Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Josep Maria Espinàs: “El joc té a veure amb les probabilitats, igual que la vida”

boto-joc-preferit-cat.png

 

Passejar amb Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927) pel carrer és una experiència i un privilegi. Calcula cada passa amb delicadesa, se’l veu radiografiant les cantonades, les façanes dels edificis i, sobretot, les persones. Anem fins la seu de l’editorial La Campana, i durant el trajecte, d’uns 10 minuts, ja em penedeixo de no haver donat l’entrevista per començada des de l’encaixada de mans inicial. Espinàs porta des del 1976 publicant una columna diària (primer a l’Avui, ara a El Periódico) i és referent indiscutible per a qualsevol que es dediqui a ajuntar lletres i buscar-hi sentit. Als seus 87 anys propaga una vitalitat sense aldarulls, en veu baixa i pausada, sempre posant el focus en allò que la majoria veiem però no ens aturem a mirar.

Jo volia començar sabent si he de parlar de tu o de vostè…

Això ja està resolt, ja ho saps. Ja t’he fet el sermó mentre passejàvem venint cap aquí. Tinc la sort de que molta gent jove m’acostuma a tractar de tu, i jo sempre dic a tothom que em tracti com es senti més còmode. El que importa és que la gent es senti còmoda.

Entrem en matèria doncs. Hi ha alguna cosa sobre la que no hagis escrit?

Imagino que sí. Això m’ho hauries pogut preguntar fa tres anys, i hauria dit que sí. M’ho preguntes ara i evidentment també. En el meu cas, mentre visc sempre tinc curiositat per escoltar coses, per mirar coses, sempre acabes traient un article. Per mi, escriure (llibres, articles, el que sigui) va estretament unit a la vida. 

Quin és aquest vincle entre la vida i escriure?

No ho sé, perquè des de jove he estat escrivint. No m’he trobat mai un any sense escriure, per mi és molt natural. De vegades penso: quants anys fa d’aquest article, quants en fa d’aquest premi? I jo mateix em meravello per un fet que no es pot discutir, que és que he arribat fins avui amb la sort de continuar escrivint. És un fet, i no és mèrit meu ni de ningú, és un atzar de la vida.

espinas1.jpg

Portes més de 40 anys fent una columna diària. A què juga el columnista per trobar un tema cada dia?

Jo no ho sé, cada columnista és diferent i deu fer servir sistemes diferents. Jo m’hi trobo sense adonar-me’n, i realment ja són milers d’articles seguits. Penso: per demà, que diràs? Però això no m’he angoixat mai gens, deu ser temperament, jo sóc observador i miro les coses, qualsevol objecte, qualsevol persona que passa pel carrer, qualsevol soroll que sento m’ha servit com a punt de partida per buscar idees, fer comparacions.... Tot plegat per fer l’article, que per mi és una cosa tan natural com respirar.

Reivindiques sovint la importància dels detalls i no de les idees grans. Creus que és un problema que visquem en una societat que fa el procés invers, que va de les idees grans als detalls?

Mira, no sé si creure-ho, això. Perquè idees grans sembla que vulgui dir que són idees desarrelades de la realitat. Penso que no, que les idees grans són importantíssimes, si entenem per idees grans la visió en un moment d’un país, un projecte important... Però a mi el que m’interessa més és la vida quotidiana, els pensaments humans que surten d’observar les conductes de les persones. Mai he volgut ser un escriptor que es posa a buscar problemes importants (com la mort, o la revolució russa) i en fa un article. No, jo més aviat m’he sentit motivat pels petits detalls de la vida que hi ha al meu voltant. Al meu últim llibre, Una vida articulada , hi ha un article titulat La sargantana i jo.

I de què va?

Jo visc en un àtic, i un dia vaig sortir a la terrassa i hi havia una sargantana a la paret. Això per mi és un estímul extraordinari. Vaig passar-me quiet un quart d’hora mirant-me la sargantana. Quin estrany diàleg teníem la sargantana i jo! Va haver-hi un soroll, va córrer i va desaparèixer. Ja està, ja tenia tema per a un article. La gent parla molt d’aquest article, perquè lliga amb la meva voluntat d’observació, i la vida és plena de coses d’aquestes, però sovint no ens aturem. Però quan tens l’hàbit d’observar, els estímuls són enormes.

És innata aquesta capacitat d’observar?

Penso que en gran part és innata, i per altra banda depèn del que et proposis a la vida. Hi ha gent que sempre vol estar a un nivell molt enlairat mirant-se les coses, jo sóc més aviat de carrer. Mentre caminàvem pel carrer abans, jo mirava la gent que passava pel nostre costat. El carrer és extraordinari, sents trossos de conversa... A mi el que m’agrada és ficar-me a la vida quotidiana, sense pretensions de fer doctrines ni res semblant, i treure’n conclusions literàries. Treure partit d’allò que estàs vivint i fer que es converteixi en una crònica de la teva vida i de la societat en la que vius.

Quan es treuen conclusions de coses tan petites, pot ser que al final el relat sigui més gran que la realitat?

Home, sempre vas més enllà perquè una cosa porta a una altra. Mira, la sargantana estava immòbil (ara estic improvisant), i nosaltres no vivim immòbils. La sargantana tampoc, però estava molta estona quieta sense fer res, vivint. A partir d’això començaria a escriure, compararia coses i extrauria conclusions. Mira, la sargantana està quieta, al revés que els peixos, que no s’aturen mai. El meu ofici consisteix en això.

 

espinas2.jpg

Aquesta metodologia millora gràcies als anys i als articles que portes a l’esquena?

Jo crec que és molt més important el caràcter. La tafaneria (o la curiositat, que queda millor) és bastant innata. Hi ha persones que van pel món i no veuen res, no es fixen en detalls, jo sí. Una part deu ser congènita, deu ser que he nascut observador, no curt de vista perquè amb els anys m’he tornat més llarg... Ara podria fer algun article sobre la teva samarreta, tot consistiria en buscar els estímuls.

Una de les coses més interessants de les teves obres són els A peu per... Què vas aprendre escrivint aquests llibres?

Moltes coses. Són 20 o 22 viatges a peu. La gent ha caminat per veure ermites o el que sigui, però caminar per conèixer gent desconeguda i veure com reaccionen i com viuen crec que no ho ha fet ningú. Jo vaig començar A peu per Catalunya, però la gent em començava a conèixer, i jo vull ser desconegut per tenir llibertat.

Ser observador i no observat.

Sí. Aleshores vaig començar a córrer per Espanya. Ha estat alliçonador, crec que és important apreciar les diferències de la gent i no seguir els tòpics. Un cop vaig presentar un llibre sobre Andalusia. I a la presentació algú em va preguntar: com són els andalusos? I jo vaig respondre: “doncs com els catalans, no n’hi ha dos d’iguals”. I l’home es va quedar parat. Clar, he anat a molts llocs on he entrat en contacte amb la gent, desconeguts, i aquests llibres de viatges a peu són un aspecte de la meva vida normal, de descobrir coses sense ser el protagonista. Tu ets només un estrany foraster que arriba a un lloc i ningú sap qui ets. Vaig aprendre molta humanitat amb això.

Molts cops sembla que haguem d’anar molt lluny per aprendre coses noves i maneres de viure, però de vegades només cal anar al barri del costat.

Sí, maneres bastant diferents de viure. Però fins i tot, sense exagerar i sense esperar a descobrir la Sibèria, crec que és molt important no posar classificació del que és interessant i el que no és interessant de manera prèvia. Tot és interessant. Si no t’interessa és que encara no t’hi has fixat prou, no has estat en condicions d’entendre. Si et predisposes a això, fas molts descobriments. És una actitud. Mirar, aprendre i veure coses.

Igual que el joc, anar a observar sense contacte previ amb res i ningú no té una part molt important d’atzar?

No, al revés. A mi m’agrada molt anar d’incògnit i anar caminant, i veure persones, només persones. Fixa’t, només persones, que les persones són el més important que et pots trobar en un camí. Aleshores, a mi el joc m’interessa. De quina mena de joc parlem?

Del que vulguis.

A mi l’esport sempre m’ha interessat. Fins i tot he passat nits divertides veient partits de golf. Observar l’actitud de cadascun dels jugadors i veure com reaccionen davant un fracàs o un èxit ho trobava sedant per anar a dormir. Jo sóc tafaner i el joc m’interessa, és un fenomen curiós. A un casino es manifesta la vida d’una manera diferent. Jo vaig escriure un llibre que es deia Vermell i passa.

De què anava la història?

Un senyor que de cop i volta se li despertava el do d’endevinar el número que sortiria a la ruleta, mentre jugava al casino. Imagina’t això el trastorn que pot provocar. Jo coneixia una mica l’ambient, i és important perquè el joc té a veure amb les probabilitats, igual que la vida. És previsible que després de 14 vermells surti un negre? No, i això és interessant com a fenomen, i impedeix pronosticar amb petulància. Potser això t’alliçona i et diu que a la vida no es té controlat tot el que voldríem, que té una part d’atzar molt important, i cal aprofitar-lo quan és favorable.

espinas3.jpg

La gent jugant mostra coses que no mostra a la vida real. Com ho viu un observador com tu?

Clar, és molt important. Podríem veure a un casino totes les tipologies: l’impertèrrit, el que passi el que passi no mourà un múscul de la cara. El neguitós. És com una entitat, un planeta, on hi ha tota la diversitat de reaccions, i això és apassionant descobrir-ho.

Anaves sovint a jugar al casino?

Hi vaig anar certes vegades, vaig treballar en relacions públiques, vaig tenir relacions amb un casino i vaig conèixer aquest món. Per això vaig poder escriure un llibre.

Venint cap aquí parlàvem de la vellesa. El del pas del temps aporta més coses de les que et treu?

Primer de tot, jo no crec gaire en l’experiència. Està demostrat que gent amb experiència comet uns errors terribles. Jo estic a punt de fer 87 anys, que són molts. Hi ha diverses actituds davant d’aquest fet, i una és la rebel·lió, voler negar la realitat, i fer alguna ximpleria per negar-la. L’altra és l’acceptació. A veure, això passa, els ha passat a milions de persones abans de mi, no sóc gens important i els passarà a milions de persones després de mi. Aleshores ho relativitzes. Realment hi sóc, jo vull estar bé, poder viure sense excessiva angoixa, tenir iniciatives, tenir interès i curiositat pel que passa al meu voltant... Jo penso que això s’ha d’assimilar. La vellesa s’ha d’assimilar. És un fet que no es pot canviar, i jo no predicaria l’experiència com a valor important. Els vells tenen experiència i fan unes tonteries i uns disbarats descomunals.

Si coneguessis algú que hagués llegit tot el que has escrit, com t’agradaria que et recordés?

Primer el compadiria! Li diria que ho sento molt. No, de fet tinc el privilegi d’haver tingut lectors suficients per poder seguir treballant i anar fent la meva vida. Jo he estat content amb la meva vida, el que he fet i el que he passat. No passa res. Després diran sobre mi adjectius que no podré protestar, la veritat sempre la diran els altres quan ja no hi siguis.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Això només es pot contestar en broma. Et diré xocolata. Perquè aspiro uns anys més a poder menjar xocolata.

espinas4.jpg

Text:Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar