Una entrevista de pregunta i resposta és material escàs per arribar a entreveure la personalitat i la manera de ser de Jep Ferret (Barcelona, 1966). Autor de crucigrames, poeta, creador de jocs i ballador de tango, té una atmosfera pròpia que no deixa més remei que submergir-se en ella per parlar-hi. Les regles de la conversa les va portar ell en tot moment amb el seu parlar interromput i aparentment neutre. Sembla amagar molt més del que diu. “Avui porto aquesta camisa, que és maca. Però no per les fotos, eh! És que avui hi ha tango”. El Bar Open, on cada dijous fa acte de presència i resol el crucigrama de Fortuny abans d’anar a ballar, va ser l’escenari de la trobada. El cambrer ens va servir cerveses i també algun detall del nostre entrevistat abans que fes acte de presència, orgullós de ser l’amfitrió d’una trobada d’aquesta naturalesa. Reduir a entrevista aquesta trobada seria una simplificació rància i injusta per tot el que porta implícita entre línies i silencis.

I quins crucigrames resols?

El Fortuny, naturalment. El grandíssim Fortuny.

Cada dia?

No, no! Cada dijous, quan vinc aquí. El Fortuny l’havia fet cada dia però ara només els dijous. Vinc aquí abans d’anar al tango, els dijous al vespre tinc tango.

Hi ha relació entre el tango i els crucigrames?

No, cap mena de relació. Bé, sí, el Jep Ferret. És l’única relació que hi veig.

Al teu blog Crucigrama Express innoves molt, fas crucigrames creatius. Per què vas pensar que calia fer crucigrames creatius?

No ho sé, quan vaig decidir fer la pàgina, una pàgina només dedicada a crucigrames, vaig pensar que potser havia de sortir una mica de la graella típica. No m’he inventat res, eh! Les formes aquestes, la majoria són plantilles. Alguna cosa sí que m’he inventat, però coses molt estranyes: una graella que és un cub, alguna que és circular... M’he inventat alguna cosa però no és important. La qüestió és posar una mica de varietat perquè sigui atractiu, però no serveix per res. a mi m’agradaria que la gent comprés, hi ha una pestanyeta on es poden encarregar crucigrames a mida per aniversaris, casaments, batejos... I aquesta pestanya no la cliquen gaire.

No et sol·liciten crucigrames personalitzats?

No, no acaba d’anar bé. Ara n’he entregat un, pensava que em trobaria aquí al personatge al que li havia de donar, però me l’he trobat a mig camí. Ho faig en un pòster, maco... Va sortint però no tant com voldria.

La persona a la qual va destinada què et reclama? Et dóna ítems, pistes, o...?

Demano unes quantes paraules, deu o dotze, normalment és el nom, la feina, el poble, el nom dels fills, el nom de la parella... I demano que m’expliquin alguna cosa del fill, o del poble, per poder-li donar la volta i fer l’acudit i posar-li la gràcia.

Com entres en aquest món?

A través de l’Scrabble, així és com vaig conèixer aquest món. Allà vaig trobar en Màrius Serra, en Pau Vidal, en Miquel Sesé, l’Anna Genís... I després vaig conèixer el Fortuny, i ara som amics. També el Ventura, tot i que ell no jugava a l’Scrabble. Vaig començar a fer autodefinits a Olissip, l’empresa del Miquel i l’Anna, i per això faig aquesta feina a El Periódico.

Has buscat el teu estil o l’has anat trobant?

Està clar que tot comença resolent. Abans les definicions eren de diccionari, avorrides. I descobreixes que és xulo quan veus que hi ha alguna cosa darrere. A mi m’agradava el Tísner, era molt bo. També vaig començar a fer els de les revistes, com el Quiz. Però quan descobreixes el Tísner o el Fortuny dius: collons! I els imites una mica, suposo. De vegades em diuen: aquesta definició sembla del Fortuny. A mi ja m’està bé, si no me l’he copiada i m’ha quedat una mica d’estil no me n’avergonyeixo. Ell també deuria haver agafat idees d’un altre, no? Espero que algun dia algú dirà: aquesta definició sembla del Jep. No? Espero deixar una mica de marca. Però no crec que es busqui un estil, el trobes. Si el tens, clar.

Tu en tens?

Jo crec que sí. De vegades alguns m’ho diuen, però també potser és gent que no ha fet els altres.

Com el definiries?

No... [fa una pausa llarga] No m’agrada... Aquesta pregunta l’hauria d’estudiar. Suposo que la qüestió és desplegar l’enginy, fer trucs per definir, fer servir anagrames, amagar una paraula dins d’una altra, fer servir dobles sentits per definir... Però no sé què és l’estil, no el sé definir.

A part de crucigrames has jugat a més jocs de paraules?

Vaig fer palíndroms durant un temps, però és poc agraït. Per un de bo n’hi ha mil de dolents. Algun cop he fet jeroglífics si m’encarreguen alguna cosa, he fet llibrets amb encreuats, damerogrames, jeroglífics... Però l’estrella principal és el crucigrama

Has fet crucigrames temàtics quan hi havia eleccions, amb els possibles guanyadors a una quadrícula, com el Will Shortz...

Això no sé qui ho va fer, com moltes de les coses que faig. No sé qui m’ho va explicar, igual va sortir al Verbàlia del Màrius o ho vaig llegir a algun lloc. Hi ha una secció que es diuen els crucigrames tramposos, on hi ha dues solucions, una amb Jesús o Satanàs, amb qualsevol de les dues paraules es resol, amb una única definició. I ho vaig fer al 2003 amb ArturMas o Maragall (que tenen el mateix número de lletres), amb una definició que funcionés pels dos. El Màrius em va fer un Run-Run a La Vanguardia parlant d’això, i va parlar d’endevinar el futur amb els crucigrames. A la pàgina pots trobar els articles. I em van trucar d’una ràdio local (no sé quina), i una catedràtica em va preguntar si era veritat si endevinava el futur. Li vaig dir: mira t’ho explico... Volien un pitonisso, no ho van pillar.

Eres el Pulpo Paul del moment.

Exactament. [s’atura i s’adreça al cambrer: “posa cervesa, mutxatxo!”. Demana una ronda per ell, el fotògraf i un servidor]. Els ho vaig explicar, i em van dir que ja em trucarien en una altra ocasió, que ja no volien l’entrevista. Ja veus, era una lumbreras la noia, pensava que podia endevinar el futur. Va ser mala sort, però a mi tampoc no m’agraden les entrevistes. T’hagués dit que no.

I per què vas dir que sí?

Em semblava que si ho proposava el Màrius... Però la sensació és que no tinc res a dir. No m’agrada. Tampoc hauria anat a l’entrevista de pitonisso. No m’agrada aquesta faràndula.

De fet, mai has presentat els jocs ni vas presentar el teu llibre de poemes, ni has anat a recitals.

No m’agrada la faràndula. M’estimo més passar de tot això. No sé, això... És una entrevista, ja està. Em va costar una mica contestar, oi? Vaig pensar: i què li dic? Però bé, vaig pensar que tampoc seria tan terrible.

Espero que no ho estigui sent!

No, no! Trobo que no té gaire interès. Suposo que si t’agraden els crucigrames sí, i mira, jo si vols te’ls faig, te’ls venc i tot el que sigui. Però jo no he de dir res, no sóc protagonista d’aquest tinglado. Molta gent entra a la pàgina per coses que no esperava. Ara hi ha les dades del que posa la gent al Google, com arriba a la teva pàgina. Clar, la gent no posa crucigrames artístics al Google, ni crucigrames tramposos, però sí per crucigrames d’amor! Molta gent entra per això al Google. Que em va semblar curiós que la gent busqués això.

[Ja amb la gravadora apagada, en Jep ens va explicar que durant un temps molta gent entrava a la seva web buscant al Google “tetas meneonas”. Aquest terme prosaic no estava a la seva web de manera intencionada, simplement eren dues paraules que apareixien a la mateixa graella del crucigrama i que va fer que alguns topessin amb la seva web quan, segurament, buscaven una altra cosa molt diferent].

Pensava que posarien crucigrames blancs, o crucigrames difícils, o crucigrames gratis... Pero d’amor no! Però vaja, m’han demanat coses molt estranyes.

Com què?

No sé, coses. Jo a la pàgina explico tot, dic com va el preu, que dono el PDF amb la solució, un pòster... Un dia una noia em va donar una llista de paraules que era: te quiero, te amo, te adoro... Tot de sinònims així que era molt difícil de definir. I un em va enviar una llista amb totes les drogues del món. A aquest l’entenem almenys. Era de Sud-Amèrica, em va demanar només la graella...

Ets autor de jocs. Per què aquí es venen tan poc i no hi ha cultura de jugar?

El món del joc ha canviat, ha anat a millor. A Alemanya es juga molt. Aquí si plou un dia igual juguem a un joc, però si no, que no ens atabalin. Anar a la platja, gaudir del bon temps... És millor que jugar a un joc.

Ballar tango...

Clar, ballar tango és infinitament millor que jugar a qualsevol joc. A mi m’agradava molt la botifarra, però ja no jugo. La tropa que érem ens hem distanciat, ja no juguem tant, acabàvem a crits sempre i barallats i ens vam cansar. Però havia fet molts campionats. A mi m’ha agradat el dòmino i el parxís, sóc molt més de patacada que no dels jocs interminables d’ara. A mi m’agraden sobretot els jocs de bar, agafar-los del prestatge i no haver d’emportar-me la capsa, tot i que això ho hem fet després. I als jocs intervé la sort... A l’Scrabble també he jugat molt. Ara ja no hi jugo perquè el tango ha passat davant, però durant molts dimecres hi vaig jugar molt, sempre. Però la gent va canviant, i al final ja vaig deixar-ho. A la nit, quan es pon el sol, és hora de tango. I deixa’t estar de cartes i de jocs. I anava a dir que et deixis estar de poesia, però no cal perquè el tango ja porta la poesia incorporada.

Has anat a campionats i tot a Argentina?

No, vaig anar a Argentina quan vaig començar a ballar tango, però no va ser el tango el que em va portar a argentina. Jo sóc un gran fan del Carlos Gardel, el grandíssim Carlos Gardel, que cada dia canta millor. Ja porto 9 anys o 10 ballant tango.

Què té que atrau tant?

A veure, t’ha d’agradar ballar, t’ha d’agradar el ball. És un ball passional, balles amb la parella. Jo havia ballat salsa molts anys. T’adones que balles agafat però cadascú a la seva. Al tango hi ha molt contacte, és un ball difícil, cal aprendre’l, i això és xulo.

Sempre has ballat amb la mateixa parella?

No! Al principi, quan comences a aprendre, és inevitable perquè dónes moltes patades, però arriba un moment on has de saber trobar el ball en diverses abraçades. És xulo.

Has estat coautor d’uns quants jocs amb l’Oriol Comas. Com s’inventa un joc?

[pausa llarga]. Hòstia puta... Com s’inventa un joc... El joc és un mecanisme, tens un tema i has d’ajuntar coses. De vegades els jocs s’encarreguen. Altres escollim nosaltres el tema, com el que vam fer de les rajoles del Passeig de Gràcia del Gaudí. El tema el teníem, només calia buscar el mecanisme i ajuntar-lo amb el tema. Ara fa temps que no en faig cap, de joc de taula. L’Oriol sí que està a tope, amb el Verbàlia i altres jocs, o amb la fira que fa a Granollers. Tinc alguna cosa, però em fa mandra acabar-la de desenvolupar. N’hem fet uns quants de jocs, l’Oriol i jo. N’hem fet un de muntanyes, un altre d’obrir botigues (que ens van encarregar l’any del comerç). I després tinc els versos. Ho saps?

Sí, sé que te’ls van publicar els d’Edicions 62 en un llibre.

No té res a veure amb els jocs de paraules, però té a veure amb les paraules.

L’impuls que porta a escriure versos és el mateix que porta a crear crucigrames i jocs?

No té res a veure. Els versos són un patiment...

Un patiment?

... i els crucigrames passes gust de fer-los. [calla]

Per què són un patiment els versos?

És una cosa que surt de dins i que l’has d’anar parint poc a poc, és difícil. A mi em costa molt, em costa un any fer un vers, em quedo encallat, no me’n surto i no tinc cap pressa. No serveix per res. Fer els jocs és un procés plaent, fer els versos és diferent. Jo m’estimaria més deixar de fer-ne, però surten. Dius: me cagon dena! Però és una cosa que surt de dintre. Però ja et dic, no serveix per a res.

Només els poemes no serveixen per a res? Els jocs i els crucigrames sí?

Amb això encara et podries guanyar la vida! [riu] Però amb la poesia no. Per què serveix la poesia...? És més divertit fer crucigrames.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Ja he vist que ho fas. Fins avui, ho vaig veure i vaig pensar que era una pregunta terrible. Una paraula... La gent et diu eufòria, o atzucac... Vaig pensar que et diria que no, perquè no podia triar. Totes les paraules són bones... Però de vegades hi ha paraules que són una putada. Com osta. De vegades són paraules que no et deixen quadrar un crucigrama, perquè són molt difícils de definir, i les elimines de la base de dades. I avui definint m’ha sortit una paraula que tinc marcada en fluorescent al diccionari perquè és genial. I és una putada! És osta. Que és cadascun dels caps que hom encapella el pic d’una aurica per subjectar-lo a les brandades. Per definir-la cal fer servir cinc paraules terribles. És una putada. 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes

 

*Si vols veure més fotografies, clica aquí.