Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Jordi Fortuny: "Hi ha significats ocults a les paraules"

Entrar a casa de Jordi Fortuny (Barcelona, 1954) transporta a una atmosfera diferent. L’olor a tabac i cafè decora un estudi-rebedor arrebossat de llibres, amb un escriptori amb quatre diccionaris oberts (que no són atrezzo) i una petita cuina, tot en un clima silenciós de tarda fosca de tardor. Aquí és on Fortuny, el crucigramista en castellà de La Vanguardia des de fa gairebé 28 anys, juga amb les paraules, els llenguatges i els enigmes. Sobre aquests eixos gira la conversa amb aquest referent dels crucigrames i l’enigmística, que amb el seu parlar entre lent i dubitatiu i les riallades sobtades també sembla amagar algunes coses a simple vista, igual que les seves definicions.

Portes molts anys fent crucigrames, has vist una evolució des del començament fins ara?

Sí, esclar. Hi ha una cosa bàsica que són els ordinadors. Vaig estar molts anys fent les reixes a paper i llapis. I goma, molta goma. I ara les rectificacions són més fàcils. Sobretot, quan tens arxivades les definicions que has fet, ets més conscient que alguna cosa que ha sortit fa poc no és bo repetir-la. Al marge d’això... Jo vaig publicar el meu primer crucigrama quan Franco era viu. I clar, jo no sóc el mateix, i per tant les definicions també canvien. Per exemple, amb l’atur. Durant una època l’atur donava molt joc per fer definicions, després ningú en parlava i ara ja se’n poden tornar a fer.

Des del franquisme el país és molt diferent, la premsa i els mitjans de comunicació també han canviat molt, però els crucigrames segueixen tenint el seu espai. Per què?

No ho sé! [riu] Mira, el 21 de desembre farà 100 anys que es va publicar el primer crucigrama. En el fons és un joc molt vell, són preguntes i respostes. Molts dels jocs estan basats en això, el Trivial no és més que això. Al crucigrama, com que les paraules estan creuades, les definicions poden ser difícils. Tens més pistes, sinó serien irresolubles. És la satisfacció del joc, d’acabar-lo. O no, també es poden mirar les solucions. Però per què agraden no ho sé.

Ets matemàtic de formació. Sembla que números i lletres són termes antagònics, però tu exemplifiques que estan estretament relacionats. Quina relació tenen?

Mira, al Renaixement no hi havia distinció. Leonardo Da Vinci sabia tant de matemàtiques com de pintura. Després el món s’ha anat especialitzant cada vegada més, i jo crec que és un error. El metge grec, Hipòcrates, deia que el que sap només de medicina ni de medicina en sap. Doncs això es pot aplicar al món dels especialistes.

fortuny1.jpg

O sigui que ningú sap res?

Bé, per altra banda qui de molt abarca poc estreny, sempre hi ha la contrapartida. Quan jo estudiava, als 14 anys havies de triar entre ciències i lletres. Jo vaig intentar fer les dues, però legalment era impossible, no estava previst. Tot i això, jo i uns altres amics vam seguir fent llatí i grec tot i apuntar-nos a ciències. Però com que no ens podíem examinar, a mig curs ho vam acabar deixant. A mi sempre m’han interessat les dues coses, però després sempre he tirat més cap a les lletres. No crec que sigui gens incompatible. La disciplina de la lingüística no està clar si són ciències o lletres. Si agafes el Chomsky i els estructuralistes, és complicat defensar que allò són lletres.

Has pogut aplicar coneixements que vas adquirir estudiant matemàtiques al món de les paraules?

Jo treballo amb Word Perfect, un processador de textos totalment desfasat, però m’he fabricat petits programes per facilitar-me la feina. Si no hagués estudiat matemàtiques no hauria sabut programar-les. A l’hora d’escriure definicions no ho sé... Hi ha el Maria Moliner, que és una joia. Haver estudiat matemàtiques t’estructura la ment, però és que jo no em puc imaginar no havent estudiat matemàtiques. No sé què faria jo si fos un altre, un és com és i imaginar-se com seria si fos diferent és impossible.

Quan i on vas publicar el teu primer crucigrama?

El primer va ser a una revista que es deia Muchas Gracias. Era l’època hi havia una revista que es deia Por Favor. En principi hi havia certa llibertat de premsa, però quan el govern es molestava amb una publicació, la tancava. Això era a la primavera del 1975 (Franco va morir el novembre). Al Por Favor treballaven el Vázquez Montalbán, el Juan Marsé, el Perich. L’editor sabia que tard o d’hora tancarien la revista. Va registrar la capçalera de Muchas Gracias, i quan van cancellar el Por Favor va sortir la mateixa revista però sota el nom de Muchas Gracias. Aleshores, quan al cap d’uns mesos va tornar a sortir el Por Favor, el Muchas Gracias es va remodelar i aquí és on, per casualitat, vaig conèixer gent que hi treballava i vaig publicar el primer crucigrama.

Com troba l’estil un crucigramista?

Surt. Jo els crucigrames els havia fet com un hobby, mai havia imaginat que m’hi dedicaria professionalment. Però hi havia certa demanda d’alguna revista i vaig començar a mirar-me els francesos com a referència. Perquè aquí en aquella època hi havia el Tísner, que feia molt bones coses, però els crucigrames castellans que hi havia en aquella època eren de diccionari, no hi havia una manera críptica de plantejar-los. Això ho van iniciar els anglesos, que també són referent. Aleshores, de la tradició anglesa vaig veure la possibilitat de fer servir els anagrames com a recurs per a fer les definicions, cosa que aquí encara no havia fet ningú, i dels francesos la tradició de les definicions críptiques. Les definicions críptiques són les que pots deduir pensant però que no necessiten cap erudició, són les que a mi m’agraden més.

Com arribes a l’atracció per les paraules i jugar-hi?

No ho sé massa. El fet de jugar amb les paraules i fer-ne acudits ho he fet tota la vida. És una mica casualitat: en fas un, en fas deu, veus que t’ho publiquen, veus que la revista on t’ho van publicar desapareix... Jo, com que no pensava dedicar-m’hi i tampoc és una cosa que es pagui tan bé... Jo l’any 1982 vaig treballar en una empresa d’informàtica per fer una cosa que es diu reconeixement de llenguatge natural. Jo m’ocupava del diccionari, de preveure les paraules que podien sortir perquè es reconeguessin. En aquella època la memòria dels ordinadors era molt petita. Les paraules no estaven posades del tot, sinó que es posava arrel i sufix, i es donava a l’arrel la informació necessària per agafar un sufix o un altre. Jo estava aquí i els crucigrames els tenia oblidats, i aleshores va ser quan el Tísner va plegar d’El País, i em van cridar per fer-ho. Després vaig deixar El País per uns cants de sirena d’una revista nova, que em van fer una oferta molt suculenta, però van sortir només 6 números i en vam cobrar dos. I aleshores, La Vanguardia tenia un crucigramista molt vell, el Tísner ja publicava allà i jo vaig començar, ara ja farà 28 anys.

fortuny2.jpg

Com es fa un crucigrama al dia?

Jo no faig un crucigrama al dia, en faig set a la setmana. Hi ha dies que no saps com començar, però mires l’arxiu, trobes coses antigues que ja es poden repetir... Ho tinc tot arxivat des de que tinc ordinador, des de que vaig començar a fer-los amb l’ordinador.

Jo tenia un professor de filosofia que deia que les paraules són el límit per definir la realitat en la que vivim, que som esclaus de les paraules per explicar-ho tot. Jugar amb les paraules ajuda a eixamplar aquest límit?

Sí, clar! Sense paraules no sabríem descriure el món, i per tant no el sabríem pensar. Hi ha significats ocults a les paraules, i les fem servir sense saber-ho. Per exemple: quan diem que una cosa costa un ull de la cara, per què hi posem cara? Un ull està clar que està a la cara. Però una cosa que costa un ull de la cara, és cara! Hi ha relacions inconscients, d’això tota la psicoanàlisi n’és plena. Hi ha un psicoanalista que em va explicar una anècdota. Una pacient havia somiat (t’ho explico en castellà) que “su novio era cojo. Había soñado que Mario era cojo. Pero el tema es que el dudaba entre dos novios i havia escogido a Mario. Mario es cojo. Mario escojo”. Clar, ella dubtava entre dos nois i escollia el Mario! Per això hi ha paraules que enganxen més que altres. Les paraules llargues tenen altres paraules a dins, i quan les diem, diem la paraula llarga i la que està a dins. Molts cops han recomanat a psicoanalistes que resolguin crucigrames per veure els desplaçaments de significat. Una paraula pot voler dir moltes coses, moltes de les quals no en tenim consciència.

Els que us dediqueu a això teniu més facilitat per veure significats ocults aleshores?

Home, cadascú fa el que pot, no ho sé! [riu] Jo que sé! Un s’hi fixa més, pot ser... O no. Hauries de fer una estadística.

fortuny3.jpg

Hi ha diverses personalitats que han dit que resolen els teus crucigrames cada dia, però no totes són agraïdes. Vas tenir alguna història amb un general que es deia Galindo. M’ho pots explicar?

El Galindo és un general de la Guardia Civil condemnat, no sé si encara està a la presó, pel tema del GAL. Un dia va sortir a la premsa que ell a la presó es dedicava a fer els meus crucigrames.

És aquesta la història?

A veure, la història en concret... Tampoc sé si val la pena parlar-ne, però vaja. Un dia em va telefonar un Guàrdia Civil per preguntar-me si li volia firmar un dels meus llibres.

I què li vas dir?

Que no. [riu] No em sentia còmode fent-ho.

Anem a coses més agradables. També t’has endinsat molt al món dels jeroglífics. És un llenguatge més?

Sí, i tant. És una llengua morta, però és un idioma. És més, és l’idioma del qual hi ha més registre escrit al llarg de més anys. Les primeres manifestacions textuals són del 3.000 aC, i duren fins el segle XV. La llengua copta si t’hi fixes té la mateixa arrel que Egipte. Perquè Egipte és el nom que els grecs van donar als egipcis, no el nom amb el qual es deien a ells mateixos. Però en fi, l’egipci té diferents fases, sempre és el mateix idioma, però evidentment evolucionat, perquè en 4.000 anys la cosa canvia molt. Entre Ramsès i Kheops hi ha més de 1.000 anys, i la llengua que escrivia Ramsès, en l’època de Kheops es considerava de molt baix to.

És curiós perquè a nosaltres tot el que sigui llengua antiga ens sona més a culte que a vulgar.

El que està perdut a totes les llengües és el registre oral. Sembla ser que hi ha èpoques on no es parlava de la manera que s’escrivia. Els que sabien llegir i escriure (un 3 o 4% de la població) tenien un estil concret, però el poble parlava com parlava, igual que passa ara. I amb el llatí igual: Ciceró parlava tal i com està documentat, però com parlaven al mercat? Es poden fer especulacions però no hi ha res del cert.

D’on ve l’interès per Egipte?

Com gairebé tot, ve donat per casualitats. Jo havia sentit a parlar molt bé del Josep Cervelló, el coordinador del màster d’egiptologia de la UAB. I jo tenia ganes de sortir de casa [riu] i em vaig matricular per tres mesos per veure una mica què era, perquè molta gent pensa que l’egipci és una llegua ideogràfica com el xinès, però no ho és. I enlloc de fer només els tres mesos, la cosa va anar seguint, i vaig fer tres anys, i aquí estem.

T’ha aportat alguna cosa inesperada, diferent?

Sí, per exemple els egipcis eren molt aficionats als jocs de paraules. A les reduplicacions, tenen paraules molt expressives com quej-quej, que vol dir tos, que és gairebé una onomatopeia. Hi ha textos que juguen molt amb les paraules, i això no m’ho esperava. Hi ha frases amb la mateixa arrel repetida quatre vegades, i per desxifrar-ne el significat és complicat.

Quins altres àmbits de l’enigmística t’han interessat a part dels crucigrames?

Jo durant una època havia fet una mica de tot, La Vanguardia vam fer durant un temps un suplement de passatemps variat. No hi ha gaire cosa més, la pregunta-resposta i els anagrames. Els anagrames fonètics també formen part dels significats ocults.

Els que us dediqueu als significats ocults també tendiu a amagar coses de la vostra pròpia personalitat?

No ho sé, és una feina com qualsevol altra. Sí que si anem pel carrer anem mirant cartells i buscant l’anagrama, però això ho fem els professionals, encara que potser els aficionats també.

Per acabar et demano que escullis una paraula.

La paraula que m’agrada més és no. Perquè és una de les més difícils de dir. Dir no costa molt, i hi ha moltes vegades que és convenient dir no.

fortuny4.jpg

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar