Quan ens trobem amb el Marc Isern (Barcelona, 1974) ja és de nit. L’entrevista es fa a les oficines de Vibracom, l’empresa que gestiona la comunicació de grups de l’escena catalana dels últims anys, com Txarango, La Pegatina o Els Catarres, empresa que el Marc capitaneja. L’oficina, situada entre polígons de Poblenou, és compartida amb la revista Mondo Sonoro i la distribuidora Tengo un Trato, i desprèn un encant que es construeix amb mil pòsters, discos i retalls de premsa que esquitxen les parets i les taules que conformen l’espai. La música és el gran pilar professional de la vida del Marc, però també fa 20 anys es dedica a crear passatemps: des de sopes de lletres fins als autodefinits d’El Periódico. Defensor de l’existència d’una escola Barcelona de crucigramistes, en tot moment es nota que la seva feina consisteix en comunicar i promocionar: es preocupa per tots els detalls de l’escenari de la conversa que poden ser fotografiats i anticipa en més d’una ocasió les repercussions que poden tenir les seves paraules.

Què és Vibracom i com neix?

A veure... Vibra Comunicació neix en el moment en que jo decideixo deixar de fer periodisme musical, que és al que jo em dedicava i del que jo vivia fins aleshores, per passar a la cuina de la indústria musical. És el que jo intuïa que existia però desconeixia, tot allò que intuïa darrere de totes les promocions, tots els concerts, totes les gires, de totes les decisions com treure un disc i regalar-lo o no, decisions del que formen part del que és ara la música. Jo intuïa que aquí darrere hi havia una estratègia. Em fascinava, és la part amagada, la part underground i oculta que existeix però que jo no coneixia de la indústria musical. I a la que descobreixo la cuina de la indústria de la música em fascinen les estratègies, els relats, com es busquen els relats i tota la part mercantilista de com buscar i trobar un públic. I aquí em vaig agafar. El meu primer client el vaig tenir el 2004, em sembla que va ser la Nubla, una artista que treia el Macaco i que no sabia molt bé si treballar o no amb mi, però finalment tots vam quedar contents amb la feina.

I després?

Després vaig anar a Mèxic a treballar la premsa de la part musical de la Feria Internacional del Libro de Guadalajara, on vaig coincidir amb gent com el Màrius Serra o l’Arturo Suárez, un home que feia una espècie de gregueries fascinants, i aleshores allà vaig encarregar-me tota la part de premsa de la Feria dedicada a Catalunya. L’Institut Ramon Llull va decidir que ja que es portaven uns quants grups de música calia aprofitar per fer-ne promoció. Jo em vaig associar amb un periodista mexicà molt amic meu i els fem una promo a Mèxic a la Maria del Mar Bonet, al Lluís Llach... Va ser fascinant. D’aquest viatge a Mèxic i de l’experiència amb la Nubla surt Vibra.

Parlaves del moment del descobriment de la cuina de la indústria musical. Quins són els ingredients clau?

Entendre que tot això és una indústria. No és gent romàntica que té un hobby i que vol editar discos per editar discos, és una indústria de gent que vol viure d’això, vol professionalitzar-se i això requereix una sèrie de serveis, estratègies, inversions, balanços i beneficis.

A què creus que es deu l’auge dels últims anys de la música catalana? Aquests motius són importants per fer comunicació?

Això no ens afecta massa com a Vibra. En general, nosaltres portem grups de música que venen moltes entrades, segurament els grups que més entrades venen a Catalunya, però que tenen una presència molt limitada a la premsa. De mica en mica hem anat obrin portes i hem demostrat que els grups que fan ballar, que viuen de la festa major i dels festivals (i d’Europa) són una indústria a tenir en compte. Però ens ha costat! Nosaltres no portem grups molt mediàtics, tot i que al final ho han sigut. Txarango han estat molt mediàtics, La Pegatina són mediàtics, els Catarres ja són mediàtics... Però són grups que ja tenien un públic abans de començar a ser mediàtics. D’alguna manera, el que hem hagut d’ensenyar a la premsa és que són grups que ja existeixen, que són professionals i que tenen un públic. En canvi (i ara em posaré en un merder, però també m’agrada dir-ho), hi ha molts grups que no venen entrades i que tenen molta presència mediàtica. Crec que la música catalana viu un gran moment, però no tots els grups que surten als mitjans de comunicació poden viure de la música.

A què es deu aquest gran moment?

No sé a què es deu, però sí que sé a què no es deu. No es deu a les ajudes públiques, no es deu a la pirateria... Es deu a que ja no hi ha un monopoli de prescriptors, ara mateix ja no existeix un prescriptor fiable que et digui què has d’escoltar, la gent va de boca a boca. Els grups que de seguida tenen públic són els que es venen bé per les universitats, per les xarxes socials... I al final els mitjans de comunicació s’hi ha acostat. I després hi ha propostes al·lucinants com Sanjosex, que em sembla una meravella, Txarango, Very Pomelo... Hi ha producte molt bo. La Sílvia Pérez Cruz! El que ha fet la Sílvia Pérez Cruz amb el Refree és dels millors bolos que he vist en molts anys, és espectacular. I t'estic dient grups que no són de Vibra, eh!. Manel, fins i tot Els Amics de les Arts, algunes cançons de Blaumut... Crec que hem aconseguit fer sostenible una indústria que repercuteix en qualitat. I després tot el rotllo aquest de que ja no hi ha la tonteria de que si cantes en català t’encasellen en un lloc determinat de la música.

Com en l’època del Rock Català.

Sí, però buf... Em fa molta mandra parlar d’això, fa molts anys, tio. És un tòpic, no cal parlar-ne, és com parlar de la Movida Madrileña, és un tòpic. Ara mateix tenim una indústria musical que, a la seva manera, està funcionant. I això és un tresor perquè anem a la contra de tot: de l’IVA del 21%, de les ràdio fórmules que no aposten pel català, ni pels grups emergents... Mira, avui discutia amb els de Mondo Sonoro si a les llistes dels millors grups de l’any calia ajuntar grups nacionals o internacionals o si bé calia fer dues llistes separades. A llocs com Anglaterra o França es fa llista conjunta, però si aquí es fes, sortiria algun grup espanyol? Si sortís, serà molt a baix. En canvi, a França tenen un proteccionisme molt fort per la seva indústria, i això crea una energia que es retroalimenta. Si la indústria és forta els mitjans de comunicació poden viure perquè els posen publicitat, si els posen publicitat els mitjans fan cas als grups, si els mitjans fan cas els grups tenen públic, i amb el públic arriben els espònsors. Clar, això aquí a Espanya és impossible, aquí hi ha una llista d’artistes nacionals i una d’artistes internacionals.

Últimament el model sembla que sigui fer festivals. És la millor manera de propagar la música?

Jo no sóc promotor, no organitzo festivals però et puc parlar del que he vist. Tothom que té tres grups contractats diu que té un festival per cridar l’atenció dels espònsors, i els espònsors et poden solucionar la vida. Però no hauria de ser així, els grups es guanyen la vida a les sales, als concerts d’hivern mentre esperen la temporada d’estiu. Després igual vas a fer festivals i triomfes, no ho sé... Però ja et dic, no és el meu terreny. Però en aquesta evolució de la cuina de la indústria musical, al meu parer, el pal de paller és el grup de música. El grup és l’empresa i és qui contracta l’empresa de promoció (que sóc jo), el que contracta la discogràfica, el que escull a quins festivals vol anar... Alguns gestionen les seves xarxes socials. Aquest és el canvi més fascinant, ara mateix qui té el poder és el grup. Jo vaig entrar en un moment en el que les discogràfiques anaven cap avall, només he treballat per tres discogràfiques, de la resta de clients em contracta el mànager o el grup. Moltes vegades han vingut grups de música que no tenien mànager i que l’han contractat perquè jo ho he posat com a condició. Aquest és el triumvirat: grup, mànager, comunicació.

Anem a l’altra banda, a crucigrames. On publiques i quan fa?

L’autodefinido d’El Periódico. Des de que tinc 22 anys surt el meu nom publicat a El Periódico, ara en tinc 40. Primer vaig començar fent sopes de lletres, la meva primera moto de primera mà me la vaig pagar a base de fer sopes de lletres, en vaig fer moltíssimes i per trobar temes em vaig tornar boig. Buscar un tema cada vegada que tingui 10 paraules relacionades va ser un infern. Això ho vaig fer a Olissip, com el Jep. El procés va ser que jo jugava els dimecres a Scrabble al bar Queimada. Hi anava amb el meu pare. Allà coincidíem amb la gent d'Olissip, una productora de jocs de paraules on treballava en Màrius. Quan ell va voler deixar l'empresa per centrar-se en la literatura, Olissip va decidir buscar un empleat. Al primer lloc on van buscar va ser al grup de joves que sovintejàvem el Queimada i teníem una mínima idea de què era un joc de paraules. I em van agafar, jo era molt jove, tenia com a molt 20 anys. A part de maquetar, fer arxiu i fer de tot, vaig començar a fer sopes de lletres. Més tard vaig començar a interessar-me pel periodisme musical, escric de música, em fan director de l’Enderrock i deixo Olissip, però segueixo com a col·laborador extern. I la meva tasca és l’autodefinido d’El Periódico, va començar quan el diari va passar a color, amb grapes... I pagaven molt bé era una gran època.

Aquesta dèria per jocs i paraules ve de família?

Hi ha una passió darrere pel joc dels dobles sentit, del joc entre significat i significant de les paraules. Això em fascina. Recordo que el meu pare, a casa l’àvia, ens llegia les definicions del Màrius de La Vanguardia. “Dins, ben comprimit, hi ha una alzina”. A mi resoldre em fastigueja, trobar la solució m’allibera. M’encanta. No m’agrada tant l’enigma en si sinó trobar la solució, preferiria llegir directament les solucions! Hi ha un enginy increïble. Per mi l’exemple de definició fantàstica és la del Màrius Serra:“Només treballen quan volen. Sis lletres”. La resposta és pilots. És la definició perfecta, hi ha la síntesi del que jo crec que és el joc de paraules.

Com a creador t’ha satisfet impedir que la resta ho resolguin?

El que més em satisfà és fer definicions de les que m’agraden. Me les apunto, les que m’agraden les tinc totes apuntades. Jo crec que hi ha una escola Barcelona de crucigramistes. Quan cal definir una vocal no diem vocal, si és una A veiem una escala de pintor oberta, si hi ha una Y veiem una copa de cava. Aquesta és l’escola de Barcelona, almenys dels mitjans de Barcelona. I tots ens hem retroalimentat. La meva preferida és l’Anna Genís, per mi és espectacular. El Fortuny i el Màrius són clàssics, però el premi a la regularitat és l’Anna Genís segur, n’he après molt d’ella. Fer encreuats són els meus diumenges des de fa 10 o 15 anys, tots els diumenges de la meva vida, des de dècada i mitja, els dedico a fer passatemps. Totes les parelles que he tingut han conviscut amb un freaky que cada diumenge a les sis de la tarda (o més tard) veien com me n’anava a fer passatemps.

Ara que portes molt temps al bàndol creador segueixes resolent?

No. Et torno a parlar del meu pare, en Joan Josep Isern, que al seu bloc fa una síntesi de les definicions guapes del Màrius i el Fortuny. M'encanta llegir-ho. Estic subscrit a diaris digitals, això ho fa més complicat. I la nostra empresa va bé, però és música que és una indústria amb pocs diners, i això ens obliga a treballar molt. I a més a més tinc una criatura! La vida et va portant cap a passar el temps a altres coses. Una són els concerts: cal estar al lloro de quins grups funcionen, de quines són les sales xules, dels clients, d’anar a sopar... I després la criatura. Clar, tinc poc temps lliure.

Sembla que la teva feina té molt de fer passadissos, com es diu en argot polític.

Totalment. Torno a la teva pregunta de què és Vibra: Vibra ja no és un gabinet de premsa, som relacions públiques per grups de música i festivals. Movem informació de moltes coses diferents: periodistes, màrqueting, productors... I acabes ajuntant clients, ajuntant clients amb futurs clients, futurs clients amb marques... Som links d’agents interessats en la cultura, per tant som més una oficina de relacions públiques que un gabinet de premsa. Premsa és una de les branques. Una campanya de publicitat, un festival, tancar la cançó de l’estiu amb TV3... Són moltes coses que tenen a veure amb les intervencions públiques.

Hi ha algun punt d’unió entre aquests diumenges a la tarda de crear autodefinits i la feina relacionada amb la música?

No crec que tinguin res a veure. No, no tenen res a veure. Hi he estat pensant perquè sabia que em preguntaries això, però no ho sé. A veure, per exemple, porto la premsa del DAU Barcelona (Festival del Joc de Barcelona). Fantàstic. M’interessa molt tot el que és i pot arribar a ser el DAU, per tot el que implica, per tota la importància que dóna al creador al món del joc. Sí que tinc algunes definicions que tenen a veure amb la música. “Centenares de discos de jazz de Davis, cinco letras: Miles. No me llames Dolores, de cuatro letras: Lola. El pescado de Eminem, de tres letras: rap. Calienta a la del Rey, de cuatro letras: Lana”.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

A filologia hispànica tenia una professora que deia que la seva paraula preferida era sífilis, deia que sonava extraordinàriament. És complicat escollir només una paraula... Mira, et dic vibra per tot el que implica. Hi ha una part d’alegria, una part de contagiar aquesta alegria, una part sexual (sempre, quan he de dir el meu mail he de dir que és semblant a vibrador, i em diuen “ah, vale?”), i per Mèxic. La meva relació amb Mèxic ha estat molt important dins la meva vida. La vibra, a Mèxic, és l’alegria, o més que l’alegria, l’ambient. “Qué vibra, güey!” I la música, clar. La música és la gran vibració ordenada de les ones de l’aire.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Alexandra Fernàndez