Josep Maria Bunyol: "L'acumulació ens converteix en diògenes culturals"

En Josep Maria Bunyol (Barcelona, 1975) fa anys que es dedica a fer guions i a parlar de sèries i cinema a diversos mitjans de comunicació. Fa poc ha publicat Historias de portada, un llibre que  fa un recull contextualitzat de les pel·lícules que han tractat d’una manera o altra el periodisme al llarg de la història. Amb ell parlem molt de cinema i periodisme, però també de sèries, de referents culturals de cada generació i de les formes de consum audiovisual. Quedem davant dels cinemes Verdi de Gràcia i seiem a la terrassa d’una gelateria.

A la introducció del llibre parles de per què s’entenen cinema i periodisme, i el vincle que uneix aquests dos mons a banda de la temporalitat. Quina relació hi ha entre aquestes dues disciplines?

En diferents graus, cinema i periodisme són dues maneres d’explicar una història, és el que intentem analitzar al llibre. Al final es tracta d’arribar al públic comunicant, i una pel·lícula no deixa de ser un relat periodístic portat al grau màxim de subjectivitat. Moltes pel·lícules porten allò de “basat en fets reals”, però això no vol dir que no hi hagi llicències de ficció. I al revés: encara que tu creis una història de zero que no es basi en la realitat, molts cops s’intenta fer una crònica històrica d’una època (la nostra, o una anterior), amb relats versemblants. I cal pensar que fent un relat periodístic, com que no existeix la objectivitat, no tenim la Veritat en majúscules. Són dues maneres d’explicar una història amb eines similars. I a nivell audiovisual, un relat televisiu, un documental i una pel·lícula tenen molts punts de contacte. Per això tenia molt sentit fer un llibre que unís cinema i periodisme.

La Veritat no existeix, però a la introducció dius que el Nou Periodisme, en majúscules, sí que va existir i que tots els grans autors dels 60’ i 70’ als Estats Units van utilitzar els recursos de la ficció per explicar el món que els envoltava.

Sí, de fet tots els autors del Nou Periodisme serien un equivalent al que és la literatura i la premsa escrita del que és al cinema autors com David Lynch o Cronenberg, que tenen elements surrealistes o onírics que recorden a Tom Wolfe o a Hunter S. Thompson, que utilitzaven l’onomatopeia del que vivien de manera totalment subjectiva. O de vegades del que vivien a la seva pròpia pell, com Günter Wallraf a Cap de Turc. Al cinema també hem vist periodistes que acaben sent carn de la seva pròpia obra per explicar una realitat. La gent del Nou Periodisme feia art, feia literatura. I és un debat pensar si el periodista s’ha de deixar veure tant o si ha d’estat al servei de la història.

El cinema ha reproduït aquest arquetip de periodista, sempre home, que fuma i beu whisky i té una visió molt cínica i pessimista del món. Fins a quin punt el cinema ha idealitzat aquesta figura?

Jo penso que sí, que hi ha ajudat molt, i al llibre reflexionem molt en aquest arquetip. El cinema americà, des dels 40’ i 50’ ha modelat molt aquest personatge que sempre és home. Tot i que cal dir que el cinema clàssic va cultivar molt més la imatge de la dona forta i compromesa amb la seva feina, més del que ho han fet els directors de les èpoques posteriors. Però sí, hi ha la imatge d’escriptor maleït, de periodista cínic que fa aturar les rotatives, el que no creu gaire en les facultats o en l’escola sinó que creu en el carrer.... Molts tenen un punt canalla, com el Kirk Douglas de El gran Carnaval, un periodista canalla fins a extrems molt exagerats i que molts anys abans que arribi el sensacionalisme a la premsa ell ja està explotant una desgràcia aliena per convertir-se en una estrella i arribar al gran públic.

Abans de l’era Murdoch i tot.

Tots tenen en ment el Pulitzer, i n’hi ha que estan disposats al que sigui per aquest guardó. En pel·lícules així, aquests personatges voregen la legalitat perquè menyspreen la formació acadèmica i reivindiquen la formació al carrer i a les redaccions. Actualment continuem tenint periodistes que volen ser estrelles del rock, molts programes són vistos o moltes columnes són llegides per qui surt o qui escriu, no pel tema que es tracta. Això no és necessàriament dolent, però sempre cal un equilibri entre el qui i el què.

Des de Ciutadà Kane fins Spotlight quina pel·lícula creus que reflecteix millor l’estat actual de les redaccions o com s’han transformat els mecanismes per processar la informació?

Les redaccions també han estat un espai molt mitificat, i és un fet que parteix del cinema americà dels anys 70’. Clar, tenim un fet fonamental com el Watergate que es representa a la perfecció a Tots els homes del president. Que dos periodistes del Washington Post fessin dimitir a un president dels Estats Units com Richard Nixon va ajudar molt a idealitzar la professió de periodista, i es percebia la redacció com un espai frenètic, d’activitat constant, amb imatges amb molta profunditat de camp i fum de tabac. Els darrers 30 anys ha conviscut aquesta idealització amb la visió més canalla. De fet, Spotlight no crec que sigui molt representativa de l’estat actual de la professió...

Actualment no hi ha mitjans que tinguin periodistes investigant durant mesos un sol tema com al Boston Globe.

Aquí a Catalunya s’ha fet molt bon periodisme d’investigació, però actualment no és així i moltes de les coses que es destapen venen de filtracions. A més, tot deu ser molt més cutre de com surt a les pel·lis, no crec que els papers de Bárcenas o les filtracions del GAL es fessin de manera tan impressionant. Els darrers anys no crec que moltes pel·lícules mostrin la professió, potser me n’aniria a L’Ombra del Poder, on un personatge fa de blogger i hi ha una dicotomia entre el periodisme clàssic i les noves formes de periodisme digital.  La immediatesa surt com a tema a tenir en compte. Els últims anys tenim des de la visió nostàlgica del George Clooney a Bona nit i bona sort, i després hi ha El preu de la veritat, que explica el cas real d’un periodista que s’ho inventava tot. Les fonts, les històries... tot. I és un cas real, eh! En aquesta convivència de mitjans i necessitat de la immediatesa hi ha part de les trampes del periodisme actual. A part de la falta de recursos i sous, clar.

Potser l’última temporada de The Wire és la que millor expressa aquell moment, amb l’editor de local del Baltimore Sun. Una mica al contrari del que passa a The Newsroom, on el personatge és un desastre a la seva vida privada però professionalment és idealista i batalla contra tothom.

Sí, però això és culpa de l’Aaron Sorkin, que sempre crea personatges perfectes, també li va passar a l’Ala Oest de la Casa Blanca. Estic molt d’acord amb el que dius, l’última temporada de The Wire s’hauria de passar a les facultats de periodisme. És sensacional, i el personatge més negatiu, Scott Tempelton [un personatge de la sèrie que s’inventa algunes fonts, maquilla frases i manipula la informació en benefici propi i aconsegueix un Pulitzer tot i la indignació del seu editor de local, que mai confia en ell. El director i el propietari del diari, en canvi, estan encantats amb la projecció i l’embranzida que tenen els seus reportatges], l’interpreta Tom McCarthy, que és el director d’Spotlight! Com a actor va mostrar la pitjor part de la professió, la més egoista i egocèntrica i com a director la més compromesa amb la feina. Em sembla molt curiós aquest camí, i al llibre és un home que surt citat diverses vegades. Per entendre els riscos del periodisme cal veure The Wire i no pas The Newsroom, que ho passa tot pel filtre del glamour. The Wire la van crear un periodista i un policia, i de fet és una sèrie que té molt de crònica. Lou Grant, en el seu moment, va fer que s’omplissin les facultats de periodisme.

De fet et volia parlar de sèries, perquè al teu altre llibre, Jo també veia Bola de Drac, es parla molt de com els referents culturals de la joventut ajuden a crear identitats comunes i imaginaris col·lectius. Fins on arriba aquesta influència?

De la mateixa manera que la visió del periodisme que tenim té molt a veure a com l’ha retratat el cinema, també és evident que les sèries que hem vist de petits fa un paper semblant. Ens fa tenir visions semblants de moltes coses, i aquests referents fan que hi hagi identitat col·lectiva. En el nostre cas, som la generació que va créixer amb el naixement de TV3. Però això de les etiquetes generacionals és molt delicat i una mica molest, ara surten els millenials, o els ni-nis... Sóc bastant al·lèrgic a això, el referent compartit és Bola de Drac que serveix per gent de 30 i 40 anys. El que hem vist a la televisió o hem sentit a la ràdio de joves – en el meu cas, El Terrat o Pasta Gansa – creen un espai compartit. La música també compleix aquesta funció, el típic mantra dels “himnes generacionals”. Crea memòria col·lectiva, és tan important com la pròpia llengua o altres identitats.

Ara es consumeix cultura de manera molt diferent depenent de l’edat: entre les sessions dobles al cinema i Netflix hi ha un desencaix molt bèstia entre generacions que es porten 40 o 50 anys. Hi ha alguna cosa que pugui fer de frontissa a que aquests imaginaris col·lectius tinguin algun lligam entre gent de diferents edats?

Més que una qüestió generacional, és l’interès de cadascú per conèixer mons que no han estat els seus. Ara ja no es passa la tarda al cinema, és evident, consumim a la carta i no et pots quedar a dues pel·lícules perquè, a no ser que t’amaguis als lavabos, et fan fora. Qui ara té 20 o 30 anys no ha viscut aquestes coses, però pots mantenir l’interès. Alguns cops he donat classes d’història del cinema i estudiants de publicitat – a qui pressuposes inquietud audiovisual – em deien que veure cinema en blanc i negre els hi provocava mal de cap. Pot ser que no vulguis anar a sessions dobles al cinema, però conèixer les fites bàsiques és molt important. I moltes pel·lis les poden gaudir espectadors actuals.

És més un tema de codi o llenguatge, no?

D’inquietud cultural. Ara, el boom de les sèries ha fet que la gent només miri les més noves, que les sèries comencessin amb Twin Peaks o Los Soprano. Abans hi ha Lou Grant, o Canción Triste de Hill Street. Ara el que queda bé és veure les noves sèries de Netflix i veure tots els capítols en un cap de setmana, però així ens perdem sèries de gran valor.

També l’oferta s’ha multiplicat moltíssim.

Sí, cal escollir entre centenars de sèries si en vols veure una. Desenes de sèries molt bones, és veritat. Va passar una cosa semblant quan es va començar a consumir música a plataformes digitals: aquesta acumulació d’oferta ens converteix en diògenes culturals. L’efecte d’acumulació, d’accedir a tot, ens referma però molts cops ens satura i no sabem per on tirar. Per això és necessari i està bé reivindicar tot el que s’ha fet fins ara. És bàsic en moments com ara, on sembla que el més nou és el més important. La gent que presumeix de “jo l’he vist i tu no”. Aquest tema... No ho sé, veig crítiques de sèries amb spoilers totalment innecessaris. Sembla que sigui una incitació a consumir ràpid. Hem perdut la paciència com a espectadors, els vídeos de Youtube de 6 minuts ens sembla llarg. I capítols d’una hora també. És un ritme imposat per la televisió americana, amb pauses i tot.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Ficció. És molt reivindicable, i fins i tot posant-li ciència davant és molt maca. Per a mi la ficció, personalment i professionalment, es un refugi, el refugi d’un món que parla de coses que podem entendre. Reivindico la ficció en un moment on vivim molt absorbits per l’actualitat, on les tertúlies sobre els fets petits acaben sent un món, i al final també creem ficció. Reivindico la ficció des de l’inici per ensenyar, entretenir i emocional. També la literatura, les pel·lícules... Quan amb la ficció t’emociones és meravellós, plorar al cinema és una de les coses més terapèutiques que hi ha. La ficció apareix a les nostres vides de manera diària, però quan ets conscient que vas a consumir ficció pots respirar perquè saps que durant una estona seràs a casa, a un lloc que t’acull. La vida s’ha de viure, però no la concebo sense una part de ficció.

 

Text: Oriol Soler

Fotogragies: Adrià Calvo 

Tornar