En Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) parla molt ràpid, potser perquè té pressa en posar-se a escriure. Ha publicat més de 400 llibres, el que dóna una producció aproximada d’un llibre cada 40 dies durant la seva vida literària, i té 36 premis a les seves vitrines. Vitrines en sentit literal, ja que molts dels premis els té exposats al pis superior de la seva fundació, una biblioteca-exposició-museu ubicada al barri de Sants de Barcelona. Es preocupa per justificar la legitimitat i l’autenticitat de les seves obres abans de que comencem a preguntar, i se’l veu gaudir passejant entre els seus llibres, premis i guions originals que té exposats. Sembla pres d’un ressentiment fort, fruit d’haver lluitat contra un entorn que mai va creure en les seves possibilitats literàries, i d’una necessitat impulsiva de seguir creant, seguir escrivint, seguir guanyant.

Ja que som aquí, m’agradaria que m’expliquessis la raó de ser d’aquesta Fundació Jordi Sierra i Fabra. Per què vas decidir crear-la?

Bé, doncs la putada que jo quan era nen ho passava molt malament. Jo als 8 anys vaig decidir que volia ser escriptor. Jo era tartamut perdut, no podia parlar amb ningú. També era fill únic, el meu pare va fer la guerra i la va perdre... Als 8 anys vaig tenir un accident i vaig acabar a l’hospital embenat i ple de ferros, no podia llegir, i jo aleshores llegia un llibre al dia! A part no podia comprar llibres, no tenia biblioteca ni al l’escola ni al barri. I ara tinc una biblioteca aquí al barri, que és meva! Tot ve marcat per la infància. Als 8 anys vaig decidir que volia ser escriptor i el meu pare em va dir que no, i m’ho va prohibir.

Et deia que no donava diners?

Exacte. Al col·le era tartamut, em feien maltractament físic, em fotien els professors de mates, els de llengua... Perquè jo era diferent. Terrible. I als 15 anys ningú creia en mi. I tu tens un somni, i tothom et diu que no, que ets tonto. I hòstia, t’agafa sentiment de rebel·lia. I quan ets gran i publiques llibres i veus que ho has aconseguit, i a més a més tu sol lluitant contra tot el món... Ara vaig a escoles i veig tot de nens que volen ser escriptors. Vaig dir: he d’ajudar a la gent. Jo no sóc cap sant tio, sóc un dimoni amb banyes i cueta, però a veure: si pots fer alguna cosa per algú i no ho fas ets tan culpable com el que fot una guerra o una bomba. Estem tots aquí, no podem ser egoistes, sobretot avui en dia amb la crisi i tota la pesca. Si tenim ideals els hem de defensar tota la vida. El meu lema és: fes alguna cosa! El que sigui, però alguna cosa! Com que sóc escriptor, la fundació va sobre això, si hagués tingut una leucèmia hauria fet una fundació com la del Josep Carreras suposo.

Has publicat més de 400 llibres. Quan algú es passa la vida creant mons paral·lels, quin és el seu món real, el que trepitja o el que crea?

No, jo dormo 8 hores al dia, escric 8 i en visc 8. Quan faig un llibre em foto música a tota pastilla, escric, canto, ric... A casa tinc uns 30.000 discos. És una feina molt solitària. Ara vinc d’una platja. Que tu diràs: joder quin tio, al Carib al gener! Doncs hi he estat sol, i tancat pencant. Perquè aquí no puc pensar, tinc entrevistes, reunions i mil històries. Sempre me’n vaig a un lloc a estar sol i pensar. Ni internet ni polles, i tampoc diaris ni televisió. A treballar, a pensar. De maig a setembre no viatjo mai, em tanco a Vallirana - a una casa que tinc a la muntanya - i faig un llibre darrere l’altre, tinc una disciplina brutal. Jo visc igual al meu món que al dels llibres, sempre estic amb la parabòlica activada, si agafo el diari d’avui, d’un sol diari te’n puc treure tres novel·les. El meu món és una barreja de realitat i ficció. Si agafo el diari i veig que ha passat alguna cosa al Camerun, doncs me’n vaig al Camerun.

Jugar és, igual que escriure, anar a un món paral·lel amb les seves pròpies regles. Però pel teu discurs em sembla que és impossible que percebis l’escriptura com un joc. M’equivoco?

No, sí que és un joc. Del no-res surt un llibre, això és màgic. Per mi un full en blanc és una dona per estimar. Un full en blanc! Ho tens tot, pots fer el que et doni la gana en aquell full. És un joc, crear és un joc. Una novel·la policíaca te la vas treballant, i quan l’acabes se’t queda el cos... És un orgasme tio, és un orgasme! És de puta mare! Jo reconec que sóc un crio encara, la gent em pregunta per què vaig a premis literaris. Doncs perquè em presento als que encara no tinc! Sóc com un nen, si em falta un cromo el vull tenir.

És competitivitat aquesta compulsió de voler-ho tot?

No, a veure, jo no ho vull tot, jo vull gaudir. És molt diferent. El que ho vol tot és l’ambiciós, el que té peles a Suïssa i encara en vol més, que penses: tio, per què en vols més si no te’ls podràs gastar? Però és que a mi m’agrada escriure, és molt diferent. M’ho demana el cos, i jo sóc Leo, sóc competitiu. Però competitiu de bon rotllo, jo vaig a jugar. I si guanyo collonut, i si no mala sort. Però no és una ambició egoista, jo gaudeixo amb el que faig, em poso fites. Penso: aquest premi no el tinc, a veure si el guanyo. Suposo que tot ve de la infància, et podreixen, et diuen que ets tonto... A mi tota la vida em van estar agafant per darrere, i quan em van deixar anar vaig apretar a córrer i encara no he parat. El meu somni és viure 100 anys i morir escrivint, viu i fent el que m’agrada.

El que et manté amb forces per seguir és anar contracorrent i anar en aquella direcció que t’havien prohibit?

Sí, clar. Bé, tampoc és anar a contracorrent. Ara tinc coses a favor, sóc en Jordi Sierra i Fabra, sóc conegut arreu del món (no tinc el Premi Nobel ni sóc famosíssim, però m’he fet un nom), i ara ja els últims premis, si t’hi fixes, són honorífics. Perquè ja porto més de quaranta anys escrivint, et respecten per l’edat que tens, i fins i tot els detractors s’acaben rendint i diuen: “aquest tio ha fet 400 llibres! Se’ls ha currat i se’ls ha mamat, seran pitjors o millors, però aquest tio és un pencaire”. Això no ho pot negar ningú, i ara recullo els fruits de tota una vida treballant.

Fins quin punt va ser important el teu passat de periodista musical?

La meva època musical va ser molt important a la meva vida. M’hi vaig posar amb 22 anys, i em va donar llibertat. Vaig complir el meu somni, que era viatjar i veure món.

[En Jordi s’aixeca dirigint-se als nens que queden al pis de baix, i que estan fent cert rebombori. Fa un bram: Ei! Voleu parlar baix? Que m’estan entrevistant! Torna.]

Amb 22 anys entro al DiscoExpress, anava amb Concorde, helicòpter, limusina... No meus, sinó de l’Atlantic Records, de la CBS... Això em va donar una agilitat brutal, també escrivint. Anaves a Nova York i al vol de tornada havies de fer l’article a mà, després l’havies de passar a màquina... Sempre he tingut rapidesa per escriure, he escrit de tot a la meva vida, però els meus orígens els tinc claríssims. Normalment porto un pin que és una guitarra de plata, i avui em fan fotos i no el porto! Molta gent renega del seu passat, jo no. La música era la meva vida, la vaig deixar quan estava en ple èxit. Ho vaig deixar tot, era molt conegut, tenia tres revistes i un programa de ràdio i ho vaig deixar tot per fer novel·les, que és el que volia fer.

Has fet múltiples biografies a les grans figures del rock, i amb algunes d’elles vas tenir contacte directe...

Molts, molts, sí. Molts.

... em podries explicar quins et van impressionar més al cara a cara, de qui guardes més bon record del contacte directe?

He estat molts anys al món de la música, tinc molts records macos. Un dia vaig escoltar un conjuntet que no els coneixia ni déu, i els vaig dir: sereu el conjunt dels propers 5 anys, estareu 5 anys dominant el món, i ells van flipar. Saps qui eren? Supertramp. Això ho vaig escriure el 1974. Amb en John Helliwell, el saxofonista de Supertramp, vam fer un joc de Trivial de música rock, perquè sempre estàvem competint per veure qui en sabia més. Recordo un cap de setmana amb Genesis, quan eren encara Phil Collins i Peter Gabriel a un castell de Manchester... És que he estat amb molta gent: Michael Jackson, Pink Floyd, The Who, el Bruce. Digues un nom i te’ls conec a tots. Amics? És complicat, amics pocs, alguns sí que et recordaven, em deien: eeeh the spanish writer! Això t’ho explico a tu, però mai ho posaré en un llibre.

No? Per què?

És diferent. Jo puc fer un llibre sobre les meves obres i fer-ne una llista. Si algú em diu que no s’ho creu, li ensenyo el guió fet a mà, ho puc demostrar. I amb la música no ho puc demostrar. Però quan tenia 30 anys era gilipolles. Amb perdó per tu, però als 30 anys ets gilipolles.

Doncs jo en tinc 21, imagina’t...

Encara mes gilipolles! Entén-me. Tinc 30 anys i no tinc cap disc firmat per cap artista. Quan era director de revista no em feia vergonya, però no ho demanava mai. Ni em feia fotos. Tinc fotos amb Leonard Cohen, Queen, però era perquè me les feien, no perquè les demanés. Els vaig entrevistar, vaig anar a tots els concerts, aquí a baix pots veure totes les entrades, però no ho puc demostrar. Molts cops he estat amb l’artista, al camerino, sopant, a una roda de premsa o a una entrevista. I farien falta centenars de fotografies que ho demostressin que no tinc.

He vist que dins la teva exposició també hi ha jeroglífics, crucigrames i jocs de paraules. Com va començar això?

Em passava el dia jugant amb paraules. Jo era un nen solitari, fill únic i tartamut. Em passava el dia dibuixant, amb 8 i 9 anys dibuixava bastant bé. A més m’encantaven els jocs de paraules i els jeroglífics. També feia una llibreta de grans èxits, on hi ha copiada la primera vinyeta de Mortadelo i Filemón. Em passava el dia inventant coses o copiant-les. Feia crucigrames, jocs, de tot, inventava paraules. El perquè? No hi havia televisió, quan en va haver jo no en tenia perquè a casa no hi havia calés. Jo era un tio creatiu, i això és innat.

Algú com tu que és passa la vida treballant, l’única manera viable de fer-ho és que també impliqui diversió, un component lúdic?

Mira, em vaig declarar a la meva dona amb 22 anys. Li vaig dir: m’he enamorat de tu però t’he de dir una cosa. M’agrades, i ara sóc un treballador i un estudiant, però abans que amant, pare o el que sigui, sempre seré escriptor. Si em dius que sí, has de saber que escriure serà sempre la meva vida, i que abans de deixar d’escriure aniré a viure sota un pont.

Això encara ho mantens ara?

Sí. Ho manté ella! Si jo demà li dic que me’n vaig a Kazakhstan, ella no em preguntarà què vaig a fer-hi. Ella sap que vaig a conèixer món, inspirar-me o fer un llibre. Ho té molt clar. Jo ho he sacrificat tot per la meva vida d’escriptor, he sacrificat moltes coses. Però és que escriure és la meva definició, és un orgasme continu, em passo el dia trempat. No et puc explicar el que sento creant. Vaig tenir una nòvia que no creia en mi, que volia que treballés cinc dies a la setmana. Vaig haver de triar entre ella i escriure, i vaig escollir escriure. La propera nòvia, que ja va ser la meva dona, li vaig deixar molt clar el que volia fer a la meva vida. I som feliços perquè sempre hem tingut llibertat creativa, i faig el que vull i quan vull. Ella és pintora i fa igual, quan em diu que se’n va a Nova York a pintar no li demano explicacions. No sé fer les coses sense mitges tintes.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Jo tinc cinc paraules que defineixen el meu món ètic: pau, amor, respecte, honradesa i esperança. Pau perquè sóc pacifista i he sigut hippy, amor perquè hi crec totalment, amor en tot, en respirar cada dia. Respecte perquè si no ens respectem ens fotrem d’hòsties, honradesa perquè crec que sóc un tio honrat. I esperança perquè no crec en res, ni déu ni paradisos, crec que quan ens morim tot s’acaba i adiós muy buenas. Si vols una que em defineixi a mi és voluntat. Tinc voluntat a prova de bombes, és el que em defineix. 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes