Joan Sellent: "Els arcaismes són una nosa, qui els fa servir està destinat al fracàs"

En Joan Sellent (Castellar del Vallès, 1948) està d’enhorabona: el seu llibre Shakespeare, versions a peu d’obra  que ha editat Núvol es ven a bon ritme i arriba als lectors. Quedem amb ell sota l’Arc de Triomf de Barcelona, i malgrat l’avís de fred polar – polar, siberià, ja ni idea – seiem en un dels bancs del passeig en un matí de sol hivernal que ens fa treure les jaquetes. Parlem d’aquest recull de 10 obres de Shakespeare que acaba de publicar, de la figura del traductor i sobretot de teatre.

Has dit que quan et van proposat traduir Shakespeare al català, l’any 1999, et vas sentir com si a un pintor de parets li proposessin reformar la Capella Sixtina.

Exactament, com si a un pintor de parets li diguessin de restaurar la Capella Sixtina. Em feia respecte, Hamlet són paraules majors, però tampoc aquesta actitud té molt interès. Si et fan un encàrrec l’acceptes o no, ja està. Era un tracte: feia la traducció d’un fragment i si agradava seguíem i si no, doncs ho deixàvem allà. Hauria estat absurd rebutjar la proposta.

Com te n’has sortit? Uns anys després publiques 10 obres de Shakespeare traduïdes per tu.

Aquesta primera traducció va tenir un balanç francament positiu, jo vaig aplicar uns criteris que coincidien molt amb els del Lluís Homar [que dirigia i protagonitzava aquell Hamlet], va ser una cosa molt compartida i mentre jo anava treballant ho anàvem comentant gairebé escena per escena. Els criteris i les prioritats eren fer un Hamlet que demostrés que Shakespeare no és una cosa obscura per a quatre iniciats, sinó que el Lluís Homar estava convençut de la vessant popular de Shakespeare. Que popular no vol dir lleuger, abaratit ni banal, popular en el sentit que pot interessar a molta gent, que de fet és el que passava a l’època de Shakespeare.

Has dit molts cops que la servitud a la paraula no fa que una traducció sigui més fidel. Com t’encares a traduir a un escriptor tan polièdric i a un anglès de fa 400 anys?

Això es pot aplicar a qualsevol traducció literària: des de fora del món i l’ofici de la traducció se sol pensar que per ser fidel has de ser literal, i moltes vegades no és així, és tot el contrari. I encara més al teatre, hi ha molts moments on no pots ser literal si vols mantenir  mínimament l’efecte que allò causa en anglès. Jocs de paraules i coses que si les fessis literalment no tenen cap interès ni gràcia. I clar, al teatre no hi ha el recurs de posar una nota a peu de pàgina que sigui “nota del traductor: joc de paraules intraduïble”. Cal empescar-se solucions que de vegades estan lluny del recurs literal, i aquesta és la manera de ser fidel al text de l’autor.

Com trobes l’equilibri entre fer el text entenedor i alhora mantenir-ne l’essència sense fer servir arcaismes i utilitzant unes paraules que puguin arribar a tothom?

A més a més, fer servir arcaismes seria una traïció a la intenció del text original. No és veritat que per aconseguir un bon nivell poètic o retòric hagis de recórrer a paraules arcaiques, no té res a veure. Pots fer un text que mantingui la cadència poètica i retòrica amb el llenguatge actual. Evidentment hi ha característiques que ja no formen part de l’escriptura teatral actual . Shakespeare escrivia amb un anglès de fa 4 segles, però a més a més, per explicar una cosa feia servir un aparat retòric i un joc de figures i metàfores que s’allunyaven de la parla col·loquial. En qualsevol cas, fer servir arcaismes és una nosa, qui els fa servir està més condemnat al fracàs que a l’èxit.

Quan vas començar a traduir Shakespeare no eres un expert en l’autor, quin vincle hi has establert amb els anys? Has anat entrant en tots els seus plecs i les seves complexitats?

Vas entrant en un món que de mica en mica et va fascinant, per força. El corpus de la seva obra, el que esbrines, el que llegeixes sobre la seva època i la seva vida... Tot i que de la vida de Shakespeare se’n sap poca cosa, no com els escriptors d’ara. I també entres al Londres de la seva època, que es pot dir que és l’època més brillant que hi ha hagut al teatre europeu, l’època Isabelina. Shakespeare és el que ha transcendit, però el teatre era l’espectacle rei. Aquell teatre es representava al carrer, i la paraula tenia un gran valor.

Molt més que ara?

No ho dic com a crítica, només ho constato. En el teatre d’aquella època no existia el productor, l’escenògraf i ni tan sols l’escenografia. No hi havia material escènic. En els teatres de l’època hi havia una gran pati circular amb els espectadors humils a peu dret, després una mena de llotges – sense sostres perquè les funcions es feien aprofitant la llum del dia – i l’espai on es representava era una plataforma amb dues portes per entrar i sortir. I ja està. No hi havia més llenguatge escènic, actualment el llenguatge teatral és una suma de llenguatges: verbal, visual, d’il·luminació, musical, estètic... Abans la paraula era la gran protagonista de la funció, i moltes coses que ara s’expliquen visualment abans s’explicaven en paraules. Per això quan es fa un Shakespeare el text es retalla perquè hi ha fragments molt explicatius, molt descriptius, pensats per definir un escenari. Borges va dir que l’absència de bambolines va obligar a Shakespeare a la creació verbal de paisatges. Per sort nostra!

Ni tan sols el propi Shakespeare pensava que allò pogués ser literatura, mai se li hauria acudit ajuntar els seus textos en format llibre.

No, ell no considerava que allò fos literatura. El teatre era espectacle, i el text estava al servei de l’espectacle. Shakespeare, com a membre de la seva companyia, segur que escrivia les obres pensant en actors concrets. Ell escrivia les obres en funció de la conjuntura social i històrica del moment. Tractava temes concrets, per exemple, després de la mort de la reina Elisabet va pujar el seu successor, d’origen escocès, que a més a més era aficionat a la bruixeria. I aleshores Shakespeare va escriure Macbeth, on hi surten escocesos i bruixeria.

Ara però sí que hi ha molt material escenogràfic. Quan tradueixes, posem per cas, un Hamlet per ser representat al TNC amb tots els recursos que hi ha, com és el procés? El fas conjuntament amb el director i els actors, els escenògrafs tenen alguna cosa a dir-hi...?

La primera fase del procés és meva en solitari, i el meu criteri és que el text sigui el més entenedor possible sense jugar amb arcaismes ni construccions estranyes per mantenir una suposada distància. És absurd, com a traductors tenim la sort de poder apropar el text. Quan arriba al director, el procés ideal és que ens trobem i negociem alguns canvis, però poca cosa més. No s’altera el text més que en la mesura que s’hi fan retalls gairebé sempre. Però aquí, a Anglaterra o on sigui. Hi ha una cosa molt interessant, i és que els espectadors de teatre de l’època tenien fascinació per la música de la paraula, podien estar quatre hores a peu dret escoltant els personatges encara que no ho entenguessin tot. Això avui dia és impossible, la capacitat de l’espectador per aguantar discursos llargs és molt inferior. Però en política també és així, als Estats Units del segle XIX els candidats anaven pel país i els actes eren discursos de 2 o 3 hores de gent com Lincoln. Ara això és impensable, i és un fet que és així. I és molt gratificant que malgrat tot, Shakespeare tingui la popularitat que té avui dia. I amb càrrega retòrica i pes verbal. Agafes qualsevol tirada de versos de Shakespeare i veus que la informació que dona es pot resumir en dues frases tot i haver-hi 25 versos. Però aquesta és una de les grandeses de l’autor. Si no seria una altra cosa.

Se sol creure que els traductors tenen la feina de fer-se invisibles però us dediqueu a reescriure i reinterpretar. El fet de fer una feina invisible també converteix en invisible el valor que se us dona?

La pràctica de posar el nom del traductor a la portada dels llibres comença a ser una pràctica estesa, i qui ho fa són les editorials petites, i les grans cada cop queden més en evidència. Les petites, com per exemple Raig Verd, tenen respecte i consideració cap a la feina del traductor, i posen de relleu la seva importància. Els conglomerats editorials més grans no els hi importa si la traducció està més o menys bé, no creuen que això pugui incidir en les vendes. La figura del traductor és molt important, el text que fa el traductor permet que existeixi una funció de teatre. És decisiu.

Interpreta.

Sí, igual que un director o un actor, tot és un procés d’interpretacions. I al teatre, la primera interpretació la fa el traductor. Després ja s’actua i s’interpreta un paper, però el que hagi escollit el traductor incideix molt en el resultat final i en com s’interpretarà l’escena.

El moment de veure l’obra representada com el vius? Nervis o feina feta?

Nervis. Això depèn del grau d’implicació, potser hi ha gent que s’implica més o menys que jo. A mi el teatre sempre m’ha agradat, i viure’l per dins m’apassiona. I tinc ganes que les funcions surtin rodones, quan s’estrena una obra ja has fet prèvia i saps com reacciona el públic, però sempre pateixes quan arriba algun fragment concret que et va costar, o un vers on la gent ha de riure, i quedes pendent de si la gent riu. Evidentment, són nervis més atenuats que els de l’actor que ha de sortir a l’escenari, i els directors ja ni t’explico. Alguns no poden ni veure la funció i se’n van al bar, o on sigui. El dia de l’estrena és molt dur, perquè el públic són amics i crítics, solen ser de la professió. La normalitat d’una obra comença a partir del segon dia de funció. Hi ha capelletes al teatre, igual que a totes les professions. Ja és una professió visible per definició, aleshores tot es veu més, també les actituds emocionals, les bones i les dolentes.

Hi ha molts divismes?

Sí, però de vegades tens sorpreses amb actors veterans de primera divisió que creus que seran intractables i després és al contrari. L’Anna Lizaran, per exemple. Una bellíssima persona de gran senzillesa i proximitat. O la Núria Espert, una dona que s’agafa la seva feina amb un enorme rigor i professionalitat, sense posar els seus criteris per sobre els de ningú.

Aquest vincle que deies que tens amb el teatre, d’on ve?

Des d’adolescent sempre m’ha agradat el teatre, he fet teatre independent i fins i tot vaig matricular-me a l’Institut del Teatre i vaig fer un primer curs d’interpretació com a actor. Després ja vaig marxar a Anglaterra, vaig estudiar anglès i em vaig decantar pel món de la traducció. I ara he tornat al teatre professional com a traductor, que és molt diferent. El teatre per dins és fascinant, sempre em fascinarà. Hi ha feines que les fas perquè t’hi guanyes la vida, i que et poden interessar més o menys, però els últims 20 anys, per sort, he traduït gairebé exclusivament teatre, i és una sort perquè el gènere m’agrada molt.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Esma. La paraula esma i els derivats: desesmat, esmaperdut.... Desesmat és una paraula que utilitzava molt el poeta Josep Carner, un dels meus preferits. M’agrada molt perquè la paraula pot tenir sentits contradictoris: fer una cosa d’esma pot voler dir fer-la maquinalment, sense ganes, amb el pilot automàtic; en canvi no tenir esma és no tenir forces o energia per enfrontar-te a alguna situació. És una paraula arrelada en l’ús – tot i que el català se’ns va empobrint – i suposo que encara hi ha poca gent que no la coneix, una altra cosa és que la facin servir. Sempre m’ha agradat, potser també perquè és molt difícil de traduir.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar