Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Kap: "La sàtira, per molt destructiva que sembli, sempre enforteix la societat"

És una setmana complicada per a qualsevol humorista satíric. En Jaume Capdevila (Berga, 1974), publica des de fa vint anys sota el nom de Kap, i ha estampat aquesta firma a mitjans com La Vanguardia, El Mundo Deportivo i diferents publicacions internacionals, sobretot franceses. El 2009 va guanyar el Premi Gat Perich, que també té a la seva llista de premiats noms com El Roto, Toni Balltori, Gila o Pepe Rubianes. Ens obre les portes de casa seva quan fa menys d’una setmana de l’assalt a la redacció de Charlie Hebdo, revista satírica amb seu a París, on van morir vuit treballadors que van ser tirotejats a mans de gihadistes que pretenien venjar unes caricatures de Mahoma publicades al setmanari. En Jaume parla sobre aquest fet desentranyant cada factor que hi ha intervingut, des del poder de la sàtira fins la proximitat personal i professional amb les víctimes, passant per la reacció hipòcrita de les altes esferes. L’entrevista la fa descalç, protegit del fred amb uns mitjons de ratlles grises, blanques i negres. El seu estudi és un racó encabit dins el menjador, amb les parets folrades de llibres i una taula de dibuix amb els seus estris corresponents.

Inevitablement, t’he de preguntar per l’atemptat a la redacció de Charlie Hebdo. Què li passa pel cap a algú que comparteix professió amb les víctimes?

Es barregen moltes coses. En el meu cas hi ha sensacions personals, perquè coneixia personalment a algunes de les persones que s’hi van veure implicades, havíem estat junts feia menys d’un mes. El xoc és més fort que si només és gent de la teva professió, que també és un impacte fort i no entens com pot ser que ataquin gent que l’únic que fa és fer dibuixos i expressar idees a través de l’humor, per molt bèsties que siguin aquestes idees. És veritat que els de Charlie Hebdo són del més radical que hi ha, són uns extremistes de l’anti-extremisme, uns combatents d’una batalla sense armes, on les armes són els llapis, els retoladors i l’enginy. Lluiten perquè tothom pugui pensar el que vulgui. Com a ninotaire et planteges en quin món vivim quan una persona que intenta fer riure sembla més perillós que altres objectius. Cap persona hauria de ser objectiu d’aquestes coses, eh! Però et planteja molts interrogants de tot el que passa després.

Les reaccions.

Les reaccions i la hipocresia general de tota aquella gent que diu Je suis Charlie i alhora porta a l’Audiència Nacional gent que fa humor, o periodistes represaliats... Aquí l’humor desemmascara les actituds on no es correspon el que es diu amb el que es fa, i l’humor és una manera molt franca de descobrir aquestes coses. I juga un paper essencial en moments com aquest.

En una entrada antiga del teu blog El último mono deies que l’humor normalment té el paper de fer riure, i que davant les grans tragèdies ha de reconfortar. Com es troba aquest reconfortament quan passa una cosa tan a prop i amb coneguts pel mig?

És un procés que t’hi porta de forma natural. L’humor no és la meva feina, és la meva forma de vida. Jo no faig dibuixos, acabo i passo dels dibuixos. L’humor és una cosa en la que jo crec, i dins la qual jo visc. En tots aquests llibres d’aquí darrere no hi ha lletres pràcticament, hi ha dibuixos. Si vaig de viatge no miro platges paradisíaques, miro llocs on hi ha exposicions de dibuixos que em puguin interessar. És tota una manera de viure. Crec que els humoristes tenim un paper social important: correspon a fer riure, picar, incordiar, ser la mosca collonera.... Però alhora fer aquest exorcisme de convertir les coses lletges, dures i desagradables en coses païbles, ajudar a que la societat les pugui assimilar. I quan la tragèdia et toca de més a prop, també funciona. És com el pallasso que per dins plora però que per fora fa riure a tothom. Nosaltres podem estar destrossats, o tocats, he estat en contacte amb molts col·legues d’aquí i de França, però està clar quin és el nostre compromís. No ho hem parlat, però a través dels nostres dibuixos tots ens hem reconfortat i després hem seguit atacant amb la rialla, provocar aquest canvi d’estat mental un cop passada la por. Si pots riure d’això és que ho pots processar, interioritzar, té una dimensió humana. Quan pots riure d’una cosa ja ha pres una dimensió controlada per l’ésser humà, i superes la por i l’angoixa. I en aquestes estem.

Els atemptats contra revistes satíriques no són nous, l’any 1977 a Barcelona un grup d’ultradreta va posar una bomba a la redacció de la revista El Papus. Això ratifica la importància i la influència de la vostra feina?

La veritat és que els que ens dediquem a això no en som gaire conscients. Ho fem cada dia com una cosa natural, tenim el nostre espai, cadascú al seu mitjà, des dels de Polònia fins a pallassos com el Tortell Poltrona. Nosaltres sabem que l’humor és bo per la societat, i ens agrada viure-ho, no sabem fer una altra cosa i no ens ho plantegem. Però si reflexiones, l’humor és una qüestió important sempre, al llarg de la història. L’atemptat de Charlie Hebdo, els problemes amb la justícia dels humoristes turcs, els problemes de censura dels humoristes russos, la bomba d’El Papus, l’assalt fa cent anys a la redacció del ¡Cu-Cut!... L’última persona que va cremar La Inquisició va ser a Brasil, a final de 1800, i era un còmic! Un actor còmic. El poder de l’humor transforma la societat, i per tant és una cosa molt perillosa que no es pot controlar de cap manera. Ni el poder ni els diners poden controlar-lo. L’humor no té fronteres, ni nosaltres mateixos podem controlar-lo perquè l’humor no és nostres. Igual que els electricistes no han inventat l’electricitat, nosaltres només som canalitzadors de l’humor, canalitzem tot això, no és patrimoni nostre.

Defenses que l’humor és un codi per interpretar la realitat. Com es construeix aquest codi?

Aquest codi va dins de la pròpia realitat, en el sentit que la realitat és molt complexa i els éssers humans no hem acabat de descobrir què passa aquí exactament. L’humor et fa assequible el món, és una manera de dir: no ho entenc, doncs me’n ric i ja estic més tranquil. Davant de qualsevol ideologia, el fet d’introduir l’humor et permet veure altres vessants. Sí, l’humor és un codi que t’ajuda a viure, però alhora és molt perillós, perquè l’humor requereix un context. No s’esdevé sol i perquè sí, sempre està vinculat a qualsevol experiència humana. Cal que es trenqui alguna part de la realitat, una sorpresa o una transgressió per ajudar a fer aparèixer l’humor. En la ludolingüística és molt clar: una lletra que es mou i que fa transgredir la realitat. L’humor sempre és relació amb l’entorn. Un bon exemple és Pepe Rubianes. Dins el seu espectacle es creava un ambient, que quan deia que els fills de puta del PP feien pudor, i que els fills de sa mare cabrons...  Tu deies: aquest tio es passa! Però dins aquell context et petaves de riure, tret de context només serien barbaritats. És el gran perill de treure de context manifestacions humorístiques.

Conceps separació de dibuix i humor?

El que no concebo és vida i humor per separat. Però dibuix i humor clar que sí, per descomptat. L’humor té moltes manifestacions: gràfiques, teatrals, músiques, radiofòniques, televisives... L’humor satíric busca accedir a la major massa d’audiència possible. Primer va ser amb el teatre, després amb els mitjans escrits, després amb la televisió... Sempre es busca l’escletxa. Humor i vida van junts, sense humor no hi ha vida. Hi ha riures molt tristos, però van amb la vida. Està clar que si el dibuix aporta humor té un valor afegit per a mi, però com totes les altres coses de la vida.

El dibuix remet a la infància, a un joc. També per a un professional?

Sí, claríssim. El dibuix és una forma d’expressió directament relacionada amb l’ésser humà. És la manera de deixar la teva empremta com a ésser humà al món que t’envolta, igual que l’escriptura. Però el dibuix és una experiència prèvia a l’escriptura, et permet deixar ancorada la teva forma de transmetre a un lloc, transgredint la tradició oral. Sempre s’ha dibuixat, sempre. Els petits, tal i com parlen, sense por i sense limitacions, dibuixen sense por i limitacions. Però hi ha una edat on apareix un conflicte entre l’expressivitat i la realitat. Tu pots expressar el que vulguis de moltes maneres, però si ho fas de forma dibuixada et diuen que les cases són així, que els gats són així, que les vaques són així... I clar, acabes tenint la sensació que no saps dibuixar, perquè per saber dibuixar et fan dibuixar d’una manera concreta.

La obligació a remetre’s a la realitat?

Clar! I et fan quedar-te encotillat que les coses són d’aquesta manera, que si vols fer una casa ha de tenir no sé quines coses. I aquí hi ha un trencament, i crec que és molt important, caldria evitar aquest trencament. Hi ha dos sistemes molt diferents de dibuix: el de representació (com la fotografia) i el d’expressió. Tothom és capaç d’expressar-se dibuixant, però la majoria no ho saben. I són analfabets visuals. Tu vas al lavabo i saps a quina porta has d’entrar gràcies als ninotets, però l’educació no dóna eines perquè la gent expressi el que sap, el que vol o el que sent amb el dibuix. I això remet a la infància. Els que fem humor gràfic sabem que l’estètica és poc important, molts dibuixen malament, i seguim sent, en certa mesura, els nens. Seguim mirant el món encuriosits, no tenim vergonya d’ensenyar uns dibuixos que sabem que no representen la realitat, continuem amb aquest punt d’innocència i inconsciència i perplexitat dels nens davant el món dels grans. Estem enormement vinculats amb la infància en aquest sentit. I crec que despertem aquesta sensació als que veuen aquests dibuixos, perquè hi ha una connexió immediata. Un dibuix ben fet impressiona, i posa barreres pel mig. Un mal dibuix amb contingut ajuda a connectar, i causen més efecte i impacte.

El dibuix també té una càrrega generacional, sol ser pràctica que passa de pares a fills. És el teu cas?

Bé, sí i no. El meu pare era mestre i enginyer tècnic, i el dibuix que hi havia a casa era tècnic. De fet, la taula de dibuix del meu estudi és la seva taula de dibuix tècnic. És un dibuix que no té res a veure amb el meu, però el fet que t’encoratgin quan dibuixes sempre va bé. Sempre vaig seguir dibuixant més i millor, i això ajuda a desenvolupar el que portes dins.

Volia parlar de l’exercici que fas de recuperar antics humoristes gràfics, en especial en Tísner. Per què és tan desconeguda la seva faceta satírica?

L’humor és una cosa que m’apassiona, és la meva manera de relacionar-me amb el món (si no fos per l’humor seria un retardat social, estaria tancat a casa, tímid i mig boig), i clar, desconeixes el que hi ha al teu voltant i sempre en vols més. I vas enrere en el temps i descobreixes joies, meravelles, premsa catalana amb revistes satíriques d’una qualitat tècnica impressionant i d’una brutalitat extraordinària. Alguns són fins, altres bèsties, de tot tipus de traços... Quan jo els descobreixo al·lucino, i ho vull compartir. I després et vas trobant gent que t’interessa, que et crida i t’enganxa. I un d’aquests és el Tísner. És un d’aquells humoristes que pel fet de ser-ho li agrada fer moltes coses. Ens agrada viure la vida, i això implica vincular-se amb cinquanta-mil coses. Als humoristes ens agrada cantar, tocar, la literatura, el cinema...

Tocar molts pals.

Sí, perquè això et lliga amb la vida. Si t’agrada l’humor t’agrada tot de la vida. I el Tísner és un d’aquests. Se l’ha reivindicat molt com a escriptor i com a ludolingüista, com a pare dels mots encreuats en català... Però la seva faceta com a humorista gràfic va ser molt important durant una època per al nostre país. Va ser un pont entre dues generacions de dibuixants que s’havien separat degut a la Guerra Civil. Trobar un editor que em va permetre treballar-hi va ser la bomba, té moltes coses que val la pena explicar, és un personatge fascinant que ha fet moltes coses per nosaltres sense que nosaltres ho sapiguem.

Abans parlaves de les múltiples facetes de l’humor. El joc és una d’aquestes facetes?

Al final l’humor és un joc, agafar-te la vida jugant. L’humor és dir: què passa? És un repte, és l’enginy del joc, el seu estira i arronsa. L’humor és convidar la gent a jugar i donar i rebre, té molt a veure. I els jocs amb la llengua són molt importants dins la nostra feina. Jo sóc un tastaolletes, tot el que veig em fa gràcia, em resulta atractiu i em sembla molt. Com un nen, després me n’oblido i trobo una altra cosa que em distreu, amb un punt d’enlluernament per la vida, de turista de la vida. Cada dia que passo pels carrers de Barcelona que em sé de memòria trobo coses noves. I això també és joc, el no ser un adult del tot i no acceptar que la vida és tan avorrida com ens volen fer creure.

Una altra de les reflexions del teu blog era la tesi de Freud segons la qual l’humor és un mecanisme de descàrrega. Què descarregues tu?

Tot. Hi ha moltes teories, bàsicament tres: de superioritat, de descàrrega i d’incongruència. La de descàrrega és de Plató, que diu que sempre que rius ho fas perquè et sents superior, rius del que cau, del malalt, del dèbil... També té molt a veure amb la teoria de Hume, que agafa el riure com a factor cohesionador de grup. Després hi ha la teoria de descàrrega, que és la de Freud, que diu que quan rius t’alliberes, rius de coses que no estan socialment ben vistes. Tot allò que permet fer coses que la societat no et permet fer, i alliberes tensions i angoixes, uses l’humor per fer sàtira agressiva, amb una violència fictícia que ajuda a descarregar. I l’altra és la teoria de la incongruència, que és la de la sorpresa, la de l’element inesperat. Al final, el més interessant és que qualsevol d’aquestes manifestacions o estudis, és que per molt agressiu que sigui la sàtira, o per molt que sembli que destrueix la societat o riu de coses de les que no està permès riure, fa forta la societat. Dóna més base, permet que la societat sigui més lliure perquè vas enderrocant límits imposats.

Suposo que has vist la portada del primer número de Charlie Hebdo després de l’atemptat. Quin tipus de portada hauries fet tu en cas que fossis el responsable de fer-la?

Una de les màgies de la sàtira és que si hi ha 100 humoristes, o 1.000 o 10.000 que fan broma sobre un mateix tema cada un farà un acudit diferent i tindrà visions diferents. Alguns seran matisos i altres quilòmetres de distàncies, però segur que cap és calcat. No sé que hauria fet jo, però ho hauria fet diferent segur, perquè cadascú té els seus mecanismes. A més a més, si hi ha 3 milions de lectors que es compren una revista, cada persona interpretarà i entendrà l’acudit d’una manera diferent. Per tant no és propietat ni de l’emissor ni del receptor. Està allà, cadascú l’interpreta d’una manera diferent. Una vinyeta és la suma de l’esforç d’un humorista i la interpretació del lector. I això es fantàstic. Cadascú arriba a l’humor per camins totalment diferents. L’humor és més íntim que el sexe, riem de coses que mai ens atreviríem a ensenyar o compartir.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

El problema dels humoristes gràfics és que sembla que fem un ninotet i no costa res, i ens passem hores pensant en com ho farem, què direm... Ara escollir una paraula ràpid és complicat, a mi m’agradaria escollir una bona paraula, però clar... Mira, rialla. Et diré rialla. Té a veure amb això nostre, és una acció física i és molt català. 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

*Si vols veure més fotografies, clica aquí

Tornar