Isabel Romano: ”Necessitem un Estat a favor del català, i ara el tenim en contra”

La Isabel Romano (Barcelona, 1959) sempre ha estat molt vinculada a associacions culturals i de país. Des del 2006 és membre de la Plataforma per la Llengua, de la qual n’és coordinadora territorial a la comarca del Maresme, on resideix. A banda, també s’encarrega de coordinar el Concurs Tísner de Creació de Jocs en Català, una iniciativa promoguda per la plataforma i adreçada a les escoles, que vol descobrir en mestres i nens la faceta creativa de la llengua catalana.

Des de la Plataforma per la Llengua heu engegat una campanya que reclama el Sí al Referèndum de l’1 d’octubre amb el següent eslògan “Un Sí l’1 d’octubre és l’única manera d'aconseguir un estat a favor de la llengua”. Com heu arribat a aquesta conclusió?

Jo crec que hem fet totes les passes per intentar que el català estigui en el lloc que li pertoca. I és cert que hem arribat a la conclusió que l’única manera d’aconseguir que el català tingui el lloc que li pertoca és tenint un estat a favor, perquè ara en tenim un en contra. Ara per ara ho tenim molt difícil. Això es pot veure, per exemple, en el cinema, ja que només tenim un 3% de les pel·lícules doblades al català, que és molt poqueta cosa, i que fa molts anys que no s’incrementa aquest percentatge. O, també es pot veure en l’etiquetatge de productes, que llevat de marques blanques o alguna marca esporàdica, les grans empreses es neguen a etiquetar en català perquè diuen que no és una llengua d’estat. Casos com aquests ens els trobem en molts altres aspectes. Per tant, necessitem un Estat a favor de la llengua.

Per tant, aquesta decisió la preneu perquè creieu que és l’única solució efectiva davant la situació política de l’Estat espanyol?

Sí. És l’única solució. Perquè ho hem intentat tot. La Plataforma per la Llengua mai ha estat una entitat sobiranista que demanés la independència perquè no era el nostre objectiu. El nostre objectiu és que el català tingui el nivell que li pertoca i que estigui present a tota la societat. I no és així, i ens han posat sempre moltes traves perquè no sigui així.

Dius que ho heu intentat tot. Quines iniciatives heu promogut per intentar capgirar aquesta situació i que el català tingui el nivell que li pertoca?

Nosaltres hem fet moltes campanyes en tots els àmbits i en tots els sectors. Des de l’àrea d’acollida que tracta tot el tema dels nouvinguts oferint la possibilitat de fer parelles lingüístiques, els fem actes perquè també coneguin la cultura catalana i a partir d’aquí coneguin la llengua... Hem fet campanyes de cinema per intentar incrementar aquest percentatge de pel·lícules doblades al català. També en l’àmbit empresarial, demanar que etiquetin en català, etc. Però no aconseguim una resposta. Nosaltres ja ho estàvem intentant, inclús abans que s’engegués aquest procés d’independència. Molta gent ens deia: “Vosaltres heu de demanar la independència de Catalunya”, i nosaltres els contestàvem: “No, nosaltres no treballem per la independència, nosaltres treballem pel català”. I ens ha costat arribar a la conclusió que necessitem un Estat a favor, perquè el que tenim ara el tenim en contra, i no li sembla bé absolutament res del que s’està fent.

En quin moment arribeu a aquesta conclusió i preneu la decisió de demanar la independència de Catalunya?

Jo crec que deu fer un any que ens hem posicionat. Vull dir, que el procés cap a la independència ja feia molt temps que estava engegat i a nosaltres ens va costar molt decidir-nos. Perquè nosaltres no treballem per la independència, treballem per la llengua. I fa aproximadament un any que vam decidir plantejar-nos-ho perquè tampoc podíem fugir de la realitat. Necessitem un Estat a favor del català. 

Des de la Plataforma per la Llengua heu elaborat el document “Balances Lingüístiques” en què detalleu el tractament que rep el català respecte el castellà a l’Estat espanyol. Tot i que tracta múltiples casos, gran part es basa en aspectes institucionals i oficials. Són els àmbits on el greuge és més accentuat?

En tot el tema oficial ho està. Tota la policia, la Guàrdia Civil, l’Estat. Si tu t’adreces a l’Estat ho has de fer en castellà perquè si ho fas en català habitualment et diuen que t’adrecis a ells en castellà, anglès o francès, però en català no. Moltes vegades inclús les pàgines oficials no incorporen el català. No hi posen gaire del seu favor perquè nosaltres ens hi sentim còmodes.

En aquest sentit, el contingut del document també posa en evidència polítiques lingüístiques que s’han fet des d’aquí, com la immersió lingüística, o al contrari, cal valorar-les més?

En les escoles la immersió lingüística ha estat important i ha fet una gran feina. Però  també hem de ser conscient que hi ha moltes escoles en què no s’acaba d’aplicar tant com hauria de ser. Però la immersió lingüística ha estat una gran eina perquè ajuda a l’aprenentatge del català a totes les criatures. El fet que els nens estiguin escolaritzats en català és important.

Quines polítiques lingüístiques hauria d’impulsar la Generalitat, en el cas que Catalunya esdevingués un Estat independent, per protegir i enaltir el català?

És molt futurible. A veure, suposo que això ho hauria de dir un expert en el tema. Però, per exemple, si fos en qüestió de l’etiquetatge dels productes, tots els productes, perquè estem parlant de joguines, alimentaris, de neteja, etc. Si tu dius que han d’estar etiquetats amb les llengües oficials de l’Estat, que en principi no se sap si serà el català o el català, el castellà i l’aranès, doncs, que sigui així. En aquest moment, tu no pots obligar a etiquetar en català. En el cinema, per exemple, fer que com a mínim hi hagi d’haver un tant per cent de les pel·lícules doblades al català. Nosaltres ens esverem quan diem que cal defensar el català. Es diu “O és que vols imposar el català”. Però tots els estats, tots, tenen lleis que protegeixen la seva llengua. A l’Estat espanyol hi ha més de 500 lleis que imposen o protegeixen l’ús de la llengua castellana. I tothom ho troba normal perquè és un Estat i protegeix el que és seu. Doncs, nosaltres, els catalans, hem de fer el mateix, protegir el que és nostre. I, per tant, s’ha de legislar i fer les lleis que calguin per permetre que el català sigui present a tot arreu. Perquè, els catalanoparlants no podem viure plenament en català. Potser si et limites als teus espais sí, perquè pots parlar català amb tothom, pots comprar productes en català, etc. Però soc conscient que em tanco portes. 

Parles de legislar, però entenc que també fa falta una feina pedagògica molt gran, no?

Evidentment, però no ens hem d’espantar. Legislar no és dolent. Sempre hi ha normes per tot. I això no vol dir que sigui dolent. Senzillament, hi ha unes maneres de comportament i tu, més o menys, les has de saber, les has de conèixer i les has d’aplicar. La pedagogia ja la fem. Fa molts anys. Però arriba un moment que és necessari alguna cosa més. Perquè, a més a més, el fet de ser una llengua d’Estat fa que quan els hi demanis a les empreses que etiquetin en català no tinguin arguments per dir-te que no. Perquè moltes empreses etiqueten amb les llengües d’estat. Playmobil mateix té vint-i-tantes llengües en les seves caixes. No etiqueten en català perquè no és una llengua d’Estat. Per molt que siguin uns 10 milions de persones que parlin el català.

A banda de legislar, doncs, que més caldria fer?

Conscienciar. Que és el que nosaltres sempre hem fet. Donar a conèixer les dades, la informació i les situacions perquè la gent sigui capaç de mentalitzar-se i de prendre mesures. Per exemple, conscienciar a l’hora d’anar a comprar i quan tinguis dos productes que pel que fa a qualitat i preu siguin similars, triar el que respecti la teva llengua i et respecti a tu i els teus drets lingüístics. Llavors, si el fabricant veu que tu tries el que incorpora el català potser etiquetarà els seus productes en català, perquè no li costa res i potser vendrà més. Això no deixa de ser una tasca que ens toca fer a nosaltres, als ciutadans, perquè no podem esperar que tot ho facin els que manen. Nosaltres tenim la nostra part de responsabilitat.

Una de les iniciatives que feu és el Concurs Tísner de Creació de Jocs de Català, que aquest any celebra la seva IV edició. En què consisteix exactament?

La idea va sorgir arran de la necessitat que vam percebre que les criatures utilitzessin el català sense adonar-se’n. Aleshores vam pensar que si fèiem que s’inventessin un joc de taula sense ser-ne conscients anirien jugant en català. Vam decidir adreçar-lo als nens i nenes de 5è i 6è de primària, perquè ja són prou grans. I la idea és trobar la faceta lúdica i creativa de jugar en català. Això, també creiem que ajuda els mestres perquè la seva feina ja és prou difícil. I si els pot servir com una eina perquè els nanos tot jugant practiquin el català, per nosaltres fantàstic.         

Quina resposta heu anat rebent durant aquests anys per part de les escoles, els nens i la comunitat educativa?

Hem de tenir en compte que les escoles reben molta informació i moltes ofertes per participar en moltíssims concursos, però els que hi han participat, estan molt contents, repeteixen, i els mestres ens diuen que els ha estat una bona eina per poder treballar la llengua catalana, i a vegades altres coses com les matemàtiques, el dibuix, etc. Tothom està molt content, tant pel que fa al concurs, com per l’acte de lliurament de premis, que intentem que sigui molt lúdic, etc.

Aquesta idea que deies que creant un joc en català els nens poden adquirir una sèrie de competències transversals de manera lúdica, diferent al que estem acostumats, suposo que és molt gratificant, no?

Exacte. És aquest nou model eductiu que s’intenta impulsar de treballar per projectes. Llavors, primer han de pensar com ha de ser el joc, per tant aquesta és una part creativa, després han de desenvolupar-ho físicament, i finalment l’han de dotar de contingut. N’hi ha que treballen les frases fetes, d’altres els pronoms febles, etc. I tot això, per poder-ho incorporar al joc ho han d’estudiar abans, han de llegir-ho, escriure-ho, passar-ho a net, etc. Això fa que a força d’anar-ho treballant i repetint s’ho aprenguin. 

També és una manera de treure-li una mica de ferro a la llengua? En el sentit, que els infants poden trobar la llengua complicada, avorrida, plena de normes, etc. Acostar-la als nens de manera diferent.

Sí. Una de les coses que vam pensar era intentar canviar els típics comentaris de: “Jolín, ara català”, etc. Doncs, potser jugant, canvia una mica aquesta visió avorrida o pejorativa que pugui tenir pels nens.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Alegria. M’agrada la gent alegre, l’alegria que surt de dins. No la disbauxa, sinó la gent que riu perquè li surt de dins.

Text: Pau Franch

Fotografies: Albert Gomis

Tornar