Guillem Miralles: “S’ha produït un fenomen que atribueix a la novel·la qualitats superiors a les del conte”

En Guillem Miralles (Terrassa, 1973) és juntament amb la Tina Vallès un dels dos editors, impulsors i coordinadors de la revista digital especialitzada en el gènere del conte Paper de vidre. Enguany, la publicació compleix 15 anys, i per commemorar-ho el pròxim 7 de juliol se celebrarà un acte festiu a l’Ateneu Candela de Terrassa: Nit de contes – 15 anys de Paper de vidre. A més, de la mà de Godall Edicions, Paper de vidre està preparant per a l’any 2018 un recull de contes amb format llibre que inclourà un relat ja publicat i un d’inèdit de cada autor. De tot això i molt més en parlem amb en Guillem Miralles a l’entitat Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa.

Fa pocs dies va ser Sant Jordi, un dia que els qui us dediqueu al sector literari el viviu amb molta intensitat. Com va ser aquest Sant Jordi per Paper de vidre?

Va ser un Sant Jordi normal. A vegades amb Paper de vidre, tot i ser una revista digital, sí que ha coincidit que hem editat algun llibre per Sant Jordi, però aquest any no hem publicat res. Ara bé, els dos editors de la revista vam tenir un Sant Jordi molt diferent. La Tina Vallès, sí que treia llibre i per tant ella va tenir un dia molt atabalat, firmant llibres a moltes taules, etc. I jo, en aquest cas, vaig tenir un Sant Jordi de lector, visitant, etc.

Has dit que algun any sí que heu publicat per Sant Jordi. Com es viu un dia tan especial des de dins?

És molt emocionant. És molt estressant durant els dies i setmanes abans, perquè tot el sector dirigeix les mirades cap aquest dia d’una manera obsessiva, gairebé diria. I és veritat que molta gent et diu, llibreries, editorials, autors mateixos, que depenen en part d’aquest dia per viure, perquè bona part dels ingressos els reben de Sant Jordi. Però, tot i això, quan arriba el dia, és preciós. És una festa de la literatura, dels llibres. Veure una gran quantitat de gent mirant i comprant llibres, i que es faci al carrer voluntàriament, és molt especial. I nosaltres, quan ens ha tocat viure-ho en primera persona, doncs, és molt emocionant. Estar allà, presentar el teu llibre, i tenir contacte amb la gent que ve a veure’t. Sobretot la primera vegada, que feia només 3 anys que estàvem a la xarxa. Havia passat molt poc temps i es va muntar força rebombori arrel de l’edició del llibre.

És molt bonic veure que tota la feina que fas arriba a la gent, no?

Sí, sí. I aquesta connexió amb el públic es pot veure a Sant Jordi, però, des de Paper de vidre, tot i ser una revista digital, sempre, d’ençà que vam néixer hem fet com a mínim una festa, trobada amb els lectors, a l’any. A vegades dues o tres. I sempre que podem, en fem una a Barcelona i una a Terrassa. A més a més, hem combinat la presentació d’un llibre o la lectura d’escrits amb música, etc. Que siguin actes que vagin més enllà de la presentació d’un llibre a una llibreria. Que es facin en llocs més singulars. De fet, hem fet actes a la Jazz Cava de Terrassa, o el bar Horiginal de Barcelona. Últimament també hem establert col·laboració amb l’Ateneu Candela de Terrassa que fan un cicle de contes i fem que Paper de vidre en sigui el protagonista de la festa final.

És interessant aquesta idea de relacionar-se constantment amb el lector i la gent, i no deixar-ho únicament pels actes oficials com pot ser Sant Jordi.

Sí. Paper de vidre és l’exemple claríssim de treball de formigueta, de buscar tots els dies i setmanes i mesos de l’any per fer coses. I no defallir, ser constants. Per tant, la nostra feina i la nostra tasca va molt més enllà dels grans esdeveniments com Sant Jordi o altres. De fet, ara treiem un conte, mirem de fer-ho cada setmana, i quan no podem cada dues. Realment és una feina molt constant.

Ara que em parles dels contes. L’any 2014, Paper de vidre, decideix obrir una nova etapa i dedicar-se exclusivament al conte. Per què?

Paper de vidre va començar a Internet quan gairebé no hi havia continguts a Internet, i el simple fet de ser-hi amb una proposta literària i cultural ja era un fet distintiu. Era un terreny més o menys verge. Érem de les poques revistes que estàvem a Internet. Això, amb els anys, va deixar de ser així. A Internet va anar posant-s’hi tothom i va arribar un moment en què ens vam plantejar al fet de tornar a diferenciar-nos de la resta, perquè Internet ja estava ple de propostes generalistes com la nostra. Va ser tornar a l’origen, una mica, i buscar com ens podíem diferenciar. Vam veure, amb la Tina Vallés, que no hi havia cap espai, a Internet sobretot, i probablement fora tampoc, que estigués especialitzat únicament en el conte. En canvi, per exemple en el món anglosaxó, hi ha revistes de referència que publiquen contes, i autors consagrats que publiquen reculls de contes, etc. Aquí a Catalunya, alguns llibres de contes de Víctor Català també havien estat publicats a novel·les, per tant, de tradició n’hi havia. Però en aquell moment no hi havia cap espai dedicat al relat curt de ficció.

Per tant, la decisió és purament estratègica, en el sentit que busqueu un nou nínxol de mercat, o hi ha quelcom més?

Aquest és un factor, sí. Però no és l’únic. Un altre dels factors decisius és que des dels orígens, a Paper de vidre intentàvem buscar veus que en la perspectiva i en la seva forma i fons fossin innovadores i tinguessin personalitat. Que es diferenciessin d’altres continguts, pel que fa a la forma i el fons. A mesura que vam anar fent Paper de vidre ens vam adonar que el conte és una peça en què això es pot veure d’una forma molt més clara i diàfana que en altres gèneres. En un article és molt més difícil veure les singularitats de la veu d’un autor respecte de les altres. En canvi en un conte la possibilitat de crear i inventar diferents perspectives, estils i temàtiques és molt més àmplia. Finalment, l’últim factor és que el pes dels editors, en aquesta segona època de Paper de vidre, vam decidir que seria molt més gran. Tant la Tina com jo, fem molt treball de llegir-nos els textos i decidir si són publicables o no, quines qualitats tenen, perquè mereixen ser publicats, etc. Ens ho qüestionem nosaltres mateixos, intentem explicar-nos-ho, i de fet, tenim la regla no escrita que per ser publicat a Paper de vidre el conte ens ha d’agradar als dos.

Després d’aquests tres anys de treballar amb el gènere del conte, quina creus que és la seva situació dins del sector literari català?

El conte com altres gèneres i com passa a vegades amb diverses modes en la literatura ha anat oscil·lant en els darrers temps en la literatura catalana pel que fa a la seva difusió i als escriptors que n’escriuen, etc. Hi ha uns quants escriptors de referències com Rodoreda, Víctor Català o Pere Calders. I després, probablement hi ha un buit fins als anys 80 quan hi ha el boom del conte amb el Quim Monzó, el Sergi Pàmies, que fan que el conte esdevingui molt popular i un material literari de qualitat. Arribats als anys 2000, aquests autors ja havien publicat molt i potser va haver-hi un moment de baixada, i ara coincidint que nosaltres hem tret el portal, crec que hi ha una certa revifada. I tot i que, ni de bon tros, és el gènere més important, respecte a a edició i a opció dels lectors, sí que diria que hi ha una certa revifada.

Després d’aquests tres anys, quin paper creus que té Paper de vidre en la subsistència del conte a Catalunya?

A veure, no m’atreviria a dir, ni molt menys que ha estat gràcies a nosaltres aquesta revifada. Més aviat ha coincidit. Probablement que nosaltres ens hi poséssim indica que més o menys érem conscients que hi havia alguns autors que començaven a apostar pel gènere curt. I que eren apostes contundents per aquell gènere perquè creien que era digne i que s’hi podien dedicar esforços. Paper de vidre és una peça més que ajuda a fer que les editorials es fixin amb els autors. Per exemple, autors que han publicat amb nosaltres al cap de poc temps han publicat llibres de reculls de contes. La Marta Orriols n’és un cas molt clar. Probablement, ella hauria fet el mateix recorregut sense nosaltres, però contribuïm, potser a què aquests processos s’accelerin i propiciem aquests espais de trobada, virtuals a vegades, entre autors, traductors, gent del sector, crítics, etc.

Abans comentaves que el conte actualment viu una època de bonança però, tot i així, és un gènere que no arriba a tothom. Què creus que li falta per abduir més al lector?

És una pregunta difícil de contestar perquè diria que tant per part dels lectors com per part dels editors, aquí a Catalunya, i fins i tot a l’Estat espanyol, el conte no es pren com el gènere literari més important. Sembla que fins que un autor no publica una novel·la, que és el gènere important aquí, no se’l promociona i no té l’atenció dels mitjans. I per part de lectors, una mica passa el mateix. Hi ha lectors que no se senten atrets pels llibres de contes. Fins i tot, a vegades quan dius que faràs una lectura de contes et diuen: “Ah, infantils”, i tu dius: “No, no, per adults”, i et responen: “Ah, doncs eròtics?”. O sigui, el conte que no sigui ni infantil, ni en aquest cas eròtic, sembla que el lector no el tingui gaire present. No sabria dir-ne exactament el perquè. Perquè en altres països funciona molt bé, i un llibre de contes de segons quin autor té tant prestigi com una novel·la. I històricament en la literatura, els contes d’Edgar Allan Poe o d’autors nord-americans tenen tot el pes i reconeixement de la crítica i dels lectors. S’ha produït aquest fenomen que s’atribueix a la novel·la unes qualitats superiors.

És si més no estrany, i tenint en compte que vivim en una societat estressada on la gent acostuma a llegir poc i a fer-ho en períodes curts de temps: trajectes de metro o d’autobús, sales d’espera, etc. En aquest cas, segurament ens seria més fàcil llegir reculls de contes que novel·les de 500 pàgines.

Sí, sí. I més, tenint en compte aquest temps que vivim de fugacitat i en què ens costa trobar temps per llegir, perquè fem moltes coses. El conte seria un gènere propici. Bé, potser amb aquesta revifada aconseguim que es tornin a llegir més contes. És veritat, però, que el conte quan és escrit i té qualitat necessita atenció. Hi ha l’opinió de lectors i de crítics que necessiten molta més atenció, no per llegir un conte, però sí un llibre de contes, que no una novel·la. La novel·la té una continuïtat i té passatges que pots desconnectar una mica i després ja t’hi tornaràs a capbussar. Són 40 pàgines en què gairebé les situacions no canvien i en què la lectura es fa més fluida. El conte té detalls molt vius, espurnes en què obres molt els ulls, i gairebé cada frase o paràgraf és interessant i no te’n pots perdre cap per entendre’l i copsar-ne tot el sentit. Llavors necessita més atenció. Un conte per si sol es pot llegir en un temps breu, però un recull de contes sí que necessites més atenció que amb una novel·la de la mateixa extensió.

Explica’ns una mica les particularitats del conte, ja que és un gènere una mica desconegut i que sovint associem a la infantesa.

És complicat. El gener, precisament va haver-hi una taula rodona, aquí, a l’entitat Amics de les Arts i Joventuts Musicals, en què es tractava això. I bé, el conte ve a ser una peça breu, literària...

Per exemple, quan un relat es considera conte i quan es considera novel·la?

Ah. És complicat. Vindria marcat bàsicament per l’extensió. Jo crec que en un llibre, de 20 a 30 pàgines seria el màxim. Més de 30 pàgines jo crec que ja s’escapa una mica. Tot i que n’hi ha, per exemple l’Alice Munro en té de llargs. Però a vegades, un conte que esdevé molt llarg se li diu nouvelle. A més a més, jo crec que hi ha elements, més enllà de l’extensió que et permeten veure si un relat és un conte o una novel·la. La capacitat de dibuixar situacions i escenes i d’insinuar els retrats dels personatges i el que els passa sense aprofundir-hi com faries en una novel·la. En un conte insinues més, apuntes, crees situacions i no aprofundeixes en el contingut o en el retrat psicològic, per exemple, dels personatges. Tot i que hi ha diferents tradicions. Però, jo crec que aniria per aquí. Aconseguir que el lector percebi uns indicis. I potser, de manera molt més marcada que en la novel·la, l’autor deixa espai per la interpretació.

Tu ets una persona que de formació professional no tens res a veure amb el món dels contes. Com hi arribes?

A veure, Paper de vidre el comencem quan jo tenia 28 anys, per tant, molt joves. Jo havia sigut lector des de sempre. Però és veritat que vaig fer una formació universitària diferent, vaig fer econòmiques. Però a mi m’agradaria reivindicar que escollir una formació concreta no té per què significar que t’oblidis de les altres opcions de coneixements. És una fal·làcia, això. Abans els escriptors, molts eren advocats o economistes, etc. Per tant, aquest interès general pel coneixement i per les disciplines artístiques jo crec que tant pot venir si has fet una formació en ciències o en lletres. Precisament, una de les coses que parlem amb la Tina és que per ser escriptor va força bé que tinguis una professió diferent. Que en el cas de la Tina pot ser, per exemple, traduir i corregir. Però no ets escriptor. L’escriptor professional probablement és l’aspiració de quan comença, però tenim força casos que quan esdevenen professionals potser els llibres acaben sent massa per encàrrec i perdent espurna. Jo crec que és bo veure la vida des d’una altra perspectiva i després escriure.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Home, jo diria Paper de vidre, però com que no és una paraula diré polir. Perquè estar molt relacionat amb un dels significats de Paper de vidre. Paper de vidre en el seu origen ja d’entrada remetia en l’aspecte del paper de vidre més tradicional, que es fa servir per polir superfícies, i el que volíem transmetre és que amb l’eina de l’escriptura es podrien polir tots aquests aspectes de la realitat que no ens agradaven o sobre els quals era necessària fer una certa polida. Però, no únicament això, sinó que en aquell moment el paper de vidre era la pantalla d’ordinador. Perquè les pantalles estaven fetes de vidre. 

Text: Pau Franch

Fotografies: Albert Gomis

Tornar