altre i deixo d'estar pendent de mi, del meu melic, és una manera de lluitar contra la por també. Trencar el mirall: ja m'he vist però ara som dos i tu m'ha d'ajudar, perquè si no et tanques, si no hi ha aquesta identificació. La conclusió és que és una etapa molt filla de puta.
Abans de començar parlàvem sobre l’educació, i deies que estaves preocupat. Per què?
Perquè estem creant una generació que ja veurem el que passa. Els nanos estan als parcs i ja no juguen a res, ni pugen als arbres, ni als gronxadors. Estan sempre amb el mòbil parlant amb el del costat, jugant online... Aquí tots fem una gran cagada. Que el nen sàpiga que hi ha uns límits al bosc, al carrer, quan surt, amb la moto o amb el mòbil, és imprescindible. Els nens abans érem nens i ara són reis. Ara cadascú fa la seva. Si l'avi és l'esclau, l'avi pringa i ha d'anar a buscar el nen perquè els pares treballen fins les 9 de la nit. Això té unes conseqüències, el nen ja no veu l'avi com el veia jo, algú que ha viscut i té l'experiència. La meva iaia era sagrada. Ara el que fan avis, tiets... és cobrir les mancances de la família. A l'escola el mateix, el professor ja no és el professor, ara és un paio que està allà. A moltes famílies, les que tenen l'estructura més tribal o les dels pobles que són més tradicionals, no pots dir-li a la iaia: "ves-te'n a la merda" o a la mare "deixa'm en pau jo faig el que em dona la gana". El Carles Capdevila diu una cosa molt important: les normes les posen els pares, ja negociarem a partir dels setze anys, però amb deu anys o sis anys o tretze, no, i és que si no se't pugen a la barba.
Quan has parlat del tema de les pors, molts cops tenim un llenguatge que ens esperona a superar les pors, i tu parlaves de negociar-les. Com es van reformulant aquests pactes amb aquestes pors a mesura que passen els anys?
És molt fisiològic això, és física i química, tu vas canviant i això ja és positiu, perquè et fas gran i et passen les coses que et passen, i hi ha persones que es van creuant en el teu camí, sinó quina gràcia té viure en comunitat? Jo sempre m'he deixat ajudar, quan trobo algú amb aquests valors, amb una gràcia natural, amb una humanitat, els acompanyo. M'identifico molt com a un deixeble, quan jo veia a algú que tenia alguna cosa, que conduïa el seu ramat - això pot semblar molt cristià – m’hi sumava sense preguntar. De fet soc hiperactiu, si hagués nascut ara seria “dels de la pastillita”, i he fet teatre perquè el meu problema es va traduir en la meva virtut gràcies als grans professors que vaig trobar, molt vocacionals, i em dedico a la cultura i al art gràcies a ells.
A l'entrevista que et van fer a El Periódico, Iosu de la Torre et definia com "el alumno aventajado de Rubianes". Què et suggereix aquesta etiqueta?
El Pepe, a part que era el meu amic, és un mestre. He estat moltes hores de la meva vida veient els seus espectacles, perquè jo repetia i tripitia i quatripitia, i he après així també: mirant, escoltant. Tant com identificar-me o un alumne no, jo no he anat a les seves classes. Jo crec que he fet el que ha fet tantíssima gent: ser fan incondicional i tenir-lo com al número u en aquest gènere en aquest país. Era un d'aquests que t'he dit, la seva humanitat, era com un Messies i nosaltres els seus súbdits. Des d'on explicava les seves històries, que era un lloc molt determinat, no es posava transcendent mai, sempre amb sentit de l’humor i humanitat, però era una lliçó cada vegada. Quan t'explicava una anècdota no només et feia riure, sinó que tenia un recorregut, i érem uns quants, estava el Flavià també, que va morir fa poc. Jo he tornat al punt de la casella de sortida, perquè jo vaig començar fent això gràcies a ells. Imito a molts però justament al Rubianes és molt difícil imitar la veu, el Manel Fuentes ho borda i també un parell de xavals més desconeguts.
Hi ha algun homenatge a Rubianes dins el Mal Martínez?
És dificilíssim d'imitar, jo faig un homenatge i la resta del espectacle jo procuro ser molt jo i el meu estil. El meu piropo seria si algun dia em diguessin gràcies a haver tingut un mestre com el Rubianes, aquest tio té un estil. Perquè el Carles tenia el seu estil, eren amics però no tenia res a veure el Rubianes amb el Flavià i eren íntims. Jo no tinc estil, els meus amics diran que sí que el tinc, però jo no soc ni d'acudits ni d'humor, el meu humor és de joglar, d'explicar aventures, de cantautor. M'agradava La Mandràgora, a través de la cançó fer riure. M'agrada molt Albert Pla, algú m'ha dit "hi ha un punt d'Albert Pla en el teu estil". És que Albert Pla, quin mestre també... És de la meva quinta però quan va sortir vaig flipar. O l'Ovidi, un altre mestre per mi perquè vaig compartir amb ell molt de temps camerino. L’Ovidi era un d'aquells de "¿a dónde hay que ir?”. L'Ovidi era un cas pillar-lo perquè era molt autèntic. Igual amb el Mario Gas, jo sempre faig el que diu Mario Gas. Hi crec molt, en els mestres. La meva vocació és de mestre. Jo esporàdicament, cada vegada menys, faig d'actor, soc director de teatre, faig cançons, escric, m'agradaria fer més articles però com que no vaig acabar els estudis, sembla que si no tens una titulació... Jo escric cada dia, abans tenia un blog, ara no està de moda perquè no se'l mirava ningú, ara tothom està al Facebook i escric allà articles. La meva faceta és més com a professor de teatre i autor o escriptor de coses que d'actor. Avui mirava el currículum i dic "si he fet quatre merdes!": he fet 30 pel·lícules, 20 o 30 sèries, però fa molts anys que m'hi dedico. Hi ha gent que n'ha fet 200, en cinema el Sergi López cada any fa cinc pel·lícules, són actors que es concentren. La meva dispersió...per això la vocació és més de mestre, m'agrada molt, sempre faig classes i m'he mantingut gràcies als quatre duros que guanyo fent classes.
Per acabar, et demano que escullis una paraula.
Ja la tinc. Albanta. És un país imaginari d'una cançó d'Aute i qui la conegui ja m'ha entès i qui no, que s’escolti aquesta cançó, és una meravella i parla de l'amor als fills. Volia dir fill, volia dir amor perquè el més important a la meva vida són els meus fills. Ara la meva filla petita, el nen ja comença a ser un "superviviente", ja guanya més diners que jo perquè fa Merlí, és actor, ja veig que té una passió, però la meva nena que té 2 anys és la llum de la meva vida, és el més important. Tot el que faig és per enriquir la seva existència. Abans d’acabar, et puc dir una cosa?
Sí, i tant.
Hem parlat poc de com costa guanyar-se la vida en la cultura. Em va agradar molt el discurs del Josep Maria Pou però em va fer molta ràbia que hagi de ser el Pou, en una gala dels Gaudí, qui ens foti canya, perquè va fotre canya. El Pou a la professió és un mestre, un Déu, evidentment ho ha de dir ell, però on està la gent jove? Aquest és el problema que tenim, els que foten canya no estan vinculats als Gaudí. No vaig veure ni un d'aquests que van amb la samarreta reivindicativa. I els altres, tots aburgesats, a pillar el que sigui, si no estàs nominat a veure si et nominen. Cal parlar de per què costa tant guanyar-se la vida amb la cultura. A algú no li interessa que la cultura arribi a tothom i que es creï una massa crítica de gent que pensi. Ara sí, després a veure el musical de no-sé-què de Disney sí que hi ha gent! A 80 euros l’entrada. Hi ha una maquinària que ens vol amb coses directes, lleugeres, sentimentals i sense profunditat. A qui no interessa la cultura? A qui no interessa que pensem? Volia dir-ho abans d’acabar.
Text:Oriol Soler
Fotografies: Adrià Calvo