Jaume Pla: “La millor manera d’aprendre a fer teatre és veure com un actor trepitja l’escenari”

Com m’agrada en Sagarra quan fa dir allò en la mort del Comte Arnau. (S’abaixen les llums, sona una música de Beethoven i recito):

Obriu el finestral que fa un bon dia,

deixeu que em toqui una miqueta el sol,

veig l’aglevat i la rodalia

i algun ocell menut que trenca el vol.

I això que esguardo airosament m’estreba,

ara que em priven d’arriscar-hi el peu,

i me n’adono que la terra meva

és tan ben fet de pertot arreu!

Ai, muntanyoles, degotants rieres,

arbres menuts, caminalets de pau,

tant que conec tresqueres i dreceres,

i em costa tant de dir l’adéu-siau!...

És ben trist de girar sempre l’esquena

i ser bèstia de cau o de pendís!

És ben trist no mirar! Val tant la pena,

d’estimar tot això del meu país!...

Ran de finestra un roquerol xisclava,

quan varen cloure els ulls del Comte Arnau.

I el cel era d’un blau que esgarrifava!

D’un blau, que feia angúnia de tan blau

Amb aquests versos, que ens recita a mitja entrevista, en Jaume Pla i Pladevall (Vilassar de Mar, 1928) acaba l’obra Abans que pugi el teló, un monòleg escrit per l’escriptor Víctor Alexandre, expressament perquè l’interpreti Pla, i que suposa un repàs a la seva carrera de 60 anys. El passat 22 de maig, Jaume Pla la va interpretar davant d’un Teatre Romea ple a vessar. La funció va ser un homenatge a l’actor català en actiu de més edat, i va comptar amb la presència de l’actor Josep Maria Pou, que va fer de mestre de cerimònies i va reconèixer la feina de tota una vida d’en Jaume Pla. Aquesta conversa és, pràcticament, una funció privada de l’obra. Un autèntic luxe.

El dia del Teatre Romea va ser un èxit. Vaig pujar al segon pis del teatre abans de començar la funció, quan era buit, i em va fer molta impressió. I en acabar l’obra, tot el teatre, els 554 espectadors es van posar dempeus per aplaudir.

I tots per venir-te a veure només a tu. Perquè estàs sol, oi?

Sí, sí, i tant. Hi apareix un adjunt de tant en tant que em porta alguna cosa, però sí, estic sol. Hi havia el Pou i el Carles Canut, que em van venir a presentar. El Canut és el director del Teatre Romea, i també de programació del teatre. El Pou, que jo crec que és un dels millors actors d’Espanya, li vaig demanar si em volia presentar la funció i em va dir que viatjava molt perquè treballa molt però que miraria de combinar-s’ho. I resulta que estava fent una pel·lícula a Tenerife, va agafar l’avió per venir el dia abans de la funció a la nit i l’endemà va tornar a marxar a Tenerife. Això és un acte de voluntat i d’amistat esplèndid.

Suposo que és un reconeixement enorme que et reconegui, precisament, el Josep Maria Pou, no?

I tant. Ja ens coneixíem, de fa molts anys. No he actuat mai amb ell perquè no he tingut la sort de fer les obres que ha fet ell. Però, quan li van donar el premi Gaudí d’Honor d’aquest any, en què va fer un parlament preciós, jo vaig felicitar-lo per telèfon i li vaig dir que em sentia totalment identificat amb la primera part del discurs. I resulta, que quan va venir a fer la presentació de la meva funció al Teatre Romea la va llegir. Diu així:

En primer lloc, en nom d’aquells que ja grans, en edat respectable, en actiu o jubilats, amb molts més mèrits que jo, amb molta més carrera a l’esquena de la que pugui tenir jo, no han tingut mai l’oportunitat de pujar aquí dalt a recollir un premi, companys que mantenen la vocació intacta, que potser no han tingut la sort d’un bon paper en el seu millor moment, companys de petits papers, que els agrada la seva feina i són feliços amb el que fan, companys que van obrir camí i que ara pateixen els rigors d’una jubilació esquifida, en nom d’ells l’accepto i amb ells el comparteixo.

Va ser molt emocionant. Va preparar tan bé l’ambient... I el Canut i l’alcaldessa de Sant Cugat, la Mercè Conesa, que va parlar com a Presidenta de la Diputació de Barcelona, també. Va ser un goig.

Tot aquest reconeixement que vas rebre, en especial del Pou, també el notes de tota la resta de la professió?

No. No perquè estiguin en contra meva, però és que ens ignorem en aquesta professió. Cadascú va a la seva. Jo vaig convidar a tothom a través de l’Associació d’Actors i... Va venir, que em va agradar molt, el Juanjo Puigcorbé, com a Conseller de Cultura de la Diputació, i va venir algun altre actor, l’Enric Majó, perquè és amic meu, el Mingo Ràfols... Però, en general no. Em va telefonar el President de l’Associació d’Actors Professionals de Catalunya, que és l’Àlex Casanovas. Però com a professió, dins del gremi, no. Per exemple, al teatre, a les estrenes, si els conviden, els actors hi van, però durant la resta de les funcions no hi van. La professió no hi va. 

Com pot ser que un actor no vagi a mirar teatre? No és la millor manera d’aprendre’n?

Això mateix, sí senyor. Doncs, no. El Pou, que és molt entès en això, un dia va fer unes declaracions en què va dir que la millor manera d’aprendre a fer teatre és veure com un actor trepitja l’escenari. I jo, seguint aquest exemple hi he anat i hi vaig cada setmana a veure una obra de teatre. Inclús de les obres que no m’agraden n’he après, perquè penso que allò no ho faré mai. Però, en general, no veus actors de teatre en el món del teatre. I això, que a Barcelona hi tenim molts teatres i grans sales com l’Auditori, etc. I aquí hi viuen grans actors de teatre. No els hi interessa.

I del públic, el notes aquest reconeixement? Sobretot ara, que estàs fent aquesta obra...

Home, i tant, i tant. Fa dos anys que estem fent aquesta obra, ja. La funció del Romea va ser la que fa 20. Durant els dos anys que fa que l’estic fent he anat agafant experiència i coneixements. Perquè, com dic a l’obra, i és molt cert, i el Pou n’opina el mateix, de les 300 funcions d’una mateixa obra mai n’hi ha cap d’igual. Sempre hi ha una cosa diferent. Sempre. L’obra és la mateixa, el text és el mateix, el director és el mateix, l’actor és el mateix, el decorat és el mateix, però el públic no. El públic és nou. Sempre és diferent. El formen persones diferents que compren la seva entrada, que porten amb ells les seves cabòries, que seuen en les mateixes butaques, amb l’esperança que els alliberis del pes de la vida real durant 60, 80, 90 minuts.

I això ho notes quan ets dalt de l’escenari? Notes la diversitat d’espectadors i de públic?

Home! I quan estava sol encara més. Perquè et regalen 60, 80, 90 minuts de la seva vida. Te’ls regalen a tu, precisament a tu. Perquè, clar, quan actues amb una companyia de 10 actors, doncs, un ve perquè és amic d’aquell, l’altre de l’altre, etc. Però quan estàs tu sol en escena vol dir que venen a veure’t només a tu. Notes el caliu, l’ambient... Quan comença l’obra, i dic “Ja he fet 89 anys de repicats” i em miro al mirall i dic “He de reconèixer, per això, que no em puc pas queixar. Em miro al mirall i penso... Home, Déu n’hi do, tu! Ho dic perquè hi ha vegades que trobes algú de la teva edat que feia molts anys que no veies hi penses... Oh pobret, com ha perdut. Si sembla un altre. En canvi jo, mira, vaig fent”. I quan dius això, si sents la gent com riu i somriu, vol dir que ja els has enganxat. I el dia del Romea, com que van fer-me unes presentacions tan bones, la gent ho seguia tot, reia, s’emocionava, i escolta, això és fantàstic. Et creixes. Quan acabo, dic això del públic: “Sents com escolten, com riuen, com s’emocionen, i te n’adones que no pots viure sense ells, perquè el teatre és la teva vida, i aquest públic és el que et segueix i et regala una hora de la seva vida per venir-te a veure”.

És el que fa que vulguis continuar sent actor fins que puguis?

I tant, fins que pugui. Sí, sí. També dic que la professió d’actor és l’única en què no t’hauries de retirar mai. Perquè sempre hi haurà un personatge que tingui 80 anys. I no pot ser que li posin una perruca a un noi de 40 i li facin fer d’avi. Jo crec que, i en l’obra també ho dic, que mentre no perdi el senderi i les cames m’aguantin, seguiré actuant.

Parlem una mica de la teva carrera. Tu has fet mil i una coses: Espriu, Shakespeare, Txékhov, Brecht, sèries de televisió, cinema, etc. Amb què et quedes de tot plegat?

Txékhov. Sí. Perquè és un autor extraordinari. Jo dic que és el Mozart del teatre. Qualsevol paper seu és bo. El Txékhov és conegut per les seves quatre grans obres, llargues: L’hort dels cirerers, La Gavina, Les tres germanes i L’oncle Vània. Ara fan Ivànov al Lliure però és una altra obra, més juvenil. Però, aquestes quatre són les clàssiques, les fan arreu del món. Però, a més a més, Txékhov tenia obres curtes, d’un acte, divertidíssimes, satíriques, de l’època del món nòrdic. Jo en vaig fer una quan vaig començar. Vaig començar en el teatre professional l’any 1955, quan vaig ingressar en una entitat que es deia Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), en ple Franquisme clar. Érem un grup d’actors i actrius de la burgesia catalana, perquè treballàvem sense cobrar. I el director d’aquesta companyia va tenir el bon gust de buscar obres internacionals, que no es feien a Espanya. Per exemple, Txékhov. I les fèiem sempre al Romea, perquè el franquisme tenia odi contra la llengua catalana i ho censurava tot. No hi havia cap obra que sortís sencera, de la censura. I algunes les prohibien. En català, a més, només podíem fer tres funcions de cada obra, llavors les fèiem als millors teatres del país, els més grans, perquè hi capigués molta gent: el Liceu, el Palau de la Música, etc.

Parlaves d’aquesta censura, repressió, persecució del català, etc. Com era fer teatre llavors?

Amb una lluita constant. Estàvem perseguits. Demanar permís sempre. Vam fer La cantant calba, que era una obra que la vam estrenar al Romea i que la gent no va entendre perquè era molt del teatre de l’absurd, i que la vam portar arreu del país. Aquesta obra, que fa una pila d’anys que es fa a París i que es continua fent, perquè és un clàssic, la vam portar a la censura i com que no la van entendre ens la van deixar fer tota. Vam anar a Rubí a fer-la, i com que hi havia un alcalde feixista ens la va prohibir, tot i que no sabia de què anava. Perquè no entenia res. Vam fer l’Òpera de tres rals, també, i ens van ratllar moltes coses. A l’assaig general la fèiem com ens havien dit, perquè era quan venien, i després ja les fèiem amb el text complet. També ens van suspendre el dia de l’estrena, l’obra Assassinat a la catedral. Van dir que era comunista. El nostre director va anar a Madrid i els va convèncer perquè ens la deixessin fer. Llavors, els d’aquí es van emprenyar i van suspendre la nostra companyia. Ens van fer desaparèixer.

I ara, quan fa tants anys de tot plegat, i després de tots els esforços i lluita de tanta gent, quan veus les dificultats que el Govern Espanyol, principalment, està posant a la cultura (IVA Cultural, Llei Mordaça, etc.) què en penses?

Que ha tornat el franquisme. Que estem a l’època d’en Franco. Sí, sí, sí. Teòricament hi ha democràcia, però el tema cultura no el toleren. El Montoro, que és qui va posar el 21% d’IVA a totes les branques de la cultura (música, teatre, cinema, dansa, llibres, etc.), però no els toros... Se li va escapar, quan es pensava que tenia el micròfon tancat, que “El teatro no es cultura, es entretenimiento. Los toros son cultura. Los toros es la fiesta nacional. Y, además, les ponemos el 21% de IVA que se jodan. Porque conocéis a alguien del teatro que nos vote”. I és veritat. No conec a ningú de teatre, música, dansa, cultura en general, que voti el PP. Com a mínim, si el voten, se n’amaguen. Si ells no saben ni què és el teatre. El ministre Wert ni anava a la gala dels Goya, perquè sabia que li dirien de tot. I el Rajoy, només cal veure’l. Li pregunten per les pel·lícules nominades als Goya i no n’havia vist cap. No els hi interessa. Teatre? Ni idea. Li pregunten que llegeix, i diu el Marca.

Abans hem repassat una mica tota la teva trajectòria, immensa. Tens la sensació que t’ha quedat alguna cosa per fer?

Jo he fet moltes obres de Txékhov, que per a mi és el gran autor de teatre. N’hi ha una, L’hort dels cirerers, que és un clàssic i que tracta sobre una família aristocràtica russa que ho ha perdut tot i que ha de vendre la finca perquè s’inicia la caiguda del tsar i la revolta dels plebeus. Hi surten molts personatges, i un d’ells és el majordom, que surt al final de l’obra, i que va vestit amb levita, i a l’obra, en el repartiment hi diu que ha de tenir mínim 79 o 80 anys. I això, que el Txékhov va morir amb 43 anys, això vol dir que se l’imaginava molt, molt vell. Perquè aquella època la gent moria molt més jove. I jo tinc encara l’esperança de poder fer aquest personatge, perquè és una obra que es fa sovint. I el del majordom és un paper d’un personatge secundari, però que acaba l’obra. I per tant, tots els grans actors europeus l’han volgut fer. És un paper preciós.

Seria una bona manera d’acomiadar-se dels escenaris.

Home! Jo ho vaig dient a tot arreu. Segur que el Sergi Belbel, o el Xavier Albertí, o un d’aquests directors la tornen a fer. L’últim Hort dels cireres que s’ha fet va ser dirigit pel Lluís Pascual quan van fer el comiat del Teatre Lliure de Gràcia per fer el nou de Montjuïc, fa uns 30 anys. I jo el vaig anar a veure de seguida, i la Carlota Soldevila, que era molt amiga meva, me’l va presentar. Li vaig dir que m’encantaria fer el personatge del majordom però ja havia agafat un altre actor... Jo ho haguera fet millor... (riu). Després se n’han fet altres versions, però la bona va ser la del Lliure. I ara he sentit a dir que l’Emma Vilarasau, que viu aquí a Sant Cugat, que és un tros d’actriu, diu que li agradaria molt fer el paper de la protagonista, que té uns 60 anys, com ella. Totes les grans actrius l’han fet aquest paper. I si la fan, la farà el Belbel, que és el seu director. I ara estic pendent de veure si trobo el Belbel i li puc dir.

Tornem a l’obra que estàs interpretant: Abans que pugi el teló. És un repàs biogràfic a la teva persona però també podria ser-ho a qualsevol altre actor d’avançada edat. Al final, és un reconeixement a la professió?

Exacte. Sí. L’autor diu això. És la biografia d’un actor gran que està a punt de fer l’última funció de la seva vida. L’obra transcorre al camerino de l’actor i explica que aquella serà la seva última obra perquè ja té 89 anys i no vol que la gent el vegi decrèpit a l’escenari. Hi ha una frase que diu: “No m’agradaria arrossegar-me pels escenaris i que tothom digués: però on va aquest home? Si està perquè el treguin en un cabasset al sol. Ui no, això sí que no. Ni parlar-ne! Per res del món voldria fer llàstima”. Llavors diu que trobarà molt a faltar el teatre perquè forma part de la seva vida, etc. I, en el camerino hi ha un telèfon, i diu que precisament aquella nit serà molt especial perquè a part de ser la seva última obra pot ser que sigui el dia més important de la seva carrera perquè “Pot ser que em concedeixen el Premi Nacional de Teatre, i em fa moltíssima il·lusió. Ja em podria morir. És la notícia que estic esperant”. I va entrant l’ajudant a portar-li coses, etc. I sempre que entra li pregunta si han trucat. Al final, quan falten 15 minuts s’acaba de vestir, diu l’últim vers preciós de Sagarra i acaba dient: “Llàstima, aquesta nit si hagués guanyat el Premi Nacional, hauria estat una nit rodona”. Li agafa molta calor, té nervis, pateix del cor, etc. I al final s’asseu per descansar, es va desvestint, i de sobte, es queda quiet. Passen uns deu segons... I sona el telèfon. I s’abaixa el teló.

Déu n’hi do...

És tan autèntica, i et podria passar tant... Que a la gent li encanta. Jo ja hi compto amb què la gent m’aplaudirà, però que la gent s’aixequi de cop, a la primera, i comencin a aplaudir... És la prova més bona que els hi ha agradat.

Has pensat en el dia en què hauràs de viure aquest moment que ara estàs interpretant?

Dependrà de si em surt feina o no? Mentre em vagi aguantant i em vagi sortint feina... Pensa que de la meva edat, de 80 i escaig d’anys quasi no n’hi ha d’actors. Per exemple, la Montserrat Carulla, que té 87 anys, durant dos anys ha fet una obra que li ha escrit el seu fill, i ha omplert els teatres, etc. Ha tingut molt èxit, i ara resulta que la va tornar a fer al Teatre Borràs i va haver de dir que prou. Perquè tot i haver-la fet durant dos anys ja no memoritza prou per poder-la fer. I el que fa per no retirar-se és fer recitals de poesia. I ho fa molt bé, però ha de llegir. Però en general d’aquesta edat ja no hi ha més actors. Per tant, jo mentre pugui... El que em falta són bolos. Mentre me’n vagin sortint, jo ho aniré fent. No és perquè m’hagi acomodat. Cada vegada que la tornem a fer la tornem a assajar, etc. El setembre en tenim un a Calaf, i estem en negociacions amb Cardedeu. Però la gent es pensa que ho fem gratis, però hem de pagar els tècnics, el decorat, el trasllat, etc. Jo no m’enduc res. Però és molt poc el que demanem, ho poden recuperar amb les entrades.

Suposo que, al final, i més en aquesta edat, ho continues fent per plaer, no?

Clar. Si ho continuo fent és perquè m’agrada, perquè és la meva vida. Cada vegada que interpretes una obra, aquesta perquè és la mateixa, però les altres, et poses en la pell del personatge. I jo he viscut centenars de personatges, centenars de vides. Alguns més bons, alguns més dolents, etc. Et poses a la pell del personatge. Faig el que en diuen el mètode Stanislavski. Tu et poses a la pell del personatge i ets el personatge.

Per acabar, Jaume, m’has de dir una paraula.

Amor. L’amor, perquè si tens amor tens gent que t’estima. Fa 62 anys que estic casat amb la meva dona i ens seguim estimant. I tenim cinc fills i mantenim aquest amor entre tots. Perquè la vida és això: estimar, comprendre’s i compartir. I tot això és a través de l’amor.

Text: Pau Franch

Fotografies: Albert Gomis

Tornar