Jordina Biosca: ”Jo només explico allò que he triat i tinc ganes d’explicar”

La Jordina Biosca (Vilafranca del Penedès, 1971) es dedica íntegrament a la narració, dramatització i direcció d’espectacles, per a petits i grans, des del 1998. Ha participat en diversos festivals, cicles de narració, teatre i poesia, és sòcia fundacional de l’Associació de Narradors Professionals de Catalunya, i és la directora i creadora de l’EVA, el Festival En Veu Alta, des del 2005. La Jordina transmet energia, decisió, valentia i molt entusiasme. Una conversa amb ella és la millor manera d’entendre l’ofici de narrador, ja que l’exemplifica en cada paraula, frase i resposta que li surt de la boca.

Jordina, tu et dediques a la narració. Explica’ns en què consisteix aquesta disciplina artística que segurament no acabem de situar?

Jo diria que la narració és un ofici. En principi, un músic o un actor va a una escola i n’aprèn. És veritat que després hi ha molta gent autodidacta. Però la narració, penso que generalment, o almenys en el meu cas, s’aprèn treballant. Posant-me davant del públic i veient què funcionava, què no funcionava, com havia d’explicar una història, etc. Vaig començar amb objectes, que sempre sembla que et protegeixen d’estar davant del buit de l’escenari, i mica en mica van anar desapareixent. Tot el que es fa és a través de la paraula i la veu. Per tant jo diria que l’aprenentatge no ve de que et diguin com s’han de fer les coses sinó que s’aprèn amb l’experiència.

Quines particularitats té la narració com a disciplina artística? Si anem a veure un espectacle de narració què veurem?

A grans trets, veureu una persona sola, que no porta escenificació, i que per ella mateixa, a través de la paraula et pot evocar mil i una histories, i per tant, mil i una sensacions. El narrador pur i dur no requereix de res. Jo últimament estic treballant molt asseguda. Després hi ha moltes variants. A mi, moltes vegades, quan em pregunten què faig o quan he de presentar el festival, enlloc d’explicar-ho, els hi faig, els hi explico un text. I ja no dic un conte, perquè la narrativa pot ser de moltes coses. Puc estar narrant un conte, una novel·la, la historia de la meva vida, etc. És molt dispers. Perquè hi ha qui et diu que fas teatre, o monòlegs o narració. Hi ha moments que és claríssim i d’altres que la línia és molt fina. És molt híbrid. Hi ha moltes coses que poden determinar o no l’espectacle. L’escenificació, els recursos tècnics, el plantejament, etc. Jo no faig servir pràcticament recursos tècnics, no necessito un teatre per fer un espectacle, però puc fer-lo. És molt relatiu.

Una de les coses que em venen el cap quan parles de narració és la típica imatge de contacontes: una rotllana de nens escoltant un conte explicat per un adult.

Sí. A mi no m’agrada aquesta idea, perquè estigmatitza. Ens limitem estrictament aquest focus i ni tan sols li atorguem el fet de professionalitat. També hi ha teatre amateur, i ningú no dubta que puguin ser actors més o menys bons iguals que els professionals. Nosaltres també som professionals. I vivim d’això. Però se’ns posa en entredit. Qualsevol es veu amb cor d’explicar contes. Però no és només això. També fem espectacles per a gent adulta, davant de públics nombrosos. Existeix un públic, i hi ha gent que paga per aquests espectacles i que té ganes de veure’ls. I nosaltres hem de treballar molt bé el públic, l’hem de tenir controlat en tot moment. He de saber què està passant a la sala en tot moment. Perquè l’espai és molt proper. Nosaltres estem pràcticament integrats amb el públic.

Per tant, tot i que d’entrada pugui semblar que només treballeu amb la veu, no és així, no?

Clar. Hem de controlar l’espai, el públic. I sobretot la veu i el cos. No podem pensar que com que tenim bona retòrica ja convencerem. Mira com em moc jo quan xerro. És una part inherent. Tenim un cos que ens acompanya i que duplica o triplica tot allò que estem dient amb l’èmfasi que li posem. I hi ha la mirada, hi ha milions de coses. Quan t’hi dediques professionalment, tu tens una feina a fer, qualitativa, que ha de sortir i ha de reeixir. Has de poder sacsejar el públic. Estem treballant amb art. I si la cultura i l’art no serveixen per sacsejar la gent... Per fer qualsevol cosa de qualsevol manera jo no m’hi poso.

La segona imatge que em produeix la narració, en certa mesura, és la idea medieval, dels trobadors, joglars, bufons, etc.

Sí. És una feina que la fem en espais públics, als carrers, etc. En aquella època, els trobadors eren els diaris ambulants, eren els que anaven explicant de viva veu les notícies. Jo diria que ha canviat una mica. Com a narradors, n’hi ha que es posicionen poc i d’altres molt. Jo políticament, o a nivell de continguts em posiciono molt. Ho tinc claríssim. Ni em serveix qualsevol història, ni qualsevol contingut, ni qualsevol espai. Perquè trobo que ho hem de cuidar una mica. Per tant, ja no seria tant aquesta idea d’haver d’explicar l’actualitat. Però sí que com a subjectes nosaltres ens posicionem i voldria creure que tothom explica des d’una veritat pròpia. Jo això ho puc explicar bé i ho trio. Perquè jo sé que amb això vull comunicar alguna cosa, encara que sigui inconscientment. Jo només explico allò que he triat i tinc ganes d’explicar. És un luxe. Per tant, només pot anar bé. Perquè sempre m’identifico amb allò que explico.

En aquest sentit, expliqueu textos, contes, histories, ja escrites i el que feu és transmetre-les o també creeu els vostres propis textos? És a dir, sou només transmissors de continguts o també sou creadors?

Hi ha de tot. Hi ha gent que explica la seva vida i a partir d’aquí explica altres coses, jo no ho faig. Però hi ha diferents maneres d’interpretar la narrativa. Hi ha gent que et pot agafar un text i fer-ne una narració literal. Per mi això no és ben bé la tradició oral, perquè jo crec que consisteix en agafar un text que t’agrada i a mesura que el vas explicant va canviant i va mudant amb tu, i li vas introduint una pila de coses que no pertanyen estrictament a aquell text, però que tu hi fas incís i ho poses. Quan jo agafo un text, per molt que m’agradi i cregui en ell, sempre hi posaré la meva escènica. Sempre hi trobaràs la petjada de la Jordina. No em remeto mai estrictament al que l’autor ha dit, sinó que a partir del que l’autor ha dit jo m’ho faig meu.

L’audiovisual va en contra de la narració oral?

En contra no. Tothom ha de poder tenir el seu espai. Però sí que dificulta, en el sentit que cada cop tenim menys paciència simplement per estar asseguts i escoltar estrictament. Sense cap ajuda externa. Perquè no portem elements escènics, no hi ha projeccions, no hi ha imatges que ja vinguin donades, sinó que tu t’has de fabricar cada instant les imatges d’allò que t’estan dient, per tant ets tu qui tens la feina de veure allò que jo t’explico. Cosa que per altra banda és genial, perquè tens cent persones i cent històries diferents.

En aquest sentit, és molt similar a la lectura.

Clar. l’altre descriu però tu acabes veient de manera unipersonal allò que estàs llegint o escoltant. I jo sempre faig un apunt més. Si no aprenem a fer abstracció del llenguatge i a poder entendre a través simplement de la paraula, si algun dia hi ha una apagada general, jo no se que passarà. O amb la capacitat d’escoltar un discurs durant una hora seguida sense perdre el fil.

Per tant, la narració requereix una atenció i concentració per part de l’espectador superior a moltes altres disciplines, no? Fins i tot a la lectura, perquè tu sempre pots tornar a llegir una frase, una pàgina o un llibre sencer.

En l’oratòria si et perds una cosa ja te l’has perdut. Requereix molt concentració per part del públic. Per tant, jo entenc que és una art escènica que si és d’humor i és molt lleuger, sempre és més fàcil, però si comencem a entrar en coses més denses, l’esforç que requereixes a l’espectador és molt més gran. I també en el narrador, perquè sostenir en una hora que pot durar la funció, el tempo i l’atenció de tota la gent a partir estrictament del cos i la paraula tampoc és fàcil. Sí, sí, és difícil. No és fàcil. Però tothom s’hi veu amb cor.

Parlem del Festival En Veu Alta. L’any 2005 el vas posar en marxa, entenc que per reivindicar i donar a conèixer la narració. Més de 10 anys després, has vist engreixat aquest petit món?

Quan ho vaig començar tothom tenia una mica aquesta concepció de la narració que dèiem, d’una cosa estàtica, per canalla, de contes tradicionals, etc. I llavors, va ser una mica la idea de “Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma va a la muntanya”. Portem-ho a casa i mostrem-ho. És una estratègia que tinc jo, enlloc d’explicar-ho, fes-ho. Per tant, enlloc d’explicar a què em dedicava vaig decidir muntar el festival. Jo et diria que ens hem anat estenent pel territori, al Penedès, al Priorat, a Gurb, a Guardiola de Berguedà, vam estar 6 anys a la Fira Mediterrània, etc. Però tot i això segueix sent una lluita constant. L’èxit és sostenir-se i mantenir-se. No som espectacles que pretenguem ni podem tenir 500 persones per bolo. Tampoc ho busquem. Enlloc de fer espais més grans perquè vingui més gent, desdoblem espectacles, i el públic sempre serà més reduït, però perquè busquem la proximitat. I això crec que s’ha entès en molts llocs. Hem picat molta pedra i en queda molta per picar.

Dius que heu de lluitar per sostenir-vos. En aquest sentit, com a gremi i com a ofici, us sentiu una mica abandonats per les institucions?

Com a festival no. Gens. Tot el contrari. En canvi a nivell d’ofici, professional, propi com a Jordina, hi ha un establishment que costa molt poder-lo trencar. Quan jo presento un espectacle en un teatre no em volen. Diuen que no. Què faig, doncs? Per tant a nivell cultural dins els gremis de les arts escèniques encara no es contempla la narrativa com un gènere que es pugui equiparar al teatre o la música. 

En aquest sentit, creus que la narrativa està menystinguda socialment? Em refereixo a que l’oralitat és una disciplina que no es treballa a les escoles, i sovint, parlar en veu alta davant d’un públic és un acte que costa molt a molta gent.

Jo et podria posar exemples de llocs on sí que es treballa. Hi ha escoles que comencen a treballar-la. A la meva generació en vam fer, després se’n va deixar de fer, i ara es tornar a començar a fer. Ara jo estic anant a instituts a fer-los tallers per aprendre a parlar en públic. Però si que sempre s’ha donat molta importància a que tu sàpigues extrapolar sobre el paper tot allò que has après, i que per tant sigui un coneixement de memòria i de comprensió però que queda sempre plasmat sobre el paper. Com si aprovar una examen fos molt més important que saber-se expressar oralment. Quan després qualsevol feina et requerirà una bona retòrica per poder fer-la adequadament: vendre un producte, convèncer l’altre, dialogar, etc. En aquest sentit sí que crec que es perd una mica perquè es banalitza el llenguatge.

Es dona per suposat que tothom sap parlar...

Clar. Tothom sap caminar, per tant, tothom sap pujar l’Everest. Doncs no. No va per aquí. I va lligat a un tema de si hi ha més o menys lectures, de saber jugar amb paraules, etc. Falta. La metàfora està desapareixent, hi ha mil paraules de vocabulari que s’estan perdent. Però no perquè siguin eines que no es fan servir sinó perquè es simplifica el llenguatge i per tant és necessari treballar molt més en aquest aspecte. Fins i tot, els que estem davant del públic, els que treballem a través de la paraula hem de multiplicar el nostre vocabulari i el nostre registre per poder exposar a l’altre tot allò que sabem, i que vagi sonant i es vagi sentit. Que les paraules no quedin en via morta. Perquè el llenguatge és preciós. Per tant, hem de tenir molta cura amb això, i estar constantment ampliant, i donant-li al nostre públic un ventall infinit de recursos lingüístics i de maneres de dir les coses que potser no s’aconsegueix amb una conversa normal del dia a dia. És una qüestió de constància. Tu pots parlar com vulguis, però no perquè estàs limitat sinó perquè tu tries parlar d’aquella manera. Perquè si estàs limitat estàs parlant des de la mancança. No tries.

Parlant de triar, per acabar, m’has de dir la teva paraula preferida.

Espona. L’espona és el capçal del llit, però també són els marges de pedra seca. Hi ha territoris de Catalunya, Les Garrigues per exemple, que tenen les espones més boniques de tot Catalunya.

Text: Pau Franch

Fotografies: Aïda Boladeres

Tornar