Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Joma: "M'agradaria poder explicar-ho tot amb un punt"

Ja fa temps que en Joma (Barcelona, 1954) és alguna cosa més que un dibuixant. Després d’anys de ninotaire a revistes satíriques com El Jueves i a clàssics catalans com Cavall Fort, ara s’ha embarcat en un projecte multisensorial de poesia visual basat en l’Odissea. Parlem d’aquest projecte i de molts d’altres que encara té latents. L’entrevista es fa a l’Hotel Alma del carrer Mallorca, asseguts a la seva luxosa cafeteria digna de les cinc estrelles de l’establiment. Al hall de l’hotel està exposada la seva obra, i no ens pararan de passar coses divertides en un entorn al qual entrevistat, fotògraf i redactor es nota que estem poc habituats. La traca vindrà al final, quan unes senyores que s’havien reunit a la taula del costat per prendre alguna cosa i passar la tarda s’aixecaran i faran una gran pregunta, segurament la millor de la tarda: perdona, ¿esto cuándo sale en La Vanguardia?

Ja que som en aquest escenari majestuós, explica’m com va sortir la idea de fer una exposició aquí. Com ha estat aquest procés que ha culminat aquí?

Ui, aquí deixa’m protestar perquè no ha culminat, i espero que no culmini en absolut!

Protesta, faltaria més. Endavant.

Això és gairebé la primera estació. Tot comença quan una bona amiga em diu que he de llegir l’Odissea i els clàssics. Li vaig fer cas. En aquell moment feia una sèrie d’il·lustració al Magazín de La Vanguardia. Feia anys que allà parlava del llibre com a objecte, com a contenidor que és. I d’allà em va venir el desig de parlar sobre un llibre en concret. I va venir la idea d’escriure dibuixant i dibuixar escrivint. No són cal·ligrames perquè hi ha dibuix, jo sóc un dibuixant, però faig servir les línies de l’escriptura de manera que pugui formar paraules i dibuixos alhora, tot plegat coherent amb la imatge que hi ha.

[En aquest moment ens interromp el cambrer. Porta els cafès en una safata on hi podrien cabre dos dinars sencers, amb unes pastes de decoració, sucre blanc, moreno i sacarina a escollir. La imatge recorda com serveixen el te a les cases aristocràtiques angleses].

Quina glòria, tu...

Tranquil, aquí ens tractaran bé. És el que els hi toca. Jo aquí he treballat amb una comoditat bàrbara i molt confort. Bé, al que anàvem... Vaig començar a fer el que seria una recreació visual de l’Odissea, no una il·lustració. El format estava pensat pel suplement del diari. Quina era la pretensió? Incorporar la veu i col·locar la paraula dins del dibuix. La línia pot formar grisos i textures, i jo garanteixo que tots els signes escrits corresponen als versos d’aquella imatge.

Consisteix en fer un canvi de llenguatge?

Sí, fer un híbrid entre línia i aquarel·la i passar la veu dins el dibuix. Les paraules atribuïdes a Homer són llegibles, però no netament perquè l’exigència del dibuix fa que no pugui ser així. Vaig fer aquesta feina amb tota l’Odissea i tota l’Elíada.

No són relats breus precisament...

Són relats reiteratius. Això és un punt a favor, perquè hi ha escenes que es repeteixen, i en un diari semblava que fos molt repetitiu i que no sabés què fer. Aquest ha estat l’origen de la meva entrega a l’Odissea. És un material que em brinda infinites possibilitats. Fins ara ja porto més de 500 dibuixos, editats a diferents diaris.

Quins projectes tens en marxa ara?

Tinc tres projectes trenats. Un és el que podem veure aquí avui, que va ser un encàrrec de l’hotel. He anat intentant eliminar coses del meu dibuix amb el pas del temps, eliminar tot allò superflu i anar tirant a la simplicitat. El meu dibuix és de pocs elements, de traç simple i poca ornamentació. M’agrada dir les coses amb els mínims elements possibles, a mi m’agradaria finalment poder explicar-ho tot amb un punt. Aquí és on, metafòricament, m’agradaria arribar a mi. Fa anys que treballo en aquesta direcció, crec que ja hi ha un estil Joma. També vull que el paper no sigui un suport accidental i intercanviable, vull que la imatge comenci al paper.

Que no sigui suport sinó que sigui un element en ell mateix.

Exacte, que no sigui neutre. M’agrada escollir la textura i el color, fabricar-me el paper sabent quina imatge vull buscar. Al final no tens un dibuix sobre paper, sinó que tens un dibuix en el paper. Això és el que busco, que el propi paper ja parli.

[Ens interrompen de nou. És el director de l’hotel, i en Joma ens ha comentat que tenia ganes de conèixer-nos. En Joaquín és molt amable i s’interessa per la nostra feina, vol assegurar-se que no faltarà de res i ens remarca que si necessitem qualsevol cosa li fem saber al Manolo, el cambrer de la cafeteria.]

La marca de fàbrica d’aquests llocs és així. Jo he treballat aquí amb molt confort, m’han posat el que he demanat, m’han posat la música i els altaveus adaptats a l’obra exposada... A mi aquest entorn no m’és gens familiar, però per treballar-hi és genial.

Pel que veig, estàs fugint en certa manera de les dues dimensions per donar una imatge que...

Bé, més que fugint, compaginant o alternant. Fent en paral·lel. Aquest projecte té dibuix, és aquarel·la, i em va venir quan encara estava treballant en l’Odissea, i és la doble visió que pot haver-hi: la dels humans que és la obvietat i la dels déus, que és un altre nivell de lectura. Aleshores, a la marca d’aigua... Saps de què et parlo? El paper té una marca pròpia, que es veu a contrallum i serveix per identificar el fabricant o el propietari. Jugar amb la marca d’aigua serveix perquè el paper ja tingui part de la imatge. El tercer projecte que tinc en marxa és de performance. Són uns àpats sobre l’Odissea. L’obra de fet és un gran flashback, comença quan Ulisses torna a un lloc civilitzat. A la Grècia clàssica quan algú arribava tothom es banyava, li donaven una túnica i el convidaven a sopar. Estem parlant de l’aristocràcia hel·lènica.

Com els hostes de l’hotel on estem.

Exacte. En aquells sopars hi havia un cantador, que cantava les cançons de moda, i en aquell moment està de moda la desventura d’un tal Ulisses que va anar a Troia fa 10 anys i encara no ha tornat. Ulisses es delata plorant, li pregunten per què plora i a partir d’aquí s’explica tota la història. Jo m’he inventat un projecte que són uns banquets on a partir d’uns suggeriments gastronòmics es fa una acció poètica plasticonarrativa. Faig dibuix en directe i una petita explicació amb passatges de l’Odissea.

La idea és estimular tots els sentits? Gust, olfacte, tacte, oïda i vista?

Sí, és la idea. Un acte de poesia visual. Això és un encàrrec de l’hotel, m’arriba però és un tema que m’agrada molt i busco fer un pas més a la meva trajectòria de dibuixant. És una mena de problema d’I+D, de saber que podria seguir fent el que sé fer i intentar que em donin algun premi o innovar en la meva carrera. En aquest projecte de banquet faig de narrador,  de rapsode. Narro, i narrar cada cop és més present a la meva història, i a part faig dibuix en directe i un plat principal. Com tots els bons rituals comença per un sacrifici... En fi, és un pas més endavant.

Un altre dels teus projectes dels que m’agradaria parlar és el del Viatge Incessant, un recorregut pel Mediterrani per obrir un debat sobre els moviments migratoris. Vas estar a ciutats com Alep o Damasc que ara són pràcticament runa. Com veus ara aquest projecte que vas començar el 2003 amb la perspectiva que dóna el temps?

Al ser un viatge incessant és una mica etern, no té origen ni final. Vaig estar mirant molt la definició del diccionari, i no és el mateix que infinit. És un projecte en maceració, hi vaig destinar molta energia durant 10 anys. Va ser un viatge fragmentat, feia 2 o 3 mesos de viatge a l’any i tenia la voluntat d’anar a conèixer què passa, què hi ha a l’altra banda. Com deies, és un fenomen que ara està més viu que mai. El projecte ha patit diversos pecats i diversos mals: el primer és un pecat que potser és de supèrbia meva, o com a mínim d’agosarament. Quan vaig dir que volia donar la volta a la Mediterrània amb uns cascos tots els meus amics es reien de mi. Però jo sóc un personatge tossut, i vaig pensar que per què no.

Per on vas començar?

Per Síria. Amb uns quants cascos i una càmera. Allà l’arbitrarietat d’una dictadura em va ser favorable, em van fer una carta que em va obrir les portes de tots els museus i jaciments arqueològics. Tot el projecte va anar creixent. Jo vaig treballar-lo durant 10 anys, amb uns resultats que m’esperonaven a seguir. Vaig estar a punt de muntar una sucursal a Damasc! És un mirall, els altres et fan de mirall de moltes coses que ens identifiquen però que hem perdut, coses socials i de valors. De mesurar el valor de les coses sobretot. Vaig anar fent sense implicar-hi comissariats ni galeries, vaig anar fent i vaig aconseguir una ajuda econòmica, però els ajuts a la producció d’un projecte artístic fan de molt mal casar amb un projecte obert sense terminis. Demanar diners per dir “aniré allà a veure què puc fer” no té massa sortida. Però durant 10 anys ho vaig poder fer créixer. Ara no hi ha ningú que ho estiri, però si estigués estirat per una instància oficial i fos més modest, podria estar en un centre cívic. Explicar de què fugen aquesta gent, i aprofitar el material que tenia. Però aquest projecte té un resultat que està per sobre de les meves possibilitats de moure’l. A mi em cou ara aquest projecte, perquè ens ajudaria a veure com vivien aquestes persones que ara s’arrosseguen per Àustria i semblen esperits.

Veure d’on vénen.

Clar! I tots els tabús que hi ha ara... Jo he fet molts treballs a mesquites i mai he tingut problemes, m’he trobat molta empatia humana. Jo sóc apòstata, no crec en això i no vull jugar a aquest joc, vull que m’esborrin de totes les religions. Quan en aquest projecte em vaig apropar a la religió a peu de carrer vaig veure que no tenen res a veure amb la cúria i els predicadors. Un humà resant en la intimitat, l’expressió individual de la fe a mi em commou. M’he mogut per temples religiosos de tot tipus, i si no fos pel decorat tots fan el mateix. Fins i tot la posició del cos quan resen.

Fa poc vam parlar amb el Perico Pastor, i ens deia que el dibuix era per a ell una regressió constant a la infància. Tu tens la mateixa percepció que ell? Com has viscut el fet de convertir un joc en la teva professió?

Home, jo mai he tingut un bloqueig com el que ell et va explicar. A veure, jo parteixo de la base que tothom dibuixa bé, igual que tothom parla bé (menys qui té algun problema físic) fins que entra el tema de la imitació. El referent. A la meva època era el Tintín o el Zipi Zape, ara podrien ser els manga. Quan dibuixem per imitació sempre ho fem per inducció de l’entorn, i quan et vols assemblar a algú que no ets tu. Per aquí hi hem passat tots, Perico Pastor inclòs, suposo. Alguns hem acabat sent artistes i ho hem sabut remodelar, hem buscat uns models sense el bloqueig o la paràlisi, sinó amb l’ambició d’igualar-los, d’acostar-nos-hi. Jo era lector de Cavall Fort, ara hi col·laboro, però per a mi el Sergi Grapes era un gran referent. Ara segur que veuria aquella influència com maldestre. Jo he trobat ara la meva manera d’associar paraula i dibuix, i mai amb paràlisi però sí amb algunes decepcions. També em passa que ara m’adono que tinc influències que creia no tenir. Suposo que hi ha una línia de buscar la síntesi i la simplicitat que sovint és intuïtiva.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

So. Al principi parlàvem de dues coses que són passió per a mi, i una és el so. La música és una herència que he tingut del meu pare en vida, tot ve d’una realitat musical permanent del meu entorn. Després m’ha acompanyat sempre. Jo sempre he treballat des de l’autonomia, i sempre m’ha acompanyat la música. Com a oient he anat entrant en una cosa que fa anys m’hauria semblat excessivament dissonant a mi o la meva herència musical per poder-ne gaudir, que és poder gaudir de músiques atonals, no melòdiques, d’improvisació en directe, amb una estructura complicada d’entendre... Per això et dic so i no música.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar