L’aire aparentment despistat de Manel Lucas (Barcelona, 1963) contrasta amb les seves respostes, amb discurs i plenes de coherència, com si ja les portés pensades de casa. Fa 14 anys que exerceix de guionista, primer al mític Minoria Absoluta que va envair durant 9 anys els migdies de Rac1 i ara al Polònia i el Crackòvia, programes referencials de la sàtira política i esportiva a la televisió. Fanàtic dels jocs, parlem amb ell a un bar del gòtic barceloní en un matí endormiscat que intentem superar a base de cafès. A la conversa hi ha joc, humor, política i un passat de cau que ens serveix per parlar de l’educació en el lleure.

Què queda al Polònia actual d’aquells 9 anys de Minoria Absoluta a la ràdio?

Home, jo crec que queda l’esperit, l’estil de fer humor de la política. Es pot fer humor polític de moltes maneres diferents. Jo crec que l’estil, la voluntat de transgredir respectant la política, és molt important. No és un humor antipolític, sinó que parteix de l’interès del Toni, el Queco i meu per la política. Això encara perdura. I la voluntat de criticar en proporció al poder de cadascú: no matxacar al dèbil sinó fer més paròdia del que mana més. I també ha quedat el nom de la productora.

Polònia és ja el programa satíric de referència a Cataluya des de fa temps. Quin ha estat el missatge global que en queda?

M’agradaria pensar que el missatge que queda és que estem a favor de la política rient de la política. Hi ha vegades que ens han dit que banalitzem la política, tampoc molt, per això. De vegades diuen: “oh, és que si el Polònia es riu dels polítics la política queda mal situada...”. A veure, nosaltres mai ens hem inventat la realitat, sovint han estat els polítics els que ens han donat raons per riure. El que queda és el missatge que et deia i la idea de que si volem ser un país normal, la majoria de països normals tenen humor polític, accepten aquesta cara B de l’actualitat i tenen fair play amb els que ho fan. On no hi ha sentit de l’humor solen faltar altres coses, sol faltar llibertat. S‘exerceix humor igualment, però en clandestinitat.

Parlaves de fer humor amb normalitat. Tu fas la imitació de Franco. És significatiu que es pugui fer broma sobre un dictador sense represàlies?

És una mena de venjança pòstuma. En vida de Franco no m’hi hagués atrevit, no sóc un heroi... Però convertir el dictador en un pallasso al cap d’uns anys és una venjança deliciosa, fer que allò que abans del 75 feia pànic ara pugui fer riure. És una manera d’expiar aquests fantasmes, aquestes pors. Després també fem servir la figura del general per ridiculitzar els tics franquistes de la política actual.

A Espanya seria ben vista aquesta imitació?

L’hem fet! Primer a Las Cerezas de la Júlia Otero i després al Mire Usté. Tot és més complicat a Espanya, almenys des de la nostra òptica sempre ens ho ha semblat. No sé si pel mapa polític espanyol, per la seva bipolarització... Nosaltres venim de Catalunya, vam començar a la ràdio, ja havíem familiaritzat el públic català, cosa que a Espanya no hem aconseguit. Però amb Franco no hem tingut cap problema, i a més ara tot es pot veure pel Youtube, així que... De fet, quan ens van donar el Premio Ondas vam anar-hi disfressats, i un dels personatges era el general.

Sempre has estat més guionista que actor?

A mi m’agrada molt fer teatre i sortir. Però crec que no és el meu lloc, crec que el meu lloc és el guió. Jo no sóc actor professional, sí que vaig fer teatre al col·le, però... Sempre hi ha algun altre actor que fa millor que jo els personatges, em quedo amb Franco i Lluís Llach que són els que ja imitava quan era petit i ja me’ls sento meus, però sóc molt menys torpe fent guions que actuant.

Quan tu vas acabar els estudis de periodisme et veies al cap d’uns anys sent guionista?

No, clar que no m’ho esperava! Per a mi va ser un regal. El dia que el Toni em va trucar per anar amb ell a la ràdio i després quan vam començar a anar a la tele amb programes com 7 de Nit... Ens va dir que havíem de deixar el que estàvem fent fins aleshores. I per a mi va ser brutal! La possibilitat de fer una cosa que jo ja feia amb els amics, com fer humor, riure de la política, i que es convertís en una feina. Tu no sé quin hobby tens, però és com si arriba algú i et diu: doncs ara et pagarem per això! Clar, és un xollo! Jo ara ja dic que sóc periodista i guionista, perquè després de 14 anys ja me’n sento una mica.

Ets molt aficionat als jocs. Quina part de joc té el Polònia en aquest sistema de mirall invers de la realitat, de deformar-la?

Jo crec que jugar és divertir-se. Si jugues, t’has de divertir. I el Polònia, encara que sigui una feina i te l’has de prendre seriosament, és una feina divertida. Aquest és el punt de contacte, la diversió. Intentar imaginar un món a partir de la realitat, agafar personatges i escenaris i deformar-los per crear humor. També hi ha molt jocs que parteixen de la realitat, i tenen una part d’imaginació important.

D’on et ve l’afició pels jocs?

No ho sé, de sempre. De petit ja jugava a casa amb els meus germans, els meus amics... Jo sempre he jugat. En família quan era petit, i en família ara que ja sóc més gran. No et sabria dir per què, la veritat, però sempre m’ha agradat.

Quin tipus de joc t’agraden més?

Els que tenen temàtica històrica m’encanten. El Britania, que és una mena de Risk ambientat en la història d’Anglaterra m’encanta, és molt divertit. M’interessen menys jocs de fantasia i ciència ficció. A mi m’agraden el Catán, l’Alhambra... I també alguns més mecànics, de que tot encaixi, com el Blokus. Els que menys ja et dic, els de dracs i coses així.

Algú que es dedica a crear ficció és normal que gaudeixi en un món paral·lel?

A veure, jo també distingeixo entre la feina i l’oci. Per sort la meva feina també em diverteix. Igual un psicòleg ho podria analitzar, i dir que m’agrada jugar perquè a la feina també jugo i creo mons. Hi ha una cosa que sí que és evident: a mi m’agrada molt la història i vaig estudiar-la per gust (perquè per trobar feina, doncs no) i al Polònia hem utilitzat molts recursos històrics, han sortit Macià i Companys, Guifré el Pilós... Tot el que tingui a veure amb la història ens agrada.

Ets competitiu?

No. Quan jugo m’agrada guanyar, però no massa. A veure, sóc de l’Espanyol! Si m’agradés molt guanyar canviaria ràpidament... No, no sóc molt competitiu, cosa que en la societat actual és un problema, perquè sempre hi haurà algú més competitiu perquè et passarà per davant.

Del fet de ser perico, anar amb els que guanyen és molt fàcil?

Clar, anar amb els que guanyen és molt fàcil! Això sí que inconscientment... Mira, jo no sóc de l’Espanyol pel que et diré ara, jo he estat de l’Espanyol perquè ho eren el meu pare, el meu avi... Però igual aquesta cosa de sentir-se diferent de vegades és agradable, i et genera possibilitats d’empatia amb l’altra gent que quan ets curiós és interessant. Crec que ser un ésser diferent i tirar per la cara B de les coses m’agrada.

Al Crackòvia aprofiteu per llançar crítiques al poc cas que li fa TV3 a l’Espanyol, i de l’excés de Barça que hi ha. Vas a contracorrent aquí també?

No, jo crec que en això els barcelonistes també hi coincideixen. Moltes vegades, la majoria, no surt de mi la idea de ridiculitzar el fanatisme dels periodistes de TV pel Barça. Jo em sento a gust amb el Crackòvia, encara que sigui un programa molt més culer que el Polònia, que és més neutral.

Algú de dretes també estaria d’acord amb que el Polònia és neutral?

Què vol dir “de dretes?”.

L’audiència més conservadora de TV3.

Home, el Polònia en proporció al poder fa sàtira del govern liberal-conservador que tenim (nacionalista, sobiranista, però liberal-conservador) i també d’ERC, ICV, la CUP, Ciutadans, el PP... De tots.

Canviant de tema, he vist que vas anar durant anys a un agrupament escolta. Creus que es té una concepció encertada del que són els caus?

Jo vaig ser nen d’un esplai, vaig canviar al cau i després vaig deixar de ser nen i ja vaig ser cap. De fet, em van convalidar la prestació social de la objecció de consciència amb tota l’activitat que havia fet com a cap escolta. Estem parlant d’uns sis anys. Jo crec que hi ha una mica de tòpic de que els de cau són cumbaiàs estancats al passat amb el tema de l’excursionisme, que no estan preparats per afrontar els reptes de la joventut actual. Hi ha molt tòpic. Segurament hi ha molt tòpic extern i intern. Quan jo hi era hi havia un seguit de símbols externs que acabaven sent l’únic que ensenyaves a la resta de gent: el tema uniforme, per exemple. Això pot aïllar-te com a moviment, cosa que no és veritat, perquè l’escoltisme fa molts serveis a la societat. Crec molt en l’educació en el lleure, sigui escoltisme, esplai, bàsquet o voleibol. És molt important tenir alguna activitat allunyada de l’escola. Hi ha part de tòpic, però en part és l’escoltisme el que s’ha d’esforçar en demostrar que el tòpic no és cert.

El joc és un bon recurs per arribar allà on no arriba l’ensenyament tradicional?

I tant! És més, els meus fills han fet coses a l’escola que jo feia al cau fa molts anys. I trobo que està bé que ho facin. El que és mentida és allò de “la letra con sangre entra”. Perquè la lletra entri, com menys sang millor. El joc educa ensenyant regles, cooperació, continguts que entren de manera fàcil.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Hi ha una paraula que m’encanta i s’està perdent: ganàpia. Té molt a veure amb el joc, perquè es refereix a algú que fa coses pròpies d’una edat molt inferior a la que té. És una paraula que es deia molt a casa meva i que ara s’ha perdut, i a mi m’agrada.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo